Francesc Tosquelles, que havia freqüentat l’Institut Pere Mata des que era nen,[1] hi va treballar professionalment com a metge entre el 1933 i el 1936, i hi tornaria, també com a psiquiatra, a partir del 1968. Durant la primera etapa, hi va coincidir amb Emili Mira i López, que va ser el seu mestre. Mira va ser l’introductor en els cercles mèdics catalans del pensament psiquiàtric alemany i de les teories psicoanalítiques.
L’objecte d’aquest article és descriure l’entorn on Francesc Tosquelles va entrar en contacte amb el món de la psiquiatria, i especular sobre la influència que les especials condicions arquitectòniques, funcionals i programàtiques de l’edifici de Reus van poder tenir en la presa de referència de la ruralitat com a element bàsic en la concepció i el desenvolupament de l’anomenada «Psicoteràpia institucional».
L’«efecte salutífer de la presa de consciència»
El metge Emili Briansó i Planas (1863-1922), amb la col·laboració d’Artur Galceran Granés i Rafael Rodríguez Méndez, també metges, havia volgut substituir les instal·lacions del manicomi provincial situades en un vell edifici del centre de Reus conegut com «ca l’Agulla» o «casa del Desfrarat»,[2] per un complex hospitalari que s’hauria de situar en un lloc més salubre.
Un grup de reusencs il·lustrats encapçalats per Pau Font de Rubinat, organitzats en societat anònima, van recollir la proposta d’Emili Briansó i van emprendre la construcció d’un hospital mental. La finca triada, a la partida Monterols, situada a prop de la Boca de la Mina, a dos-cents metres sobre el nivell del mar, té un ambient ventilat i un clima temperat, coherent amb els objectius sanitaris d’atmosfera neta. L’atenció sanitària s’hi hauria de prestar sota els criteris de la seguretat i del benestar dels pacients, i hauria d’incorporar els valors que pregonaven els nous corrents higienistes. Amb el consell de l’arquitecte municipal Pere Caselles, els administradors de l’Institut van encarregar el projecte d’hospital a l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner.[3]
El projecte, presentat als promotors el 1897, preveia, per primera vegada a Europa, un hospital psiquiàtric amb estructura de village; és a dir, amb una disposició dels edificis que segueix el model d’un poble,[4] amb la intenció que els malalts hi poguessin trobar una dinàmica social afavoridora de la curació.
En una entrevista que Tosquelles va concedir a Francesc Vila l’any 1985,[5] parlava de l’Institut Pere Mata amb les paraules següents:
L’Institut Pere Mata va néixer d’una manera singular, contrastant amb l’assistència psiquiàtrica de Catalunya i d’Espanya, tot just al començament del segle. Des del començament es va organitzar entorn de dues o tres idees diguem-ne que «originals» […]. Si estiguessin ben tractats, amb tota l’ambigüitat d’aquest terme, els malalts trobarien la calma, la tranquil·litat, la pau i com diu l’anagrama de l’IMP: la intel·ligència s’il·luminarà de nou –Flammabo Iterum—; la intel·ligència, el foc de l’ànima, l’esperit s’encendrà de nou… És una idea simple que es repeteix al llarg de la història de la psiquiatria, encara ara […]. Tranquil·litat, aire, bones aigües, calma i potser amistat per curar el foll. Això era el projecte o la ideologia del filantrop. I en això pràcticament va consistir que s’organitzés l’IMP amb un cert àmbit de llibertat, obert. Els malalts sortien, treballaven feien teatre, ballaven…
Per tal d’acomplir els objectius científics i sanitaris del programa del Dr. Briansó, la disposició de l’hospital s’articularia mitjançant un gran passeig central i molts jardins. L’espai natural hi havia de jugar un paper fonamental, en coherència amb els objectius d’obertura i llibertat. Les edificacions s’organitzarien en dos eixos als quals s’alinearien els pavellons destinats als malalts i als serveis generals.
