Enguany que commemorem el centenari de la mort de l’escultor reusenc Joan Roig i Solé (Reus,1835-Barcelona,2018), tan oblidat en la memoria col·lectiva recent, ens sorprèn cada cop que comprovem com n’estava de present en el record dels reusencs ben avançat el segle XX. Tant present estava, que durant un any i mig va anar de mà en mà…en un humil billet de mitja pela, a l’abast de rics i de pobres, de creients i d’ateus, de nadius i de refugiats. De ben segur que això l’hauria complagut.
Enllaç al document: Bitllets de Reus, 1937 (PDF)
Abans de l’inici de la Guerra Civil Espanyola el juliol del 1936, el conjunt de monedes espanyoles en circulació a Catalunya eren de coure i níquel d’1, 2, 5, 10 i 15 cèntims i d’argent de 0.5, 1, 2 i 5 pessetes. Els bitllets eren tots de valors superiors a les 25 pessetes. Llevat la pesseta d’argent del 1933 que tenia a l’anvers una matrona sedent amb una branca d’olivera com a al·legoria republicana, quasi totes les monedes de curs legal portaven les efigies d’Alfons XII o la d’Alfons XIII. Tots aquests signes monetaris havien estat validats per la Segona República. Eren especialment preuats els duros (5 ptes.) d’argent de tal manera que, quan hom fanfarronejava sobre algun fet, es deia que “explicava sopars de duro”. La primera pesseta que ja no era d’argent sinó de cuproníquel era la moneda del 1937 coneguda com a “rúbia” perquè tenia l’efígie de la República i era de color daurat i que continuà donat nom inadequadament a les futures monedes de pesseta del dictador.
Però la guerra provocà canvis revolucionaris en l’economia catalana (economia de guerra, col·lectivitzacions, reordenació del sistema financer, etc.) en els quals el Govern de la Generalitat i en menor mesura els ens locals públics i privats (Consells Municipals, cooperatives, sindicats, empreses, etc.) tindran un paper primordial en unes circumstàncies inicials de dispersió del poder polític.
L’atresorament per part de particulars de les monedes d’argent, davant les incerteses de la guerra, provocà una gran escassetat de moneda fraccionària, imprescindible per a la totalitat de la ciutadania per fer els pagaments i els canvis quotidians. El mateix Govern en retirà de la circulació per tal de fer front als pagaments de compres a l’estranger amb l’argent i per fabricar armament amb la xavalla de coure. L’emissió per part de la Generalitat republicana –pel Decret del Govern de la Generalitat de Catalunya del 21/09/1936- de bitllets per un import total de 20 milions de pessetes amb els valors de 10, 5 i 2.5 pessetes de curs obligatori a tot el territori autònom i que circulà també per la zona republicana del front d’Aragó (anomenats, per sarcàstics i per facciosos, “pijames” pel seu color gris o verdós i perquè servien tan sols per “estar per casa”) no solucionà el problema de disposar de paper moneda de baix valor per a l’adquisició de productes alimentaris (un Kg. de pa valia 95 cèntims a l’agost del 37) i altres béns i serveis de baix cost.
Tot això, juntament amb el desori monetari creat per l’allau de vals i bons particulars, van impulsar la majoria dels municipis catalans a emetre moneda fiduciària de petits valors divisionaris, de curs legal i obligatori, limitat al seu terme municipal. Això era permès per la modificació de la Llei Municipal Catalana del 09/10/1936, que autoritzava els Ajuntaments a organitzar autònomament en el pla local, entre altres aspectes, la seva vida econòmica. Dels 1.075 municipis existents oficialment a Catalunya l’any 1936, n’hi va haver 800 que van emetre paper moneda local i només 11 alguna moneda metàl·lica -per iniciativa pròpia o autoritzant-ne l’emissió per part de sindicats o cooperatives agràries locals- des de finals del 36 i sobretot durant el 37 per valors igual o inferiors a 1 pesseta. El Ministeri d’Hisenda del Govern de la República, per Ordre Circular del dia 11 de Maig del 1938, advertia que serien sancionats els qui utilitzessin com a forma de pagament o fessin circular paper moneda o monedes no emeses per l’Estat. A finals del 1938 ja havien estat quasi tots retirats de la circulació. A Reus fou al mes de novembre del 38, o sigui que la seva validesa va durar només un any i mig aproximadament.
