La iaia Teresa

Vaig tenir la gran sort de conèixer la meva àvia i de créixer tenint-la a prop.

Literalment a prop perquè ella vivia al carrer de Casanova, just davant del Mercat del Ninot i jo al carrer de París cantonada carrer d’Urgell, a tocar de l’Escola Industrial. L’Esquerra de l’Eixample va ser l’escenari de la meva infantesa i el lloc on ella va tornar després del seu exili. Un periple vital del qual he escoltat el relat moltíssimes vegades, però que encara a dia d’avui em fascina i és per això que sempre que es presenta l’ocasió m’agrada explicar-lo.

Néixer a Balaguer a priori no predisposava a grans gestes, però la meva àvia, imbuïda de l’esperit revolucionari del seu pare, va canviar ràpid la capital de la Noguera per altres latituds. Quan va esclatar la Guerra Civil tenia 17 anys, però la seva condició de teenager no va impedir que protagonitzés moments de gran càrrega emocional i simbòlica.

• 

• 

La seva imatge intervenint al míting del festival de cloenda de la Setmana de Solidaritat de Catalunya amb Madrid, celebrat a la plaça de Toros Monumental de Barcelona el març de 1937, en representació de les Joventuts Femenines de Catalunya, és especialment icònica. Hi veiem una jove Teresa de camisa arremangada, pronunciant el seu discurs davant d’aquells que omplien la plaça, però també per al micròfon de Ràdio Barcelona. Una imatge que sintetitza trets fonamentals de la seva persona: fermesa, proximitat i missatge. El partit, la família, el periodisme.

Als 20 anys es va haver d’exiliar i va voltar per mig món: Santo Domingo, La Havana, Mèxic, Belgrad, Praga, Moscou i París. Va aconseguir tornar a Barcelona l’any 1971 per recollir el premi Josep Pla i ja s’hi va instal·lar. 32 anys després, l’exili havia acabat. Ella en tenia 51 i Testament a Praga era el seu primer llibre. Després va publicar-ne 45 més. Tot allò habitava dins seu, però va emergir prenent la forma d’una producció literària impressionant. Va començar tard a escriure, però potser per això ja no va parar mai.

Del seu pis del carrer de Casanova recordo el so de la de màquina d’escriure, els cosins reunits al voltant dels macarrons del diumenge i les muntanyes de diaris, llibres i revistes que ella i el iaio Gregorio acumulaven amb fam voraç de lletra impresa. Fotos i més fotos omplien parets i àlbums. Aquell petit apartament des d’on es veia la teulada del Mercat era l’epicentre del nostre món.

Quan ella intervenia la resta acostumàvem a callar i a escoltar. Fèiem bé, perquè la iaia articulava, però parlava la Història.

Ens va deixar un 12 de març de 2012, a Granada.

La resta de la seva historia és en els llibres. Sempre els llibres. Uns llibres que, com el seu record, no moriran mai.

• 

• 

• 

• 

•