Essenis, cristians i càtars

Gort Juanpere, Josep Maria (2023). Essenis, cristians i càtars. Argentona: Voliana edicions.

L’estudi de l’occitanòfil Josep Maria Gort, influït per l’estudiós polifacètic francès del lliure pensament i, doncs, del catarisme André Nataf (1935-2011), es fonamenta en la recerca històrica (l’autor es refereix encertadament al «Jesús històric»), no pas en principis indemostrables. Per aquest motiu es refereix en un pas de l’obra a la contraposició «història»-«teologia». En podríem dir un assaig entorn de la cultura religiosa? El que sí que podem afirmar és que la investigació recolza en el contrast de fonts primàries historiogràfiques gregues, llatines i cristianes (p. 29) comparades amb els textos «sagrats» (evangelis, textos oficials eclesiàstics) i remet a elements generals –històrics, filosòfics, conceptuals– que expliquen actituds religioses. La cultura religiosa, doncs, pot explicar més que la religió sense context. Cal remarcar, doncs, el mètode de treball de Gort: anar als materials originals, analitzar-los i interpretar-los. Hi ha, doncs, un primer assoliment clar en l’elaboració gortiana, la basada en el fet d’esbrinar la certesa dels fets i d’anar establint microhipòtesis i deduccions. D’aquest enfocament el lector pot destacar el que el llibre remarca quant a la seqüència de transmissió del discurs: l’escriptura, posterior al sorgiment del fet, és, de fet, una interposició entre allò esdevingut i allò representat.

De lectures del text, se’n poden fer dues pel cap baix. La lectura «externa», que pertoca a l’emergència dels primers cristians com a moviment social –i per què no, polític. És a dir, d’un moviment de diversa procedència social que va esdevenint un contrapoder clar a l’Església. (La configuració d’aquest contrapoder és molt ben estudiat per l’autor, cosa que ens du a plantejar si no és aquest moviment el que confereix rellevància a l’actitud de Jesús. I no a l’inrevés, p. 62-76).

La lectura «interna», derivada de la cosmogonia o concepció d’aquests primers jesusistes (partidaris de la doctrina de Jesús), al·ludeix a fets que teníem per versemblants, transmesos per les fonts escrites a l’ús (per exemple, l’explicació minuciosa de la recuperació física de Jesús que impugna el fet de la resurrecció) i que són desmentits per la metodologia inductiva-deductiva seguida per l’autor.

No entraré, però, en aquesta modalitat de lectura en no ser coneixedor dels debats existents pel que fa a extrems doctrinals. Amb tot, els fets aportats per l’estudi són del tot clars i inconfusibles i permeten al lector de comprendre l’orientació crítica, ben explícita, de Gort.

Aquesta orientació, però, esdevé deutora del primer nivell d’anàlisi proposat: el condicionament del context polític a l’hora de poder comprendre la consciència –l’«ànima»– dels focus d’una nova creença i d’una nova realitat. El que se n’ha dit «comunisme (primitiu)» ¿resta tan allunyat de l’organització social impulsada pels dualistes càtars –el bé contra el mal com a principi de contradicció, p. 20–, nom inventat el segle xii amb finalitats ideològiques (p. 18); els cultes Essenis (comunitat del Qumran) i els cristians partidaris de Jesús i dels seus apòstols? El discurs de l’assaig desemmascara la ideologia oficial de la jerarquia catòlica, la que arriba fins avui des del Vaticà (amb gradacions orientatives o intents de renovació), mitjançant l’estudi de la cultura religiosa dels anomenats erròniament càtars. Aquesta exegesi du a fer una lectura del discurs dels «Bons cristians», el qual té notable origen esseni. De fet, els Essenis, comunitat religiosa referencial de la regió de la Mar Morta, esdevenen una «frontissa» entre els «Bons homes» i els partidaris de Jesús.

El «Bons Cristians» esdevenen el nucli de la reflexió de Gort. Ara bé, se’n tracta d’una contextualització a partir del «retocés» a llur origen polític: els essenis i els protocristians. Dic «polític» perquè la concepció ideal de la realitat de la tradició al·ludida transmet una organització social alternativa a la pròpia de la imperial romana. I crec que el vincle entre «religió» («relligar») i política (allò col·lectiu o comunitari) és una vinculació implícita que el lector pot establir al llarg de tot el volum. No és la religió un afer col·lectiu, polític? El que mostra Gort és que els tres moviments objecte d’estudi, percebuts per l’oficialitat teològica com a «herètics» (de la jerarquia teologal a la Inquisició), arribaven a contraposar una lectura del Regne del Fill (de Déu) a una doble institucionalitat: la derivada de Roma i l’associada al bastiment de l’església-estat. Què comportava aquesta situació sinó alliberar l’ànima d’un cos repressiu (un cos-presó)? Què cosa representava aquest cos? Els tres moviments heterodoxos identificaven, a la base, l’ànima amb una idea, un projecte que posés les bases d’una altra realitat? Això sembla. La matèria a qüestionar simbolitzava l’ordre social i polític romà. La nova matèria dels protoicristians era afaiçonada per la idea redemptora. Alguns dels vint-i-quatre punts que Gort enumera del codi esseni no deixen d’albirar una relació pregona entre lluita per l’ideal (per l’ànima) i socialització del missatge de Crist. Viure el missatge de Jesús, un contrapoder, implicava bastir un nou estat de coses.

I un contrapoder important fou la cultura dels occitans, ‘Bons Cristians, els qual, com Gort apunta a l’apartat de les conclusions, provenien de l’extrem oriental d’Europa i de l’Àsia Menor. Perquè, doncs, Montsegur? Per què, doncs, Simó de Montfort i la destrucció dels albigesos? Encara que Gort només ho trasllú a la part final de la recerca, l’heterodòxia càtara del Llenguadoc dels segles xii-xiii (a destacar la precursora tradició d’estudi i d’activisme occitanista de Jordi Ventura Subirats [1932-1999]) era percebuda com a moviment polític contrari al procés d’expansió territorial de l’Illa de França (de Nord a Sud). El nucli càtar es transformava en un moviment de resposta al domini capet entre Felip II August i Lluís IX. Els càtars eren també moviment susceptible de ser pensats com a dimensió nacionalitària des d’una cosmogonia religiosa? En qualsevol cas, fa la impressió que la comunitat albigesa no fou una comunitat «despolitzada»: només hem de pensar en la dinàmica fonamental economicopolítica de l’eix [Tolosa de Llenguadoc-Montpeller]-Casal de Barcelona (p. 14). La concepció càtara fou reprimida[1] perquè representava un contrapoder representatiu d’un país florent–Llenguadoc? És allò que dèiem de la dimensió política de la religió, i que Gort, tal vegada, podria desenvolupar, autoritzadament, en un proper estudi. A l’«esseni/Bon cristià» Lluís Maria Xirinachs (1932-2007) –la no-violència i no pas el pacifisme acrític–, referent vital i intel·lectual de Gort, li hauria agradat.

Essenis, cristians i càtars, excel·lent lliçó d’història entorn de l’acció col·lectiva del primer lliure pensament, aporta una clara demostració que la història és acumulativa i útil (pensar històricament el present). La tríada Càtars-Essenis-cristians remet, en aquest sentit, a pensar concepcions religioses (concepcions que relliguen) com a espills de concepcions sociopolítiques, identitats culturals i ideològiques. Hauríem de seguir més el Jesús històric dels bons càtars i menys el Jesús inventat pel Sanedrí romà. Són principis contraris.

---

[1] Cortadellas, Xavier. «Els càtars i el que en queda». El Punt/Avui, 9-II-2023, p. 24.