Fuster, Joan (2022). De viva veu. Isidre Crespo (comp.). València: Editorial Afers, Catarroja-València, 572 p.
La segona edició de De viva veu incorpora setze noves entrevistes respecte de les seixanta-quatre que tenia la primera. Són precedides de tres introduccions que situen, d’una banda, la «simbiosi entre parla i prosa» (Enric Sòria) i, de l’altra, el procediment de l’entrevistador i el sentit que tenen els intervius publicats dins l’obra fusteriana (Isidre Crespo).
Es tracta d’un volum que aplega vuitanta opinions que reflecteixen, en cicles, un retrat intel·lectual del pensador suecà imprescindible per confegir-ne una biografia —basada conjuntament en les informacions contingudes als epistolaris, obra periodística i assagisme publicat. La ingent tasca recercadora, i transcriptora, d’Isidre Crespo, estudiós tot terreny de l’obra fusteriana, ha possibilitat que tinguem a l’abast un bon retaule de biografies oralitzades que posen a l’abast del lector una diversitat de visions de Fuster.
Perquè, si una característica comuna reuneixen les entrevistes, desiguals, com cal esperar d’una tècnica interrogadora, és l’aportació fragmentada (no podia ser d’altra manera) d’elements d’un intel·lectual polièdric, tal com Crespo qualifica encertadament el suecà. Altrament deixaria de ser-ho.
M’he referit als cicles que delimiten les entrevistes. Les primeres declaracions, les dels anys cinquanta, assenyalen —la de Vicent Ventura (de vegades sota el pseudònim «Juan Llorens») a Levante (1956) i l’entrevista de Destino (1958)— el gradualisme d’una consciència literària. Recordem, en aquesta etapa, com a marc, el Fuster assagista de Claustro i de Pont Blau, amb elements argumentatius que mantenen relació. Les entrevistes d’aquest període introdueixen la que serà, als anys seixanta, l’etapa d’eclosió de l’intel·lectual: ja tenia prou embastat el pilar aforístic i assagístic i els carreus de la seva obra (a més de l’assaig poètic, ara accessible a través de l’edició de Josep Ballester a No prosa). La dècada dels anys cinquanta —pedra de toc, també, en la formació d’un (nou) moviment valencianista— cobra especial relleu en la construcció de Fuster com a intel·lectual, gràcies, en part, a l’Editorial Moll, a l’editor Santiago Albertí/nucli de Quart Creixent i a l’exili mexicà, tan ben analitzat per Santiago Cortés.
La conjuntura entre els anys seixanta i primers vuitanta (fins a les conseqüències de l’atemptat del setembre del 1981) defineix la fase central de De viva veu: la del Fuster públic, a l’abast de la joventut (l’entrevista als escoltes, 1975) i de capes socials populars i de professions liberals (entrevista de Joaquim Maria Puyal a l’emblemàtic programa Vostè Pregunta).
Les entrevistes d’aqueix cicle enquadren l’assagista amb trets que el caracteritzen civilment i intel·lectualment: un pensador total, com aporten les tres entrevistes de Montserrat Roig. El pensador literari, l’humanista que reprèn Protàgores —la centralitat del subjecte/home—, l’intel·lectual sota el darrer franquisme i postfranquisme (entrevistes de Sergio Vilar i de Vicent Àlvarez), l’aportació de Gramsci a la realitat valenciana (entrevista de Valerià Miralles a Cal Dir), la filosofia (que el suecà contraposava de manera brillant a la metafísica), la ciència, la concepció de progrés, el materialisme històric (antagònic, certament, al materialisme dialèctic) a l’abast de «no-marxistes» (com Fuster), l’adscripció a referents musicals, estètics. Els aspectes definitoris del cànon reflexiu fusterià hi són explicitats.
«Fuster públic»: no és que les primeres entrevistes dels anys cinquanta no el reflecteixin, sembla, però, que a partir de la consolidació de la seva obra assagística (amb el Nosaltres i l’edició del primer volum de les obres completes, 1968), l’assagista suecà formava part de l’imaginari cultural, «polític», de sectors intel·lectuals diversos, els quals n’assumien facetes amb les quals s’identificaven. Un exemple de la diversitat de «cares» de Fuster és recollit a l’entrevista del portaveu mèdic Jano. La traça fusteriana abastava fins a la ciència(i un cert malthusianisme). Fuster reivindicava el raonament científic dins el seu programa de treball –el dubte com a recurs.
