Una part d’aquest article va formar part del llibre Onejar la bandera. Els discursos nacionals en temps de crisi publicat per l’Editorial Caliu de Benimaclet.
En el pròleg al llibre de Jordi Borràs Plus Ultra, el doctor en Història Contemporània Carles Viñas afirma que «D’ençà l’eclosió del feixisme hispà d’entreguerres, aquest s’associà a un ideari ultranacionalista on la unitat de la pàtria, l’Espanya indissoluble, es convertí en l’element principal del seu discurs.» Tanca l’explicació dient que «la defensa de la unitat territorial ha esdevingut històricament el punt de trobada on convergeixen les diverses expressions d’aquest nacionalisme, des de l’extrema dreta més radicalitzada i bel·ligerant fins al conservadorisme parlamentari».
Tot i que la referència històrica pugui semblar llunyana en el temps (en fa molt d’entreguerres), a l’Estat espanyol hi ha hagut una sèrie de fets que han provocat una actualització constant i gairebé automàtica d’aquest enunciat. D’una banda, el cop d’Estat del 1936 i la victòria feixista del 1939; d’una altra, la necessitat dels EUA d’un règim «amic» i anticomunista a Europa, encara que aquest derivés del feixisme i fos una dictadura sense dissimular; i, per acabar, la impunitat total dels franquistes i de l’extrema dreta en general un cop acabada la dictadura com a conseqüència del pacte de la transició espanyola, amb el règim constitucionalista del 1978 com a autèntica rentadora de crims feixistes que exculpava els assassinats derivats del cop d’estat de Franco i dels 40 anys de dictadura i alhora els dotava d’una impunitat total i absoluta.
Des d’aleshores, deixant de banda les resistències perllongades en el temps a l’encaix estatal autonòmic a nacions com Euskal Herria i crisis diverses de legitimitat que tingueren en el 15M un dels seus punts culminants i en la corrupció de la classe política una de les seves constants, el feixisme a Catalunya ha viscut hores baixes.
I preguntareu què tenen a veure feixisme i crisi de legitimitat de l’Estat. La resposta és, de manera resumida: gairebé tot. I a l’Estat espanyol? Doncs el mateix: gairebé tot. És enmig de la crisi econòmica, que desestabilitza les economies de les classes mitjanes i les envia a la pobresa i a la precarietat on el feixisme es dota de base social i de prou força per intentar esdevenir hegemònic, com a màxima aspiració, o per apuntalar el sistema capitalista, que és al cap i a la fi d’on rep finançament i qui li permet l’existència, si és el cas. En un cas i en l’altre, l’exercici de la violència és bàsic per aconseguir els seus objectius. I en moltes ocasions o parts del camí, els interessos de l’extrema dreta i els de les classes dirigents de l’Estat són o esdevenen els mateixos o ben semblants.
No podem pensar que la violència d’extrema dreta, emparada per l’Estat, és nova als Països Catalans. Ni ella ni la seva utilització política per part dels partits suposadament «demòcrates» per mantenir les formes de dominació diverses que la dreta econòmica necessita en cada moment històric per mantenir el poder a les seves mans. Tenim proper l’exemple del País Valencià i de la victòria dels partits d’esquerres a les eleccions generals de l’any 1977. Allí, i en aquell moment, la suma d’escons de PSPV-PSOE i PCPV deixava clar quines eren les majories que podien optar a governar el país més endavant, i allí i en aquell moment la dreta suposadament democràtica va ser el recurs a la violència d’extrema dreta, amb l’obertura d’una guerra identitària en què el bàndol espanyolista, amb els aparells de l’Estat al seu costat i grups d’extrema dreta actuant amb impunitat total, van enfrontar-se a les esquerres polítiques i socials durant dècades fins a aconseguir derrotar-les, també, a les urnes. Bombes contra llibreries i intel·lectuals, agressions físiques i assassinats impunes, amenaces i assetjaments constants convertiren el País Valencià, i sobretot el cap i casal amb l’anomenada «Batalla de València», en un espai territorial on ser d’esquerres i catalanista era, automàticament, ser objectiu de l’extrema dreta. Aquesta, torno a ressaltar-ho, gaudí d’una impunitat total i absoluta perquè l’objectiu de tot aquell clima de tensió no era altre que mantenir els amos en el poder i fer impossible qualsevol canvi, inclosos els que democràticament eren possibles.