A la satisfacció dels requisits arquitectònics i funcionals, Domènech i Montaner va afegir-hi un programa decoratiu molt meditat: la lectura de l’ornament dels edificis hauria de recordar, al malalt i a les seves famílies, l’objectiu final de la curació total. Els ambients, concebuts amb formes amples i lluminoses, s’haurien d’omplir de color i de formes vegetals que fessin present la naturalesa i els seus cicles. La riquesa dels sostres anava adreçada a l’entreteniment visual de persones ajagudes o reclinades, en situació de repòs. S’hi inscriurien lemes relacionats amb la guarició («salve», «renascitur», «se refaran», «de nou lluirà»), i de missatges simbòlics que invocarien el benestar i la curació. També hi hauria molts motius decoratius que al·ludirien a la mateixa institució i a la ciutat de Reus. La decoració hauria d’ajudar el malalt a fer-se conscient d’allò que tenia en el seu inconscient.
En la seva condició de modernista, Lluís Domènech i Montaner, contemporani de Henry Cole[6] i de William Morris,[7] incorporava a la seva arquitectura la cultura del bon disseny que a la Gran Bretanya preconitzaven la School of Design –escoles locals de disseny per millorar les indústries manufactureres— i l’Arts & Crafts —que havia nascut per contrarestar la industrialització exacerbada de l’era victoriana.
Per a la creació de l’ambient que el Dr. Briansó li requeria, Domènech i Montaner va decidir integrar les arts decoratives al fet arquitectònic i es va envoltar d’industrials especialitzats en la producció mecànica de material decoratiu de base artesana i popular. És, potser, el moment de recordar que el Modernisme català —com altres moviments artístics i culturals europeus del tombant de segle— va beure de les fonts teòriques prerafaelites[8] i de les tendències formatives i empresarials britàniques que proposaven la millora dels estàndards en el disseny industrial.
Els pavellons del conjunt hospitalari són d’obra vista amb sòcols de pedra poligonal. Les cobertes són de doble vessant, de teula àrab. Les façanes són de maó vist i rajola ceràmica blanca i blava. Els marcs de les portes i les finestres són de pedra calcària. La porta principal, de ferro, de dues fulles, és obra de Climent Martí. L’accés secundari, format per tres portes de ferro forjat flanquejades per pilars d’obra vista rematats per una estructura cilíndrica i una cúpula recoberta amb ceràmica vidriada és obra del serraller Joan Colom. Els plafons ceràmics són de Lluís Bru —mosaïcista i escenògraf modernista— i van ser executats pel ceramista Josep Triadó i Mayol. Les peces de ceràmica vidriada del Pavelló dels Distingits són d’Hipòlit Montseny, i els estucs i esgrafiats són de Joan Paradís. Els vitralls són de Rigalt, Granell & Cia, i l’ebenisteria, de Josep Prat i Joan Montagut. El dibuix del mosaic de tessel·les de marbre és de Lluís Bru i va ser executat per Fill de J. Pujol i Bausis. El resultat és, encara avui, esplendorós i sorprenent.
Tosquelles es refereix a l’estadi en què la psiquiatria es trobava a la primeria del segle xx amb les paraules següents (ho tradueixo del francès):[9]
Fins al voltant del 1914, hom havia cregut en l’efecte salutífer de la presa de consciència. S’havia dit que el subjecte havia de fer-se conscient dels seus problemes inconscients, els quals ell desconeixia. Des del moment que la veritat, coneguda d’aquesta manera, aflorés, el seu sofriment desapareixeria.
En qualsevol cas, les característiques de l’espai arquitectònic que Tosquelles va trobar en els inicis de la seva activitat professional el podrien haver influït en les seves propostes. Es tractava d’un hospital higienista, naturalista, socialitzant, optimista i guaridor que, per la seva estructura, donava lloc a la reproducció de les dinàmiques socials que són pròpies d’un poble rural.
El valor de la ruralitat per a Tosquelles
Un dels valors que Tosquelles difon a l’Asil de Saint Alban és el de la idoneïtat del món rural per a acollir els malalts mentals i, fins i tot, per propiciar-ne el guariment. Al meu entendre, Tosquelles recorre a la ruralitat per analitzar i resoldre diferents qüestions a les quals em referiré seguidament.
En primer lloc, el mateix asil mental de la Losera és, segons la qualificació que en fa Tosquelles,[10] un hospital rural: «Saint Alban és un hospital psiquiàtric rural».