D’altra banda, que l’assagisme entorn del País Valencià —que no té, per bé que Fuster el llegís, idèntic objectiu nacional del Notícia de Catalunya de Jaume Vicens— fos un motiu de pes que, als anys seixanta i setanta —vegeu l’entrevista de Jaime Millàs a Triunfo—, atorgava «carta» de «socialització» de Fuster als cenacles de Barcelona —plataforma de la seva projecció editorial—, no implica que les entrevistes aplegades dins aquesta etapa no defineixin, com hem esmentat, altres indicadors que permeten d’equiparar-lo amb referents internacionals dels anys cinquanta i seixanta. Ara bé, dins aquest complex argumentatiu hi consta, per mèrit propi, el fet nacional, assumit com a element d’intervenció civil. Una «intervenció», però, confegida, segons Josep Iborra i Antoni Riera, a partir de bases escèptiques, el dubte constructiu, que no obviaven el compromís amb un temps polític, amb una societat.
La «darrera» etapa de les entrevistes, la que s’inicia a mitjan anys vuitanta fins al seu traspàs, és de balanç d’una obra feta, per bé que no impedeix explicitar una actualització de posicionaments. Tot i així el repàs d’una trajectòria –amb parada obligada a Josep Pla, Carles Riba i Salvador Espriu– no fa menys incisiu Joan Fuster (l’entrevista de Lluís Alpera, focalitzada útilment en el «con sud» valencià, o les dues «persistents» entrevistes de Vicent Martí).
Les entrevistes complementàries, de «reinici», de començament dels anys noranta prenien com a excusa tractar la vigència, o no, a la llum de noves recerques, de Nosaltres, els valencians, alhora que ampliaven la panoràmica vers els canvis socials esdevinguts i inquirien la realitat política sota règim autonòmic. L’al·lusió de Fuster al cambonià Per la Concòrdia servia de prevenció a l’optimisme autonomista.
Salvador Enguix i Vicent Partal, Vicent Sanchis, Ignasi Mora, Miquel Alberola, Josep Ramon Lluch o Víctor Mansanet incidiren en qüestions d’anàlisi paral·leles, encara que amb modulacions (valencianes) distintes. Essencialment, però, el projecte central de començament del noranta era el dut a terme pel sociòleg Toni Mollà. De fet, les «converses inacabades» que endegà i l’entrevista a Fuster, a càrrec d’Enric Sòria a la revista L’Illa, constitueixen una cloenda explicativa —no pas unidimensionalment nacionalitària— de les raons d’un pensador. L’obra d’Isidre Crespo aporta traces substancials de l’arqueologia cultural fusteriana: el bastiment d’una raó de ser («Ser Joan Fuster») i de fer. La lectura de la indagació d’indagacions que suposa De viva veu hauria de plantejar què n’estem fent, de l’obra fusteriana: si ens limitem a divinitzar-la perquè no sabem pensar prou per nosaltres mateixos; si, per contra, la treballem de manera que el pensament obert del suecà arribi al comú de la gent (allò que en diem vagament «poble») o bé insistim que es limiti a esdevenir privacitat de la voràgine curricular meritocràtica. Com més sigui treballat Fuster —socialitzat, ara que tant es parla de Gramsci— a les escoles, als ateneus, als cercles de debat, a les seccions de formació dels sindicats, autoqualificats de nacionals, com més formi part del patrimoni quotidià de catalans, valencians i illencs, més podrem comprendre que les reflexions del suecà no substitueixen cap política que, com deia l’intel·lectual, hem de fer nosaltres. Ja se sap: a més política, menys divinització, o canonització, o culturalisme. De viva veu, un baula de treball historiogràfic,ens apropa a un Fuster en construcció, però també hauria de fer-nos plantejar els condicionaments i les limitacions del treball intel·lectual.