El Centre de Lectura va experimentar, entre els anys 1919 i 1923, una etapa de transformació i expansió cultural impulsada pel mecenatge d’Evarist Fàbregas i la presidència de Pere Cavallé. La injecció econòmica que va rebre l’entitat va permetre la remodelació de l’edifici del carrer Major i, en conseqüència, d’un dels seus espais més emblemàtics, la seva biblioteca.
L’any 1919, el Centre de Lectura va aprovar un pressupost de 72.674 pessetes, amb la qual cosa es van poder iniciar les obres de condicionament i millora de l’edifici on es troba actualment l’entitat.
En aquella època la biblioteca havia estat totalment remodelada i –segons es desprèn de la lectura de l’article publicat a la secció «El Renaixement» de la Revista del Centre de Lectura (1 d’abril de 1920)– era considerada «un dipòsit de llibres vells» amb un «catàleg d’obres […] pobre i migrat». La directiva, encapçalada pel president Cavallé, amb Pere Barrufet com a bibliotecari, pretenia canviar aquesta percepció a partir de l’arribada de dos importants donatius procedents de Miquel Ventura i d’Eduard Toda, i d’un pla determinat d’adquisicions bibliogràfiques i hemerogràfiques. Aquest pla consistia en la compra d’obres entorn la literatura, l’art, la ciència i l’educació tècnica ja que, segons diu aquest mateix article «[p]el seu elevat cost difícilment pod[i]en ser adquirides pels particulars i menys pels que ha[vie]n de viure d’un jornal». En els seus primers anys la biblioteca s’havia anat nodrint de donatius per la qual cosa el fons evidenciava buits importants al catàleg. El pla estava orientat a estudiar aquestes importants mancances i completar-lo amb les grans obres de la literatura universal.
A la tardor del 1920, amb la presidència de Pere Cavallé i el vocal bibliotecari Pere Barrufet, la junta directiva va acordar crear una plaça de bibliotecària tècnica per poder catalogar el gran volum de llibres que s’havia rebut del Fons Ventura. Aquesta plaça es va cobrir amb la contractació de Francesca Farró, que havia acabat els seus estudis a l’Escola de Bibliotecàries de la Mancomunitat de Catalunya. Al mateix temps, Pere Barrufet va començar l’inventari del Fons Ventura. Per a aquesta llarga i laboriosa tasca es va enquadernar un llibre amb una classificació predeterminada pel vocal bibliotecari de la junta, segons la data d’impressió i la llengua dels documents, i dins de cada apartat per ordre alfabètic. Pere Barrufet va lliurar l’inventari del Fons Ventura a la directiva al febrer del 1923, al qual la junta va qualificar com «un verdader monument de paciència i treball».
Francesca Farró va néixer el 4 de febrer del 1891 a Girona. L’any 1918 va ingressar a l’Escola de Bibliotecàries de la Mancomunitat i als 29 anys obtingué el títol. Quan va acabar els estudis es va incorporar, via concurs, com a auxiliar adscrita al servei central de la Biblioteca Popular. La tardor del 1920 va accedir com a bibliotecària al Centre de Lectura on hi va estar un any. Quan va marxar de Reus va estar treballant a la Biblioteca Circulant i Pública de l’Institut de Cultura de la Mancomunitat i l’any 1927 fou nomenada directora de la Biblioteca Pública de Granollers. Farró és la primera bibliotecària titulada que es va fer càrrec de la Biblioteca del Centre de Lectura.
Una vegada finalitzades les obres, el novembre de 1921 el servei de la biblioteca va quedar totalment restablert. El nombre d’usuaris va experimentar un augment significatiu, especialment de gènere femení: La Revista del Centre de Lectura (15 de novembre de 1921) destaca la tasca de Francesca Farró encaminada a promocionar el servei entre les usuàries de les escoles:
Mereix ésser esmentat el fet de figurar bon nombre de senyoretes entre els assidus concorrents a la nostra Biblioteca, lo qual és fruit de la propaganda perseverant feta per la nostra bibliotecària senyoreta Francesca Farró, entre els deixebles de les nostres Escoles, propaganda encaminada a què els alumnes cerquin en el llibre el complement de les ensenyances que reben en les nostres aules.
