Josep Carner, traductor de Dante i Leopardi

 |   |  Twitter

Josep Carner «és un poeta esplèndid que aconsegueix penetrar en els sentiments més profunds dels seus lectors i fer-los riure».[1] Així l’elogiava el crític nord-americà Harold Bloom, mentre el reivindicava dins del cànon literari català per a la revista Babelia, suplement d’El País, el 2007, després que Catalunya fos el país convidat d’honor a la Fira del Llibre de Frankfurt.

Un any abans, el mateix Bloom ja havia citat Carner com a poeta rellevant i en destacava, especialment, la seva obra Nabí,[2] a la conferència que va realitzar a La Casa dels Poetes de Nova York, l’11 de febrer del 2006, sobre «Ramon Llull i la tradició catalana».

Introdueixo aquestes citacions per presentar Carner al costat dels grans escriptors que va escollir l’autor del Cànon Occidental, tot i que Bloom havia destacat amb més èmfasi autors com Llull, Espriu i Rodoreda. Sigui com sigui, no és l’objectiu d’aquest estudi parlar sobre l’obra poètica de l’escriptor sinó de poemes que Carner va traduir. Per tant, és en aquesta faceta, la de traductor, en què em centraré.

 

Carner traductor

Carner va traduir vora més d’una trentena de llibres sencers de l’anglès, el francès i l’italià, a banda d’altres fragments i poemes dispersos. Es va estrenar com a traductor el 1901 amb un fragment de l’obra de teatre Pelleas et Melisande, de Maeterlinck. Però el primer llibre complet traduït per Carner va ser Somni d’una nit d’estiu de William Shakespeare, el 1908. Un any abans publicava a La Veu de Catalunya un article programàtic sobre els objectius que tenia la traducció al català de les grans obres de la literatura universal titulat «Del Shakespeare en llengua catalana». En aquest article destacava que:

 

Perquè el català esdevingui abundós, complexe, elàstic, elegant, és necessari que els mestres de totes les èpoques i tots els països siguin honorats amb versions a la nostra llengua i, agraïts, la dotin de totes les qualitats d’expressió i diferenciació que li calen. Perquè la literatura catalana es faci completa, essencial, il·lustre, cal que el nostre esperit s’enriqueixi amb totes les creacions fonamentals. Com podria ésser sumptuós un palau, sense els hostes! (Carner 1907: 1)

 

El fragment mostra que Carner entenia que la traducció de les grans obres de la literatura realitzava unes funcions concretes que podien contribuir a recrear i fer culta la llengua i la societat catalanes. Com apunta Marcel Ortín, en un dels estudis sobre les traduccions de Carner, aquestes funcions eren les següents: «Igual que l’obra original, la traducció podia ser un instrument educatiu.[3] […] A més d’educar els lectors, la literatura podia multiplicar les realitats que eren capaços de concebre. […]» (Ortín 1992: 402-403). I continua dient que «creia en la utilitat social de la literatura. Volia que servís per acostar els lectors a aquella Ciutat Ideal que ell i els seus companys havien imaginat» (Ortín 1992: 403).

D’altra banda, Ortín també afegeix, que «val la pena deturar-se a considerar la importància que donava a la traducció des d’un altre punt de vista, complementari: per la mesura en què contribuïa a formar la llengua literària» (Ortín 1992: 404). Tal com defensava l’ideari noucentista la llengua era un element clau per cohesionar i reforçar el nacionalisme. Mentre Fabra ordenava i formalitzava la llengua comuna, els escriptors tenien la funció d’enriquir-la des del camp de la literatura. I aquesta era també la tasca que s’atribuïa el poeta, com diu Ortín, «més enllà de les motivacions econòmiques immediates». Per a Carner, «la paraula és la pàtria. La seva dignitat és una dignitat nacional» (Carner 1970: 49) com ell mateix afirmava en la conferència «La dignitat literària» del 1913.

Totes aquestes idees eren les que motivaven Carner en el camp de la traducció, en què s’hi reflecteix la planificació dels noucentistes. Per això, Ortín insisteix que Carner s’allunya:

 

[…] del traductor que treballa per encàrrec i a preu fet. La transcendència que donava a la traducció fa que darrera de cada obra […] hi hagi un joc coherent de motivacions. De vegades la dominant és l’afinitat personal amb l’obra traduïda, altres vegades és l’interès a difondre una determinada obra entre un determinat grup de lectors.

