INTRODUCCIÓ
La violència fou un tret consubstancial en la formació del «Nuevo Estado» franquista. Els assassinats arbitraris, els «passeigs» i l’aplicació de la «llei de fugues» es complementaren amb la violència institucionalitzada dels aparells d’Estat. La Ley de Responsabilidades Políticas (1939), la de Represión de la Masonería y el Comunismo (1940), la de Seguridad del Estado (1941) i la d’Orden Público (1959) constituïren les fites de la justícia franquista. La continuïtat en la repressió militar i civil serà el Tribunal de Orden Público, creat el 1963, que no serà dissolt fins el 1977. [1]
A l’Espanya franquista, l’ús de la jurisdicció militar com a instrument de repressió sobre la població civil va ser un fet habitual i l’afusellament dels presos fou una pràctica comuna durant els primers anys de la dictadura. Una justícia militaritzada que condemnava la rebel·lió i la desafecció al règim imposat per la força de les armes. Les dones, encara que en menor mesura, no es van escapar de la repressió i l’assassinat en mans d’una suposada justícia franquista. Un dels actes de repressió més cruels que coneixem contra les dones és el de les «Trece roses»: tretze 13 noies molt joves –set d’elles menors d’edat– que, acusades de pertànyer a les Joventuts Socialistes, van ser afusellades la matinada del 5 d’agost del 1939, contra les tàpies del cementiri de l’Est de Madrid.[2]
Gràcies a l’estudi coordinat entre l’Arxiu Nacional de Catalunya, el Tribunal Militar III ubicat a Barcelona i el Memorial Democràtic, entre els anys 2003 i 2013, coneixem les catalanes que van patir la instrucció d’un sumaríssim per part de la justícia franquista.[3] En total foren condemnades i jutjades 7.718 dones, el 9,85% del total, al costat de 70.470 homes. Les dones executades a Catalunya van ser 17 i els homes 3.358. «Als franquistes els costava matar dones. No era per una qüestió de clemència, sinó de masclisme», explica Queralt Solé, historiadora que ha investigat i rescatat la història d’aquestes 17 dones.[4]
Moltes dones van ser acusades de participar en delictes relacionats amb la rebel·lió a partir de pràctiques quotidianes d’un temps de guerra i revolució, com haver vestit el mono de miliciana, participar en tallers de solidaritat, cantar cançons com la Internacional o portar mocadors de la FAI. Sense oblidar que moltes vegades les detencions venien instigades per la denúncia dels veïns. Segons les investigacions de Queralt Solé els consells de guerra contra les dones es poden dividir en tres grups: quan a les acusades se les condemnava per alguna cosa que havien fet; quan pagaven pel que havia fet el marit, el germà o el fill; o per motius molt més foscos com la venjança.[5]
És important rescatar el nom i la història de les dones represaliades i executades pel franquisme a Catalunya. Al Camp de la Bota de Barcelona es van afusellar tretze dones, entre les quals n’hi havia tres de nascudes a les comarques de Tarragona, eren Virginia Amposta Amposta, natural de Pinell de Brai; Carme Claramunt Bonet, de Roda de Berà, i Magdalena Nolla Montseny, d’Alforja. Les altres dones afusellades a Barcelona van ser Encarnació Llorens Pérez, a qui també van matar el seu marit i el seu fill; Eugenia González Ramos; Dolors Giorla Laribal; Cristina Fernández Pereda; Ramona Peralba Sala; Neus Bouza Gil; Maria Martí Iglesias; Assumpció Puigdelloses Vila; Inés Giménez Lumbreras, i Elionor Melich Salvador. A més a més de les tretze de Barcelona, les autoritats franquistes van afusellar quatre dones més: dues a Girona –Salvadora Catà Ventura i Matilde Sabaté Grisso, originària de Reus. Les dues restants són Concepción Guillén Martínez i Elisa Cardona Ollé. A Concepción Guillén Martínez la van matar a Lleida el 13 de maig del 1943 i va ser l’última executada a Catalunya. Elisa Cardona Ollé va ser l’única dona afusellada pel franquisme a Tarragona, i és la persona en qui centrarem aquest article.
