Per apropar-nos una mica més a Teresa Pàmies, hem cregut que una bona opció és parlar-ne amb la comissària de l’Any Pàmies, l’escriptora, periodista i filòsofa de Sabadell, especialista en estudis de gènere que aquest 2019 va acceptar el nomenament de la Institució de les Lletres Catalanes i, com a tal, es dedica a estendre’n la figura amb tota la seva amplitud.
Per què hem de tenir present Teresa Pàmies?
Crec que més enllà de l’etiqueta de gran cronista, de testimoni d’una època, d’estil directe i senzill cal descobrir-la o redescobrir-la per veure tot un rerefons molt més complex i literari. Per exemple, ser testimoni és explicar el viscut i d’aquí apareixen molts temes com la veritat, la ficció, la identitat…
Què representa el seu llegat?
Una cinquantena d’obres i moltíssims pròlegs, articles, intervencions radiofòniques… tot un corpus que, amb aspectes com el feminisme, mereix ser revisat.
La seva veu és multifacètica, se’ns presenta com a literata, com a periodista, com a persona compromesa políticament, socialment i amb el seu gènere… D’on sorgeix aquesta veu calidoscòpica?
Sí, també autodidacta, amb un fort compromís ètic. Sorgeix de Balaguer, de l’any 1919, i és un cas atípic que una dona amb una vida tan apassionant hagi pogut explicar-se directament, sense intermediaris. Sorgeix d’una persona excepcional que va viure una època excepcional. Una noia de família pagesa pobre, que als 11 anys la treuen d’escola, que arriba a capitana, que fuig després d’haver perdut la guerra, que aconsegueix fugir d’un camp de refugiats, que té un exili llarguíssim per mots països com Mèxic, Cuba, Rússia i França, que torna a casa amb 51 anys gràcies ha haver guanyat el premi Josep Pla amb Testament a Praga…
Per què et va interessar a tu?
Em va interessar perquè és una de les veus literàries més importants del segle passat.
Què t’hi uneix?
M’hi uneix sobretot aquesta voluntat de voler ser honesta.
Com vas rebre el comissariat de l’Any Teresa Pàmies?
Em va avisar Laura Borràs, en aquell moment consellera de Cultura, una persona que valoro i aprecio moltíssim, que em trucaria el director de la Institució de les Lletres Catalanes, en aquell moment Joan-Elies Adell, i ho vaig rebre com un honor i una responsabilitat.
Comporta molta feina?
És una feina molt bonica, intensa, però molt gratificant. A més, tinc la millor commemoració de la història, ningú commemorarà a ningú que tingui un fill que serà commemorat d’aquí cent anys.
Quin n’és l’objectiu?
L’objectiu és celebrar que va ser qui va ser amb els que encara queden i se la van estimar, i a la vegada recuperar-la per a tothom. Que no caigui en l’oblit.
Per commemorar l’Any Pàmies hi ha tot d’opcions que passen des d’exposicions a espectacles musicals. Aquestes diferents opcions neixen per iniciativa pròpia?
Algunes neixen per iniciativa pròpia, però la majoria són propiciades, estimulades i conjuntament creades amb la Institució, la família i jo mateixa.
Que hi hagi tantes activitats vol dir que és encara ben present en la memòria?
Vol dir dues coses, crec, que sabem engrescar i que hi ha un interès a redescobrir-la de nou.
Ella parla d’un moment col·lectiu que evoca molt la situació actual, creus que això fa que actualment la seva veu tingui més relleu?
No crec que evoqui la situació actual. Afortunadament no sabem què és una guerra, ni que et disparin en un marge de carretera, no sabem què és la lluita clandestina, era una situació molt diferent. M’hauries de precisar més aquesta pregunta. No sabem el que és l’exili amb un contracte de treball com a dones de fer feina…
D’altra banda, això vol dir que estem abocats sempre a la injustícia contra la qual ella precisament va lluitar tant?
Ella era militant comunista, creia que el comunisme podia millorar la vida de les persones. Avui que el capitalisme fa el que vol estem veient que cal posar-li límits o sinó acabarà amb tot.
Quina de les seves obres ha estat la més rellevant per a tu?
Ha estat una revelació constant, comences amb la primera, vas fent un viatge per 50 obres i veus com creix, i es fa més i més complexa, més i més profunda… No ens podem quedar amb el primer llibre només, amb Testament a Praga.
Quina recomanaries a algú que encara no n’ha llegit res?
Recomanaria que llegissin els llibres que acaben d’editar Edicions 62: Gent del meu exili, Memòria de morts i també, lògicament, Testament a Praga.
Amb quina imatge/veu ens hem de quedar, d’ella, de cara a la posterioritat?
Com una autora referencial que no podem obviar de les antologies, com massa sovint ha passat.