 

I, en definitiva, la motivació de transmetre uns models elevats i considerats de primer ordre, com el mateix Carner apuntava amb entusiasme a l’article de La Veu de Catalunya:

 

Shakespeare en català és la naturalització a casa nostra de la sublimitat pels polítics, de la grandiloqüència pels oradors, de l’ample sentit humà pels artistes, de la fantasia pels infants. Shakespeare és un mestre absolut, integral i omnipresent. No hi ha perfecció artística que ell no hagi emprat i poblat de les seves genials inspiracions. Shakespeare és el més magnífic compendi de la nissaga humana. (Carner 1907: 2)

 

Amb aquesta intenció, Carner va traduir els grans mestres de la literatura i després de Shakespeare s’hi van sumar Molière, Dickens, Mark Twain, Andersen, Stevenson, La Fontaine, Daniel Defoe, Lewis Caroll, Francis Bacon, entre d’altres, i també Dante i Leopardi.

Fins aquí hem observat les motivacions i l’ideari que hi ha darrere de les traduccions de Carner, però fixem-nos ara en el model de llengua que volia transmetre, aquesta aposta que feia per una llengua especialment culta, arcaica i de difícil comprensió.

Segons apunta el traductor Joan Sellent:

 

Carner és sens dubte un dels millors estilistes que ha donat la literatura catalana, i el seu domini dels recursos de la llengua es pot qualificar d’extraordinari sense cap reserva. Però el seu estil, pel que fa a la selecció lingüística, és profundament idiosincràtic: Carner demostra una tendència a combinar arcaismes, gal·licismes, cultismes, formes dialectals i neologismes de collita pròpia que, si desemboca en resultats feliços, és perquè va acompanyada d’una gran habilitat per explotar els recursos sintàctics, rítmics i locucionals del català. Una habilitat que, salvant distàncies de tota mena, potser es podria comparar a la que, al segle xviii, posseïa Samuel Johnson per harmonitzar una insòlita abundància de llatinismes lèxics amb els mecanismes rítmics i sintàctics més genuïns de la llengua anglesa (Sellent 1998: 24).

 

La descripció que fa Sellent de l’estil de Carner coincideix, evidentment, amb altres estudis sobre les seves traduccions com és el cas d’Assumpta Camps en parlar, concretament, de la traducció de Dante: «Un dels aspectes més característics de les versions de Carner […] és la llengua poètica emprada per l’autor. Es tracta d’una llengua molt marcadament arcaïtzant, en la qual destaca la recerca deliberada del mot rar i de la forma verbal menys habitual» (Camps 1997: 92).

Sellent també ressalta, com Bloom, l’humor i la ironia en l’estil de Carner i aquest fet el va portar a traduir autors amb qui podia sentir aquesta afinitat com és el cas de Dickens o també de Mark Twain:

 

La prosa i bona part de la poesia de Carner sovint exploten l’artificiositat del llenguatge i la pompositat estilística al servei d’un humor basat en la ironia, recurs que apareix principalment en la descripció de personatges i situacions. No és estrany, doncs, que Carner se sentís atret per un autor com Dickens i decidís traduir-lo (Sellent 1998: 25).

 

L’estil de llengua que Carner va esculpir era fruit de la teoria de la llengua literària que proposava Pompeu Fabra (Lamuela i Murgades 1984) i que atorgava als escriptors la tasca d’enriquir la llengua a partir de la correcta selecció d’arcaismes i dialectalismes.

 

Els escriptors actuals, benauradament, lluny d’acontentar-se dels resultats obtinguts per llurs antecessors, s’esforcen a escriure un català cada dia més pur i perfecte. Descobrir un per un tots els castellanismes que infesten la nostra llengua, arribar a la coneixença perfecta de la llengua vinent amb totes les seves varietats dialectals i a la coneixença perfecta de la llengua antiga, això és una tasca del filòleg, però després ha de venir encara el treball de remeiar els castellanismes denunciats i d’enriquir la llengua aprofitant els materials aportats pels filòlegs, i això és la tasca del literat, un treball delicadíssim de selecció; car no tots els arcaismes són acceptables, i menys encara tots els mots i expressions que ens ofereixen els dialectes. I en aquest treball de selecció excel·leixen els escriptors actuals, assabentats de les descobertes dels filòlegs i animats d’un esperit de col·laboració i disciplina sense precedents dins la nostra literatura. Remeiar les defectuositats de la llengua moderna mitjançant l’ampla admissió d’arcaismes i les aportacions dialectals això encloïa dos perills: tots sabem que hi ha qui pretén que hem d’escriure el mateix català del segle xv, i qui voldria que la llengua escrita traís totes les variants dialectals de la llengua parlada. Aquests dos perills l’aciençament i el bon gust dels escriptors dels escriptors actuals els sabran evitar (Fabra 1918: 11).

 

És, doncs, seguint aquestes pautes que s’esdevé aquest estil de llengua inconfusible i peculiar de Carner. Unes pautes que també seguien altres traductors del moment com és el cas de Carles Riba. I aquest estil és el que ens trobem en la traducció de les poesies de Dante i Leopardi que ens ocupen.

 

Les traduccions de Dante i Leopardi

Carner tradueix cinc sonets de la Vita Nuova de Dante el 1912 i onze anys després, el 1923, va traduir quatre composicions de Giacomo Leopardi.

