L’última imatge que tenim de l’escriptora Isabel-Clara Simó és la de TV3, del mes d’agost del 2019, en una conversa amb Sílvia Cóppulo al programa El divan, empunyant un sabre dels que llueixen els guerrers àrabs a la festa de Moros i Cristians d’Alcoi, la seva petita pàtria, on reposen les seves despulles, després que una malaltia degenerativa se l’emportés el 13 de gener del 2020. Ella, del sabre corbat per tallar colls, en diu alfange. I és així com es manté una llengua, sabent que hi ha espases, com diu tothom, que hi ha sabres, com encara diuen alguns, però que també hi ha alfanges.
Isabel-Clara Simó ha estat una guerrera de les lletres. No li ha calgut un alfange per fer-se un lloc en l’hostil territori de la literatura. Amb la ploma –llegeixi’s també màquina d’escriure i ordinador perquè ella és de la generació anomenada dels 70 que va passar del llapis i el tinter al teclat Underwood i després al disc dur del pecé o mac– va aconseguir obrir-se camí en un moment i un món on la dona encara hi entrava de puntetes i sense fer gaire soroll.
A ella, aquesta porta se li va obrir el 1978, quan tenia 35 anys, amb el recull És quan miro que hi veig clar, que havia guanyat el premi Víctor Català (predecessor de l’actual premi Mercè Rodoreda de contes i narracions). Va ser el primer contacte que vaig tenir amb Isabel-Clara Simó perquè l’atzar va voler que en aquella mateixa convocatòria un recull meu hi quedés finalista. Ens vam telefonar. Darrere de l’escriptora que acabava de néixer –ja era coneguda com a periodista i directora de la revista Canigó– vaig descobrir de seguida la seva antiga flaca pedagògica en el vessant d’acompanyament de l’altre. Filla de pare mestre, havia exercit de professora d’institut en una plaça guanyada a pols que la va portar a Figueres on va conèixer el que seria el company de la seva vida, Xavier Dalfó, fundador de la revista des del 1954, i pare de les seves dues filles, Diana i Cristina, i el seu fill, Xavier. Aquest trasplantament a l’Empordà fa que Isabel-Clara Simó conegui de prop el pintor Salvador Dalí o l’escriptor Josep Pla i que faci amistat amb l’escriptora Caterina Albert (Víctor Català), que donaria després nom al premi amb el qual ella va debutar en la literatura.
Només havia passat un any d’aquella efemèride personal quan el segon contacte amb Isabel-Clara Simó es va produir arran d’un altre fet d’activisme literari: la celebració el desembre del 1979 de la Nit de les Lletres Catalanes a Reus, en un desmuntat Teatre Bartrina convertit en improvisat «palau d’esports», una festa coneguda aleshores com la Nit de Santa Llúcia, organitzada sota la coordinació de l’entitat Òmnium Cultural Baix Camp, de la qual jo era aleshores president, amb la col·laboració de la diversitat del teixit cultural de la ciutat. Isabel-Clara Simó hi va assistir com a acreditada per la revista Canigó a la zona que vam establir a primera fila de premsa. Vaig ser testimoni del seu esperit de periodista militant quan, a causa del conflicte laboral que es vivia en aquell moment a Reus amb l’empresa exportadora Fontoil, va tenir l’oportunitat de parlar de les reivindicacions d’un grup de manifestants, aprofitant l’impacte mediàtic de la Nit de Santa Llúcia. Un representant del grup, després d’un estira-i-arronsa que exigia una intervenció pública a l’escenari, va acceptar l’oferta d’entrar fins a la zona de premsa i accedir així a tots els mitjans de comunicació d’abast nacional. Em consta que Canigó va ser dels que no va deixar passar per alt la notícia.
I no acabaria aquí la connexió dels primers atzars amb Isabel-Clara Simó perquè, uns anys després, el 1985, quan amb un recull de narracions vaig obtenir el premi Ciutat d’Olot (actualment rebatejat com a Marià Vayreda), l’escriptora Isabel-Clara Simó formava part del jurat, juntament amb altres col·legues com el poeta Narcís Comadira o el dramaturg Josep Maria Benet i Jornet, desaparegut recentment com ella.
Els escriptors tenen una relació desconeguda amb els seus lectors. Aquest misteri és el que els apropa mitjançant la literatura. Només ara, gràcies a la proliferació dels clubs de lectura i la intensa feinada de les escoles i les biblioteques, aquesta relació s’ha fet més directa i personal, menys enigmàtica i, si voleu, menys romàntica. En el cas d’Isabel-Clara Simó, de qui aleshores jo era –o érem, els de la generació immediata a la seva– lector, la meva relació s’hi va mantenir sempre al voltant de qüestions professionals arran de la literatura i el periodisme.
