La llengua al País Valencià: aprofitem ara que podem

 |   |  Twitter

La situació del valencià (el nostre català) al País València es pot definir, com en tots els casos es defineixen les situacions lingüístiques, per molts paràmetres: número de parlants, actitud dels parlants en les situacions lingüístiques, llengües en contacte-competència, transmissió i aprenentatge de la llengua, àmbits i contextos d’ús, prestigi, nivell de reconeixement oficial, proporció de parlants respecte de la població total del territori… i fins i tot podem parlar de la qualitat de la llengua i del manteniment o no dels seus trets definitoris i el vocabulari propi. I ni tan sols així haurem descrit adequadament la situació perquè caldria, a més, situar tots aquests paràmetres en grups socials: per sexe, per edat, per procedència, per nivell socioeconòmic… i per la combinació de totes elles.

Per això costa tant tindre estudis seriosos de la situació lingüística actual del valencià al País Valencià. Estudis que ens aporten el coneixement per dissenyar un abordament adequat per assolir que el català esdevinga una llengua d’ús normal en el territori que li és propi, una llengua que s’use sense renúncies més o menys conscients de les persones que la parlen i de les institucions i els organismes que diuen defensar-la. Una llengua capaç de defensar-se dels intents de subordinació i minorització per part d’aquelles persones, institucions o organismes que la voldrien feble o morta.

Al País Valencià la Llei d’ús i ensenyament del valencià (LUEV) de novembre de 1983, va establir territorialment dues zones de predomini lingüístic oficial per al valencià i per al castellà, basant-se en la distribució lingüística del s. xix. El predomini del valencià es concentra a la costa i comarques contigües i abasta un 75 % del territori on hi resideix el 87 % de la població.

Els estudis realitzats pel SIES (Servei d’Investigació i Estudis Sociolingüístics) els anys 1992,1995, 2001, 2005, 2010 i 2015 han aportat a la Generalitat les dades sociolingüístiques relatives a l’ús del valencià en la societat. Tanmateix, aquestes dades fan referència només al territori de predomini lingüístic valencià, si exceptuem la dada del coneixement, que s’analitza a tot el País Valencià. No existeixen dades sociolingüístiques sobre l’ús social del valencià anteriors al 1982, ni del territori de predomini lingüístic castellà, encara que se sap que aquest ús ha anat disminuint al llarg de segle xx a conseqüència dels processos de substitució lingüística i migratoris, amb onades d’habitants de Castella-la Manxa, Andalusia i de la Regió de Múrcia, així com amb les posteriors entrades migratòries d’Amèrica del Sud i el nord d’Àfrica, principalment.

De les dades dels estudis existents s’evidencia que l’ús de les dues llengües es va mantindre estable durant les dècades dels 80 i 90, alhora que queda palés que en els darrers anys ha augmentat el percentatge de persones castellanoparlants, bilingües i parlants d’altres llengües mentre que ha baixat significativament el percentatge de valencianoparlants. Podem afirmar que, actualment, el castellà és la llengua emprada per la major part de la població i per una aclaparadora majoria dels mitjans de comunicació.

Malgrat les dades anteriors, podem dir que existeix una percepció generalitzada que hi ha dos àmbits d’ús en què el valencià està més o menys normalitzat: l’administració pública i l’ensenyament.

En 2015, segons la darrera enquesta publicada sobre l’ús social, poc més de la meitat de la població valenciana (50,9 %) parlava valencià mentre que el 72,4 % afirmava entendre’l.

Pel que fa a l’ús del valencià a l’administració de la Generalitat l’última enquesta publicada és de 2016, atés que l’enquesta realitzada en 2021, de forma virtual, encara no ha estat publicada.

Segons aquesta enquesta, declaraven saber parlar bé o bastant bé valencià el 57,3% de les persones que hi treballaven (mentre el 4,2% deia que no el sabia parlar gens i el 7,1 deia que no l’entenia); a més, el 25,1% contestava que atenien en castellà encara que la persona usuària se’ls adreçara en valencià. Pel que fa a l’escriptura declaraven saber escriure bé o bastant bé el 45,9% (mentre el 14,7% no sabia escriure i l’1,9 no el sabia llegir). El 28,5% de les persones enquestades responia en castellà encara que la persona usuària se’ls adreçara en valencià. Cal destacar que el 60,3 % afirmava que disposar de models en valencià ajudaria a respondre per escrit en valencià i, a més, el 62,2% contestava que creien que en el futur el valencià s’utilitzaria més. Respecte a l’ús que es devia fer del valencià, més de la meitat consideraven que hauria d’utilitzar-se més, tant en la societat (51,8%) com en l’administració (55,8%).