Per analitzar les traduccions seguiré l’ordre cronològic. En primer lloc, comentaré la relació de Carner amb Dante, la motivació per traduir-lo, l’estil de llengua que va utilitzar, els trets d’aquest estil i, finalment, interpretaré i situaré el context dels sonets que va traduir dins l’obra Vita Nuova. I després analitzaré la traducció de Leopardi i exposaré també la motivació del traductor, l’estil i situaré el context de l’obra del poeta italià sobre els poemes que Carner va escollir per traduir.

 

Carner i Dante Alighieri

L’admiració de Carner per Dante ja es feia palesa quan el 1900 presentava el poema «Beatriu» als Jocs Florals. Continuava quan, el 1903, elogiava, a l’article «Literatura patrícia», publicat a la revista Catalunya, la traducció de Manuel de Montoliu de la Vida Nova del poeta florentí –publicada per la Biblioteca Popular de l’Avenç.

I seguia amb la publicació del poema «Dante» dins de Primer llibre de sonets, del 1905:

 

L’aire és tot arraulit dins de l’ombra fatal
i guaita, amb la inquietud de les grans meravelles.
Dante està sol davant de la porta infernal.
El cel, damunt l’horror de la cova, té estrelles.
El gran poeta és alt, i es redreça i medita.
Tot calla i s’agenolla davant sa inspiració.
I ell alça el braç, i posa la tràgica inscripció;
cada paraula es mou d’esglai quan és escrita.
Ell dicta la sentència del càstig implacable;
ell és lo irremissible, ell és lo inexorable,
ell és l’eternitat alçant-se i judicant.
El cel al seu damunt és suau i consola;
l’infern al davant seu s’inflama i es cargola;
al seu darrera el món el guaita tremolant.

 

El 1912 Carner tradueix els cinc sonets de la Vita Nuova dels quals parlaré tot seguit.

I el 1921, amb motiu del sisè centenari de la mort l’autor italià, Carner va publicar l’article «Dant Alighieri per als catalans», en què a més de posar en valor la genialitat de l’escriptor, feia un paral·lelisme entre l’època de Dante i la situació de la cultura i la llengua catalanes del moment, amb la intenció de fer-ne un símbol representatiu:

 

Homer és el crepuscle matutí de la civilització. Shakespeare n’és la posta sumptuosa. Dant n’és el migdia.

En l’esperit, talment, la mesura del temps no té res que veure amb les vulgars taules cronològiques. Avui existeixen poetes castellans anteriors a Homer. I nosaltres, en canvi, tenim la fortuna d’ésser, diríem, contemporanis del Dant. Estem, com ell, en la confluència d’un classicisme ètnic i un cristianisme espontani. En l’encontre d’una llengua nova amb un incipient amor dels antics. En el contrast d’una obstinació patriòtica amb una aspiració universal de cultura i de justícia. La Itàlia, filla del Dant, es troba més enllà d’ell: nosaltres el sentim actual, en les seves ales i les seves urpes.

Però la nostra passió és, encara, migrada, si hom la compara amb la d’ell. Si algun dia hom creés alguna càtedra dantesca a Barcelona, ella influiria sortosament en la penetració de la nostra arqueologia literària i en el guiatge de la nostra literatura jovençana. Jo, però, voldria que el Dant, personalment, es constituís en el nostre Catedràtic de Passió (Carner, 1921: 273).

 

En el discurs Carner mostra a Dante com el guia per reconstruir una llengua i una cultura, un model vàlid per als catalans que contenia els valors que l’ideari noucentista i catalanista enaltia: patriotisme (rellevància de la llengua i la cultura catalanes), classicisme i cristianisme. El seu entusiasme continua en la mateixa línia que en l’article sobre Shakespeare, de traduir els grans mestres de la literatura per enriquir la nostra cultura: «Perquè la literatura catalana es faci completa, essencial, il·lustre, cal que el nostre esperit s’enriqueixi amb totes les creacions fonamentals» (Carner 1907: 1).

 

Traducció i interpretació dels sonets de la Vita Nuova (1912) traduïts per Carner

La Vita Nuova va ser escrita entre el 1292 i el 1293, quan Dante tenia entre 27 i 28 anys. L’obra està dedicada a Beatriu (Beatriu Portinari), l’amor idealitzat del poeta, que havia mort pocs anys abans, vora el 1290.

L’obra relata l’amor de Dante per Beatriu, que passa per diferents fases: la coneixença i enamorament del poeta per la dama quan tenien 9 anys; la intenció d’amagar el seu amor darrere el fingiment de fer la cort a altres dones; la pèrdua de la salutació de Beatriu a causa d’aquest fet i el turment que li comporta; el desig i l’alegria de recuperar-la novament; la idealització de l’estimada; la premonició i mort de Beatriu; el dolor que sent i després l’intent d’oblidar-la, distraient-se amb altres dones; la visió i reconeixement de Beatriu com a ésser celestial i diví; i, finalment, l’enaltiment de l’ideal de l’estimada. L’amor per Beatriu és per a Dante el camí per arribar a Déu. Una idea que culmina a la Divina Comèdia amb l’entrada al Paradís de la mà d’aquest personatge –Virgili es retira, símbol de la raó, ja que no es pot entrar al Paradís per la raó sinó per Amor i Veritat, que Beatriu simbolitza.

