Resum
El text que segueix fou llegit per Andreu Pujol el 31 de gener de 2017, a la taula rodona –en record del geògraf i historiador Josep Iglésies i Fort (Reus, 1902 – Barcelona, 1986)– portada a terme a la sala d’actes del Centre de Lectura de Reus. El text, redactat pels dos ponents, ofereix diverses dades i anècdotes del personatge, tant de caràcter familiar com referents a la seva vida pública.
Josep Iglésies i Fort presumia, mig de broma mig de sentiment, que quan era petit havia menjat arrels de ganxet i llavors de campanar de Sant Pere de Reus. Se sentia profundament reusenc.
Al Fossar Vell i al carrer Major, a la placeta de Sant Pere, s’hi va fer gran, Josep Iglésies. Allí hi havia tant la casa com el negoci dels seus pares. I les escoles. La primera escola on va anar com a alumne era a l’antiga Rectoria, entre el Fossar Vell i el carrer de la Font. La segona escola va ser a cal Paco Cros, al començament del carrer de la Font.
També a l’ombra del campanar hi van tenir casa i negocis les germanes i el germà de la seva mare Ventura.
Ignasi Iglésies i Casanoves, pare de Josep, nascut a Santpedor, al Bages, va treballar als Magatzems ‘El Barato’, a Barcelona, abans de fer cap a Reus. Aquí es va casar amb la Ventura Fort i Prats, germana de l’àvia Dolors (de l’Andreu Pujol). Va fundar aquí la botiga de robes que també va anomenar ‘El Barato’, i que regentava amb la seva esposa Ventura.
L’Ignasi Iglésies, la Ventura ,la Francesca i la Dolors Fort i Prats, de joves, anaven en carro per Reus i pels pobles propers. Venien peces de roba a domicili, fent porta a porta. L’Ignasi va dedicar-se aviat a engegar una fàbrica de teixits a la Riba, i va ser soci i directiu del Centre de Lectura. També va ser diputat provincial i de la Mancomunitat i, el 1932, de la primera legislatura del Parlament de Catalunya.
La Ventura Fort , mare de Josep i de Francesca, va ser la cara visible de la botiga ‘El Barato’, durant molts anys. Després ho va ser la seva filla, Francesca Iglésies; mentre que Josep Iglésies s’ocupava de la fàbrica de la Riba.
Les ties de Josep, Francesca i Dolors Fort Prats, van establir-se a prop del campanar de Sant Pere, en botigues de pesca salada i bacallà i de marroquineria i articles de pell, respectivament, als carrers de la Mar i Major. Potser per les moques de la bacallaneria, n’hi deien “les Mogues”, com a renom, a les germanes. Jaume Fort i Prats va ser caixer municipal i periodista, escriptor i divulgador de temes locals. Va fundar l’Heraldo de Reus , i va escriure uns Anales de Reus. També se’l veia a la joieria-argenteria de la seva dona.
Per treball o per matrimoni, els quatre germans Fort i Prats van treballar i viure a l’ombra del campanar de Sant Pere. I també tots van ser propietaris de petits masos, amb peça de terra, per la rodalia de Reus… La família Fort i Prats era menestral i el pare Jaume Fort era teixidor d’ofici.
La infantesa de Josep Iglésies i Fort va transcórrer en aquest ambient familiar de relació afectuosa, veïnatge i convivència. Iglésies jugava amb altra canalleta al Fossar Vell, a les Peixateries, als carrers Major i de l’Abadia…, poc trànsit hi passava. I guaitaven tots les escaes del Centre de Lectura, sense pujar-hi. La casa i el conserge imposaven respecte.
Adolescent encara, Josep Iglésies va fer les primeres excursions amb la Secció Excursionista, ja com a soci de la casa. El seu pare l’havia introduït. En una de les primeres sortides, va anar de Reus a Prades i a l’Espluga de Francolí, pel Bosc de Poblet. Acompanyava Manel Mata i van esmerçar-hi dos dies. Iglésies en va tornar subjugat , seduït i enxampat per l’excursionisme i per l’esperit del Centre de Lectura.
