Ferrater i el joc de tres llimones a l’aspre d’una llosa

 |   |  Twitter

Sovint, els poemes de Gabriel Ferrater plasmen una reflexió, una emoció que sorgeix de la vida quotidiana, present o recordada: són observació de la realitat immediata o participació del narrador en una situació concreta. I també sovint aquests poemes contenen, a la vegada, alguna al·lusió literària o cultural que de manera més o menys evident concorre en el sentit profund dels versos. La meva hipòtesi és que, a la majoria dels poemes, cap d’aquestes al·lusions que puguem observar-hi no és el desencadenant primigeni del poema, ni és tampoc una explicació del poema: al contrari, el que hi preval és l’experiència vital narrada, amb el benentès que és una experiència que no ignora, no pot ignorar, que les reflexions i les emocions dels homes i les dones són iguals, són al capdavall experiència compartida, que altres autors han plasmat abans. En el moment de concebre i escriure el poema, Ferrater té present moltíssima tradició. És molt culte, és un autor podrit de literatura —com deia d’ell mateix el seu germà Joan—, però no acostuma a ser la literatura el tema dels seus poemes. Si de cas, constatar un precedent, comprovar una al·lusió, ens ajudarà com a lectors a comprendre millor el poema, a precisar el moviment imaginatiu que ens proposa.

Ressegueixo en aquest article la meva progressiva comprensió de «Tres llimones», un poema que és un bon exemple dels procediments imaginatius que maldestrament he intentat descriure al paràgraf anterior. Crec que, com la majoria dels lectors, vaig copsar de seguida el sentit del poema (els versos finals ens hi ajuden, són lapidaris) i a la vegada vaig trobar elusiu el motiu de les tres llimones.

Explicaré [1] com vaig arribar a interpretar les llimones com una imatge de les dones; [2] com, més endavant, vaig associar la imatge de les tres dones amb el quadre de Joaquim Sunyer Tres nus en el bosc, una intuïció que crec que tot de detalls textuals corroboren, i [3] com s’imbriquen l’observació real de les tres dones amb el record no menys real ni menys immediat del quadre de Sunyer.

[1] El detall de les llimones com a correlat objectiu de les dones parteix de la lectura del brillant article de Gabriel Ferrater «Manuel Machado» (inèdit recuperat a Papers, cartes, paraules, pàg. 177-184): «si Manuel cierra “Lirio” con una imitación de Antonio, éste debe a su hermano (al soneto “Un principe de la Casa de Orange”) nada menos que la famosa y espléndida imagen del limón en la mano de Guiomar». Vaig llegir els poemes de Manuel Machado i d’Antonio: «Un príncipe de la Casa de Orange», de Manuel, i les «Canciones a Guiomar», d’Antonio:

Un príncipe de la Casa de Orange

A este joven señor, tan bellamente

vestido, blanco el traje y la gorguera,

blanca la tez, envuelve en luz poniente

el oro viejo de su cabellera.

De su apostura la elegante gracia

tiene una laxitud de laxitudes,

y en el pecho, podridas, las virtudes

de su clara y fatal aristocracia.

Tedio y desdén en la orgullosa frente,

vago pesar en la mirada infausta…,

lujosísima espada en joyas rica.

Cruza una banda el busto indiferente.

Blanca mano espectral, de sangre exhausta,

y en la mano un limón, que significa…

Canciones a Guiomar (I)

  No sabía

si era un limón amarillo

lo que tu mano tenía,

o el hilo de un claro día,

Guiomar, en dorado ovillo.

Tu boca me sonreía.

  Yo pregunté: ¿Qué me ofreces?

¿Tiempo en fruto, que tu mano

eligió entre madureces

de tu huerta?

  ¿Tiempo vano

de una bella tarde yerta?

¿Dorada esencia encantada?

¿Copla en el agua dormida?

¿De monte en monte encendida,

la alborada

verdadera?

¿Rompe en sus turbios espejos

amor la devanadera

de sus crepúsculos viejos?