Beatriu és un personatge real i simbòlic a la vegada, que obre el camí cap a la «Vida nova». Una vida de creixement personal del poeta que busca la felicitat i que mostra el seu desenvolupament com a poeta i el seu aprenentatge en el terreny de l’Amor, un amor en majúscula que també apareix al relat de la Vida nova com un personatge al·legòric. Com comenta el traductor Mark Musa, Dante vol mostrar amb aquesta vida nova el camí de la felicitat, el seu sentit i de quina manera se li va revelar a ell aquesta felicitat.

 

Dante, like all men, is searching for happiness, and he believes he has found it before the Vita nuova opens. In fact, the reason for writing the book is precisely that the poet has found his happiness, his meaning: it is his intention in this little book to reveal his discovery gradually and convincingly, as it was revealed to him (Mark Musa 1992: 7-8).

 

Rossend Arqués comenta les diferències de dos d’aquests sonets entre la traducció de Carner i la que va fer Manuel de Montoliu, que va traduir l’obra completa, uns deu anys abans, el 1903. Els estils són marcadament diferents si es té present que també els objectius de cada autor eren diferents a l’hora de traduir l’obra. Mentre Carner feia un exercici de depuració i enriquiment de la llengua, com ja s’ha comentat, Montoliu transmetia l’obra des de la influència modernista. Posava l’accent en l’al·legoria, una idea simbolista que entroncava amb la influència dels prerafaelites que veien, en el personatge de Beatriu, aquesta figura venerada de la dona pura i idealitzada. I, finalment, com apunta el mateix Arqués, darrere de la recepció de la Vita nuova a Catalunya també s’hi amagava un programa polític en què coincidien modernistes i noucentistes:

 

D’aquesta manera, la interpretació simbòlica tant de Beatriu com del mateix títol de l’obra va crear el paraŀlelisme Vida nova – Ciutat ideal. […] El poeta Maragall, en un article titulat «Vida nova», resumeix alguns dels aspectes d’aquesta interpretació aŀlegòrica tan difosa entre aquells catalans que percaçaven confiats «una nova Catalunya», una nova societat, una nova pàtria. La mateixa Beatriu esdevindrà símbol d’aquesta nova Catalunya, jove, pura, ideal que tant els modernistes com els noucentistes perseguiran i modelaran (Arqués 2016: 7).

 

Respecte a l’aspecte formal de la traducció, Montoliu, tot i que té la intenció de fer comprendre l’obra, advoca per la literalitat i això fa que acabi, també, utilitzant un llenguatge clàssic, medievalitzant i arcaic. Per tant, no tant lluny del que s’esdevé a la versió de Carner. De totes maneres, acaba sent més entenedor Montoliu potser per voler ser més fidel a l’original, ja que Carner, tot i que és molt fidel amb la mètrica per preservar la forma del sonet, fa una traducció més sui generis, en què, en alguns casos, no tradueix exactament el mateix i fa canvis de mot en aplicar una certa «censura» que afecta el contingut del text.

També sobre la forma de traducció dels sonets de la Vita Nuova del 1912, Patricia Gómez Soler comenta a la seva tesi doctoral «El uso ideológico de Dante Alighieri en Cataluña (1889-1921)» (2013, Universitat d’Alacant) que:

 

Carner mantuvo rigurosamente la estructura estrófica y métrica de los originales, e incluso la misma estructura de rima, sin hacer innovaciones y sin permitirse licencias poéticas. Esta decisión se reconduce a su voluntad de llevar a la práctica el uso del soneto en catalán, y hace que estas traducciones se deban interpretar, en parte, como ejercicios de estilo con un determinado objetivo.

 

L’objectiu és fer una llengua nova i culta, i també un exercici d’estil de la forma poètica del sonet, com ja apuntava Assumpta Camps en el seu estudi sobre la traducció dels sonets de la Vida nova de Dante:

 

Carner s’esforça de manera molt especial a fer de les seves traduccions una demostració de domini d’aquesta forma tradicional, una veritable ostentació del seu mestratge en l’ofici de poeta. […] no tan sols tradueix Dante, sinó que ho fa, a més, tot emprant les mateixes eines i els mateixos recursos estròfico-mètrics i de rima del seu model. Per això, considerem que les seves són traduccions que hem de situar de ple dins l’apartat dels exercicis d’estil […] uns exercicis d’estil esplèndids, però, tot sigui dit. Amb això volem dir, sobretot, que no compta tant el contingut dels sonets traduïts, com la voluntat, molt clara de Carner, de portar a la pràctica, i en català, una forma de llarga tradició literària com el sonet, tot prenent com a punt de partida un dels seus models més reeixits i consagrats […] La seva és una experimentació que no es permet, de fet, innovacions ni llicències poètiques, sinó, que, ben al contrari, va a la recerca d’un to de regust certament medievalitzant (Camps 1997: 90-91).