ELISA CARDONA OLLÉ, SUMARÍSSIM 670
A partir de la investigació del sumaríssim instruït contra Elisa Cardona, i que he pogut consultar gràcies a la informació facilitada per Xavier Tolosana Arriaga, podem reconstruir la història dels últims mesos de vida de l’única dona executada pel franquisme a Tarragona.
Hem de tenir en compte com funciona la maquinària repressiva franquista. Així, en els consells de guerra es presentaven de forma individual els expedients de cada una de les persones acusades. En aquests expedients s’hi recollien totes les informacions prèvies que havien de demostrar si la persona era culpable o innocent i rebien el nom de «sumari», «sumaríssim» o «sumaríssim d’urgència», en funció de la rapidesa amb què es pretenia tancar l’expedient; és a dir, jutjar la persona i, si era el cas, condemnar-la. Pel que fa a la justícia franquista de postguerra l’objectiu no era aclarir si l’acusat era innocent o culpable –de fet, tothom qui havia perdut era culpable i, si de cas, havia de demostrar la seva innocència–, sinó donar una pàtina de legalitat al càstig que es pretenia imposar, que podia anar des d’anys de presó a la condemna a mort.[6]
| Número del procediment sumaríssim d’urgència obert contra Elisa Cardona: 670.[7] Dia de celebració del consell de guerra: el 20 de març de 1939. Acusació: rebel·lió militar. Condemna imposada: pena de mort. Execució: dia 22 d’abril de 1939 a les 5.30 h de la matinada. Lloc: muntanya de l’Oliva de Tarragona. |
Elisa Cardona Ollé havia nascut el 15 d’agost del 1917 a Pradell de la Teixeta, però la seva família residia al municipi de Duesaigües. Elisa, igual que moltes altres noies de comarques interiors, va haver de marxar a guanyar-se la vida a ciutat. El 1936, amb 19 anys, treballava de cambrera a l’Hotel Nacional de Tarragona, un establiment situat al capdamunt de l’actual Rambla Vella.[8]
L’estiu del 1936, després d’esclatar el cop d’estat feixista, i per por de les milícies revolucionàries, cinc religiosos i una persona de dretes amb el seu fill s’amagaren a l’Hotel Nacional. El setembre, però, van ser detinguts i assassinats juntament amb el propietari de l’hotel per membres de la CNT i la FAI. Josep Subirats explica que:
[a l’hotel], on a l’estiu de 1936, al poc temps d’esclatar la rebel·lió militar, s’hi hostatjaven unes persones dites de dretes que s’havien allunyat dels seus pobles, per por dels incontrolats. L’amo i alguns hostes de l’hotel, malauradament, van ser assassinats. Quan van arribar els franquistes a Tarragona, el nou amo, Jerónimo García Alfonso, un nebot de l’anterior, volgué acomiadar l’empleada i no se li va ocórrer altra idea que involucrar-la en aquell fet, dient que, com que Elisa coneixia la identitat dels hostes, ben segur que ho havia fet saber a algú.[9]
Consultant la documentació del sumaríssim sabem que Jerónimo García va presentar una denúncia el 23 de gener de 1939, no feia ni deu dies que les tropes franquistes havien entrat a la ciutat de Tarragona. En la denúncia s’hi exposava que el 18 de setembre del 1936 el seu tiet, Andrés Alfonso Vallespín, va ser detingut amb cinc membres de la Doctrina Cristina i un comerciant de Vilanova i la Geltrú i el seu fill, i que tots van ser assassinats. Jerónimo García continua afirmant que aquestes persones van ser delatades per la «sirvienta del hotel Elisa Cardona Oller» i que això ho sap perquè un militant de la CNT de Tarragona anomenat Josep Caixal li va fer arribar la informació a través d’un jove que es va presentar a casa seva per explicar-li-ho.