Si durant decennis els grupuscles feixistes no sortien massa a la premsa ni generaven massa notícies en els mitjans catalunyesos (a excepció de Plataforma per Catalunya pel fet que gaudia de representació en alguns municipis del país) era perquè, sense cap mena de dubte, fins a un determinat moment, l’Estat no els havia necessitat. Però això va canviar al voltant del «Procés» i sobretot a partir de l’1 d’octubre. Aquest canvi inclogué la necessitat de fer por als seus adversaris i mantenir el seu desordre, alhora que apuntalava una estructura corcada que es va arribar trobar a no res del col·lapse com a conseqüència del «problema» que tenia i que sempre ha tingut: l’exercici decidit d’uns drets democràtics que mai no s’ha cregut i que mai no ha respectat. En aquest cas els drets incloïen un referèndum d’autodeterminació a Catalunya que l’Estat va intentar aturar, sobretot, amb violència i repressió.
Fins a aquell moment, els feixistes hi eren, s’organitzaven, es barallaven, s’ajuntaven, es dividien, proposaven i atacaven, però no tenien un comportament públic tan desacomplexat com a partir d’aleshores, no tenien finançament ni capacitat per mantenir activitats constants i, per tant, no sortien tant als mitjans. Com que no se’ns mostraven i les seves accions no ens afectaven de forma tan clara i constant semblava que no hi eren. No vol dir això que no hi hagués extrema dreta, insisteixo, ja que dels nazis de CEDADE al racisme institucional de Plataforma per Catalunya o els nostàlgics del franquisme o el falangisme, d’expressions d’extrema dreta a Catalunya els darrers 40 anys n’hi ha hagut i moltes. És el que, segons una encertada definició del doctor en Història Contemporània Xavier Casals, que ha fet fortuna en els darrers anys, es coneix com a «la presència absent».
La diversitat d’aquesta extrema dreta s’explicitava en cada elecció en múltiples formacions que mai aconseguien representació, a excepció de Plataforma per Catalunya, en bona part perquè, com a la resta de l’Estat, els quadres d’extrema dreta franquista que decidiren participar del joc electoral preferiren fer-ho dins d’Alianza Popular o el CDS, i després des del Partit Popular i, sobretot en àmbits rurals, en la coalició Convergència i Unió, que en moltes comarques va servir per reciclar franquistes moderats en catalanistes conservadors i pujolistes. Les noves fornades de militants de l’extrema dreta (enquadrats en grupuscles molt ideologitzats com Alianza Nacional, Democracia Nacional, la Falange o España 2000) en cap moment han aconseguit sortir de la marginalitat i només Plataforma per Catalunya, intentant mostrar una imatge semblant a la de l’extrema dreta francesa o italiana antiimmigració, ha aconseguit un cert ressò, arribant a obtenir 75.000 vots (sense cap diputat) el 2010 i 67 regidors a les municipals del 2011.