 

Els sonets que va traduir Carner corresponen al número VIII «Amants, planyeu-vos», el IX «Cavalcant», el XIII «Mon pensaments», el XXVI «Puis tant gentil», i el XLI «Ah peregrins». I són els que passem a comentar.

Els dos primers corresponen a la primera fase en què l’amor que sent per Beatriu encara es manté en secret. Per això, els versos d’«Amants, planyeu-vos» van dirigits a plànyer la mort d’una altra jove que a ell li recorda Beatriu perquè l’havia vist acompanyant-la. Mentre que «Cavalcant» se situa després de la mort d’aquesta jove. Moment en què Dante ha de marxar de la ciutat i, mentre cavalca, li venen a la ment diversos pensaments. Un és que la dona que li havia servit per amagar el seu amor també havia marxat de la ciutat cap on ell es dirigia, i l’altre, que com més s’allunyava de la ciutat més s’angoixava per allunyar-se del veritable amor, que és Beatriu. Durant el viatge Amor li apareix vestit de pelegrí, el crida i li diu que li ha buscat una nova dona perquè pugui continuar amagant el seu veritable amor quan torni. I l’avisa que convé que la veritat no l’expliqui a ningú i continuï mantenint l’anonimat de la veritable estimada –tal com es feia en la tradició trobadoresca.

En aquest sonet Carner canvia la paraula «novo piacere» de l’original per «novella fe» –quan hi equivaldria «nou plaer»–, per tant, ens trobem davant d’un exemple d’aquesta «censura» aplicada pel traductor, que he esmentat abans.

Tots aquests fingiments d’amor desembocaran en la pèrdua de la salutació de Beatriu –al capítol següent (X)– perquè pensa que ha tingut amors deshonestos pels rumors que corren sobre ell.

El sonet «Mon pensaments» ja es troba en la fase en què Beatriu li ha negat la salutació i, justament, a l’anterior capítol, Amor diu a Dante que ha arribat el moment d’abandonar el fingiment, que ja pot declarar el seu amor a Beatriu. En aquest sonet, però, Dante es debat en conflicte intern sobre com relacionar-se amb Amor, és a dir, com estimar. I se li presenten un seguit de pensaments i contradiccions. Si és bo estar enamorat o no –«senyoria d’Amor o no», la dificultat de les proves que li cal afrontar. Parla de l’amor que sent per Beatriu: «La dona per la qual Amor t’oprimeix així, no es com les altres dones que són lleugeres de cor.» Dante no sap quin pensament ha d’escollir sobre l’amor i s’adona que quan els vol unir tots, experimenta tanta confusió que només pot demanar pietat, davant de les tribulacions de l’enamorament (d’Amor).

Al següent sonet, «Puis tan gentil», Dante fa referència a Beatriu, de qui ja ha recuperat la salutació. En descriu les virtuts i la compara amb un àngel. És la clara descripció de la donna angelicata, el nou concepte de dona i de l’Amor del dolce stil novo, iniciat per Guido Guinizelli, en què se sublima l’Amor i en què la dona idealitzada fa de mitjancera entre Déu i el poeta.

I el darrer sonet, «Ah, pelegrins», és el penúltim de la Vita nuova. Al capítol XXIX i XXX s’esdevé la mort de Beatriu i, malgrat que ja ha passat un any de la mort de l’estimada, Dante no pot oblidar-la. I en aquest sonet, que pertany a la darrera fase, es va accentuant la idealització de Beatriu, fins al punt que en l’últim comentari manifesta que, després de tenir una visió, no tornarà a dir res més de la «benaurada» –Beatriu– fins que no «pogués més dignament tractar d’ella». Per això vol aprendre més i diu: «I per arribar a això, jo estudio quant puc, així com ho sap ella verament. Així és que, si plau en Aquell pel qual totes les coses viuen que la meva vida per alguns anys es conservi, espero dir d’ella això que mai fou dit de cap altra.» I allò que «mai fou dit» s’esdevindrà a la Divina Comèdia, obra en què tornarà a aparèixer Beatriu.