Mata, Iglésies i Salvador Vilaseca formarien més endavant un grup que va resseguir forats i coves de les nostres muntanyes. L’altre gran amic i company d’excursions va ser Joaquim Santasusagna , coautor de les tres famoses guies.
Al primer terç del segle XX, Reus oferia possibilitats. El treball, l’esforç i l’estalvi eren els esdeveniments del dia a dia dels familiars d’Iglésies. Entre ells s’ajudaven quan calia, com quan els meus avis Pujol Fort van patir un daltabaix per una exportació de productes fallida. O quan els bombardejos de 1938 van destruir casa i negoci de la meva àvia Dolors Fort, llavors ja vídua.
Durant els anys 1936 a 1940 , Iglésies , tement per la seva vida, va a amagar-se durant mesos a coves de les Muntanyes de Prades. I va ajudar molta gent a amagar-se. Amb l’entrada de les tropes que van ocupar la Riba i Reus, Iglésies va tornar a patir. A la Riba , es va negar a saludar en públic a l’estil feixista, tot i ser empresari. I a Reus , ben a prop d’aquesta sala, va amagar –sota un gruix de matalassos– un perseguit que no va ser trobat. Iglésies era una persona disposada, abans i després de la guerra, a ajudar i a servir tothom, a qualsevol hora del dia i els set dies de la setmana.
Iglésies era un savi, de vegades distret i sempre carregat de bonhomia. Ajudava tothom que li ho demanava, i anava allà on calgués. La quantitat d’informació que portava dins del cervell era molta. Per exemple: tots els camins, dreceres i pobles de Catalunya els duia al cap; responia ràpidament qualsevol pregunta al respecte.
Però la saviesa té un cost. Estava acostumat a anar sol pel mon i les muntanyes. Després de casar-se amb la Maria Fontserè, en el viatge de noces van pujar a Montserrat amb el cremallera, a hostatjar-s’hi. A l’hora de tornar, els hàbits de solitud l’hi van sortir a destemps: va comprar només un sol bitllet de baixada… com si anés sense la núvia!
A reunions familiars , com favetades als masos a l’època de les faves, o celebracions de festes familiars als pisos de Reus, vaig conèixer des de petit aquell cosí germà del meu pare. Malgrat la diferència d’edat, semblaven avenir-se els cosins Fort. El meu pare va fer força cas al seu cosí germà Josep Iglésies i, després, el Josep ha ajudat el meu pare quan aquest li ho ha demanat.
Recordo que els meus pares, camí de Núria, giraven visites al Josep Iglésies a la Molina; allí, cada estiu Josep Iglésies i Maria Fontserè , la seva esposa , s’instal·laven al xalet del Centre Excursionista de Catalunya. Hi estaven acompanyats per dos nens, els seus néts Josep i Meritxell Iglésies i Cirac. L’habitació on s’allotjaven era la mateixa cada estiu; en un ambient de muntanya net i auster, on no hi faltava la taula de treball amb molts papers , llapissos , tisores i un llum de sobretaula.
Als matins passejaven junts o anaven d’excursió pels boscos de la Molina, i a les tardes l’oncle Iglésies treballava damunt dels seus papers. Als vespres, l’esperaven tertúlies amb amics del CEC. Hi xerraven distesament, i Iglésies exposava les seves reflexions i visió de futur del país, que ell somniava millor.
Josep Iglésies Cirac recorda que arribaven en taxi fins al xalet de la Molina i que al vehicle prenien més papers i llibres que no pas equipatge personal.
Iglésies i Fort va ajudar molt el meu pare en l’organització del Cursus Hiberus Mare Nostrum, cursa a rem des de Riba-roja fins a Salou, pel riu Ebre i el mar. Iglésies en va seguir tot el recorregut, acompanyat per socis del Reus Club de Mar, com la família Huguet i Xavier Amorós, i per Artur Bladé i Desumvila, llavors retornat de l’exili.