L’associació de les dones i les llimones és un recurs quasi idiosincràtic de Ferrater. Així, al «Poema inacabat», en els versos 67-73 escriu:

Faré llistes de bones coses

i de dolentes, noms de noies:

per exemple, la Maribel

que enguany ens ha lluït promès

i deu tenir gust de llimona.

Jo m’entenc, i aquesta és la forma

com tinc decidit de seguir.

En algun moment, també vaig recordar que Joan Ferraté havia explicat a Dolors Oller alguns motius dels pretextos dels poemes de Les dones i els dies: Gabriel Ferrater sentia predilecció per comparar les llimones amb figures especialment atractives, i en aquest poema pensava en tres dones. Ara: subscric la conclusió d’Oller («Gabriel Ferrater: la veu és un altre», pàg. 206 de La construcció del sentit): conèixer els motius concrets al darrere dels poemes no és determinant per gaudir del poema i entendre’l. «¿És important saber, pel sentit del poema, que les tres llimones són, eren, la senyora Margarita Sentís i les seves dues filles?».

[2] Em vaig convèncer que les tres llimones fan referència a tres dones. I un dia vaig recordar el quadre Tres nus en el bosc, també conegut com a Pastoral i Paisatge amb tres nus, de Joaquim Sunyer, comentat i esmentat moltes vegades per Ferrater en el capítol dedicat al pintor en la història de la pintura en què estava treballant per a l’editorial Salvat (Sobre pintura, pàg. 225-251, i L’art de la pintura, pàg. 369-391; Ferrater s’hi refereix amb el títol Pastoral, que era el que constava en el Museu d’Art Modern de Barcelona).

Tres nus en el bosc (1913) devia ser un quadre rellevant per a Ferrater, des del moment que Joan Ferraté, en editar Sobre pintura, va optar per fer-lo reproduir a la coberta. De fet, Sunyer comptava per a Ferrater: li dedica el seu primer article al número 12 de la revista Laye, publicat el 1951, «Sunyer rodeado de silencio. ¿Vuelta a Taine?» (Sobre pintura, pàg. 11-14; L’art de la pintura, pàg. 55-58). Hi diu que «Joaquín Sunyer, el más alto pintor que ha tenido Cataluña desde el siglo xiii, ha expuesto, pocas semanas atrás, algunas de las obras de su segura madurez de artista.» (pàg. 11). També l’evocació de Jaime Salinas, al simposi del 1997, corrobora l’entusiasme de Ferrater per Sunyer.

El paisatge que envolta les dones de Tres nus en el bosc fa pensar, d’entrada, en la pineda que envoltava el Picarany i en les provatures pictòriques del mateix Gabriel que s’han conservat, ara reproduïdes al llibre L’art de la pintura (Santa Coloma de Queralt: Obrador Edèndum, 2021). Els detalls del poema s’adiuen amb el quadre de Joaquim Sunyer (el sorprenent «Sota molt d’aire verd» inicial; les tres dones que «es mullen de sol», enllaçades per una «mètrica senzilla»; la llosa), i la insistència en l’imperatiu «Mira» ens fan imaginar que el poema interpel·la algú que es troba en la posició de contemplador. Arthur Terry va pensar en Cézanne, tan estudiat per Sunyer: el poema que ens ocupa:

[…] en cert sentit constitueix la peça essencial que ens mancava per comprendre en tota la seva amplària la posició que Ferrater sol mantenir davant el món exterior. En aquest cas, la situació queda claríssima: la visió d’uns objectes que semblen oferir-se a la contemplació —una mica a la manera d’un quadre de Cézanne— sota unes condicions insòlitament propícies (ponència del simposi del 1997, pàg. 111).

Llegim la primera part del poema, v. 1-14, en què marco amb negreta les paraules que fan pensar en el quadre:

Gener benigne. Sota

molt d’aire verd, les coses

avui no es fan esquerpes

ni el lloc és àrid. Mira:

tres llimones, posades

a l’aspre de la llosa.

Perquè es mullen de sol

i pots considerar

sense dubte ni pressa

la mètrica senzilla

que les enllaça, et penses

que signifiquen res?