En un dels episodis recollits al film documental de François Pain Une politique de la folie,[11] Tosquelles explica que, immediatament després de ser contractat per la direcció de l’Asil de Saint Alban, i just abans de posar-se a treballar amb els malalts, va voler conèixer la regió, i va dedicar uns quants dies a passejar per les fires i els cafès de les rodalies. Ell, que encara no coneixia la Losera, va considerar imprescindible fer-se càrrec de la manera com s’hi vivia. D’acord amb les teories aplicades al front de guerra al costat d’Emili Mira, Tosquelles creia que la salut mental dels individus estava relacionada amb la salut de la comunitat, de l’entorn social, de les institucions. L’entorn social —en aquell cas, l’entorn rural d’un racó de l’Occitània— havia de participar activament en la cura. La psiquiatria extensiva formava part del seu mètode.
L’hospital de Saint Alban, tot i que estava encerclat per un mur, oferia el pas franc als ramaders que anaven a la fira setmanal. Amb les vaques que menaven, creuaven el recinte i, tot passant, saludaven els interns, hi mantenien tractes d’intercanvi, i travaven coneixences. Els malalts se socialitzaven amb els vilatans, i el poble feia seva la institució de salut mental que tenia en el seu si.
La intenció de Tosquelles d’actuar en interès de la salut mental de tot l’entorn geogràfic el fa concebre la idea d’«acció en el sector», és a dir, d’acció en la comarca com a unitat de geografia humana. Segons s’explica en la conversa amb Lucien Bonnafe,[12] va ser ell qui va portar a l’asil de Saint Alban el projecte d’acció a la comarca.
A la seva intervenció al Symposium sur la Psychotherapie Collective, citat abans, publicat a L’Évolution psiquiatrique i reproduït al llibre de Joana Masó, Tosquelles aclareix aquesta qüestió amb les paraules següents:
El conjunt del dispositiu actual de Saint-Alban no es pot entendre, d’altra banda, sense conèixer l’existència de la Section Lozérienne de la Ligue d’Hygiène Mentale del centre, organització privada a partir de la qual s’ha pogut bastir un cert nombre de les nostres realitzacions […] érem partidaris del que ara se’n diu la psiquiatria extensiva, o sobretot de la necessitat d’interessar un públic prou ampli en els problemes de salut mental; no solament amb l’objectiu d’orientar-los cap a pràctiques personals profilàctiques, sinó de permetre’ls la creació «extramurs» d’una atmosfera de tolerància i de comprensió dels trasbalsos psicopàtics, indispensable per a tota la reforma fins i tot si només és interna. Per això vam treballar al departament de la Losera per crear aquell moviment…
Francesc Tosquelles va participar activament en la pel·lícula Les Inconnus de la terre, de Mario Ruspoli,[13] que consisteix en una sèrie d’entrevistes a pagesos filmats en el seu paisatge i en els seus domicilis. Estimulats per les preguntes de Tosquelles —que hi va actuar com a guionista i com a entrevistador— els vilatans s’hi expressen lliurement i traslladen a la càmera els seus neguits i les seves frustracions. En la interacció, Tosquelles els aconsella que s’associïn entre ells, que es posin d’acord per actualitzar la maquinària agrícola, que es facin forts amb la seva unió. Sembla que Tosquelles els vol aportar els valors d’ajuda mútua que el cooperativisme de la Mancomunitat i la Generalitat de Catalunya havien impulsat. S’hi entreveu un concepte de ruralitat actualitzada, una idea de ruralitat tecnificada, una proposta d’actualització de les estructures socials i dels mitjans de producció agrícoles sense que els pagesos hagin d’abandonar la ruralitat que els és pròpia.
Una altra pel·lícula de Mario Ruspoli, La fête prisonnière, rodada el 1961 mostra exemples de les festes que se celebraven periòdicament a l’hospital de Saint Alban. Nombroses manifestacions de la cultura rural (representacions teatrals, coreografies, danses…) donen lloc a una interacció entre els habitants de la comarca i els habitants de l’hospital: els malalts, els vetlladors, el personal auxiliar, els metges, les famílies de tots ells… El folklore és una art oberta: no margina ningú. Tothom pot ballar, tothom es pot disfressar, cantar, recitar… Per als malalts, la participació en les festes tradicionals és un mètode de teràpia, i per als veïns dels pobles del voltant és una ocasió de reconèixer i practicar la cultura pròpia i de construir la identitat col·lectiva.
