Fa uns dies l’Ajuntament va posar una placa en una façana del carrer Major indicant on havia viscut el Dr. Francesc Tosquelles, que aquest any homenatgem. És evident que l’edifici no és el mateix, amb els anys la morfologia de les ciutats va canviant, tanmateix el lloc és l’adequat.
De quan jo parlo la casa era una altra, més estreta, als baixos hi havia una botiga de vetes i fils, Ca la Xic, regentada pel Sr. Sebastià, un senyor que jo, que llavors tenia 10 anys, veia molt gran. Portava sempre una bata de color gris, com molts altres botiguers, però el que a mi em feia gràcia era que a l’hivern portava mitenes, fet no gaire corrent o almenys a mi m’ho semblava. Coincidíem gairebé cada matí, a primera hora, escombrant la vorera del davant de la botiga, ell la seva i jo, lògicament, la de la nostra botiga, on veníem plats i olles, que estava situada just al davant.
Els botiguers acostumaven a viure al mateix edifici de la botiga, ells habitaven tota la casa, que crec que era de propietat i nosaltres en un pis de lloguer.
La dona del senyor Sebastià, es deia Anita, era baixeta i molt simpàtica i amb ells també hi vivia una germana seva.
Eren temps de vida al carrer, de bon veïnatge i de tracte sovintejat, gairebé familiar.
Al cap d’uns quants anys, un dia es va presentar una senyora i en un cotxe se’ls va emportar. Recordo haver sentit uns comentaris dient, que era la dona del seu fill, metge, que estava exiliat a França per motius polítics i que per això no havia pogut venir.
Aquesta és la primera referència que tinc de l’existència del Dr. Francesc Tosquelles.
Amb el Ramon Vilella Figueras i altres persones havíem treballat en una alternativa a la governança del Centre de Lectura. Aconseguit l’objectiu, en va quedar una bona amistat, fet que va propiciar la meva relació amb Tosquelles, relació en l’àmbit familiar, gairebé sempre al voltant d’una taula. La seva conversa era estimulant, tenia una gran curiositat, contínuament interpel·lava, el seu estossec i el cigarret a la punta del llavis tenien un cert aire sorneguer i teníem la sensació que sempre trobava que hi havia alguna altra motivació darrere del que estàvem dient; en definitiva, una persona que no deixava indiferent ningú. Tot i que estava al corrent del perquè havia tornat a Reus, de la seva activitat professional no en puc dir res.
La nit de cap d’any, sopàvem i encara sopem, una colla d’amics, a casa d’un germà del Ramon, el Jaume Vilella. Un any per motius que no recordo, es va haver de celebrar a casa nostra. Va ser una decisió d’última hora. Quan al migdia el Jaume ens va dir que no podíem fer el sopar a casa seva, també ens va dir que vindria el Dr. Tosquelles, i la meva mare, que dinava amb nosaltres, va dir que es volia quedar, que l’havia conegut molts anys abans i li faria gràcia de tornar-lo a veure.
Va ser un sopar multitudinari, amb converses entrecreuades i força xerinola, la meva mare, al costat del Dr. Tosquelles, hi anava enraonant quan, tot d’una, em va dir: «Joan, el bressol on vas dormir els primers dos anys de la teva vida, havia sigut el d’un fill del Dr. Tosquelles, que en haver de marxar precipitadament no es van poder emportar».
Vaig continuar tractant-lo en l’àmbit dels amics i també al Centre de Lectura en l’organització de les jornades sobre psiquiatria que organitzava l’Institut Pere Mata.
No he sabut mai si els el van donar o el van comprar, el bressol, eren temps de guerra i de moltes dificultats; en tot cas a partir d’aquell sopar ens va semblar com si fóssim, una mica, com de la família.
Vet aquí les històries del carrer Major.