Després, d’aquelles curses pels camins de l’aigua del sud de Catalunya se’n van publicar revistes, amb memòries, fotos i articles. Iglésies hi va escriure a totes les tres que es van editar els anys 1966, 1967 i 1968. L’orografia, els corrents fluvials,la història i les tradicions dels pobles i comarques van ser objecte dels textos d’Iglésies, que també va aixecar crònica de la travessa esportiva.
Iglésies era una persona senzilla, humil, treballadora i sentimental. S’emocionava parlant dels grans prohoms del país, de l’horror de la guerra, de l’esforç individual en l’esport, del sentiment pel Barça, del patriotisme i de l’orgull de la nostra història, d’haver nascut en un país lluitador, innovador, i del seu Centre de Lectura, catedral del coneixement…
A llocs de la muntanya propera a Reus, els meus pares m’hi portaven quan Josep Iglésies intervenia en algun acte excursionista. En anys diferents, recordo parlaments de Josep Iglésies a la Mola dels Quatre Termes, a la Mussara, al tossal de la Baltassana… i també al Centre de Lectura.
Em va impressionar l’ascendència que Josep Iglésies posseïa davant del seu públic excursionista. El seu predicament era total, i les seves paraules eren sentència i dogma per als seus fidels. Jo era massa jove i no ho entenia, em semblava que no n’hi havia per tant. Iglésies convencia, i els anys m’han mostrat que ho feia carregat de raó i de coneixements..
Era un home erudit i culte, polifacètic amb profunds coneixements en moltíssimes temàtiques: art, pintura, poesia, geografia, demografia, coneixedor de biografies i de referències històriques.
No vaig veure mai a Josep Iglésies conduint cap vehicle a motor. Pel que sé, viatjava en tren pels itineraris que més sovintejava, com els de la Riba o Barcelona, sempre que podia. I quan no, anava en autobusos de línia, o taxis, o tartanes, o en cotxes d’amics… o a peu. En totes aquestes circumstàncies, Iglésies podia gaudir d’una de les seves aficions: l’observació tranquil·la del paisatge.
Quan jo vivia a Barcelona freqüentava el domicili del matrimoni Iglésies-Fontserè, al passatge de Permanyer. Allí vaig anar-hi a convidar-los al meu casament, o a demanar que m’avalés com a candidat a soci del CEC, o a convidar-lo al bateig dels meus fills, o a xerrar.
Vaig ser soci del CEC gràcies a les signatures de Josep Iglésies i del seu amic Josep Maria Ainaud de Lasarte, que van em signar la butlleta de proposta.Entre el CEC i el CdL hi hagut bona sintonia. En aquesta relació, Josep Iglésies i Rosa Magrané hi van tenir un paper actiu. Iglésies parlant del CdL s’emocionava…
Al passatge de Permanyer, que unifica les esglésies a l’ombra del mateix llimoner, vaig ser objecte de les atencions del Josep Iglésies i de la Maria Fontserè. A la planta baixa d’aquell agradable habitacle, Iglésies treballava i escrivia, voltat de llibres i d’objectes d’art. Allí vam parlar de moltes coses…, però quan calia recordar a quin prestatge hi havia determinat llibre, Iglésies demanava ajut a la Maria, veritable fitxer vivent de la seva llar.
Una estimació de Josep Iglésies Cirac situa la quantitat de llibres de la casa per damunt dels trenta mil volums, atapeint divuit habitacions; que el matrimoni havia llegit gairebé tots, o en coneixia el contingut.
La quantitat de llibres i arxius era tal que les cadires servien de prestatg i, a les habitacions sanitàries, al costat dels vàters, hi havia piles de llibres.
Per les finestres del pati anglès entrava la llum de la tarda barcelonina, que s’anava esmorteint al vespre… mentre al jardí de la casa hi jugaven el Josep i la Meritxell.
Allí l’Iglésies em va obsequiar amb llibres, força llibres , bona part escrits per ell, i d’altres no, però vinculats a la seva gestió.
L’Iglésies genuí era un escriptor amb riquesa lèxica, sadollada amb paraules del català del Camp de Tarragona, amb profunds matisos descriptius que manejava amb encert, sobretot a l’hora de descriure paisatges.
