M’han demanat si volia escriure alguna cosa personal sobre la Isabel. I tant! En el record les paraules enigmàtiques del darrer dia que ens vam trobar, a Alacant. Era una declaració d’estima com aquelles que sempre deixava anar gairebé a tothom a través d’un somriure abassegador. Però aquella vegada tenia una flaire amarga i transcendent. Poc després en vaig saber la raó. Així era la Isabel: delicada, atenta, sensible i arrauxada.
I ara que vaig escrivint això m’adono dels adjectius i de com venien a compte en alguna conversa sobre literatura, sobre la seua funció per ser més incisiu i explícit, de com els aconsellava i els emprava Josep Pla. I així ens ensenyava coses que no havíem aprés a la universitat; perquè a la universitat no s’ensenyen les emocions, ni el caliu dels mots llevat de comptades ocasions. Això es deixa per als poetes i per a les ànimes que exploren els cervells a través dels ulls. L’agudesa i la profunditat d’alguna d’aquestes converses –i en recordo alguna de molt viva i espurnejant– no estava barallada amb els acudits, les anècdotes i els riures. No sé per què, cada vegada que hom coincidia en una taula amb ella acabava encomanat d’un plugim d’alegria.
Hi ha un moment d’aquests ben evident: juliol de 1995, a la terrassa del Novelty de Salamanca, tan freqüentat al seu moment per Unamuno i, més tard, per Gonzalo Torrente Ballester, baix del relleu que hi ha dedicat a Francisco Franco. La cosa no va ser impediment per derivar en una festa en la qual recordàrem els temps de la revista Canigó i la tasca d’aquells temps seus a Figueres, on el meu oncle Vidal (carrer del Forn, 1) havia passat els primers anys 50 transterrat en sortir de la presó. I allí, a la vora del perfil de pedra del dictador, una colla d’amics fèiem broma d’aquell senyor que havia volgut fer-nos agra part de la biografia. Va ser una nit inoblidable que es va acabar ballant voltats de joves que no entenien què feia aquella gent madura ocupant el seu espai generacional.
Són coses que passen, quan tenim vint anys ignorem que arribarà un moment en què se’ns demanarà un comportament la sobrietat del qual ens obliga a ser anodins, circumspectes, seriosos i avorrits. La Isabel era més jove que molts d’aquells que ens miraven, perquè la seua vitalitat no s’aturava davant de cap cotilla social. Era les mil dones que viuen en els seus escrits. Va ser una xiqueta de l’Olleria, la Júlia d’Alcoi, una salvatge disposada a criticar el seu Pigmalió, la Clídice que canviava el color dels ulls amb les premonicions, tendres i cruels, i va seguir la vida sense ell, amb el record del Xavier sempre vigent. Era totes les dones, ensumades i no.
Per això, quan el núvol de tempesta s’albirava inexorable dibuixant la primera ombra, va mantenir el somriure compromès, va lluitar i va continuar viva en cadascuna de les ratlles que havia escrit. La transcendència de la seua tasca la mesurarà el temps. Alguns, humilment, hem volgut contribuir amb mots maldestres que potser no expressen amb precisió allò que preteníem dir.