Amb l’arribada de Francesca Farró la biblioteca va experimentar una professionalització evident de les tasques. Fins al moment, les persones que n’havien tingut cura no posseïen cap formació específica en matèria biblioteconòmica. Francesca Farró i, posteriorment la bibliotecària Dolors Sadurní, van aportar els seus coneixements per establir el que més tard serien els serveis de préstec a domicili i les desiderates. Al mateix temps, la Revista del Centre de Lectura va començar a incloure el moviment mensual que experimentava la biblioteca, amb els llibres ingressats, les subscripcions, el nombre de «llegidors» i els llibres consultats.
El gener del 1921, Eduard Toda comença a fer donació del seu fons quan encara no s’havia catalogat i classificat el llegat Ventura. El març del 1921, la junta directiva acorda contractar Plàcid Vidal, a petició d’Eduard Toda (cosí germà de la muller de Plàcid Vidal) que es va oferir a pagar-ne la mensualitat de 125 pessetes. Toda volia que s’apressés la catalogació i classificació de les obres que havia ingressat la biblioteca i Plàcid Vidal havia d’ajudar Francesca Farró en la confecció del catàleg. A finals del 1921, Francesca Farró va deixar el càrrec de bibliotecària i la succeí Dolors Sadurní.
Dolors Sadurní havia nascut a Vic i es va incorporar al Centre de Lectura a l’edat dels 30 anys aproximadament. Havia cursat la carrera a l’Escola de Bibliotecàries de la Mancomunitat i es va fer càrrec de la Biblioteca el gener del 1922. Amb la seva incorporació la Revista del Centre (1-15 d’octubre de 1922) va començar a incloure a les seves pàgines crítiques d’algunes de les obres que s’ingressaven a la biblioteca, així com l’estadística de la consulta mensual en sala, ordenada seguint la classificació decimal de Rubió (Revista del Centre de Lectura, 1 de febrer de 1923).
Sadurní, veient l’augment progressiu d’usuaris a la biblioteca, va proposar a la Junta Directiva l’elaboració d’un reglament propi que en regulés l’horari i el servei de consulta, així com les normes de conducta que s’hi havien de seguir. El Consell Directiu va aprovar el primer reglament de la biblioteca el 25 d’abril del 1922, el qual va ser modificat el maig del 1923, a petició dels socis de l’entitat els quals reclamaven l’ampliació del nombre d’hores de servei.
El gener del 1923, amb la finalitat per part de la junta directiva que Plàcid Vidal i Dolors Sadurní avancessin en la catalogació del Fons Ventura, es nomenen dues auxiliars per dur a terme el servei de consulta en sala. Són les germanes M. Dolors Pujol i Elisa Pujol, les quals van començar la carrera de bibliotecàries l’any 1927 a l’Escuela Superior de la Mujer. Ambdues germanes no van arribar a finalitzar aquests estudis.
El març del 1923, per diferències notòries amb Josep Caixés –que havia pres el relleu de Pere Cavallé al capdavant de l’entitat l’any 1922– Sadurní va deixar de treballar a la biblioteca i les germanes Pujol van ser nomenades bibliotecàries.
És important destacar la professionalització de les tasques de la biblioteca durant aquest període de la història del Centre de Lectura. L’arribada de bibliotecàries de carrera va permetre establir nous serveis, la qual cosa es va fer evident amb l’augment de consulta de documents en sala i va permetre posar els fonaments de determinats serveis que encara perduren actualment, el servei de préstec i el servei de desiderates. El fet que la biblioteca del Centre de Lectura sigui catalogada com una de les biblioteques patrimonials més importants de Catalunya s’ha d’agrair en gran mesura al mecenatge d’Evarist Fàbregas, a la presidència de Pere Cavaller i a la tasca de les bibliotecàries que al llarg dels anys s’han lliurat amb cos i ànima a posar-ne en valor el seu important fons bibliogràfic i hemerogràfic.