D’on venim els valencians?
Els valencians actuals naixem de la conquesta i la repoblació, majoritàriament catalana, iniciada al segle xiii per Jaume I, completada a l’inici del segle xiv per Jaume II. Hi hagué aportacions humanes d’altres procedències, des del mateix moment de la conquesta i al llarg del segles, que s’integraren a la catalanitat, a més de la repoblació aragonesa establerta a les comarques interiors del país, sempre amb bona sintonia amb la franja litoral majoritària. Quant als musulmans, romangueren en zones rurals, dedicats sobretot al conreu agrari, fins a l’expulsió ordenada pel rei Felip (III de Castella), el 1609.
La integració natural a la catalanitat no sempre ha estat senzilla, per causa de la interferència i la pressió —més tard, opressió— castellana. A partir de la fi de la dinastia nacional catalana del Casal de Barcelona, amb l’entronització als nostres «regnes e terres» de la dinastia castellana dels Trastàmara —i tot de cortesans que els acompanyaren i de càrrecs que nomenaren—, començà la substitució lingüística del català pel castellà entre la noblesa i el patriciat autòctons. Substitució, però, en el tracte amb les noves autoritats i alts funcionaris castellans, que no afectava el coneixement i l’ús general del català, fins i tot entre els llagoters. De fet, aquesta situació no impedí que el bo i millor de la literatura catalana es produís al segle xv, a València precisament: Ausiàs March, el Tirant lo Blanc, l’Espill, la Vita Christi…
L’«efecte Trastàmara» encara s’agreujà pel casament del darrer membre de la saga, Ferran d’Aragó, amb la seva parenta Isabel de Castella, és a dir, per la creació de la Monarquia Hispànica, amb nosaltres a dintre i, a més, amb la brutal i castellanitzadora Inquisició espanyola (dels «Reis Catòlics») a sobre, i amb l’expulsió dels jueus i la mort i l’exili dels conversos. La història del Regne de València durant els dos darrers segles de l’època foral (xvi i xvii) és una història, en molts aspectes, d’una certa «decadència» econòmica i cultural, causada pel progressiu intervencionisme de la Monarquia hispànica dels Àustries, i la subsegüent submissió de les elits autòctones. Una situació que s’encomanava de més en més a la resta de la població, fent bo el principi que la ideologia dominant és la ideologia de la classe dominant.
Després, al segle xviii, vingué la guerra de tots els Països Catalans i l’Aragó contra el Borbó, pel manteniment de l’autogovern foral, però la monarquia vencedora imposà els Decrets de Nova Planta contra els furs, contra la llengua, contra la gent, contra la terra… 150 anys més tard, la Renaixença cultural catalana també va arribar al País Valencià, feble però real, i no hi ha deixat de créixer malgrat les dictadures espanyoles i la repressió exercida contra el nostre poble al llarg del segle xx.
On som els valencians?
En aquest primer terç del segle xxi, el poble valencià, de profundes arrels republicanes, encara sobreviu sota el règim monàrquic del 1978, hereu i continuador de la dictadura franquista, amb una autonomia política precària i vacil·lant. Tanmateix, en la lluita contra el règim feixista, en els darrers anys de la vida del dictador Franco, gràcies a l’obra de Joan Fuster, al costat d’altres intel·lectuals i de sectors dinàmics de la joventut del País Valencià (obrers, treballadors autònoms, estudiants…), es va aconseguir recuperar la personalitat política del País Valencià en el seu conjunt, així com la catalanitat que ens pertoca, i vam anomenar «Generalitat», com al Principat, el conjunt de les institucions autonòmiques.
Els valencians, com el conjunt dels catalans, en definitiva, ens debatem actualment com a poble (lingüísticament, culturalment, econòmicament, nacionalment), entre sobreviure o morir, entre alliberar-nos del poder espanyol o continuar sotmesos a ell. Un poder exercit per una oligarquia parasitària i extractiva, inquisitorial i repressora, intransigent i imperialista, que sempre s’ha mirat la nació catalana amb complex d’inferioritat i amb desig de dominació, des de l’edat mitjana. Mai no han pogut pair que la cultura, el progrés, les innovacions tècniques i industrials, la modernitat… hagin arribat a la península Ibèrica, majoritàriament, a través del món català. I no tant per mèrit nostre, ep!, que és sabut que la cultura i la ciència, durant segles, s’ha desplaçat d’Orient a Occident: per arribar a Castella, des de la major part d’Europa, calia i cal passar per Catalunya. Potser per això volen destruir la nació catalana completa, encara que això els porti a la fallida final del seu imperi decadent.
Cal dir que l’emmirallament envers el món català no sempre ha derivat en odi o en desig de domini entre els castellans, ni molt menys. De vegades el trobem com una senzilla constatació, de valoració positiva. En les magnífiques «Coplas de Jorge Manrique por la muerte de su padre», s’hi fa referència a les «invencions» que els fills de Ferran d’Antequera portaven a Castella des dels nous dominis de son pare:
¿Qué se fizo el rey don Juan?
Los Infantes de Aragón
¿qué se ficieron?
¿Qué fue de tanto galán,
qué fue de tanta invención
que trujeron?
Doncs això: «tanta invención que trujeron» hi arribava del món catalanoaragonès.
Cap on anem els valencians?
Cal no perdre la fe en el propi poble ni l’esperança en un futur de llibertat i prosperitat. Per això, hem de continuar lluitant contra l’imperialisme, contra tots els imperialismes exercits per oligarquies poderoses, normalment en nom d’estats amb ínfules imperials. Com són l’imperialisme rus, el xinès, l’americà, el de les potències occidentals…, i l’imperialisme castellanoespanyol que, ara i ací, exerceix el seu poder contra la nació catalana. Pel fet que faci segles que dura, amb ocupacions militars sagnants incloses, no és menys imperialisme que el de les ocupacions armades de l’Iraq, el Tibet o Ucraïna.
La gran regressió de la llengua catalana per causa de l’ocupació francesa a la Catalunya Nord i de la victòria i l’ocupació espanyola franquista de la resta dels Països Catalans han estat colps molt forts contra la nostra pervivència com a nació. Però la Catalunya Nord reviu contra França i el País Valencià i les Illes reviuran contra Espanya, al costat del Principat, en el procés per la independència de tota la nació. Aquest és el meu desig i el meu pronòstic.