Pel que fa als grups que rebutjaven la participació electoral com a centre de la seva acció política, la seva connivència amb l’Estat no enregistrava episodis especialment escandalosos. L’Estat no els necessitava i, per tant, no els donava l’espai necessari per créixer i actuar. A Catalunya, l’Estat espanyol no tenia un problema d’encaix amb violència armada com al País Basc o, inclús, al País Valencià, on l’extrema dreta va rebre carta blanca per atacar, agredir i destruir físicament, si calia, qualsevol possibilitat de canvi o transformació a càrrec de l’esquerra o de caire progressista, i qualsevol intenció de construir la nació completa, els Països Catalans, ja fos de caràcter cultural, territorial o polític. I quan l’Estat, en l’àmbit català, tingué algun tipus de qüestionament armat, com fou el cas de Terra Lliure, ja aparegué el grup armat antiindependentista i ultracatòlic Milícia Catalana que intentà jugar un paper que podia recordar al que, respecte a ETA, va tenir el Batallón Vasco Español o altres al País Basc, salvant totes les distàncies.
Així, l’Estat espanyol ha utilitzat l’extrema dreta, tal com explicava Juan Carlos Monedero en un interessant article publicat a Público, com a «espai de defensa violenta -material i simbòlica- del “statu quo”», entenent aquest “statu quo” com la unitat del mateix estat, sempre pendent d’un fil. L’extrema dreta, a la major part d’estats d’Europa, és una eina de classe dels amos per mantenir els seus privilegis contra qualsevol que els posi en dubte: les dones feministes, les obreres sindicalitzades o els immigrants que reivindiquen drets bàsics. A l’Estat espanyol, fins a l’aparició de Vox i des de la segona meitat dels setanta, l’extrema dreta sociològica no tenia una marca política de referència tan clarament alineada en aquest espai ideològic però això no vol dir que l’espai no existís. Ara bé, fos com fos, el centre de l’extrema dreta espanyola incloïa indefugiblement la unitat de l’Estat per sobre de totes les coses. Més enllà de la democràcia, la unitat de l’Estat era allò bàsic i aquest fet «sagrat» va ser posat en dubte de forma multitudinària l’1 d’octubre de 2017 a Catalunya i és per això que, a banda del creixement de Vox i Ciutadans o el manteniment d’un PP cada dia més alineat a la dreta, la violència feixista es va fer necessària per part de qui no admetia la possibilitat de cap mena de canvi en aquest sentit. Per tant, no hem de veure la violència feixista que va seguir aquell moment com una coincidència amb el rearmament ideològic de l’espanyolisme més intransigent sinó com un procés lògic d’autodefensa de l’Estat davant dels qui el posaven i el posen en dubte o en volen modificar algunes de les seves característiques bàsiques com és la seva territorialitat.
El punt i a part de l’1 d’octubre
El creixement de les activitats violentes per part de l’extrema dreta va ser exponencial a partir de l’1 d’octubre i, per veure’l clarament, només cal que ens centrem en els recomptes fets per la mateixa administració catalunyesa. Així, el 2 d’agost del 2018, el conseller d’Interior de la Generalitat de Catalunya afirmava en roda de premsa que en tres mesos a Catalunya s’havien viscut 178 atacs d’arrel feixista. El conseller parlava dels casos de Verges, Manresa o Berga, i aclaria que «les dades fan referència a tots els casos, ja siguin provocats o denunciats per espanyolistes o independentistes, però que, en qualsevol cas, la majoria són de GDR locals», tot i que també afirmava que els vinculaven a «moviment d’ultradreta organitzat.»
El 25 de gener del 2019, l’Oficina de Drets Civils i Polítics, un organisme acabat de crear dins de la Conselleria de Vicepresidència de la Generalitat, feia públic un estudi en què alertava que en els dos últims anys s’havien produït 328 agressions de l’ultradreta a Catalunya contra la llibertat d’expressió i la llibertat ideològica. El director de l’Oficina, Adam Majó, afirmava que estava convençut que aquests eren només «la punta de l’iceberg. De la majoria d’agressions i petits atacs no en tenim coneixement.» L’informe documentava una vintena de grups ultradretans organitzats que havien protagonitzat «atacs contra la propietat privada, institucions, entitats, mobiliari urbà, escultures, etcètera» en diversos municipis de Catalunya. Hi podríem afegir moltes altres formes d’intentar crear por en què aquests grups vinculats a l’extrema dreta o individus pertanyents a aquests grups han intentat crear una falsa sensació d’enfrontament civil als carrers de Catalunya que va servir, en el seu moment, per tal que partits com Ciutadans poguessin amplificar i guarnir un discurs totalment fals sobre la situació a Catalunya.
