Monreal, Anna (2019): Tristany. Barcelona: Empúries.
Trencar el motlle en el qual et trobes plantificat pot venir de gust, però, és clar, se n’han d’assumir les conseqüències, has de tenir-les en compte i adaptar-t’hi si és el cas. O fer-ho perquè toca i sentir-te fora de lloc tothora. Anna Monreal, llicenciada en Economia a la Universitat de Barcelona, va estudiar narrativa a l’Ateneu Barcelonès i ja ens va oferir una primera novel·la: Olives picants, premi El Lector de l’Odissea (2011); ara amb Tristany, 38è premi de novel·la curta Just M. Casero (2018), se’ns presenta amb una veu malvada, incisiva i contundent, però mordaç i fresca a la vegada, per fer-nos reflexionar sobre girs inesperats que té la vida i que ens posen on no teníem pensat estar. De manera que ens fa veure que hi ha trens que és possible que només passin una vegada i que cal escollir bé cada moment i cada experiència que decideixes viure…
Tristany –que podria ser un home de qualsevol lloc i de qualsevol època, però això sí de classe més o menys acomodada– és el protagonista, però les dones del seu voltant acostumen a tenir molt més pes, molta més decisió, convicció i força que no pas ell mateix, que es deixa engolir pels fets i es deixa portar per aquestes dones, sense prendre ell mai les decisions –ho deu fer molt en l’àmbit en què destaca: l’acadèmic, és doctor i treballa a la universitat, i és fora d’allí quan va cap on bufi el vent– i potser quan ho fa, quan s’atreveix a prendre partit, s’equivoca i llavors el sentiment de culpa se n’apodera: «el que no va poder netejar va ser la seva consciència, llardosa de culpa», «la greixosa, fosca, espessa i agra bola de culpa», i això el porta al «país dels remordiments».
I, com veiem en la portada, això genera que metafòricament es cremi casa seva, que aquella construcció que d’ell mateix s’havia fet Tristany, a partir del projecte que n’havien fet els seus pares, ara s’ensorri sense cap mena de possibilitat de refeta, o sí, però, perdut, ara el camí planer ja s’ha fet més costerut, i com el seu propi nom indica es converteix en un home trist –tot i que si es diu Tristany és, en principi, perquè el seu pare és wagnerià.
Se’ns explica tot des d’un narrador omniscient que pot fer-nos anar per on vol i també permet més maniobrabilitat a l’autora. De segur, però, que posar-se en la pell d’un home no li haurà estat gens senzill, malgrat que se’n surt eficientment. I l’obra, tot i que versemblant, està esquitxada de realisme màgic; hi trobem, per exemple, unes paneroles, que apareixen com a leitmotiv de tot plegat, que representen la vida de Tristany quan viu amb una de les seves parelles, la Ivet –si no hi és ella, no hi ha paneroles, i quan ella torna, reapareixen. Aquests escarabats ens menen cap a l’absurditat de les situacions que se’ns plantegen que, al seu torn, se’ns presenten, si més no, com a aparentment contradictòries: «aquella absència tan present, aquella presència tan absent».
Hi entra en joc també el castellà per retratar una realitat d’un grup social que s’expressa així; de fet, s’intenten ajuntar les dues realitats: la catalanoparlant amb la castellanoparlant, amb totes les seves flaqueses i les seves fortaleses (tot i que la balança no estigui prou ben equilibrada). Haurem de llegir el llibre per saber si aquesta mescla és factible o només es queda en un mer intent extravagant (o tal vegada no tot és blanc o negre).
El final tot i que pugui semblar obert, no ho és, cal fixar-se amb les pistes que ens va deixant l’autora per tal de captar-lo amb tota la seva magnitud. Sigui com sigui, el lector es quedarà reflexionant sobre l’existència i l’ús que en fem, i el suc que som capaços de treure’n nosaltres mateixos. Que visquem la vida apassionadament, sí, però que siguem conscients que a vegades es perden llençols en les bugades, i no voldríem pas acabar dormint en un llit que no és el nostre, on ens sentim estranys i fora de lloc.
Gràcies a les noves tecnologies, podem resseguir la música que hi ha rere el llibre (perquè hi apareix citada d’una manera o altra o perquè acompanyava l’autora a l’hora d’escriure’l) a Spotify. Anna Monreal hi ha penjat la llista que, evidentment, porta el mateix nom que el llibre i el seu protagonista.