I és així com es generà aquesta fascinant i variada munió de prop de 3.500 signes monetaris pel gaudi posterior dels col·leccionistes i estudiosos de la numismàtica, entre els que cal esmentar Antoni Turró i Martínez (Barcelona, 1915-2009), fundador de la Societat Catalana d’Estudis Numismàtics, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, i que va donar la seva col·lecció al Museu d’Història de Catalunya.
Els emblemes que apareixen en la gran majoria dels bitllets emesos al Principat són els escuts, tant el de la Generalitat com el local, al·legories republicanes, símbols antifeixistes i de la victòria republicana, motius geogràfics i monuments locals, algunes obres pictòriques de J.Vayreda i de Velázquez, representació dels treballs i estris agrícoles, industrials i mariners o en pocs casos l’efígie d’algun prohom català. Cas del tot excepcional i únic el trobem a Reus per haver creat una autèntica galeria d’homenatge a reusencs il·lustres contemporanis, amb l’efígie de 16 prohoms a l’anvers dels bitllets, i amb un dibuix d’una excel·lent qualitat artística .
El Consell Municipal de Reus va emetre el 14/04/1937, en la data commemorativa del sisè aniversari de la proclamació de la Segona República, 6 sèries de 25 cèntims, de 52 x 84 mm, en tinta negra sobre fons verd oliva; 6 sèries de 50 cèntims, de 59 x 97 mm, en tinta blau fosc sobre fons blau clar i 4 sèries d’1 pesseta, de 60 x 108 mm, en tinta marró sobre fons groc.
El tiratge de cada sèrie sembla desigual. De les de 25 cts. sembla que foren 30.000 exemplars per la sèrie A (Güell i Mercadé), 10.000 per la D (J. Llovera) i 10.000 per la F (A. Soler i Clariana). De la sèrie A (Prim) de 50 cts. 20.000 exemplars. De les sèries d’una pesseta hi ha dues emissions. Per haver fet curt a l’abril en les sèries d’1 pesseta, va ser necessari fer-ne una nova emissió el 21 de juliol, amb un paper més consistent; però ara només de les sèries B, C i D. La sèrie A, amb l’efígie de Fortuny, no fou emesa, car el tiratge d’emissió inicial ja havia estat de 50.000 exemplars. Aquesta segona emissió fou d’un total de 120.000 exemplars. De la sèrie B (Martí i Folguera) de l’abril 30.000 exemplars, de la C (B. Galofre) de juliol 30.000 i de la D (Sol i Ortega) també de juliol 60.000. És possible que no arribés a circular la totalitat del volum emès. Com a anècdota, l’entranyable Àngel Pallejà el 1972 encara anava regalant bitllets nous de trinca, com a relíquia republicana, a jovenetes estudioses del passat històric com jo mateixa.
D’abril a juliol canvien els signataris: mentre que a l’abril del 1937 l’alcalde/president del Consell Municipal era el cenetista (CNT-FAI) Antoni Llauradó Muntanyola (Solivella, 1889-Perpinyà, 1957) i el conseller de Finances era el socialista (USC-PSUC) Àngel Pallejà i Vall (Porrera,1890-Reus,1976), al juliol, després de la crisi política pels fets de maig del 37 i la subsegüent redistribució de les Conselleries municipals -en un govern local que mantindria fins al final de la guerra una composició frontpopulista àmplia-, les signatures corresponen respectivament al socialista (PSOE-PSUC) Ramir Ortega Garriga (Sort, 1899-Mèxic, 1972) com a alcalde i a Antoni Martí Bages, d’ACR (Mont-roig del Camp,1896-Peiriac de Menerbés /França,1944) com a conseller de Finances.
Els bitllets van ser minuciosament dibuixats a la ploma pel pintor Josep Ferré Revascall (Vilaplana,1907-Reus,2001) i estampats a l’impremta Ferrando, de Reus.
Tots els bitllets de totes les sèries tenen idèntic revers. Al centre hi ha una rosa natural, emblema de la ciutat de Reus, dintre d’un ornamentat marc ovalat, envoltat de tres figures seminues. Al costat esquerre un obrer metal·lúrgic amb un mall i una enclusa, com a símbol de la indústria. Al costat dret i en primer terme una jove asseguda amb una arpa i un llibre obert a la vora, com a símbol de les arts i la cultura; i en segon terme una altra noia amb el caduceu de Mercuri, com a símbol del comerç. Al fons una roda dentada, construccions fabrils i tres xemeneies fumejants configuren un paisatge urbà industrial, característica definidora del Reus contemporani.