Les agressions contra persones, majoritàriament independentistes, van ser constants i creixents durant els mesos posteriors a l’1 d’octubre del 2017. Sense voler ser exhaustius, i tenint clar que els grups que arrancaven llaços grocs en aquell moment van esdevenir una autèntica plaga, sobretot durant el 2018, crec que cal destacar les agressions amb armes de foc, que ocasionaren fins i tot ferits per trets de perdigons, per exemple el 16 d’octubre a Palamós, el 13 de novembre al barri de Sant Martí de Barcelona, el 22 de gener del 2018 a les Corts, el 30 de gener a la Verneda, l’1 de febrer a Diagonal Mar… o l’agressió d’un inspector de la Brigada d’Informació de la Policia Nacional contra el fotògraf antifeixista Jordi Borràs, totes elles i moltes altres documentades pel mateix Jordi Borràs i per entitats com Unitat contra el Feixisme i el Racisme i altres plataformes antifeixistes que han anat sorgint en moltes comarques com a forma d’autodefensa davant d’un moviment que s’articulava, bàsicament, al voltant d’unes noves estructures anomenades GDR, Grups de Defensa i Resistència.
Els GDR, Ciutadans i els altres
«Os montaremos un Ulster que os vais a cagar.» Alguns atribueixen la frase a Jordi Cañas, destacat membre de Ciutadans, el partit taronja vingut a menys o a no res avui, i alhora es pregunten quin hauria estat el paper de personatges com aquest, Rivera o Arrimadas si haguessin aconseguit, precisament, muntar-nos «un Ulster per cagar-nos». En aquell moment, el seu paper era més que clar: orangistes, amb l’Estat darrere i, per tant, amb tota la violència de l’Estat al darrere: policies, feixistes, militars, jutges, etc.
És en aquest punt concret on podem entendre l’aparició de grupuscles violents abans però sobretot després de l’1 d’octubre amb la clara intenció de malmetre la convivència als carrers de Catalunya, una forma de fer política que al partit de Cañas li va anar més que bé durant uns quants anys. Segons declarava Jaime Vizern al digital unionista El Español, els GDR eren «la resposta constitucionalista als CDR independentistes» i la seva suposada intenció és «netejar Catalunya de tota la propaganda que ens imposen des de l’independentisme». Ells insistien que eren ciutadans pacífics i demòcrates, però es van distingir per retirar, vestits amb granotes blanques i la cara tapada, amb escales i cúters, de nit i en grup, propaganda independentista o de solidaritat amb els presos polítics de les places i carrers de Catalunya. Podia semblar que es dedicaven a fer fora els símbols de l’independentisme de l’espai públic en defensa de la seva «neutralitat», de fet aquest era el seu argument principal, si no fos que els seus nuclis durs eren plens a vessar d’elements de l’extrema dreta de sempre i de la renovada.
Però anem a pams i observem com s’establí un diàleg a partir de l’acció entre els grupuscles parafeixistes de què després parlarem i un partit parlamentari que, almenys en les paraules, no acceptava el feixisme, tot i que alguns cops els costés condemnar el franquisme amb totes les lletres. El 28 de juliol del 2018, el Partit de la Ciutadania va iniciar una campanya de retirada de llaços grocs que, alhora que intentava passar per un fet «normal» la retirada de símbols en molts casos i municipis votats majoritàriament pels consistoris (pancartes de suport als presos als balcons dels ajuntament o llaços grocs a la façana) descentrava de forma total el partit. A escala pública, les retirades de llaços a càrrec dels diversos grups d’extrema dreta es van convertir en virals i la cursa entre Ciutadans i el PP per sortir caracteritzats com els més unionistes, els més espanyolistes, va fer que entressin en una cursa desesperada per aparèixer als mitjans a partir d’accions de carrer i iniciatives de caràcter legal. Així, si el PP de García Albiol impulsava una campanya per la retirada d’estelades de la via pública i demanava a Colau que retirés el llaç groc del balcó municipal, Ciutadans es llençava als carrers a retirar llaços directament.