La denúncia va seguir el seu curs i l’11 de febrer la Guàrdia Civil de Poboleda va anar a detenir l’Elisa a casa dels seus pares, a Duesaigües. El pare de la noia no va deixar que la Guàrdia Civil se l’endugués, ja que era tard quan la van anar a detenir. Davant de la negativa del pare, van decidir tancar-la a l’escola del poble acompanyada de la seva germana petita, la Marina. El seu pare els va portar uns matalassos perquè hi passessin la nit.[10] L’endemà, a primera hora, la Guàrdia Civil va traslladar l’Elisa a Reus, on la jove estar uns dies retinguda fins que el dia 23 de febrer va ingressar a la presó de Pilats.
La presó de Pilats, que ocupava la Torre del Pretori, a la Plaça del Rei de la ciutat de Tarragona, va ser el principal espai penitenciari de les comarques tarragonines, i davant de les massives detencions, es va haver de complementar amb el convent carmelità de la Punxa i, del convent de les Oblates com a centre de reclusió de dones. Així doncs, les preses tarragonines van estar tancades durant els primers mesos del 1939 a la presó de Pilats, en concret van estar recloses a la tercera planta de la torre a la sala quarta. En pocs mesos, l’augment exponencial de dones detingudes va provocar que es decidís el trasllat de les preses al convent de les Oblates de Tarragona, situat al carrer del Portal del Carro. El trasllat de les dones de Pilats a les Oblates es va produir durant la nit del 6 de juny del 1939, coneguda com a nit negra tarragonina.[11]
Si tornem al repàs de l’expedient d’Elisa Cardona, descobrim que el dia 28 de febrer del 1939 el jutge va prendre declaració a la noia. L’Elisa va declarar que va anar de permís a Duesaigües durant el mes d’agost del 1936 i que va tornar a treballar a l’hotel Nacional cap a finals del mateix mes. També explica que cap als volts del dia 18 de setembre a la tarda, quan va arribar a l’hotel, va veure que passava quelcom, però que ella va pujar a la seva habitació i no en va sortir fins l’endemà quan va assabentar-se de què havia succeït per comentaris d’altres treballadors. En la declaració es recull que l’Elisa va continuar treballant a l’hotel fins el desembre del 1937 quan marxar cap a casa seva, a Duesaigües.
En els expedients sumaris o sumaríssims s’hi recullen totes les proves inculpatòries com els informes que es demanaven a la policia, a la Falange o a l’alcaldia del poble. També s’hi poden trobar els testimonis recollits, tant dels denunciants com dels que s’anaven a cercar per ampliar informació. En l’expedient d’Elisa Cardona hi trobem testimonis com el de Maria Mestres, que vivia a Tarragona però que era natural de Duesaigües, que no pot afirmar ni desmentir les acusacions que es fan contra la noia. Un altre testimoni és la d’un treballador de l’hotel, Josep Ferré Llop, que manifesta que tots els treballadors de l’establiment coneixien la identitat de les persones assassinades per les milícies antifeixistes, però que ell pensa que Elisa és d’idees «izquierdistas».
El 20 de març del 1939, un cop recollits tots els informes i testimonis, es va instruir el judici; és a dir, la celebració del consell de guerra. El fiscal va demanar la pena de mort a partir de les acusacions de Jerónimo García. La sentència acusava Elisa Cardona Ollé d’haver-se afiliat a la CNT. Que a l’agost del 1936 quan va tornar a l’hotel, després d’un permís, i com a represàlia en veure que havien contractat una altra cambrera, va denunciar el propietari de l’establiment. Que aquesta denúncia va desencadenar les detencions i els assassinats del propietari de l’hotel i de les altres set persones que hi estaven amagades. La sentència també l’acusa d’acceptar el càrrec d’encarregada de l’hotel que li van donar les milícies antifeixistes després d’haver requisat l’allotjament.
La pena dictada en els consells de guerra es resumia en un document que s’enviava a l’Asesoría Jurídica del Cuartel General. Allà, un coronel jurídic examinava els casos i els traslladava al general Franco. Ell en persona passava revista als veredictes. En cas que volgués aturar la pena dictada pel tribunal militar, el dictador demanava «conmutación» i, llavors, es canviava la pena per la immediatament inferior. Si volia denegar l’indult i confirmar la pena de mort, en canvi, escrivia senzillament la paraula «enterado». L’«enterado» d’Elisa Cardona va arribar el 20 d’abril.