Respecte a l’anvers, cada valor monetari té un disseny i coloració diferent. Totes les sis sèries de 25 cèntims tenen la xifra del valor als quatre angles, a l’esquerra –dintre d’un perfil ovalat- l’efígie amb el nom d’un personatge, i a la dreta la llegenda “La Dipositaria Municipal pagarà al portador la quantitat de” i a sota -de manera molt destacada pel tamany i el marc decoratiu de volutes- el valor del bitllet, 25 cts. Les sis sèries de 50 cèntims presenten de la mateixa forma el personatge però aquí el bitllet té un marc arquitectònic, amb columnes laterals i tres arcs a la part superior; els de mig punt dels extrems acullen la xifra 50 i l’arc rebaixat més ampli del centre la llegenda “Consell Municipal de Reus”. Al centre del bitllet hi ha un petit disc amb la xifra 50 que, per contrast, emfatitza la imatge del personatge. Les quatre sèries de 1 pesseta contenen més elements figuratius. L’òval del personatge està decorat amb honorífiques fulles de palma sobre símbols agrícoles com espigues i una falç. Al marge superior del bitllet hi ha la llegenda lineal “Consell Municipal de Reus”. Al centre hi ha el característic campanar de Reus i el valor “una”. A la dreta es repeteixen les xemeneies fumejants, símbols de la indústria reusenca.
Els 16 personatges representats en efigie a l’anvers dels bitllets, distribuïts per valors i sèries de manera aleatòria, són:
- Polítics liberal-progressistes i republicans nascuts a Reus:
Sèrie E de 50 cts.- Joan Martell Domènech (Reus,1808–?,1867) va ser un polític del Partit Progressista i militar col·laborador de Prim. El 1841 va ser regidor a l’ajuntament de Reus, el 1842 alcalde de Girona, alcalde de Reus durant el Bienni Progressista (1854-56) i diputat a Corts en diverses legislatures. Va impulsar importants obres de remodelació urbana, com l’edificació de les Pescateries Velles. A Reus dóna nom a un carrer.
Sèrie A de 50 cts.- Joan Prim i Prats (Reus,1814-Madrid,1870). Militar conspirador, general ennoblit i polític del Partit Progressista que tingué un paper clau en les guerres civils i colonials i en tota la política espanyola de mitjans segle XIX, especialment en el “pronunciamiento” de setembre del 1868 i l’inici del Sexenni Democràtic, quan fou President del Consell de Ministres (1869-70). El seu assassinat misteriós contribuí a fer-ne, fins al present, el mite reusenc per excel·lència. A Reus hi ha un passeig, la plaça més cèntrica amb el monument escultòric eqüestre dedicats a ell i des del 1970 el seu mausoleu al cementiri reusenc.
Sèrie E de 25 cts.- Jaume Aguadé Mestres (Reus,1834-1908) va ser un polític defensor de la República Federal i seguidor d’Estanislau Figueras. El 1868 fou president de la Junta Revolucionària i alcalde de Reus. Va seguir activament la lluita política militant al Partit Republicà Democràtic Federal. El 1887 formava part de la Societat de Lliurepensadors de Reus.
Sèrie F de 25 cts.- Antoni Soler i Clariana (Reus,1835-1896) fou advocat i polític, un dels dirigents més importants del republicanisme federal a Reus, i seguidor d’Estanislau Figueres; impulsor, a nivell local, de la Revolució de Setembre de 1868 i membre de la Junta Revolucionària. Va ser alcalde de Reus el 1869 i el 1874 i va ser diverses vegades regidor i diputat provincial. El 1886 es proclamava catalanista republicà d’esquerres.
Sèrie A de 25 cts.- Josep Güell i Mercader (Reus,1839-1905) fou periodista i polític del Partit Republicà Democràtic Federal. Va ser un dels impulsors del Centre de Lectura i el que en marcà la ideologia fundacional. Va fundar La Redención del Pueblo, que va reaparèixer després amb el nom de Las Circunstancias. Va participar activament a la Revolució de Setembre i fou secretari de l’Ajuntament. El 1873 va ser elegit diputat al Congrés. Col·laborà activament en la premsa local, catalana, madrilenya i sudamericana. A Reus dóna nom a un carrer.
Sèrie D d’1 pta.- Joan Sol i Ortega (Reus,1849-Barcelona,1913) fou un advocat i polític del Partit Republicà Progressista i que, durant la Restauració borbònica, evolucionà cap a posicions republicanes més dretanes; fou regidor de Barcelona del 1885 al 1889 amb Rius i Taulet. Des del 1893 fou elegit diputat en diferents legislatures i va destacar per la seva oratòria al Congrés i per les campanyes i polèmiques polítiques que va coprotagonitzar. A Reus dóna nom a un carrer.
