Amb Salvador Espriu, de forma directa, només hi vaig tenir una relació d’unes quantes hores (potser nou en total distribuïdes en tres jornades diferents) i de quatre cartes. En un dels contactes amb Espriu hi era present el senyor Francesc Recasens i Mercadé, fundador del Banc Exterior d’Espanya que, uns tres anys enrera, havia insinuat que li agradaria ser president del Centre de Lectura. Cal no confondre Francesc Recasens amb el seu germà gran Josep, intel·lectual i polític socialista reusenc.
Aquest contacte va ser a Cantonigròs, en una edició dels premis de Collsacabra protegits pel bisbe de Vic, l’estiu de l’any 63. La llista de premis s’iniciava amb un primer premi: Per Comprendre, que s’atorgaria al millor llibre de poemes publicat darrerament i que fou concedit a Salvador Espriu. El segon era el premi de poesia Roselló-Pòrcel que vaig guanyar jo. L’acte de concessió dels premis va tenir lloc a la minúscula escola de Cantonigrós.
Tot just en acabar em va cridar Joan Triadú que era l’organitzador i conductor d’aquells actes i em va dir que entrés al despatxet del mestre absent perquè allí m’esperaven. La meva sorpresa és que allí hi havia l’Espriu somrient afectuós, i no estava sol. A la taula del mestre com si fos el titular hi havia el banquer reusenc senyor Francesc Recasens Mercadé i a la seva dreta el poeta Tomàs Garcés, advocat i assesor d’aquell riquíssim personatge, el senyor Recasens, fundador i amo del Banc Exterior d’Espanya, catalanista i franquista a la vegada, ex-proletari, ex-anarquista, ex-literat que havia estrenat al Teatre Bartrina del Centre de Lectura un drama titulat Lo cego Simó, ex-redactor de la revista llibertaria «La alarma» que sortia a Reus a principis del segle XX, ex-vicedirector del finiquitat Banc de Catalunya que, ensorrà, amb la seva caiguda el Banc de Reus. Aquest senyor estava arrepapat a la cadira del mestre i de seguida que em tingué a l’abast, sense cap preàmbul, em va etzibar:
– Escolti, Amorós, em vol dir perquè ara fa versos marxistes? Que no li estaven bé aquells que feia abans? Jo li vaig donar la Flor Natural fa tres o quatre anys al Centre, als Jocs Florals del Centenari.
– Senyor Recasens, si no en sé res jo, de marxisme.
Espriu sortí en defensa meva. Amb molts miraments digué al banquer reusenc que la meva poesia era sincera. No crec, afegí Espriu, que el llibre que ha publicat l’Amorós sigui propaganda marxista. Són uns poemes dignes.
Em vaig adonar que allò resultava una paròdia de judici.
A l’altre costat d’on seia Espriu, Tomàs Garcés feia una cara llarga, sense obrir boca, jo ja sabia que la poesia realista el posava negre. El senyor Recasens s’anava empipant.
– Que m’han de dir a mi, si quan era jove era anarquista? Però només tenia 17 o 18 anys, jo.
Hàbilment Tomàs Garcés va tombar la conversa i vam deixar la poesia arraconada. Vam parlar una mica. El senyor Recasens em va acomiadar cordialment -hem de fer alguna cosa a Reus! – em va dir com a últim adéu.
Per cert, uns tres anys enrere, el senyor Francesc Recasens i Mercadé, pretenia ser president del Centre de Lectura, projecte debatut en algunes converses entre Tomàs Garcés i Josep Iglésias, però el doctor Vilaseca, de consistent poder soterrat, no ho va permetre. Tot va ser en secret estricte. Ho va saber molt poca gent. El senyor Aguadé havia comentat en intimitat rigorosa que deixaria la presidència del Centre als deu anys d’exercir-la, després de celebrat –un colofó brillant– el centenari de l’entitat el 1959. Però el doctor Vilaseca tenia un gran ascendent sobre el senyor Aguadé i el relleu no es produí. En saber que no seria rebut amb els braços oberts, el senyor Francesc Recasens va retirar immediatament la seva insinuació. El senyor Aguadé va ser deu anys més president. El Centre de Lectura es va debatre sota una economia miserable, ofegosa.
La darrera trobada casual amb Espriu que durà de quarts de set de la tarda a quarts de deu de la nit, va ser al Primer Festival Popular de Poesia Catalana que es va celebrar a l’enorme local del Gran Price de Barcelona el 25 d’abril del 1970, festival denominat popularment “el Price dels poetes”. Va ser un acte que tingué un enorme ressò i algunes ingrates conseqüències pels organitzadors. Jo estava amb els 20 que vàrem actuar al final (qui ho havia de dir!) col·locat entre l’Espriu i el Gabriel Ferrater, asseguts al voltant d’un ring de boxa. En aquest festival hi havia 3.500 espectadors a dins del Price i 300 policies al carrer, ben comptats tots. El Gabriel havia fet unes declaracions dient que ell escrivia versos per ensenyar a l’Espriu com es feia la poesia. Però allí al Price es dedicà a ensabonar-lo sempre que va poder. I l’Espriu ho va aceptar. Del Gabriel, encara que no ho sembli, per un o altre motiu, es podia aprofitar tot.