Hortensi Güell, mite del Grup Modernista de Reus

 |   |  Twitter

Resum
Membre del Grup Modernista de Reus, Hortensi va començar a escriure al 1895 articles en castellà; uns anys més tard, ho farà en català. El contacte amb l’Aladern va influir decisivament en el seu nou sentiment catalanista. Publicà regularment a Lo Somatent, La Autonomía, a les revistes de la colla modernista i en alguna barcelonina, proses poètiques curtes aplegades, pel seu pare, en el llibre Florescència (1902): Una obra literària bella, plena de sentimentalisme i nostàlgia.


 

img-hgHortensi Güell (Reus 1876, Salou 1899) va assolir, ja mentre vivia i encara més després del suïcidi, la categoria de mite entre els components de la colla de l’anomenat Grup Modernista de Reus. Diu Plàcid Vidal que «L’afavorien la seva figura agraciada, amb els cabells rinxolats i la seva veu de tons harmoniosos, que donaven especial interès a la paraula comunicant-li el sentit de l’heroisme», Miquel Ventura el descriu «Amb el cap gran i gallard, cabells llargs i esblenats que li queien a flocs damunt dels polsos, ulls somniadors quelcom enfusos, un ombra de bigotet damunt son llavi, i al coll una ampla llaçada negligida… feia l’Hortensi tota una eixerida testa d’artista de Montmartre», Joan Puig i Ferreter el definí com a «genial i malaurat» i tractà la seva figura a pler a través del personatge Florenci Hortet d’El Pelegrí apassionat, Santasusagna diu que «El nom d’Hortensi Güell fou pronunciat amb unció i se citaven fragments de la seva obra com si fossin procedents d’un evangeli.

Era fill de Josep Güell i Mercader, el periodista i literat que es va traslladar a Madrid per treballar en els diaris que Castelar hi fundava però va mantenir els lligams amb el renaixement català a través de la corresponsalia a Madrid de La Renaixença. L’Hortensi era cosí de l’Eduard Toda i Güell.

Tot i aquesta tradició catalanista a la família, als disset anys, quan el va conèixer Miquel Ventura a Madrid, l’Hortensi Güell no parlava català, l’entenia només. Immediatament el jove Ventura, que aquell 1893 tenia quinze anys, va començar a ensinistrar-lo en la pràctica de la nostra llengua, i conta que dues setmanes després ja hi conversaren tots dos, el deixeble amb un deix castellà que mai no va aconseguir esbandir del tot. L’Hortensi, que en aquell temps ja pintava, va començar a escriure cap a l’any 1895 articles en castellà i no va trigar gaire temps a engiponar la primera prosa catalana.

Tenim notícies a través de Lo Somatent que el setembre de l’any 1894 tenia exposada una aquarel·la de les platges de Salou als aparadors de «Sanromà germans» de Reus. El contacte amb l’Aladern i tota la colla va influir decisivament en l’arrelament dintre seu d’un catalanisme abrandat i una animadversió progressiva envers Castella i Madrid. Les impressions, els apunts, els petits quadres de prosa, les instantànies, que en un temps escrivia en castellà es publiquen a partir d’ara en català.

Publicà regularment a Lo Somatent, La Autonomía, a les revistes de la colla modernista i en alguna de barcelonina, proses poètiques curtes, impressions, que de vegades li devien servir de preparació per als quadres, que l’any 1902 son pare va aplegar en llibre amb el títol de Florescència –i no Florència com consta a la Gran Enciclopèdia Catalana que s’equivocava també definint-lo com un llibre d’assaig. Florescència és un llibre de creació literària, amb la inclusió ocasional d’alguns assaigs artístics.

A aquell habitant de Madrid, Hortensi només vivia a Reus els mesos d’estiu, li era un turment viure-hi. Allunyat de la seva terra i obligat a residir a la ciutat que més odiava, per la simbolització que se n’havia fet a ca l’Aladern com a opressora de la terra catalana. Només cal llegir les impressions madrilenyes, tristes i negres, i contrastar-les amb les d’un viatge de tornada a Reus. Aquell home, que als disset anys ni parlava català, als vint-i-tres escrivia: «I diguem amb veu ben alta que som catalanistes, catalans de cor i que no tenim més pàtria que la nostra».

El 16 d’agost de 1899, després d’haver escrit un missatge demanant perdó a sos pares i protecció per a la seva promesa, es va suïcidar a la mar de Salou. La notícia va convulsionar el món cultural reusenc, La Palma li va dedicar el número 3; tot just l’anterior, el 2, del dejuni del suïcidi, estrenava una capçalera que ell havia dibuixat; el número 26, del 15 d’agost de l’any següent, també va ser en record seu. Pere Cavallé va continuar publicant-li articles inèdits a Lo Somatent fins gairebé un any després del traspàs; encara l’any 1913 se li va retre homenatge.

Les proses de l’Hortensi Güell són possiblement el fruit més perfecte madurat a La Regional, la llibreria de l’Aladern, i Florescència el millor llibre que s’hi va desenfornar. Si se li ha de retreure alguna cosa potser és l’excés de reiteració en els temes que fa molt més aconsellable la lectura dels escrits tal com s’anaven publicant, periòdicament, que no pas amb la intenció de llegir un llibre com qui llegeix una novel·la o un recull de contes. Queda com a record literari seu, junt amb els quadres (uns quants formen part del fons d’art del Centre de Lectura i alguns estan exposats a l’actual sala d’actes) i nombrosos retrats que li van fer amics seus pintors. En destaquen els dos que va dibuixar Picasso, amb qui va travar amistat a Madrid, el de Mir (actualment al Museu de Reus), i segons Plàcid Vidal, altres d’Aspert, Mani, Cartelucho, Lara, Sotomayor, Alea, Perich i Pastor.

Una obra literària bella, xopa de sentimentalisme i nostàlgia, de la qual comenta Pere Cavallé: «Tota la seva obra, aixís pictòrica com literària, es un record d’aquell període crític per a l’art de la terra que representa En Rusiñol amb les seves teles o les seves Oracions, llibre que es convertí en breviari per als joves d’aquell temps».

El Centre de Lectura li dedicà una de les seves sales, a la segona planta de l’entitat, i guarda una important col·lecció del seus olis, aquarel·les i dibuixos, dos dels quals, els retrats de Joaquim Mir, es van incorporar l’any 2011.