Autodidacte , aprenia escoltant la gent i llegint. Es va treure el títol d’advocat per fer contenta a la seva dona , a qui ho havia promès. A la família d’ella , de la burgesia barcelonina, tothom tenia carrera o coneixements científics destacats. Iglésies es va treure la carrera de Dret mentre treballava, en només dos anys! I ja havia obtingut el títol universitari de director d’Indústries Tèxtils , a l’Escola Industrial.
A l’hora d’escriure, Iglésies tenia al costat llapis, paper en blanc, màquina d’escriure, paper carbó i tisores i cola. Quan calia afegir text o esmenar un fragment escrit, Iglésies retallava el foli a nivell del canvi , i afegia el paper amb nou text enganxant-lo amb cola. Era el “copy-paste” o “cortar y pegar “ dels ordinadors d’ara. Això diu a favor del seu sentit autocrític i del seu rigor. Era pràctic i positiu.
Història, geografia, excursionisme, llegendes, literatura, demografia, toponímia… Iglésies em descobria i obsequiava un món de cultura nou per a mi .Encara avui ho agraeixo; des de les Rondalles de Mas Calvó,fins al Fogatge de 1553, passant per Les Ciutats del Món, Scala Dei, el Carrasclet, Siurana, La fil·loxera, Baldomer Galofre etc. etc., llibres de lectura o llibres de consulta. La producció escrita de tercers, gestionada per ell a través de fundacions com la Vives Casajoana, configura un món de servei a la cultura i al país.
Iglésies s’autoanomenava home de servei. I ben cert que ho ha semblat a molta gent, entre ells al seu nét i a mi. El seu compromís divers i extens amb el territori va incloure la protecció dels espais de Siurana i les “Ciutats del Món”, col·laboracions amb la cultura del país, presentació a unes eleccions que no li van anar bé, la ponència de la Divisió Comarcal i les Vegueries, l’ús de l’idioma català en tots temps, en clandestinitat i amb pseudònims, les lectures de textos d’autors en català a casa seva al passatge de Permanyer, en plena dictadura, la col·laboració amb la Flama de la Llengua Catalana, el seu treball per a les Associació d’Estudis Reusencs i les seves edicions…
Encara avui les clàssiques guies de les muntanyes de Prades, del Montsant i de serra la Llena són referents per a tota descripció fonamentada d’itineraris per aquestes contrades. Iglésies no em va regalar les guies, ja exhaurides. Disposo de l’edició de la guia que tenia el meu pare. Però vaig comprar , temps després, les seves altres dues clàssiques guies : Del Camp de Tarragona a l’Ebre i Les valls del Gaià, del Foix i de Miralles. Les vaig obtenir gràcies a un llibreter de vell, i per encàrrec.
Al seu moment li vaig agrair molt a l’Iglésies altres tres llibres, ni els més bons ni els més valuosos, que em van impactar. Dos que poden ser considerats d’aventures: la biografia de Juli Soler i Santaló i la de Lluís Estasen, escrites per Iglésies. Les peripècies d’aquells dos pirineïstes en una època en que els viatges al Pirineu eren de total incertesa són ben emocionants. Hi ha descrites moltes aventures en muntanya, caminant, escalant o esquiant damunt del glaç amb grampons…, obrint primeres vies de vegades, o intentant sobreviure només. Iglésies les escrivia a partir dels butlletins del CEC i després de converses amb Estasen. Unes biografies que em van apassionar i que ens posaven a to amb la literatura francesa o italiana del gènere.
El tercer impacte va ser un llibret anomenat Breu descripció històrica de Sant Martí de Tous. L’autor que hi constava era… ¡Mossèn Andreu Pujol i Grau, …prevere! Vaig restar molt sorprès. ¿El meu besavi Pujol Grau, capellà? Jo estava convençut que era mestre…
Al veure la cara que jo feia, Iglésies va aclarir-me que els editors ja havien reconegut el seu error . El meu besavi Pujol, reusenc de naixement, havia escrit i editat en 1899 el llibret Breu descripció històrica… quan treballava com a mestre al poble de Sant Martí de Tous, a l’Anoia.