La campanya de Ciutadans començava a Sant Cugat del Vallès, on l’Ajuntament havia estat obligat, per sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) a retirar una bandera estelada que s’havia instal·lat en una plaça per considerar que l’«ocupació» de l’espai públic amb símbols «partidistes» vulnerava la neutralitat de la institució. La campanya contenia un argumentari digne d’estudi en què es denunciava que «el separatisme estigui ocupant l’espai públic» ja que, segons Inés Arrimadas, «Volem que a Catalunya, els carrers, les platges, les places, siguin de tots, perquè tots paguem impostos i tenim dret a un espai públic sense simbologia ideològica.» En cap moment, però, no es va veure cap militant –o encara que fos simpatitzant– de Ciutadans retirar cap símbol feixista dels que encara queden en places i carrers de Catalunya o de la resta de l’Estat. I això no vol dir que fossin un partit franquista o feixista, però sí que marcava clarament quines eren les seves prioritats.
A Reus, posar en pràctica a escala local les indicacions del partit va portar un grup de militants, entre els quals es trobaven dos dels quatre regidors a la capital del Baix Camp, a arrancar, l’agost del 2018, una pancarta a favor de l’alliberament dels presos polítics catalans penjada a la façana de l’Ajuntament, esborrant en la pràctica les fràgils diferències que els separaven encara dels grupuscles de l’extrema dreta espanyolista. I a Barcelona, el 29 de setembre del 2018, Ciutadans s’alineava amb la violència en aquest cas de l’Estat a participar en una marxa de policies organitzada per l’organització policial Jusapol en reconeixement als agents que van participar en l’estomacada general de l’1 d’octubre. A Girona, la cap de llista per Ciutadans al Senat espanyol per Girona el 2008, Esmeralda Úbeda, va ser identificada com una de les atacants al que l’ANC anomenava «tòtems de la dignitat», en homenatge als presos i exiliats.
Però quan la permanent campanya de provocació de Ciutadans va arribar al seu punt màxim va ser el 16 de febrer del 2019, quan els 36 diputats del partit van visitar Amer, el poble natal de Carles Puigdemont per passejar pel poble enmig d’un vesper de periodistes per tal de retirar llaços grocs de la via pública. La Brimo hi va desplegar un ampli dispositiu antiavalots entre la indiferència dels habitants de la localitat i els crits de «Puigdemont president!»
Llaços grocs i GDR
Els grups de l’extrema dreta que, abans de l’1 d’octubre, tenien una presència més aviat discreta a Catalunya, van continuar existint just després de la data i, en alguns casos, van créixer amb noves incorporacions. Així, Democracia Nacional, Alianza Nacional, Somatemps, Plataforma per Catalunya o el mateix Vox serien les estructures que es mantindrien, les dels partits i grups creadors d’ideologia, cadascú amb trets definitoris concrets. Però allò que més va sorprendre del nou feixisme de carrer a Catalunya va ser la creació d’una constel·lació de grups locals capaços de coordinar-se a escala territorial més gran i que van arribar a protagonitzar els moments més tensos de la presència ultra al carrer des de la transició de finals dels 70.