Mira, i ja han estat prou

per tu.

L’assaig dedicat a Joaquim Sunyer ens recorda que la seva exposició del 1911 a Barcelona havia causat una enorme polèmica, i que Joan Maragall, a petició de Miquel Utrillo, havia escrit un article en defensa del pintor, una carta oberta titulada «A un amigo», que Ferrater qualifica de cèlebre (les negretes de la citació que poden relacionar-se amb el poema són meves; corresponen a la pàg. 235 de Sobre pintura i a la pàg. 374 de L’art de la pintura):

Merece todavía citarse el pasaje capital del artículo de Maragall:

«Así llegué delante de aquella Pastoral donde me pareció ver resumida, aclarada y sublimada toda la obra del artista. Me pareció encontrarme en una encrucijada de nuestras montañas, de estos montículos tan característicos de nuestra tierra catalana, áspera y suave al mismo tiempo, simplemente enjuta como nuestra alma. Y que el aire estaba tan limpio que el paisaje parecía sin atmósfera, sin distancias, y que por tanto todo parecía tocarse: el sentido del tacto parecía transferido a los ojos […].»

Llegeixo l’article de Maragall sencer, reproduït en els annexos del catàleg de la gran exposició retrospectiva sobre Joaquim Sunyer que l’any 1983 va organitzar el Centre Cultural de la Caixa de Pensions, aleshores amb seu al Palau Macaya (pàg. 212-3), i hi trobo altres referències complementàries (les marco també amb negreta):

Tenía el artista una visión de hombre primitivo, unos ojos fascinados por la corporeidad (dejadme decirlo así) de las [cosas,?] por las líneas con que la masa de ellas recortaba el aire, y por las convexidades y concavidades interiores de su bulto, y fascinado por esto, adivinando que en el juego de aquellas líneas estaba el divino secreto de las cosas, estaba manifiesto el ritmo de la creación, esencia de ellas, se esforzaba en darnos lo esencial, desdeñando todo lo demás. Parecía decirnos: ¿Ves lo que es la vida?

Tres nus en el bosc, de Sunyer

No afirmo pas que Ferrater escrigués el poema amb el quadre de Sunyer com a motiu principal. Penso més aviat que, davant d’una situació en què havia observat tres dones, la seva reflexió li va portar a la memòria tant el quadre de Sunyer com l’article de Maragall, i hi va al·ludir en el poema. És una hipòtesi —és rebatible.

[3] Des d’un punt de vista més general, Gabriel Ferrater havia teoritzat en els seus escrits dels anys cinquanta sobre la pintura com a activitat d’aprehensió de la realitat. Aquella reflexió teòrica és també present al poema: la connexió de l’observació real de les tres dones amb el record no menys real del quadre de Sunyer impregna la seva mirada. La reflexió estètica que l’havia ocupat aquells anys se li fa present i augmenta la complexitat i profunditat del poema. El seu text teòric potser més important és la conferència «Pintura y Sociedad», de l’any 1954, publicada l’any 1958, recuperada al volum Vers i prosa, pàg. 103-112, a cura de Jordi Cornudella (València: Eliseu Climent editor, 1988), i després a Cartes a l’Helena, pàg. 73-83 (Barcelona: Empúries, 1995), amb el títol original «¿A dónde miran los pintores?», ara disponible a L’art de la pintura amb el títol «Cap a on miren els pintors?», pàg. 35-47. Comença amb una reflexió genèrica sobre l’art, que retrobarem sovint als escrits de Ferrater. Fixem-nos com esmenta la seducció del motiu primigeni en l’artista (la negreta és meva):