Abans de callar fins a la Divina Comèdia, però, en aquest penúltim sonet encara expressa el seu amor i dolor per la pèrdua de Beatriu a uns pelegrins que passen per la ciutat. Dante veu arribar uns pelegrins que pensen en les seves coses, mentre ell només es plany que no saben que la ciutat de Florència ha perdut Beatriu –en el poema Florència és «Ella ha perdut Beatriu»–, la dona per qui ell plora, i que ha convertit en un símbol diví. I pensa que si l’escoltessin els explicaria el dolor de la pèrdua, ja que els «mots que d’ella confegir podria tenen virtut de fer plorar a qui els ou (=qui els escolta)» i, per tant, si els pelegrins, sabessin que havia mort, marxarien plorant en deixar la ciutat.

 

Carner i Leopardi

Deu anys després de la traducció d’aquests cinc sonets de la Vita Nuova de Dante, Carner tradueix quatre composicions de Leopardi, tres que pertanyen a Els Cants, i una, a les seves Operetes morals, que va publicar el 1923 a La Veu de Catalunya.

Leopardi és un poeta d’una vastíssima cultura que havia llegit els clàssics d’Homer de ben jove i admirava Dante i Petrarca. A banda de diverses llengües modernes, sabia hebreu, grec i llatí i va traduir Horaci i Virgili. El 1810 va conèixer Pietro Giordano, que es convertí en editor i amic seu i de qui va rebre també la influència del classicisme que inseriria en el moviment romàntic.

El poeta italià va desenvolupar un pensament filosòfic que va autoanomenar ultrafilosofia. Un pensament carregat d’espiritualitat i d’una visió pessimista del món. S’apropa a les idees de Rousseau en creure que l’estat feliç de la humanitat havia estat destruït per la raó i el progrés i que, per tant, aquesta felicitat esdevenia inabastable; d’aquí aquest pessimisme de la seva poesia. Com a romàntic advocava pel sentiment com a camí espiritual contraposat al materialisme de la raó. I com tot poeta romàntic, donava importància als sentiments i, en especial, a les il·lusions com anotava al Zibaldone di pensiero, un dietari de pensaments que va començar a escriure amb dinou anys i que l’acompanya al llarg de gairebé tota la vida fins al 1832:

 

Il più solido piacere di questa vita è il piacere vano delle illusioni. Io considero le illusioni come cosa in certo modo reale state ch’elle sono ingredienti essenziali del sistema della natura umana, e date dalla natura a tutti quanti gli uomini, in maniera che non è lecito spregiarle come sogni di un solo, ma propri veramente dell’uomo e voluti dalla natura, e senza cui la vita nostra sarebbe la più misera e barbara cosa. Onde sono necessari ed entrano sostanzialmente nel composto ed ordine delle cose. (Leopardi 1921: 82).

 

Per a Leopardi, la felicitat de l’ésser humà rau en les il·lusions i la fantasia, que es troben en la natura rousseauniana, aquesta felicitat que ja s’havia perdut.

La influència del poeta romàntic italià es va fer notar en l’obra de Carner, especialment, a Auques i ventalls i La paraula en el vent. I és que, encara que no ho fes tan explícit com ho havia fet amb Dante, Leopardi també va ser per a Carner un d’aquests mestres universals per enriquir-se. La tria de traduir-lo podia venir motivada per la seva meticulositat formal en crear el poema. Com apunta Arqués: «Leopardi era –com Carner, d’altra banda– l’oposat d’un poeta improvisat. Construïa els seus poemes amb la meticulositat d’un artesà i amb la potència i les mires d’un arquitecte de l’univers (Arqués 1991, 35).

Amb l’estudi de la traducció dels poemes, queda clar que Carner va traduir Leopardi per un interès més de forma que de contingut. És més, si els poemes no reflectien tan aquest pensament metafísic, transcendent i malenconiós del poeta italià, no era tan important, per a Carner, com treballar-ne l’aspecte formal. L’arquitectura del poema era l’objectiu del traductor com comenta un cop més Arqués:

 

En efecte, gairebé tots els fenòmens que hem descrit fins aquí ens parlen d’una recepció que no cercava la ideologia leopardiana, sinó que fins i tot intentava d’ocultar-la, bo i reduint-ne la radicalitat formal i expressiva. Allò que volia era copsar-ne la forma, la musicalitat, el moviment del vers i l’arquitectura per bastir la cançó o, millor dit, l’idil·li classicista i harmoniós del noucents català […]. Per aquesta raó hem de situar el Carner traductor de Leopardi dins aquell àmbit de recepció de l’obra de Leopardi que classificaríem de «classicista» (Arqués 1991: 39-40).