Democracia Nacional i Alianza Nacional van ser els grups més actius en l’àmbit de carrer, amb accions contundents com l’atac al Casal Popular Tres Voltes Rebel, de Nou Barris, o mobilitzacions islamòfobes diverses a Sant Feliu de Llobregat, Nou Barris o Tarragona. Per la seva banda, Somatemps, organització creada el 2013 per un grup d’intel·lectuals i historiadors procedents de l’extrema dreta, s’havia constituït com un autèntic think tank de l’espanyolisme i en el seu moment va participar molt activament en la creació de Societat Civil Catalana (SCC). SCC ha estat l’intent més reeixit d’unir l’espanyolisme militant de diverses sensibilitats a Catalunya en mobilitzacions que, per primer cop en dècades, van comptar amb centenars de milers de participants, procedents tant de Catalunya com de l’exterior. Per conèixer com funcionava i quins eren els seus objectius en aquell moment, és de lectura obligada el llibre Desmuntant Societat Civil Catalana, de Jordi Borràs. El setmanari Directa, a partir d’una investigació del mateix Borràs i Jesús Rodríguez, va explicar com empreses que podrien ser el BBVA, Banc Santander, CaixaBank o la Fundació Telefónica, a través de la Fundació Joan Boscà, van finançar SCC amb prop de 700.000 euros el 2016. I, mentrestant, Vox esdevenia la marca referent de tota la constel·lació de grups i grupuscles de l’extrema dreta gràcies a bellugar diners a manta, a les informacions continuades per part dels mitjans de comunicació sobre el partit, fins i tot quan no tenien cap representació a escala institucional, a la participació en el judici del Procés com a acusació particular i al seu accés a les institucions de l’Estat i autonòmiques amb un discurs ultraespanyolista i referencialment situat al costat de l’extrema dreta europea de Salvini o Le Pen, malgrat les diferències.
Ara bé, la presència més destacada en l’àmbit del carrer, durant el període que començà amb les jornades de l’1 i el 3 d’octubre, va ser la protagonitzada per una constel·lació de grups locals i comarcals d’extrema dreta creats específicament per atiar el carrer i que van arribar al seu moment de màxima presència durant el 2018. Així, l’11 d’abril del 2018, el compte de twitter dels GDR feia un llistat de deu grups situats en diverses comarques. Els grups d’aquell moment eren els següents:
D.U.E. (Democracia y Unidad Española) eren un grup centrat sobretot en el Bages, van néixer a Sant Fruitós de Bages i feien accions per tota Catalunya. Com a entitat, es va donar a conèixer quan van organitzar, el febrer de 2018, les primeres acampades unionistes i van convocar una manifestació contra l’«adoctrinament escolar» a Catalunya. Mesclaven el seu antiindependentisme amb postures clarament racistes i xenòfobes, sobretot contra els MENA. El president d’aquest col·lectiu era Jaume Vizern, veí de Sant Salvador de Guardiola i membre actiu dels moviments d’ultradreta al Bages que es presentava públicament en els mitjans com a portaveu dels GDR, fins i tot a TV3 on es mostrava mesurat. Va participar en un escarni a Puigdemont a la Casa de la República de Waterloo vestit de guàrdia civil i en moltes altres mobilitzacions de caire plenament feixista. En aquest sentit, va ser un dels organitzadors d’una manifestació ultra convocada a Manresa per l’Hermandad Hermanos Cruzados, una organització paramilitar a qui s’acusa de l’assalt violent el 2015 contra un centre de menors al Bages i de diverses convocatòries on proliferaven les salutacions feixistes i les agressions diverses. DUE tenia molta relació amb dos petits grups locals del Bages, concretament Resistencia Pont de Vilomara i Resistencia Castellbell i el Vilar, per tal de fer accions a Manresa, Balsareny, Sallent, Santpedor o Monistrol de Montserrat.
Al Bages, també actuaven els autoanomenats Grups de Defensa i Resistència del Bages. En les accions d’aquest grup hi participava Tony Noguera, habitual de les concentracions d’extrema dreta. Noguera va participar en l’agressió contra uns manifestants que preparaven l’arribada dels presos polítics a la presó dels Lledoners i transitava entre els actes d’ultradreta i els mítings de Ciutadans.