L’ocupació a l’hospital era, per altra banda, una de les principals ofertes de treball per als habitants del petit poble de Saint Alban. Els infermers, els cuidadors, el personal de les cuines i de la neteja eren gent del país del Gavaudan.[14] Tosquelles ha deixat explicat com els treballadors i els asilats hi desenvolupaven complicitats per beneficiar-se de les primes que el sistema reconeixia al cuidador que trobés un malalt fugat. Les fugues s’orquestraven descaradament, i el malalt passava uns quants dies a casa del vigilant, convivint en família, fins que el «capturador» del fugitiu el reintegrava a l’establiment per cobrar la recompensa. Aquest truc —que era certament un frau al sistema— era vist per a Tosquelles com una ocasió òptima de socialització.
El professor de Cambridge Jean Khalfa, que va ser a Reus el 28 de maig d’enguany,[15] ens explicava que Tosquelles —igual com ho faria Frantz Fanon a Algèria— buscava en el món rural —en la civilització preburgesa— els models d’una societat que fos capaç de revertir l’estat colonial i que fos capaç d’acollir els malalts mentals. L’ambient de la pagesia va ser identificat per a Tosquelles com a idoni per a la terapèutica dels malalts mentals, i seria invocada, també, per a Fanon,[16] com a recurs per a la descolonització.[17]
En paraules de Tosquelles:
L’èmfasi que Fanon va posar a posteriori, durant la seva estada al nord d’Algèria i la seva participació en el FLN, sobre la pagesia com a motor del canvi polític, també es feia ressò de la seva experiència viscuda, alhora a la Martinica i al voltant de l’hospital de Saint-Alban.
El valor de la ruralitat en els nostres dies
El canvi climàtic que alguns experts han vingut anunciant les últimes dècades ja és aquí. Els auguris d’extinció massiva d’espècies ja s’estan acomplint. Molts grups de població abandonen, per tots els mitjans, els seus llocs d’origen, on ja no poden viure, i tracten de reubicar-se en llocs que encara són habitables. La preocupació per la salut pública i per la sobirania alimentària estan a l’ordre del dia. A la ciutat, els estralls de la mobilitat urbana, les dificultats de la mobilitat interurbana i la congestió de les grans ciutats són sobre la taula. Al camp, l’envelliment de la població i el consegüent desequilibri demogràfic, l’abandonament de la terra per part dels petits agricultors, les explotacions extensives per part de grans inversors, la inviabilitat de la ramaderia tradicional i la despoblació de grans àrees del territori són problemes del dia d’avui. Pel que fa a la natura, l’abandonament dels boscos malbarata uns recursos que aviat ens faran falta, i la desagrarització del camp incrementa el risc de proliferació dels incendis forestals.
La situació descrita posa en qüestió el sistema econòmic capitalista. Ara ja és evident que el creixement infinit i la competició sense límits —que en són els motors— no seran capaços de neutralitzar les desigualtats entre els éssers humans. El desdeny de la natura tampoc és una bona idea, ja que els recursos hi són escassos, i molts d’ells no són renovables. Aviat s’hauran acabat. Tota la riquesa que en depèn es perdrà, i no podrem sostenir el mode de vida a què estem acostumats.
No trec aquest tema per a ser derrotista. Ni tan sols voldria ser pessimista… Suposo que ens en sortirem! Simplement ho dic perquè, de la mateixa manera que Fanon comptava amb la ruralitat per fer possible la descolonització, i que Tosquelles comptava amb la ruralitat per al restabliment de la salut, caldria no descartar que una nova ruralitat pugui conjurar els presagis nefastos que ens envolten.
Veus autoritzades ens parlen, efectivament, d’una nova manera d’entendre allò que és rural.[18] La «nova ruralitat» no hauria de consistir en un retorn a un ascetisme extrem, sinó que hauria de ser una mena de «retorn a la casa dels avis», per tal de menar una vida més conscient i rica en relacions socials de proximitat, amb un menor consum de materials, una transició agroecològica cap a una agricultura compromesa amb la biodiversitat conreada, amb una nova pagesia que treballi productes de temporada, uns canals de distribució de radi breu, i una producció conscient en els aspectes social i ambiental.