- Escriptors i pensadors nascuts a Reus:
Sèrie B de 50 cts.- Pròsper de Bofarull i Mascaró (Reus,1777-Barcelona,1859) va ser advocat a Madrid i Càdis; arxiver, historiador i director de l’Arxiu de la Corona d’Aragó a Barcelona, que va traslladar a la seu del Palau del Lloctinent on aplegà valuosa documentació de la Junta Superior de Catalunya durant la Guerra del Francès i la salvada dels processos de desamortització eclesiàstica. Presidí l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. El seu fill Manuel Bofarull i Sartorio (Barcelona 1816-1892) el succeí en la direcció de l’Arxiu. A Reus dóna nom a un carrer.
Sèrie C de 50 cts..- Pere Mata i Fontanet (Reus,1811-Madrid,1877) fou un metge, membre actiu del grup de pensadors industrialistes i saint-simonistes catalans, que passà per empresonaments i desterrament a Montpeller i París, on perfeccionà l’estudi i la pràctica de la Medicina, i després -havent tornat de l’exili i estat alcalde de Reus el 1842- desplegarà a Madrid una eminent carrera mèdica, literària i política, com a diputat pel Partit Constitucional durant el Sexenni Democràtic. Promotor del cos de metges forenses, és considerat el fundador de la medicina legal professional a Espanya. A Reus dóna nom a un passeig i al manicomi.
Sèrie D de 50 cts.- Francesc Bartrina i d’Aixemús (Reus,1846-Barcelona,1917) va escriure poesia abans i després que ho fés, amb major apreci, el seu germà Joaquim Maria que morí jove. La seva obra respon als paràmetres de la Renaixença pancatalana en evolució cap al Modernisme. A Reus dóna nom a un carrer.
Sèrie B de 25 cts.- Joaquim Maria Bartrina i d’Aixemús (Reus,1850-Barcelona,1880) fou un poeta filòsof, teòric de la revolució, i dramaturg, germà de Francesc Bartrina i d’Aixemús. Autodidacte, fortament influït per la sensibilitat romàntica i pels corrents naturalistes i positivistes. Dóna nom al segon teatre de Reus, vinculat al Centre de Lectura. Té dedicat un monument a la plaça Catalunya de Reus i dóna nom a un carrer.
Sèrie B d’1 pta.- Josep Martí Folguera (Reus,1850-Barcelona,1929) fou un terratinent, llicenciat en Dret. El 1881 va ser jutge municipal de Reus. Poeta romàntic, dramaturg i polígraf. Director de l’Eco del Centro de Lectura, fundador de la Revista del Centro de Lectura i col·laborador en la premsa catalana. Participà als Jocs Florals de Barcelona on rebé el títol de Mestre en Gai Saber. Integrat a l’empresa del Teatre Romea signà obres de teatre amb Frederic Soler. A Reus dóna nom a un raval.
- Pintors i escultor nascuts a Reus:
Sèrie F de 50 cts.- Joan Roig i Solé (Reus,1835-Barcelona,1918). Deixeble de Domènec Talarn i de Ramon Padró i Pijoan, estudià a l’Escola de Llotja, d’on serà catedràtic d’escultura del 1872 al 1876. Realitzà encàrrecs d’escultura funerària i d’escultura aplicada a l’arquitectura a Reus, Vilanova, Comillas i en col·laboració amb l’arquitecte Josep Oriol Mestres per als nous edificis privats de l’Eixample barceloní i també de Ciutat Vella i per a edificis públics i religiosos. Excel·lí en el retrat i en la petita estàtua de saló com el Laboremus del Centre de Lectura. La seva Dama del paraigua del Parc de la Ciutadella va esdevenir símbol de la ciutat de Barcelona. El seu estil versàtil oscil·la entre el neoclassicisme acadèmic però vigorós –amb un toc romàntic medievalitzant de la Renaixença- i el realisme tradicionalista i pintoresc amb un punt irònic, sempre però amable i moralitzant, que dóna com a resultat una escultura sense retoricisme, elegant i subtil. A Reus dóna nom a un carrer.