Altres grups eren 1.000 patriotas, que actuaven per la Catalunya Central, tot i que també es desplaçaven a altres indrets, per exemple a Tarragona quan el plenari municipal va decidir penjar una pancarta de suport als presos; La Resposta, amb base a Terrassa, centraven les seves accions en el Vallès Occidental, Sabadell, Rubí i Sant Cugat; Groc Enlloc, del Garraf tot i que fan accions arreu del territori, de Calafell a Vilanova i la Geltrú; i Brigada 155, que col·laboraven sovint amb Groc Enlloc i es movien pel Barcelonès, el Baix Llobregat o els dos Vallesos.
Segadors del Maresme. Era un dels grups més actius, amb base a Mataró i el Maresme (Vilassar, Arenys de Mar o Alella). El seu portaveu, José Casado, afirmava que ell era l’únic membre del grup que parlava a cara descoberta i que la resta d’integrants no ho feien «per por a rebre amenaces a títol personal.» Van participar en moltes accions, com la retirada de les creus grogues a la platja de Canet de Mar, en què van agredir un senyor de 82 anys, i moltes despenjades d’estelades i pancartes i llaços de suport als presos. No eren membres de la Coordinadora de Tabarnia, on es trobaven els GDR de què hem parlat fins ara, ja que afirmaven que eren totalment autònoms.
A les comarques gironines, els GDR eren menys actius i nombrosos. Així, l’abril de 2018 n’hi havia dos: Libera Girona, el primer que es va fundar, i Llibera La Selva, a la comarca de la Selva i coordinat per una jove activista.
A banda d’aquests deu grups, a la zona del Camp hi havia grups com Reus Español y Catalán (REC), coordinat per Facebook i encapçalat per Peke LG; i Resistencia Alta Tabarnia. Aquests grups tenien relació directa en tant que persones que participaven en els dos espais, o que es donaven suport, amb Ciutadans, ja fos a través del mateix Peke, de l’exregidora a l’Ajuntament de Reus Pepa Labrador o del militant i apoderat de Ciutadans Jesús Molina. A Tarragona, l’excandidata de Cs al Senat va ser fotografiada arrancant cartells del CDR Tarragona acompanyada d’un noi amb un tatuatge del grup neonazi Hammerskin, il·legalitzat a l’Estat espanyol l’any 2009.
Les accions a les Terres de l’Ebre no van tenir protagonistes de la zona, però van aportar una altra dada per tenir en compte. Així, el 18 d’agost del 2018, en un control rutinari dels Mossos d’Esquadra es van identificar 14 persones i tres vehicles amb mapes, eines, mocadors, mapes i objectes punxants per arrencar llaços grocs, pancartes i estelades de diferents municipis de la Ribera d’Ebre i el voltant de Móra d’Ebre i Tivissa. Un dels identificats era un agent de la Guardia Civil. A partir d’aquí, el cos militar va enviar un escrit remès a les diferents unitats en què demanava als seus agents que no participessin en els grups organitzats per a la retirada de llaços i que, si ho feien, rebrien una infracció disciplinària.
Molts d’aquests grups van voler fer una demostració de força el 7 de maig del 2018 a Barcelona, aplegant-se en una convocatòria dels Grups de Defensa i Resistència (GDR) a la plaça de Francesc Macià. En aquell moment, una concentració antifeixista els va fer fora de Barcelona, però la dada interessant per tenir en compte és que uns dies abans la concentració va arribar a rebre el suport del delegat del Govern central a Catalunya en aquell moment, Enric Millo, que va arribar a afirmar que els convocants tenien «La mateixa llibertat d’expressió que tenen els CDR.»