 

Els poemes de Leopardi que va traduir Carner van ser publicats a La Veu de Catalunya l’any 1923, tal com comentava Jordi Castellanos a la publicació que en va fer a Els Marges, el 1978:

 

Aquesta sèrie de traduccions de Giacomo Leopardi fou publicada per Josep Carner a La Veu de Catalunya, l’any 1923. Albert Manent en donava una vaga notícia a Josep Carner i el noucentisme i ha estat gràcies al seu ajut que avui les publiquem. Duien, en ésser editades, el títol general De Leopardi i aparegueren, en el mateix ordre de la nostra edició, els dies 16 de febrer, 30 de juny, 7 i 18 de juliol. Tres de les versions pertanyen als Canti: «A la seva amada» n’és el cant XVIII, «A Silvia» el XXI i «Sobre el retrat d’una bella dona esculpit en son monument sepulcral» el XXXI. Els dos primers, aparegueren acompanyats de la data de composició (1823 i 1828, respectivament) al costat del títol i en el primer, encara, s’hi reproduïa en nota un text extret d’una col·laboració de Leopardi al Nuovo Ricoglitore de Milà, tal com l’hem recollida, que acompanya generalment les edicions italianes del poema. «Chor de les mòmies» no pertany als Canti: és el poema que, amb el títol «Coro di morti nello studio di Federico Ruysch», introdueix el Dialogo di Federico Ruysch e delle sue mummie de les seves Operette morali (1827). Publiquem les versions tal com aparegueren, únicament amb algun canvi de puntuació per recuperar el sentit de l’original, que quedava confús o tergiversat per la mala edició periodística dels poemes (Castellanos 1978: 66).

 

Els Cants de Leopardi (1831) posseeixen una notable perfecció formal, una forma neoclàssica i un contingut romàntic. Els diversos cants que va compondre al llarg de la seva vida experimenten tres etapes diferenciades: una primera etapa neoclàssica, influïda pels clàssics grecollatins, Dante i Petrarca; una segona en què es mostra un Leopardi més pur, més personal i intens amb els poemes de més bellesa i un tercer marcat pel pensament i la poesia reflexiva i metafísica.

Els temes que tracta en els poemes que apareixien a La Veu són: el de la dona ideal, la idea platònica, la il·lusió imaginada per la ment i que no es troba en la realitat; la fugacitat de la joventut i la bellesa; el pas inexorable del temps, i la mort. Temes que banya amb aquest to pessimista i nihilista sobre l’existència que ja hem comentat.

Per a Assumpta Camps el conjunt de traduccions de Carner dels Cants de Leopardi –que van aparèixer a La Veu de Catalunya entre el 1922 i el 1923– és la «més completa que existeix fins ara, si exceptuem les d’Alfons Maseras» (Camps 2001: 43).

 

Conclusions

En conclusió, les traduccions que va fer Carner de Dante i Leopardi mostren una motivació absolutament formal que arribava fins al punt d’anar en detriment del contingut. Li interessava més la forma mètrica dels sonets, l’estructura dels poemes, el ritme, la rima, l’estil i la música que no el pensament que els dos autors volien transmetre. I en aquest sentit, resulten ser unes traduccions mancades de l’esperit i del significat profund de què Dante i Leopardi les van dotar. Precisament, perquè aquests dos grans poetes italians, a banda de per la perfecció formal, destaquen pel seu pensament, per la seva filosofia i per un cosmos personal especialment rics.

Per això, en aquest cas, s’esdevé una certa contradicció en els objectius de traducció que s’havia marcat: si Carner tenia la intenció d’educar, fer més capaç i més culta la seva societat, descuidava i s’oblidava d’una part fonamental, que era la fidelitat al contingut, a la ideologia profunda de Dante i Leopardi. En el cas de Dante, per exemple, la traducció que en va fer Manuel de Montoliu transmetia amb més fidelitat el sentir del poeta que la dels sonets de Carner.

No poso en dubte que la intenció del poeta no fos la que ja ens apuntava Ortín:

 

Carner creia en la capacitat de la literatura per construir la realitat. Al seu entendre la imaginació i el llenguatge, mitjans de l’obra artística, servien també per donar forma a un ideal i per educar la sensibilitat col·lectiva. Incorporar obres d’altres literatures per mitjà de la traducció no era sols una operació de prestigi cultural: volia dir incorporar-se també l’experiència que aquelles obres representaven, tot fent que la pròpia llengua pogués arribar a comunicar-la (Ortín, 1992: 406-407).

 

Però, en el cas de Dante i Leopardi, no va assolir tots els objectius que es marcava respecte a la traducció de les obres de la literatura universal. Potser, com comenta Ignasi Moreta a l’article «Carner sense ismes» –que recomano–, és perquè «Carner ha sigut reiteradament acusat de falta d’idees i de poca profunditat. De ser un poeta de pretextos més que de temes». I Moreta continua comentant: «Crec que aquestes acusacions, que alguns carnerians han fet esforços ingents per desmuntar, tenen certa consistència, tot i que això no em sembla cap motiu per bescantar una obra.» Probablement, com que l’estil poètic de Carner ja tendia a la recerca de la perfecció formal, i no de transmissió d’idees i de contingut profund, en les traduccions aplicava el mateix tarannà formalista.

 

Bibliografia

Alighieri, Dante (1903): La Vida Nova. Traducció i prefaci de Manuel de Montoliu. Barcelona: Biblioteca Popular de l’Avenç.