Sèrie C de 25 cts.- Josep Tapiró i Baró (Reus,1836-Tànger, el Marroc,1913) fou un pintor orientalista, coetani de Joan Roig i íntim amic de Marià Fortuny. Tots passaren per una fase d’aprenentatge en l’estil natzarenista. El viatge plegats al Marroc el 1871 va ser un fet decisiu en la vida d’ambdós artistes. Tapiró, després d’haver viscut a Roma durant quinze anys, va instal·lar-se a Tànger el 1877, on va romandre més de trenta anys, fins a la seva mort, especialitzat en aquarel·les de retrats i escenes costumistes magribines de gran virtuosisme que anava a vendre un cop l’any a Londres amb gran èxit internacional fins a principis del segle XX quan, malalt, fou oblidat fins cent anys després de la seva mort. La seva obra està, en gran part, en mans privades. A Reus, que sempre servà el seu record i on foren traslladades el 1947 les seves despulles, dóna nom a un carrer i a un institut.
Sèrie A d’1 pta.- Marià Fortuny i Marsal (Reus,1838-Roma,1874) fou pintor, dibuixant i gravador; l’únic artista català que va obtenir un important reconeixement internacional al segle XIX i creà una tendència, el fortunyisme. Educat en el romanticisme, va combinar formes d’aire rococó amb un realisme de gran precisió descriptiva i en resultà un estil complex, antic i modern alhora, d’un gran virtuosisme, que tingué èxit perquè s’adeia amb el gust burgès i l’esperit aristocratitzant de la seva època. Destacà en la pintura de cassaques i en l’orientalisme. Les seves darreres obres són un preludi de l’impressionisme. A Reus dóna nom al principal teatre, a una plaça que acull l’escultura d’El Condesito (un dels personatges pintats per Fortuny), a una avinguda i a un barri on hi ha l’escultura de Marià Benlliure que el representa pintant La Vicaria, la seva obra més rellevant. A Reus dóna nom a una avinguda.
Sèrie D de 25 cts.- Josep Llovera i Bufill (Reus,1846-1896) fou pintor i dibuixant de premsa. Doctor en farmàcia, va obrir botiga a Reus seguint la voluntat del seu pare. Als seus temps d’estudiant a Madrid i Barcelona va publicar caricatures; amb el pseudònim Sr. Petrequín publicà l’Álbum humorístico (1865) i col·laborà en altres revistes. Per influència de Marià Fortuny es va dedicar a la pintura. El 1887 es va establir a Barcelona i va tenir èxit en la venda dels seus quadres. Completà la seva formació pictòrica amb viatges a Madrid, Berlín, París i Tànger. Conreà la temàtica d’escenes i tipus populars. Treballà amb molt d’encert l’aiguafort. A Reus dóna nom a un carrer molt cèntric.
Sèrie C d’1 pta.- Baldomer Galofre i Ximenis (Reus,1846-Barcelona,1902).Va ser un pintor que cursà els seus estudis a l’Escola de Belles Arts de Barcelona, sota el mestratge del pintor del realisme Ramon Martí Alsina. Va marxar a Madrid per ampliar els seus estudis. Va prendre part a l’Exposició de Belles Arts del 1866, 1870 i 1872 a Barcelona, i a la de Saragossa del 1868, en les quals va presentar paisatges, marines i estudis. A l’Exposició de Belles Arts de Salamanca, les seves aquarel·les van ser guardonades amb una medalla de plata. El 1874 va marxar pensionat a Roma, on va residir durant dotze anys, fet que va definir el seu estil naturalista influït per G.Doré en la descripció dels tipus populars i pel darrer Fortuny en la lluminositat dels seus paisatges. A Reus dóna nom a un carrer.
A la Galeria de Fills Il·lustres de l’Ajuntament de Reus hi figuren els retrats de quasi tots ells, llevat dels qui no han rebut aquesta distinció: Jaume Aguadé Mestres, Francesc Bartrina i d’Aixemús i Antoni Soler i Clariana.
Joan Roig i Solé, tot i haver estat distingit amb el títol de fill il·lustre, la seva imatge no figura a la Galeria. Contribueixi doncs aquest article a donar-li visibilitat i a retre-li homenatge en el centenari del seu òbit.
Vegeu:
Museu d’Història de Catalunya. Col·lecció Antoni Turró:
http://www.mhcat.cat/extension/mhc/design/mhc/papermoneda/index.html
Paper moneda del Pavelló de la República (Universitat de Barcelona):
http://mdc.cbuc.cat/cdm/landingpage/collection/papermoneda
Turró i Martínez, Antoni :«Els bitllets de Reus», Acta Numismatica, Barcelona, I, 1971, p. 213-219.
Turró i Martínez, Antoni: Les emissions monetàries oficials de la Guerra Civil (1936-1939). Societat Catalana d’Estudis Numismàtics. IEC.- BCN, 2007, p.192-193.