Per exemple, a banda d’algunes presentacions dels seus llibres, vaig coincidir novament amb Isabel-Clara Simó, quan jo ja estava establert a Barcelona, en algun sopar literari dels que es feien a l’època de «vaques grasses» del món editorial català on jo assistia més aviat sisplau per força per raons de feina de premsa. Sovint, compartir una taula amb Isabel-Clara Simó compensava l’avorriment i la hipocresia social d’aquella mena de sopars. Dinàmica i d’una gran vivesa intel·lectual, la seva lucidesa sobre qualsevol qüestió brillava per damunt de tot. No s’imposava, però tenia capacitat de seducció. I també, en un pla més íntim, vaig comprovar la seva fortalesa com a dona i com a mare quan, en un absurd accident de trànsit, havia perdut el seu fill Xavier.
Amb Isabel-Clara Simó, vam coincidir novament de manera més personal a finals dels anys vuitanta. Ella acabava un mandat de vicepresidenta de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i va passar el relleu a l’escriptora Montserrat Roig, a la junta de la qual vaig exercir una primera etapa de vocal, feina que vaig repetir uns anys més tard, amb l’escriptor Jaume Fuster i, després de la mort d’aquest, com a secretari, cosa que va proporcionar un nou contacte en una trobada de la Junta Consultiva de la mateixa associació (integrada per excàrrecs) en la qual ella va tornar a mostrar el seu esperit inconformista i va protagonitzar una encesa discussió amical amb l’editor Josep Maria Castellet, fundador del Grup 62, i que el 1976 havia estat el primer president de l’associació d’escriptors.
El 1993 postolímpic, l’editor Miquel Alzueta, ànima de l’antiga Editorial Columna, va crear un premi de literatura juvenil amb el nom de la casa. Ja aleshores, Isabel-Clara Simó havia fet una remarcable trajectòria literària que la impulsaria més endavant com una de les autores més llegides en català gràcies en bona part a la bona visió de màrqueting del mateix Miquel Alzueta. Isabel-Clara Simó deia sovint que el «gremi» no li havia perdonat l’èxit que havia tingut amb els lectors. I alguna part de raó devia tenir si no perdem de vista la tendència caïnita que caracteritza el món literari i artístic en general. Vam coincidir com a membres del jurat de la primera edició d’aquell premi de Columna –en el meu cas, justificat per la faceta de crític literari– que va representar el salt a la literatura catalana de l’escriptor barceloní Jordi Sierra i Fabra –fins aleshores conegut només en espanyol–, actualment l’autor en català amb més obra publicada i premiada per a joves d’entresegles. He de dir que el veredicte d’aquell primer premi Columna (El temps de l’oblit, una novel·la sobre un adolescent basc, fill d’un militant de l’ETA) es va acordar no sense discrepàncies en el jurat, amb aferrissats arguments d’Isabel-Clara Simó, sempre amb el seu estil guerrer… sense alfange, esclar, per sort per a la resta del jurat!
Entre el 1996 i el 1998, Isabel-Clara Simó va ser nomenada delegada del Llibre del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, en temps del director general de Promoció Cultural Romà Cuyàs i del conseller de Cultura Joan Maria Pujals. Va ser en aquesta circumstància, formant jo part de la junta de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i de la Junta de Govern de la Institució de les Lletres Catalanes, que es va impulsar el que més de vint anys després s’ha convertit en un dels programes de promoció de la lectura més important: els anomenats, primerament, «Itineraris de Lectura», i actualment «Autors a les aules», que fa arribar cada curs desenes d’autors en més de mig miler de fòrums i col·loquis en centres educatius dels Països Catalans per parlar dels seus llibres. Un testimoni de gestió cultural potser poc conegut d’Isabel-Clara Simó que havia acollit aquella proposta entusiasmada, segurament que influïda per la seva feina de joventut com a professora d’institut.
Deia Isabel-Clara Simó que, molt jove, encara a Alcoi, després del primer conte que va escriure, va arrencar a plorar perquè va descobrir que podia escriure amb la llengua amb la qual pensava. Després d’una seixantena d’obres publicades de tots els gèneres, una adaptació radiofònica, versions teatrals, una versió cinematogràfica i distincions com el premi d’Honor de les Lletres Catalanes, amb el mateix esperit de guerrera de les lletres de sempre, lluitant contra la senyora de la dalla que ja l’assetjava de prop, poc temps abans de la seva mort, havia confessat que tenia cinc obres a mig fer que mostren la capacitat del seu ofici i el seu eclecticisme en registres literaris: una novel·la juvenil, una novel·la policíaca, un recull de poemes, un recull de contes i una novel·la que buscava editor, El teu gust, que ja ha publicat Bromera Edicions, i que és la seva última novetat, pòstuma, fins ara.
Isabel-Clara Simó ha estat d’una generació d’escriptores que va haver de trencar cadenes, esberlar tabús, obrir finestres i fer que entrés aire fresc i feminista a la literatura. Gràcies a ella i algunes altres autores de generació, avui la literatura catalana té majoritàriament veu de dona. A Isabel-Clara Simó, després d’una vida creativa intensa, crec que només li va quedar un desig per complir: agafar l’alfange i enrolar-se al bàndol dels moros, els seus preferits, mal que a Alcoi, un any rere l’altre, sempre són els que perden. I és que hi ha passions ocultes que no busquen només el triomf sinó fondre’s amb els orígens.