Els diners necessaris
Cal parlar de noms propis si ens referim a les fonts de finançament que tots aquests grups tenien, ja que la seva presència constant al carrer nit rere nit no era només producte del seu odi antiindependentista. I si en aquest sentit calia tenir en compte un nom aquest és el de José Manuel Opazo, exguàrdia civil i empresari que es presentava com a delegat de Vox a Suïssa, que és on residia. Opazo es va comprometre públicament a finançar els arrancadors de llaços el 2018 però, durant aquell any, els seus enfrontament continuats contra algunes de les organitzacions de l’extrema dreta espanyolista a Catalunya el van fer fora de circulació amb acusacions duríssimes sobre interessos en les seves postures polítiques per part d’excompanys seus de militàncies. Sí que, abans i segons el setmanari El Temps, Opazo va ser qui va pagar les despeses del judici de Raúl Macià, a qui els ultraespanyolistes anomenaven «pres polític» de l’espanyolisme, tot i que es tractava d’un traficant i lladre condemnat per aquests delictes que, alhora, era espanyolista i, mentre gaudia del tercer grau, va agredir diversos membres del CDR de Manresa, inclòs un menor d’edat.
Més enllà d’Opazo i les seves baralles amb pràcticament tot el seu voltant, constants en l’ultradreta tal com en l’independentisme dels anys 80, és clar que les accions dels grups que es dedicaven a arrancar llaços rebien algun tipus de finançament, tant per la seva proliferació com pel seu manteniment a través del temps. I és clar que aquest finançament tant podria venir de l’extrema dreta organitzada i amb presència institucional, com de poders econòmics que participen en les decisions polítiques de formes molt diverses i la creació de tensió seria una d’elles, com directament dels serveis secrets de l’Estat, la qual cosa no seria ni nova ni estranya.
En tot cas, la proliferació de grups de caràcter local fins a la seva desaparició deixava clar que l’estratègia de la tensió ja no li calia a l’Estat i abandonava aquesta via de moment mentre no li fos necessari tornar-hi a fer cap. Caldrà estar atentes a veure cap a on deriva un panorama, el de l’extrema dreta organitzada, que creixerà o minvarà en funció dels avenços o retrocessos que el moviment republicà faci a Catalunya o a la resta dels Països Catalans. I, és clar, en funció de les necessitats que tingui l’Estat de les seves accions, perquè, tal com explicava Xavier Vinader a Gemma Garcia en una entrevista a la Directa, «L’Estat mai ha vist l’extrema dreta com un perill, sinó com una col·laboradora.»
Bibliografia
Borràs, Jordi (2014). Plus Ultra. Una crònica gràfica de l’espanyolisme a Catalunya. Barcelona: Pol·len Edicions.
––––– (2017). Desmuntant Societat Civil Catalana. Barcelona: Edicions Saldonar.
<https://www.saldonar.com/documents/llibres/desmuntant-societat-civil-catalana-jordi-borras-edicions-saldonar.pdf>
Borràs, Jordi; Aznar, Laura (2018). «La mutació de l’extrema dreta per combatre el procés: de Democràcia Nacional als GDR i Tabàrnia», Crític, 10 d’octubre.
Borràs, Jordi; Rodríguez, Jesús (2019). «El finançament de Societat Civil Catalana, al descobert», Directa, núm. 478.
Casals, Xavier (1998). La tentación neofascista en España. Barcelona: Editorial Plaza Janés.
Castellà, Helena (2016). L’extrema dreta, un fenomen europeu. Anàlisi de la presència i impacte de la nova extrema dreta a Europa i als Països Catalans. Barcelona: Fundació Josep Irla. <https://irla.cat/publicacions/02-lextrema-dreta-fenomen-europeu/>
Font de Mora, Laia (2018). «El triangle ultra: aquests són els grupuscles violents que concentren els atacs», Vilaweb, 11 de juliol.
López Frías, David (2018). «Limpiando Cataluña de lazos amarillos: los GDR, la respuesta cívica a los CDR», El Español, 4 d’abril.