Paral·lelismes
Potser és aventurat relacionar l’entorn arquitectònic de l’Institut Pere Mata on Tosquelles va començar a exercir —que era la conseqüència del pensament socialitzant que es va donar a la Gran Bretanya a mitjan segle xix— amb el suport que després ell va buscar en l’entorn rural per aconseguir l’efectivitat de la seva terapèutica. Molt més exagerat seria veure en Tosquelles alguna mena de missatge de tint decreixentista. No ho presento, doncs, com una afirmació (no soc pas entesa en la matèria), sinó que em limito a assenyalar uns factors que em semblen coincidents, per si de cas poguessin donar lloc a una major reflexió per part de persones expertes.
El cas és que Tosquelles comença la seva trajectòria professional en un hospital que és precursor en l’adopció de la forma de village, i que, uns anys més tard, en unes circumstàncies del tot noves, desenvolupa a Saint Alban una terapèutica basada en la interacció de l’asil amb el poble —Saint Alban, un poble petit— que té al costat. No es pot negar que Tosquelles donava un gran valor a la ruralitat, i que se’n servia.
És per això que m’atreveixo a assenyalar que la preocupació prerafaelita pels efectes nefastos de la industrialització en la vida quotidiana dels treballadors, sumada als valors de la germanor i del treball col·laboratiu preconitzats per William Morris i pel moviment cooperatiu català del primer terç del segle xx —que molt probablement van influir en l’arquitectura modernista i, en particular, en l’obra de Lluís Domènech i Montaner—, troben un paral·lel en les tesis de Tosquelles. Al tombant del segle xx, en l’execució del programa d’hospital psiquiàtric elaborat per Emili Briansó, Domènech i Montaner no escatima recursos estètics per envoltar de confort els interns a l’Institut Pere Mata, i confia en la cultura per a afavorir-ne el guariment. A Saint Alban, la utilització dels valors culturals —les festes tradicionals en són un exemple—, forma part de la terapèutica de l’establiment.
En els comentaris sobre l’opinió de Freud en relació amb l’efecte salutífer de la presa de consciència, que segons Tosquelles diu, hauria estat vigent fins als anys 1930, Tosquelles, amb l’estil sorneguer que li és propi, transposa la teoria al context de la lluita de classes. L’analogia li permet, una vegada més, relacionar la salut individual amb la salut col·lectiva.
Sigui com sigui, el rebuig dels efectes nocius que la industrialització ferotge ha comportat i comporta (efectes que algunes ments lúcides ja van qualificar d’embrutidors cap al 1850), va trobar un eco a la segona meitat del segle xx quan Francesc Tosquelles assenyalava la societat rural com a entorn idoni per a la recuperació de la salut mental, i també quan Frantz Fanon la designava com a solució per a la recuperació de la identitat nacional, en el procés de descolonització.
Els partidaris del «Decreixement» que, en els dies que corren, aporten les seves propostes com a solució a les amenaces del canvi climàtic, reiteren aquest punt de vista.
[1] Hi anava sovint de visita amb el seu pare i el seu oncle Francesc Llauradó.
[2] A la finca del carrer de Sardà on ara hi ha l’escola Pompeu Fabra.
[3] Lluís Domènech i Montaner (1849-1923) era del mateix partit polític que Pau Font de Rubinat: la Unió Catalanista.
[4] Poc temps més tard, Domènech i Montaner aplicaria el sistema de pavellons independents entre jardins al projecte de l’hospital de Sant Pau de Barcelona.
[5] «Entrevista amb Francesc Tosquelles», a la revista L’Acudit. Publicació de psicoanàlisi, núm. 1, octubre de 1985, p. 38-45, reproduït fragmentàriament a: Joana Masó (2021). Tosquelles. Curar les institucions. Arcadia, p. 84.
[6] En la seva campanya per millorar la categoria dels objectes industrials, Henry Cole (1808-1882) va reformar la School of Design —que havia sigut fundada el 1837— amb la intenció de formar «artistes per a la indústria»: dissenyadors especialistes en la creació d’objectes industrials, que ell en deia «artistes per a la producció mecànica», enquadrats en els principis del bon disseny.