Aquestes dades ens posen davant l’evidència de la no-normalització del valencià en l’administració de la Generalitat. El mes de maig del 2017, per intentar normalitzar l’ús del valencià dins de l’administració pública, es va publicar el Decret d’usos institucionals i administratius de les llengües oficials en l’administració de la Generalitat, però, la mateixa indefinició de la LUEV, que no estableix obligacions sinó recomanacions, que regula excepcions a l’estudi del valencià i que no assumeix la unitat lingüística amb la llengua parlada a Catalunya i les Balears, va permetre que, el TSJV declarara contraris a la llei els aspectes més clarament reguladors de l’ús preferent o exclusiu del valencià a l’administració de la Generalitat.

El següent intent de normalitzar l’ús del valencià a l’administració pública valenciana, en aquest cas tant autonòmica com de les administracions locals, és de l’abril del 2021. La publicació de la nova Llei de la funció pública valenciana va establir, amb caràcter general, el requisit lingüístic, entre els requisits d’accés per a tots els processos selectius coberts per la llei, de manera que permet exigir l’acreditació d’uns coneixements mínims de valencià que garantisquen el respecte dels drets lingüístics de la ciutadania que faça ús de la llengua. Aquesta norma, que no ha comptat amb el suport dels partits de l’oposició al govern del Botànic II, en realitat el que estableix és el reconeixement legal de la possibilitat d’establir un requisit lingüístic a les proves selectives de personal, atés que la introducció del requisit lingüístic ha quedat vinculada a l’aprovació d’una norma reglamentària que especifique en quins termes, amb quin abast i amb quina concreta exigència serà exigit el requisit. L’abril d’enguany, 2022, finalitza el termini que establia que el Consell: «haurà d’aprovar aquest reglament en el termini d’un any». N’estarem a l’aguait.

Per tant, queda clar que el valencià no és ni tan sols la llengua normal d’ús de l’administració de la Generalitat: el  personal que hi treballa no té domini de la llengua, les aplicacions i els models amb que es treballen en les distintes conselleries (tret de la d’educació), els documents d’ús intern: oficis, informes, instruccions… estan majoritàriament en castellà de forma exclusiva i, a més, massa habitualment es reben orientacions de fer el treball o dirigir-se a l’administració en castellà (com a exemple, la indicació de fa uns mesos del Síndic de Greuges  a un alcalde de l’obligatorietat per llei de dirigir-se-li en castellà). Malgrat totes les dificultats per atendre en valencià els cursos de valencià que organitza l’administració ofereixen un número limitat de places i la resta de cursos de formació contínua ben estranyament es poden cursar en valencià.

Si analitzem la situació en l’ensenyament, l’altre àmbit en què es percep una certa normalització de l’ús del valencià, ens trobem que el valencià ni tan sols és llengua vehicular i que menys del 30% de l’ensenyament preuniversitari es pot fer en la llengua pròpia. A més, la nova llei de regulació i promoció del plurilingüisme en el sistema educatiu valencià, de març de 2018, manté l’exempció lingüística i ha provocat la crítica dels centres amb ensenyament en valencià perquè consideren que suposa un clar retrocés quant a l’ús vehicular de la llengua atés que amb la nova llei, només es pot impartir un 50% de la docència en valencià, quan hi havia centres en què el 100% de les classes s’impartia en valencià des de feia anys i consideren que els centres de les zones amb gran presència d’alumnat no valencianoparlant, la majoria, el valencià es diluirà encara més.

Hi ha qui ha declarat que mai han hagut tants parlants de valencià com hi ha en aquests moments, però és un argument que cau pel seu pes, ja que tampoc mai el País Valencià havia tingut tants habitants com ara. Amb tot, malgrat no tindre dades de principis del segle passat, podem afirmar que al començament del segle passat el percentatge de la població valencianoparlant respecte del total poblacional era molt superior a la població castellanoparlant, atés que en les zones valencianoparlants (les més poblades) el valencià era absolutament majoritari fins després de les onades migratòries de la postguerra.

