La vaig descobrir com a escriptora que passaria a formar part de la meva vida literària als anys 90, després d’haver llegit La salvatge, una obra que va merèixer el premi Sant Jordi 1993. Des d’aleshores els seus llibres es van guanyar un lloc a la meva tauleta de nit i, al llarg de dues dècades, vaig poder gaudir de novel·les que mostren el talent literari d’Isabel-Clara Simó, com Dones, T’estimo, Marta, Amor meva, El gust amarg de la cervesa o L’home que ensumava les dones. Anys més tard, vaig tenir la sort de conèixer-la personalment en un sopar organitzat per l’AELC que vam celebrar juntament amb altres companys de professió. Posteriorment vaig compartir uns quants Sant Jordis al seu costat. Els autors d’Edicions 62 i de Columna que signàvem llibres a les Rambles ens retrobàvem per dinar en un hotel del Passeig de Gràcia i ella sempre hi assistia, acompanyada del seu marit, Xavier Dalfó. Li agradava molt conversar, ho feia de manera apassionada i, en algun moment d’intercanvi d’impressions, m’havia recordat la seva vinculació a l’Empordà. A Figueres havia estat professora de Filosofia a l’Institut Ramon Muntaner (de fet, un amic meu va ser alumne d’ella, i en diu meravelles). En una d’aquelles trobades em va comentar que havia adquirit una certa pàtina de «tocada per la tramuntana». Sigui com sigui, Figueres és on va conèixer el seu marit, que va ser fundador de la revista Canigó i articulista d’El Punt Avui, i a qui recordo com un home discret. Al llibre Els racons de la memòria, Isabel-Clara hi explica la seva relació amb la capital de l’Empordà:
La primera vegada que vaig posar els peus a Figueres anava a exercir, amb un posat tan ingenu com solemne, la meva funció de professora de filosofia, per a la qual tasca m’havia preparat a la Universitat de València. El meu encontre amb Figueres va ser sobtat, xocant, enlluernador. Jo venia de la València rendida, cansada, reumàtica i aclaparada, i anava a parar a un país rialler que es burlava del mort i de qui el vetlla.
Això era el 1967 i, una dècada més tard, ella –que va rebre el mestratge de Joan Fuster– ja era un referent del periodisme i de la literatura catalana. D’ella, recordo sobretot el tracte directe i una conversa eloqüent que irradiava entusiasme, sobretot quan parlava de literatura o de política. Al mateix temps , transmetia una serenitat magnífica, d’aquelles que s’estenen com branques d’arbre acollidores i afables. Tant li feia que hi estiguessis totalment d’acord o no, t’oferia una conversa lúcida, farcida de coneixement i de tolerància. D’altra banda, el seu assaig sobre la vida i l’obra de Montserrat Roig, Si em necessites, xiula mostra, a parer meu, el compromís intel·lectual, feminista i vital d’Isabel-Clara Simó, una dona de gran cultura i de caràcter noble. La darrera vegada que va venir a l’Empordà va recalar a l’Escala, durant un reconeixement impulsat per la llibreria Vitel·la. Més tard, em va colpir molt sentir-la a l’entrevista del programa de Sílvia Còppulo, El divan, on va mostrar la seva fortalesa davant la malaltia. Ella va traçar una trajectòria sòlida i coherent, i jo agraeixo a la vida haver-la conegut.