Arqués, Rossend (1991): «Leopardi a la literatura catalana (Panorama general i nota sobre les traduccions de Josep Carner)», dins L’Aiguadolç, 15, p. 23-40.

–––––   (2016): «La Vida nova de Dante a la nova Catalunya entre decadentisme i blanors burgeses. Traducció i poètica», dins Anuari Trilcat 6, p. 3-31.

Camps, Assumpta (1997): «Josep Carner, traductor de Dante», dins Revista de Catalunya, 117, p. 87-102.

–––––   (2001): «Josep Carner i Leopardi. (Per a una història de la traducció dels Canti )», dins Estudis de Llengua i Literatura Catalanes, 42, p. 141-165.

Carner, Josep (1907): «De Shakespeare en llengua catalana», dins La Veu de Catalunya, 14 d’agost de 1907. Reeditat dins Josep Carner: El reialme de la poesia. A cura de Núria Nardi i Iolanda Pelegrí. Barcelona: Edicions 62, 1986, p. 56-57 (L’Alzina, 12).

˗   (1921): «Dant Alighieri per als catalans», dins Quaderns d’ Estudi, 49, octubre-novembre, p. 273-275. Reeditat dins Josep Carner: El reialme de la poesia. A cura de Núria Nardi i Iolanda Pelegrí. Barcelona: Edicions 62, 1986, p. 156-157 (L’Alzina, 12).

˗   (1930): «Dickens a Catalunya», La Publicitat, 18 de setembre de 1930. Reeditat dins Josep Carner: El reialme de la poesia. A cura de Núria Nardi i Iolanda Pelegrí. Barcelona: Edicions 62, 1986, p. 173-174 (L’Alzina, 12).

Gómez Soler, Patricia (2013): El uso ideológico de Dante Alighieri en Cataluña (1889-1921). Alacant: Tesi doctoral.

Leopardi, Giacomo (1921): Zibaldoni di pensieri. Pensieri di varia filosofia e di bella literatura. Le Monnier. Florència: Letteratura italiana Einaudi.

 –––––  (1974): Canti. Milà: Letteratura italiana Einaudi.

Montoliu, Manuel de (1903): «Prefaci», dins «La Vida Nova» de Dante Alighieri. Barcelona: Biblioteca Popular de l’Avenç, p. 5-13.

Moreta, Ignasi (2021): «Carner sense ismes», dins La lectora, Revista digital de crítica literària, publicació: 18 de febrer de 2021, disponible a: https://lalectora.cat/2021/02/18/carner-sense-ismes/ [Consulta: 10 de març de 2021].

Ortín, Marcel (1992): «Les traduccions de Josep Carner», dins Catalan Review, vol. VI, núm. 1-2, p. 401-410.

˗   (2002): «Els Dickens de Josep Carner i els seus crítics», Quaderns. Revista de traducció, 7, p. 121-151.

Sellent, Joan (1998). «La traducció literària en català al segle xx: alguns títols representatius», Quaderns. Revista de traducció, 2, p. 23-32.

 


[1] Vegeu Emma Reverter, «El canon catalán», dins de Babelia, El País, dissabte 6 d’octubre de 2007, p. 3.

[2] Bloom comentava que «cada buscador català és sempre un Jonàs, de fet Carner escriu el seu poema Nabí, que va sobre el profeta Jonàs, que no pot acceptar l’èxit propi i serà engolit per Moby Dick, i després serà abandonat a la platja de Nínive, incapaç d’acceptar que la seva profecia s’ha acomplert». Incapaç d’acceptar la derrota. Bloom compara Catalunya amb la diàspora jueva com a pobles que no han acceptat ni accepten la derrota. «Every Catalan quester always is a Jonah, indeed Caner write his poem Nabí, which is about a profet who is Jonah.» Conferència: «Ramon Llull i la tradició catalana», llegida a Poets House, Nova York, 11 de febrer de 2006. Vegeu la transcripció de la conferència a El Mundo, divendres 3 de març de 2006, any XVIII, núm. 5.923.

[3] Ortín concreta què aportava, segons Carner, cada autor reconegut educativament parlant:

Carner ho tenia present quan traduïa les comèdies de Shakespeare i de Molière, i quan triava les obres narratives que faria arribar als subscriptors de La Veu a través de l’Editorial Catalana en els anys en què ell la va dirigir (entre 1918 i 1921). La Novel·la de vacances de Dickens li semblava «greument educadora de la gent gran»; els contes de Mark Twain, escrivia, «contribuiran a la nostra educació de l’humor i del sentiment, i a la derrota de les mesquineses»; i «Shakespeare en català és la naturalització a casa nostra de la sublimitat pels polítics, de la grandiloqüència pels oradors, de l’ample sentit humà pels artistes, de la fantasia pels infants» (Ortín 1992, 401-410).