[…] Como primera aproximación, todos estaremos de acuerdo en que el arte, para decirlo en términos de Croce, se funda en una intuición, en un acto de concreción imaginativa. Da lo mismo que se trate de arte del que llaman realista o de arte irrealista, de pintura figurativa o de pintura fantástica. En la base de toda obra de arte se halla algo, un motivo común o simplemente un germen formal, que ha seducido a la imaginación del artista; algo que luego el lector, el auditor o el contemplador habrá de identificar, para desde allí reconstruir toda la elaboración a que lo ha sometido el artista, hasta incorporarlo a lo que es finalmente la obra conclusa. En la base de toda obra de arte, dicho de otro modo, hay un tema –un motivo, si queremos servirnos del término que repetía Cézanne. (pàg. 104 de Sobre pintura, pàg. 37 de L’art de la pintura; a la pàg. 75 de Cartes a l’Helena hi falta un fragment)

El «Cor seduït» que obre la segona part del poema, tallant el vers 14, fa pensar en aquella aprehensió preartística de la realitat que diposita a l’artista la seva experiència. Aquest apòstrofe —un recurs retòric tan habitual en Carles Riba— està construït amb un participi, seduït, que connota que el moment acaba de passar (ja és passat) i una certa posició passiva del narrador. A propòsit dels darrers quatre versos, Simona Škrabec ha apuntat que sembla una paròdia de Mallarmé, l’amor fati, aquell «Un coup de dés jamais n’abolira l’hazard» del seu darrer poema: com si Ferrater ens recordés que no és el futur que és inaccessible, sinó que no tenim tampoc cap accés al passat, per molt immediat que sigui. Llegim la segona part del poema, els v. 14-24:

            Cor seduït,

renuncia des d’ara,

calla. No faràs teu

el joc de tres llimones

a l’aspre d’una llosa.

Ni sabràs aixecar

protesta abans de perdre’l.

Cap surt de la memòria

no abolirà la plàcida

manera de morir-se

que tenen els records.

Les paraules que tria Ferrater sempre són molt precises: quin sentit té en aquest poema seduir? No puc deixar de veure-hi la connexió amb la descripció de la intuïció artística de l’any 1954. De fet, a la mateixa conferència Ferrater ens acaba recordant que tothom té, respecte a la seva experiència bàsica, aquesta intuïció de l’artista, i, doncs, podem imaginar que «Tres llimones» descriu una d’aquestes intuïcions, un d’aquells pensaments fugaços que tots tenim, per més que fatalment els oblidem:

[…] Porque —y ahora debemos encararnos con la soberbia de los artistas, a la que antes ha podido parecer que adulábamos—, el artista no es en fin de cuentas ningún ser tan extraordinario ni maravilloso como algunos parecen pensar. El artista lo es simplemente porque realiza por medios particulares lo que cada uno de nosotros realiza como puede: el intento de no ser del todo tonto, de no vivir completamente dormido. El arte no es más que una de las formas del pensamiento, y el pensamiento no es ninguna actividad lujosa ni reservada a los espíritus selectos, sino que es aquello que obtiene el poco de orden que cada cual consigue poner en su vida (pàg. 111 VP, 82 CH, xx AP).

Suposant que Gabriel Ferrater recordés també aquesta seva reflexió sobre l’origen del fet artístic, la paradoxa que se’ns planteja és que la mateixa escriptura del poema fa que el poeta narrador vivifiqui aquell moment (com la pintura dona significat a la realitat inaferrable), que preservi aquella intuïció que les tres dones eren com tres llimones damunt d’una llosa, en una mena de bodegó, i fins i tot fa que comparteixi aquell instant amb els lectors. No calla pas, no renuncia pas: escriu el poema com si fos una protesta davant del temps que s’escola, dona sentit (significat) al que ha mirat.

La reflexió estètica i ètica de «Pintura y sociedad» continuava sent present per a Gabriel Ferrater, com les tres dones que veia i com el quadre de Sunyer que recordava, i va impregnar «Tres llimones» amb un sentit paradoxal, pel qual la mateixa escriptura del poema nega com a destí inexorable la mort d’aquell instant d’il·luminació convertit immediatament en record, en contrast amb el que afirmen els versos: que no podem aprehendre la realitat ni preservar els nostres records. És un escreix de sentit, que encara augmenta quan acarem «Tres llimones» amb el poema de la pàgina del costat, «Si puc». Són dos aspectes del mateix esforç vital de fixació dels moments que ens fugen.