[7] A mitjan segle xix, John Ruskin (1819-1900), Edward Burne-Jones (1833-1898) i William Morris (1834-1896), artistes vinculats als prerafaelites, creien que podrien aconseguir la regeneració de l’art si recuperaven el context medievalista. Van proposar un canvi de tendència en l’art, i van reivindicar els oficis artesans —Arts & Crafts— per compensar el mal gust que advertien en la producció industrial feta en sèrie.
[8] A mitjan segle xix, la Germandat Prerafaelita defensava un estil de vida senzill i inspirat en la natura. La industrialització de la Gran Bretanya havia suposat uns efectes devastadors per a la vida quotidiana. Els treballadors hi vivien explotats i en condicions deplorables. Els prerafaelites propugnaven els valors ètics, estètics i funcionals anteriors al Renaixement i proposaven el retorn als sistemes de producció artesans per contrarestar la producció industrial, que ja s’estava manifestant com a devoradora de la força de treball i embrutidora de la vida dels obrers.
[9] «On songeait, jusqu’en 1914 à peu près, à l’effet salutaire de la prise de conscience. On disait qu’il fallait que le sujet puisse devenir conscient de ses problèmes inconscients, inconnus de lui-même. Dès que la vérité ainsi connue serait formulée, la souffrance disparaîtrait. Avant 1930, Freud désenchanta à ce propos et, moi-même, si j’avais à prophétiser, j’envisagerais que le prolétariat puisse rester branché sur l’inconscient et non sur la prise de conscience». François Tosquelles (1991). Une politique de la folie, a: Chimères. Revue des schizoanalyses, núm. 13, automne, p. 66-81.
[10] «Symposium sur la psychotherapie collective. Intervention de Tosquelles», L’Évolution psiquiatrique, núm. 3, setembre de 1952, p. 537-545, reproduït fragmentàriament a: Joana Masó (2021). Tosquelles. Curar les institucions. Arcadia, p. 288.
[11] François Pan, Jean-Claude Polack i Danielle Sivadon. Une Politique de la Folie. S’hi reprodueix l’entrevista mantinguda amb Francesc Tosquelles durant tres dies en què ell mateix relata la seva història personal, la seva experiència a la Guerra Civil Espanyola i a la Resistència francesa, la seva trajectòria professional en el camp de la psicoteràpia institucional. Les paraules de Tosquelles s’hi alternen amb imatges d’arxiu i fotografies.
[12] Joana Masó (2021). Tosquelles. Curar les institucions. Arcadia, p. 288.
[13] Les Inconnus de la terre, pel·lícula de Mario Ruspoli estrenada el 2 de gener de 1961.
[14] El comtat de Gavaldà (en occità: Gavaudan, Gevaudan i arcaicament Gavaldan) fou una jurisdicció feudal entre l’Alvèrnia i el Llenguadoc, amb la capitalitat de Grèzes. El 1258, Jaume I —que a més de ser el rei d’Aragó, de València, de Mallorca, comte de Barcelona, de Cerdanya, del Rosselló i de la Provença, va ser el comte de Grèzes—, va vendre el comtat del Gavaldà a Lluís IX, rei de França, que el va agregar al domini reial.
[15] El dia 28 de maig, Jean Khalfa va intervenir en una taula rodona a la seu de l’Institut Pere Mata, moderada per Carles Guerra, titulada «Tosquelles, la influència sobre el present. Un referent internacional de la psicoteràpia institucional i la nova institucionalitzat».
[16] Frantz Fanon és el psiquiatra i pensador martiniquès que va col·laborar amb Tosquelles a Saint Alban a principis de la dècada de 1950. Traslladat a Algèria, va teoritzar sobre la psicopatologia de la colonització, va participar activament en el Front d’Alliberament Nacional d’aquell país, i va exercir una gran influència en els moviments revolucionaris dels anys 1960 i 1970.
[17] Comentari de Tosquelles reproduït a Joana Masó (2021). Tosquelles. Curar les institucions. Ed. Arcàdia.
[18] Vegeu les tesis d’autors com Manuel Casal Lodeiro, que concep el decreixement com un moviment social i una proposta econòmica cap a un descens organitzat del consum energètic i material i d’una manera democràtica i justa, i com Antonio Turiel Martínez, per a qui l´única solució a la crisi energètica passa pel decreixement del nostre consum d´energia