Pere Anguera ho explica al llibre El Centre de Lectura. Una institució ciutadana: «El Centre de Lectura va néixer com un producte de les tertúlies vuitcentistes. Sembla que cal situar el seu origen en les reunions que feien un grup de joves menestrals, en un cafè del raval de Santa Anna, el Cafè de la Música, de Francesc Vidal; hi discutien de política, d’actualitat, de cultura i d’interessos locals. Cada vespre es trobaven per llegir i comentar entre ells els diaris, sobretot «La Discusión» i «El Pueblo», de Madrid, tinguts aleshores com els portaveus de la democràcia peninsular, sobretot el primer, dirigit per Nicolás María Rivero, que comptava amb col·laboracions de Castelar. L’actitud dels joves sorprenia els altres parroquians, en general treballadors, que gradualment anaren deixant les bromes i els jocs per escoltar com llegien el periòdic en veu alta. Allí sorgí la idea de crear una societat basada en la tolerància de totes les doctrines i tendències, on es pogués expressar honestament la pròpia opinió, on els únics passatemps fossin, com diria l’article primer del futur reglament, «gozar del ameno trato de las personas (…) y la lectura de los libros y periodicos que no esten prohibidos por la ley», on cap joc ni cap ball no fossin permesos, on tot portés cap a l’ennobliment de l’home com a persona. Si bé el grup promotor, format per Salvador Ferrer, Josep Güell i Mercader, Salvador Ortiga, Gabriel Bofarull, Joan Grau i Ferrer, Ciril Freixa, Salvador Balada, Pere Busquets i Eduard Tost, veia molt clar el camí a seguir, els altres, als quals anaven destinats els seus esforços, no ho veien ni tan fàcil ni tan atractiu i procuraven escapolir-se. Finalment, una trentena de persones es reuní en una casa de disbauxes del carreró de la Misericòrdia, mig d’amagat com sí cometessin un delicte, i allí en un ambient poc propici, fou llegit i aprovat el primer reglament, la redacció del qual s’atribueix a Güell i Mercader, quedaren inscrits els primers socis i s’obrí la caixa social. Quan es crea el Centre de Lectura l’any 1859, Reus voreja els 33.000 habitants».
Els primers presidents del Centre de Lectura van ser Ciril Freixa (1859), Tomàs Lletget (1861), Josep Maria Morlius (1866) sempre sota la influència dels principis que Güell i Mercader explica quaranta anys després (1900) a Coses de Reus:
«En aquell temps no hi havia a Reus els mitjans d’il·lustració que hi ha ara. No existia l’Institut Municipal ni tan sols un col·legi particular de segona ensenyança, i eren pocs i mal organitzats els establiments públics en què es donà la primera. Ponderàvem la necessitat que el poble en general i molt especialment la classe treballadora tenia d’instruir-se. Ens condolíem que la joventut intel·ligent i benestant esmercés les seves facultats i els seus ocis en fútils diversions, o s’enllotés en el joc i en la dissipació, quan tan vast i esplendorós camp tenia davant seu per a dar forma als grans ideals de la vida moderna. Vàrem imaginar la creació d’un gran Casino l’objecte del qual fos l’educació moral i material del poble, especialment de la joventut menestral i la classe treballadora, un casino model, especialíssim, l’únic esbarjo del qual seria la conversa a les taules del cafè, però sense permetre’s cap mena de joc ni tan sols els més lícits, d’on el ball estigués desterrat en absolut, i desterrades també les reunions que no tinguessin per objecte una finalitat purament instructiva. Un Centre, en fi, d’ensenyança i d’educació popular obert a les idees de progrés, però sense exclusivismes de cap mena».
Les idees regeneracionistes que Güell expressava sovint a El Eco del Centre de Lectura no sortien del no res. S’havia relacionat amb personatges del sector progressista de la Renaixença com Víctor Balaguer i Josep Anselm Clavé, i en la seva etapa a l’entitat va influir decididament amb el seu mestratge en joves com Joaquim Maria Bartrina, Josep Martí Folguera, Antoni Gaudí i Eduard Toda, el seu nebot. A les pàgines de l’Eco es van publicar els primers escrits dels futurs escriptors, artistes i poetes de Reus.
Güell i Mercader, és una personalitat destacada en la història de Reus. L’any 2007 se li dedicà a la ciutat un simposi: «Per l’amor al progrés», dirigit per la doctora Rosa Cabré i Monné i organitzat per l’Arxiu Municipal, amb ponències de Jordi Ginebra, Xavier Ferré, Roger Canadell, Carola Duran, Josep Maria Ribera, Jordina Gort i Montserrat Corretger. Les actes del simposi es van publicar a les Publicacions de l’Arxiu Municipal de Reus, amb el número 14. Cent cinquanta quatre anys més tard de la creació del Centre cal recuperar la seva memòria i la de molts companys de viatge que reclamaven aquest centre popular d’instrucció.
| Josep Güell i Mercader Reus (1840, 1905) Periodista i políticEl 1859 fundà a Reus El Eco del Centro de Lectura , el 1860 el diari demòcrata El Porvenir i el 1862 l’ Álbum de Euterpe (que passà a Barcelona el 1863 i a Madrid el 1864). Col·laborà també en la Revista de Cataluña i El Metrónomo (fundada per Clavé el 1863), de Barcelona. Anà a Madrid el 1864, on fou redactor de La Democracia , de Castelar. Tornà a Reus, on fundà i dirigí La Redención del Pueblo (1868 i 1871), òrgan ja del partit republicà federal. El 1873 fou diputat a corts per Reus i, a Madrid, dirigí La Discusión . El 1874, mort Clavé, dirigí un quant temps El Eco de Euterpe . Seguí Castelar els primers anys de la Restauració i el 1878 es féu càrrec d’ El Pueblo Español de Madrid. Col·laborà també a La Renaixença, de la qual fou corresponsal a Madrid molts anys, L’Esquella de la Torratxa , La Il·lustració Llevantina i la revista El Poble Català (1904-05). Fou un dels primers biògrafs de Fortuny ( Fortuny y sus cuadros , 1877, sèrie d’ El Eco del Centro de Lectura). El 1883 publicà a Caracas Guzmán Blanco y su tiempo . És autor també d’ El regionalismo en la nación (1889) i Coses de Reus (1900). Deixà inacabada una història de Reus. |