Resum
L’article de l’arqueòleg Jaume Massó Carballido (actual president de la Secció de Geografia i Història del Centre) detalla l’extensa bibliografia del geògraf, historiador, biògraf i escriptor Josep Iglésies i Fort i la seva vinculació amb el Centre de Lectura on s’hi guarden la majoria de les seves publicacions. La seva obra científica és un veritable exemple d’allò que s’ha anomenat “una obra ben feta” i com a tal ha estat reconeguda a tot arreu. Amb paraules de Ramon Amigó (1989), “l’Iglésies va ésser com una mena d’arbre amb una gran multitud de branques esponeroses. I cada branca, nascuda de la mateixa soca, amb un empelt diferent: geografia, història, literatura, amb poesia i tot; dialectologia, demografia, història agrària, biografia… Quin arbre no va ésser! I cada branca va donar fruits abundosos”.
El geògraf, historiador, biògraf i escriptor Josep Iglésies i Fort va néixer a Reus el 9 de setembre de 1902. Ha estat un dels representants més conspicus del noucentisme reusenc i més d’una vegada va proclamar que se sentia “fill de l’esperit del Centre de Lectura de Reus”. Estudià Dret i direcció d’indústries tèxtils, per a dedicar-se a la fàbrica familiar instal·lada a la Riba (no exercí com a advocat). La seva obra científica és un veritable exemple d’allò que s’ha anomenat “una obra ben feta” i com a tal ha estat reconeguda a tot arreu. Amb paraules de Ramon Amigó (1989), “l’Iglésies va ésser com una mena d’arbre amb una gran multitud de branques esponeroses. I cada branca, nascuda de la mateixa soca, amb un empelt diferent: geografia, història, literatura, amb poesia i tot; dialectologia, demografia, història agrària, biografia… Quin arbre no va ésser! I cada branca va donar fruits abundosos”. Amigó també va recordar un altre aspecte molt valuós de la tasca cultural del seu amic i compatrici: “la intel·lectualitat catalana es va concentrar cent cops –realment, cent cops– a ca l’Iglésies, al passatge [barceloní] de Permanyer, amb el propòsit de sobreviure a la irada opressió de les forces del mal. Aquest arbre multifruitós, amb el seu gran ramatge, va encobrir, amb el goig que proporciona el convenciment de defensar el dret i la raó, […] un sector molt important de la intel·lectualitat pura i casta, la que no es va deixar seduir pels convits opulents, dissimuladors d’invitacions a la traïdoria. De manera que l’Iglésies va estar sempre al peu del canó en una duplicitat de fronts: el literàrio-científic i el cívic, perquè va ésser ben bé una actitud del més alt civisme oferir l’ombra del seu brancatge per tal de mantenir vives unes essències que, sense aquesta protecció, podien haver mort estrangulades a les mans genocides de l’invasor”.
Fidel, infatigable i tenaç servidor de Catalunya i catalanista de pensament i d’obra, Iglésies es va presentar l’any 1932 com a candidat a diputat pel partit Acció Catalana, però no fou elegit. Deixeble del geògraf Pau Vila i gendre del meteoròleg Eduard Fontserè, Iglésies va ser ponent de la Divisió Territorial de Catalunya (1931-1933, per encàrrec de la Generalitat republicana), secretari de la Societat Catalana de Geografia, impulsor i president honorari de les Assemblees Intercomarcals d’Estudiosos i membre de l’Acadèmia de Ciències de Barcelona i de l’Institut d’Estudis Catalans. Entre moltes altres distincions cíviques, culturals i acadèmiques –com la Creu de Sant Jordi o el Premi Jaume I–, el 1979 li fou lliurada la placa de soci d’honor del Centre de Lectura de Reus i el 1983 va rebre la medalla d’or al mèrit municipal. Per la seva part, l’Ajuntament de la Riba, vila amb què Iglésies estigué sempre molt relacionat, el declarà fill adoptiu i convocà un premi en honor seu. A la ciutat natal hi ha un carrer amb el seu nom, situat a la urbanització Sol-i-Vista, i a la Mussara li fou erigit un monòlit recordatori. Tampoc no puc deixar d’esmentar els números monogràfics o especials que li van dedicar els redactors de la Revista del Centre de Lectura (novembre de 1972), de la Revista Catalana de Geografia (gener-març de 1978), dels Aplecs de Treballs del Centre d’Estudis de la Conca de Barberà (1983) i de la Miscel·lània Ribetana (1989), a més dels actes i volums d’homenatge que –entre d’altres– van organitzar o editar l’Associació Excursionista de Reus (1979), l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona (1989) i la Diputació de Tarragona (1994). L’any 1988 es va constitutir, així mateix, el Centre d’Estudis de la Comarca de Reus “Josep Iglésies” (desaparegut el 2003).
No cal dir que la seva bibliografia és extraordinàriament extensa, amb més de quatre-cents títols, entre articles i llibres (una vuitantena). Entre molts altres, cal citar la Geografia de Catalunya, que va dirigir per a l’editorial Aedos (1960-1974); l’Enciclopèdia de l’Excursionisme (1964-1965); La crisi agrària de 1879-900. La fil·loxera a Catalunya (1968), i El cens del comte de Floridablanca (dos volums, 1969-1970). De les obres relacionades amb la història de l’art són destacables les seves detallades i documentades biografies del pintor Baldomer Galofre Ximenis (1953) i de L’escultor Joan Roig Solé, 1835-1918 (1955), així com la de La dansarina Roseta Mauri (1850-1923) (dos volums, signats amb F. Canyameres, 1971) i l’opuscle sobre L’obra cultural de la Junta de Comerç (1760-1847) (1969). El 1949, al volum La gerra d’ossos, ja havia escrit unes breus semblances dels reusencs Marià Fortuny, Hortensi Güell i Antoni Gaudí. Són especialment recomanables les petites monografies que va redactar per a la col·lecció “Episodis de la Història”, de l’editorial Dalmau. Signà moltes de les seves col·laboracions en diaris i revistes amb els pseudònims Josep de la Riba, Juli d’Evan o Joan Dolçafel (amb aquest darrer, també els dibuixos). A més a més dels diversos volums (inclosa la novel·la pòstuma L’Aposta) que va redactar per a la col·lecció “Rosa de Reus”, de l’Associació d’Estudis Reusencs, va trametre –entre 1926 i 1976– a la Revista del Centre de Lectura un nombre molt considerable d’articles, sempre interessants i instructius. Tot i que el seu fons documental es conserva a l’Arxiu Nacional de Catalunya, a la Biblioteca del Centre de Lectura de Reus hi ha pràcticament totes les seves publicacions.
Josep Iglésies va morir a Barcelona el 18 de novembre de 1986. Segur que al llarg del 2016 sabrem commemorar el trentè aniversari del seu traspàs amb alguna activitat acadèmica relacionada amb les diferents disciplines en què va excel·lir. Segons Albert Manent (1990), “el solc que ha deixat Josep Iglésies és lluminós i el seu tarannà regeneracionista explicaria la diversitat de gèneres que va tocar i l’esperit de servei que va mantenir fins al darrer dia”.