El meu besavi havia recollit informació oral i dels arxius parroquials i la va compondre en un text que pretenia que fos útil a l’escola. Però no va trigar a marxar de Sant Martí, per raons de la seva feina de mestre.
Molts anys després, quan la regeneració democràtica, el text va ser recuperat parcialment per l’Associació Amics de Sant Martí de Tous. Fou reeditat per ells el 1971, tot pensant que l’autor, que ningú coneixia, havia de ser el capellà. No es van llegir tot el text original, on consta que l’autor era el mestre del poble, i li van encolomar la sotana al meu besavi.
Iglèsies va advertir als editors que ell havia conegut personalment l’autor, mestre d’escola a Sant Martí al final del segle XIX. Gràcies a l’Iglésies, Sant Martí de Tous va recuperar una part de la seva història. I el meu besavi la seva identitat al poble on havia treballat. Això va succeir en el marc de les reunions periòdiques d’estudiosos comarcals. Valgui aquesta anècdota com a il·lustració que la paraula de l’Iglésies va ser suficient per a convèncer els Amics de Sant Martí de Tous, com ho va ser per als excursionistes del Baix Camp i per a estudiosos i gent de rigor de tot arreu.
També em va impactar al seu moment la conferència que Iglésies va pronunciar en aquesta sala del CdL el 28 d’abril de 1979. Hi explicava els seus ideals de joventut, quan es movia per les muntanyes veïnes amb la Secció Excursionista. Era un caminador i un lector infatigable i la Secció semblava tenir pressa per fer coses, fins al punt que eren acusats de voler convertir l’entitat en un centre excursionista.
Iglésies va parlar de l’admiració que tenia llavors per les ciutats-estat de la península italiana, a l’època del renaixement. Deia que si al segle XV Florència, Ràvena, Venècia, Bolonya , Siena, Nàpols, Pàdua, Roma, Verona, Màntua… havien sigut centres culturals artístics i científics ben reconeguts, ¿per què Reus, Girona, Vic, Manresa, Tarragona, Lleida, Vilafranca o la Seu d’Urgell no podien ser-ho ara?… salvant distàncies… i ¿per què el Centre de Lectura, la universitat popular per alguns, no hi podia jugar un paper en aquest desvetllament cultural?
Aquells ideals noucentistes d’Iglésies han sigut llavor de realitat. Avui Iglésies veuria amb goig l’Antena del Coneixement de la URV en aquesta casa; o com estudiants de la URV, a la Biblioteca del Centre, llegeixen llibres d’art, d’història, de medicina, d’arquitectura, d’economia, de dret o d’aeronàutica… i dormen a la casa familiar a Reus, o a Riudoms,Tarragona o Tortosa.
A la dècada de 1970, la figura i l’obra de Josep Iglésies assolien prestigi ascendent entre els cercles que les coneixien. Al Centre de Lectura , la seva casa gairebé familiar, se li van preparar reconeixements. Ben bé el Centre era casa seva, ja que la famíla Iglésies va acabar venent a l’entitat l’edifici veí.
Iglésies era amic dels seus amics, de la seva ciutat i del seu Centre de Lectura, del territori, de la seva gent i del seu país. L’abril de 1979, Iglésies va ser nomenat Soci d’Honor del Centre de Lectura i va respondre amb el discurs d’ideals noucentistes abans comentat.
En aquelles tardes en què jo feia cap al passatge de Permanyer, anava agafant apunts per a una entrevista a Josep Iglésies, a l’ombra del llimoner, destinada a ser publicada a la Revista del Centre de Lectura. Hi va aparèixer en el número de novembre de 1972, dins del monogràfic a ell dedicat amb motiu del seu setantè aniversari.
Iglésies era un home puntual. I com que ja són les nou del vespre, acabarem aquesta evocació gairebé a l’hora. Moltes gràcies per la seva assistència!