Bonet, Miquel (2022). Periodisme de contacte. Barcelona: La Segona Perifèria, 360 p.
Les xarxes socials han fet emergir tot de personatges que a través de la seva presumpta originalitat, han sabut captar l’atenció del públic i d’alguns mitjans de comunicació que han renovat el seu fons d’armari de col·laboradors amb gavadals de frescor, joventut i dinamisme. Les conseqüències d’aquestes decisions ja les veurem. El que és innegable és que han condicionat el nostre dia a dia més del que ens pensem. És el de sempre: un pot fer vídeos simpàtics senzillament per arribar a treballar a la corpo o pot fer servir el tuitert com a eina de denúncia, encara que en aparença es faci des de la frivolitat.
Fa temps que Miquel Bonet va optar per erigir-se en un d’aquests personatges; no, ell no fa vídeos simpàtics per arribar a treballar a la corpo, tot i que mai no ha amagat que tenir una pagueta pública no li faria nosa. Al treball quotidià de buscar una paraula, s’hi ha d’afegir el de la provocació sistemàtica, menys gratuïta del que ens pensem. Bonet construeix un personatge que està de voltes de tot, que les engalta pel broc gros, que no té miraments a l’hora d’assenyalar i denunciar. Per resumir, que fa de periodista en el sentit primigeni del mot; aquell que descarta estar només pendent de la nota de premsa oficial, que té nas per saber quan un rumor pot convertir-se en notícia. Quan escrivim això, no fa gaire que ha estat el primer a denunciar el suposat abús sexual per part d’un entrenador d’atletisme de Cambrils que ha acabat amb diverses denúncies.
El fet de no portar barret oficial de periodista i haver entrat en aquest univers ja granadet, l’impossibilita de posseir un bagatge gremial que en unes altres conseqüències seria un problema, però que ell en sap fer virtut. El periodisme està molt pendent de si tens carrera i carnet oficial, no admet l’intrusisme així com així. Des de Tarragona Digital, primer, després des de Catalunya Diari, els escrits del Miquel Bonet ens enllacen amb aquella manera d’escriure bitllets i papers dels anys trenta del segle passat on l’article tenia entitat literària i no estava contaminat de castellà. Fins i tot en això, però, Bonet en sap treure petroli. Ho deia Gabriel Ferrater: «tot poema hauria d’ésser clar, sensat, lúcid i apassionat, és a dir en una paraula, divertit». Bonet, com a bon amant de la poesia que és (riures enllaunats) ha sabut fer-se seva la màxima i adaptar-la als seus escrits. El clatellot inicial que et provoca, no és un cop de porta als morros, només és una prova: si ets prou il·lús de quedar-te en la superfície i no passar d’aquí, no mereixes continuar llegint.
El mapa del que seria més endavant el seu fer literari, Bonet ja el va delimitar en el seu debut literari del 2015 ambEl dia de l’escórpora que, si no tinc mal entès, tornarà a reeditar-se. Ho trobo imprescindible. Ja en vaig dir alguna cosa en el seu moment que evitarà que caigui en repeticions que no calen. Seguint a aquella novel·la, sembla que a Bonet se n’hi va encallar una altra. Va demanar ajuda a l’editor Miquel Adam Quinina. No hi va haver manera. En contrapartida o pel que sigui, van decidir recollir una antologia dels papers digitals de Bonet centrats en el Camp de Tarragona. Periodisme de contacte (La Segona Perifèria) n’és el resultat.
Encara no setanta articles i un discurs a la regió formen aquest volum dividit en diversos apartats que donen una panoràmica irònica i sentimental d’aquest racó de Camp nostre que potser només l’autor i dues o tres persones més s’acaben de creure del tot. No, només hi trobareu dues cròniques d’aquell programa infecte que molts mirem per fruir més dels disbarats setmanals que s’empesca: els dedicats a Reus i a Cambrils.
Del «Manual de micropolítica local», em quedo amb «Ciutadà Pedrol Rius», d’homenots també en tenim al Camp, i amb «Paco el Cubano» per ser un fresc del món on vivim. De «Societat i ornitologia», «L’últim tren a Salou» per deixar constància que el centralisme de Barcelona moltes vegades és pitjor que el de Madrid. D’«Herois locals i fracassos associats», el «Xola» i «Teiatro (i altres coses de Jaume Ciurana)», perquè hi veiem el Bonet que escolta —n’hauria de fer més d’aquests retrats—, arribant al clímax amb «La vida Maldonado», la conversa amb el sandokan del Penedès és un punt de no retorn, ja entrats en l’apartat dels «Deports» on puc donar el nom i cognom de persones que sense gens de vergonya han amenaçat de mort Bonet per dir que l’hoquei és cosa de subnormals. De «Menjar i beure», la «Nissaga del vermut» perquè és un exercici de fer el xafarot ganxet high level. A «Quadres d’una pandèmia», ja avançava a «Mas robat» el que podia passar amb tot el tema de la droga a la Costa Daurada que desemboca a «Cambrils o la vida regalada» com un epíleg magnífic que ho té tot.
Per anar tancant, de llibres del Miquel Bonet se’n podrien fer molts, tot depèn del caprici de l’editor en la tria. Crec, però, que amb aquesta antologia es pot veure el nervi literari de Bonet, aquella tibantor en el llenguatge que el fa sucar la ploma no en el cor, com deia Salvat-Papasseït (més riures enllaunats), sinó més aviat en l’intestí gruixut o en el pitjor de si mateix —ho diu en una entrevista— per no caure en el català de xiruca neonoucentista que complagui tietes, Bonet vol fer-se incòmode i desagradable, la majoria de les vegades. Només puc posar una objecció i és que els comentaris que introdueixen cada secció, m’han semblat innecessaris. Els articles es defensen sols i sempre és un plaer rellegir-los.
Costa trobar en la crònica periodística d’avui, una ambició com la del Miquel Bonet. L’exercici del localisme no el priva de poder donar-nos articles memorables; més per incompareixença del contrincant —perquè ningú, en tots aquests anys no ha entrevistat Maldonado?— que no pas perquè faci res excepcional. Bonet es creu el seu país i l’explica. Ho han fet molts escriptors. Un país que no acostuma a sortir als mitjans de comunicació, un país on la rigorositat comarcal no cal que existeixi —l’altre dia un estament oficial posava Tivissa al Baix Camp—. Un país amb terratinents, famílies que fan i desfan, droga, residus nuclears, artistes incompresos i una tirada innata cap a la ironia destralera. Bonet hi posa la sal, el pebre i en canta les excel·lències i les vergonyes. No trobareu un ambaixador millor. Ho deia un altre poeta: los del sud us matarem a tots. De moment us enviem Miquel Bonet, a veure què passa.