Gual Vilà, Valentí; Masdéu Térmens, Raimon (2021): La immigració occitana a la Catalunya Moderna. Barcelona: episodis de la història, 96 p.
Com bé afirmen els autors en els mots introductoris, el volum és una síntesi basada en els nombrosos estudis sobre la immigració occitana al nostre país, un lloc de pas des de la prehistòria fins a l’actualitat, com la resta de façana mediterrània. L’època estudiada és la moderna, a les acaballes del segle xv, quan finalitza la guerra entre Joan II i la Diputació del General (1472) i posteriorment se signa la Sentència Arbitral de Guadalupe, que posa fi a les revoltes dels remences (1486), si bé a la primera meitat del segle XVI apareix el bandolerisme. La lluita pel domini d’Europa entre l’emperador Carles V i el rei francès Francesc I, situarà la Catalunya Nord com a escenari d’enfrontaments militars, circumstància que continuarà en les guerres dels 30 anys (1618-1648) i dels Segadors, que malauradament per nosaltres es tancarà amb la mutilació dels comtats en el Tractat dels Pirineus (1659).
La demografia del 1500 es caracteritza per les diferents crisis de mortalitat, malgrat això es produeix un augment de població a causa de la immigracció occitana. Gual i Masdéu segueixen les dades aportades pels historiadors Jordi Nadal, Emili Giralt, Josep Iglésies, Joan Peytaví, Carles Millàs i altres. A partir de 1620 s’incia el declivi migratori francès que es tancarà el 1660, les rutes dels immigrants són les mateixes que les rutes comercials, aquests procedeixen del Pirineu, prePirineu, Llenguadoc, Conca del Garona i Terres Altes. Hom exposa percentatges i mitjanes, així entre 1547-1720, un 9-10% dels homes que es casaven a Catalunya eren francesos, si bé aquestes xifres poden doblar-se segons les comarques. La migració tant podia ser solitària (sobretot masculina), com familiar, la primera escollia majoritàriament a les vídues com a mecanisme d’integració. Cal recordar també que els salaris eren més elevats al Principat que a França, les feines documentades dels desplaçats podien ser dins l’agricultura i ramaderia (jornalers i pastors), la construcció (mestres de cases i manobres), el transport (traginers), etc.
Si ens passegem per la Catalunya Vella i repassem els cognoms més habituals o senzillament mirem els rètols de les botigues, és fàcil de constatar la petjada que els occitans deixaren al nostre país. La genealogia és un altre mètode per esbrinar les nostres arrels, és el que ha fet Lluïsa Marsal en un extens i rigurós article aparegut a la revista electrònica Podall núm. 8 (2019) de Montblanc, on desenvolupa el seu arbre familiar a partir de la vinguda de Marçal Marsal a Pontils, el 1580 des d’Albèrnia, a causa de les guerres de religió i epidèmies del seu país. Al segle xviii el llinatge és a Aguiló i una branca marxarà fins a Tous (Anoia), on es perpetuarà fins als nostres dies. (https://raco.cat/index.php/Podall/article/view/360383/452356).
La lectura del llibre és un bon exercici mental per entendre que tots som fills dels moviments migratoris i aquests han estat una constant en el passat i el present.
Altres articles
-
Portada
-
L’empremta de Lluís Domènech i Montaner a la ciutat de Reus. Una anàlisi de la seva arquitectura
-
El llegat de Domènech i Montaner, un gran atractiu per a Reus
-
Lluís Domènech i Pere Caselles, un tàndem per al Manicomi de Reus
-
A propòsit d’alguns projectes «menors» de Lluís Domènech i Montaner descoberts a l’Arxiu Històric Municipal de Reus