Es pot adduir que abans la gent no sabia llegir o escriure en valencià i ara es pot seguir l’ensenyament en valencià… però, a més del manteniment de l’exempció lingüística, la possibilitat de rebre classes en valencià es redueix conforme es puja en el nivell educatiu fins al punt que en algunes universitats rebre l’ensenyament en valencià és veritablement impossible.

Pel que fa als mitjans socials de comunicació, en què la LUEV estableix que la població té dret a informar-se tant en valencià com en castellà, no es pot dir més que els mitjans exclusivament en valencià no sembla que hagen rebut tot el suport que cal per fer efectiu aquest manament i que sovint les subvencions han anat a mitjans que feien una traducció des del castellà sense una qualitat lingüística mínima.

Pel que fa a la reciprocitat lingüística, fa anys que es va signar amb Catalunya però no es veu l’hora de fer-la efectiva, i pel que fa a les Balears res signat. Sovint s’addueixen dificultats tècniques però està més que demostrat que no existeix tal impediment. No obstant això, queda oberta l’esperança per la incorporació d’À punt a la plataforma de continguts audiovisuals Bon dia! Que ha produït alguns continguts amb gran èxit de públic.

És evident que la normalització del valencià presenta unes grans diferències entre els grans nuclis urbans on l’ús del valencià a la llar és minoritari, i les zones de concentració urbana mitjana o baixa on aquest és prioritari dins de l’àrea valencianoparlant. També s’observen fortes diferències entre l’escolarització en valencià en els centres públics i els privats i entre les comarques del nord i les del sud.

Hi ha també diferències entre les distintes administracions locals pel que fa a la normalització del valencià i s’observen alguns avanços en la retolació, però continua pendent la normalització de les administracions de l’estat al territori valencià, especialment de la de justícia. També estan ben lluny de la normalització els mitjans de comunicació, les noves tecnologies, l’oci i l’atenció a les persones nouvingudes.

El que sí sabem del cert és que de 1992 a 2015 s’ha perdut un 10% dels parlants de la llengua (del 61,1 % al 50,9 %) i un altre tant en la comprensió (del 83,2 al 72,4 %). Cert és que hi ha més gent que té les habilitats lingüístiques acadèmiques de llegir i escriure però l’ús habitual i coneixement oral ha patit un descens molt important i segueix present una situació de diglòssia que implica que es fa servir el valencià només en situacions informals.

Ens trobem amb la conjunció d’unes lleis estatals clarament afavoridores del castellà amb una LUEV poc ambiciosa i molt ambigua enmig d’un entorn on la societat organitzada més reaccionària: partits de la dreta, sindicats i entitats contràries a la normalització de la llengua s’oposen de forma contínua a qualsevol avanç en la normalització de l’ús del valencià. I reben el suport en forma de sentències de la judicatura.

En alguns àmbits, sovint, parlar, escriure i llegir en valencià és impracticable o es converteix en una decisió quasi heroica que t’exposa a allargar els processos o a la mala interpretació… moltes vegades amb la incomprensió de tanta gent que no es fa cap de per què et la jugues quan tots coneixem el castellà i el que importa és fer-se entendre.

Escoltant aquesta màxima: «el que importa és fer-se entendre» la solució salta a la vista de forma clarivident: per no tindre problemes cal que totes les persones amb responsabilitat docent, mèdica, policial, judicial… en definitiva, que totes les persones que representen l’administració al País Valencià, en qualsevol de les seues institucions i dependències territorials (estatals, autonòmiques, locals o provincials) tinguen coneixement de la llengua pròpia, perquè sense aquesta condició, no ens podem fer entendre, i això és el que importa. No és això el que es fa amb el castellà? No està tota persona obligada a saber castellà per entrar a l’administració?

Per tant, és urgent que es regulen almenys sobre tres qüestions: la igualtat lingüística, el requisit lingüístic per a l’accés a les administracions públiques establides al País València i la reciprocitat dels mitjans de comunicació. Només així podrem fer efectiu el dret a l’ús, l’atenció i la informació en valencià i capgirar la situació de retrocés en l’ús i de substitució de la nostra llengua pel castellà. Hi ha una majoria social per un major ús. Encara estem a temps… però el temps corre.