L’endemà, 21 d’abril, el director i el secretari de la presó de Pilats va llegir íntegrament la sentència dictada a Elisa Cardona i després la van traslladar a capella, juntament amb els altres presos que havien de ser executats aquella matinada. Ser traslladats a capella significava que les persones que havien de ser executades eren separades de la resta de presos. En el cas de la presó de Pilats els presos eren portats al que avui és coneix com a Sala del Sarcòfag de la Torre del Pretori. Sabem per testimonis que aquella nit l’Elisa va estar acompanyada pel doctor Rafael Battestini, que també fou afusellat aquella matinada del 22 d’abril. El doctor Battestini era una persona molt popular i estimada a Tarragona, director de l’Hospital de Sant Pau i Santa Tecla, va destacar per impulsar una medicina moderna, de qualitat i gratuïta per a tota la ciutadania.[12] Les dues morts foren punyents per la ciutat i quedaren gravades en la memòria de moltes persones.
L’últim document de l’expedient sumaríssim 670 és l’acta de defunció d’Elisa Cardona, on es certifica que la causa de la mort és «falleció a consecuencia de haver sido pasada por las armas». Elisa Cardona va ser traslladada en un camió amb 22 homes més, lligats de dos en dos, a la muntanya de l’Oliva, on a les 5.30 de la matinada del dia 22 d’abril del 1939 va ser afusellada.[13] La família no va rebre cap comunicació de la mort d’Elisa.[14] No es va poder acomiadar de cap familiar, ni va tenir l’oportunitat de veure’ls durant aquells dies abans que l’afusellessin. De fet, la família no va saber la tràgica notícia fins que els veïns del poble els van ensenyar la relació de defuncions publicada al Diario Español de Tarragona.
REPRESSIÓ I GÈNERE
El franquisme va desplegar contra la població femenina formes de repressió específiques investides d’una dimensió moral i purificadora. Les dones republicanes van conèixer l’oli de ricí i el rapat de les seves cabelleres, van veure com reeducaven els seus fills i filles, i van patir en carn pròpia els càstigs a què sotmetien les dones pel fet de ser mullers, vídues o mares de vençuts: les humiliacions públiques, les violacions i les vexacions sexuals a les presons i comissaries com a estratègia de victòria en l’arribada de les tropes franquistes.[15]
Segons Queralt Solé, que ha estudiat els expedients de les disset dones executades a Catalunya: «L’acusació d’haver denunciat gent que posteriorment era morta a la rereguarda, si més no els primers mesos, va ser un element clau per ser executades.»[16] Aquest és el cas d’Elisa Cardona o també de Carme Claramunt, la primera de les disset dones executades a Catalunya.
Queralt Solé també destaca que en els judicis sumaríssims a les dones hi ha molts comentaris que no es troben en els dels homes:
El llenguatge és diferent. Hi apareix sovint la paraula libertina, se’ls pregunta si havien viscut maritalment amb una o dues persones, si tenien relacions íntimes amb els companys, si a casa seva s’hi feien moltes reunions, si havien fet el salt al seu marit o si tenien relacions estranyes amb una amiga.
Als documents hi ha moltes parts fosques, coses que no s’entenen. De fet, resseguint el sumari d’Elisa Cardona podem observar que l’informe de la Guàrdia Civil de Poboleda l’acusa de veure-la «alternar con los rojos en bailes y actos desnohestos» després de l’alçament, tot i que abans se n’hagués observat bona conducta. Així mateix, en un altre informe se l’acusa de «cortejarse frequentemente» amb els guàrdies d’assalts i els milicians de la CNT-FAI de Tarragona.
Ana Aguado i Vicenta Verdugo, a partir de l’estudi de judicis sumaríssims de dones a València, conclouen que a més a més de les desqualificacions de caràcter moral els informes al·ludeixen a les actuacions polítiques de les preses.[17] Així, les dones són acusades d’idees extremistes, de tenir antecedents d’esquerres o d’exaltar la causa roja. A aquests «delictes» s’hi sumen acusacions que sempre es repeteixen en els expedients estudiats, com col·laborar amb la revolució marxista o participar activament en actes públics de propaganda antifeixista. En els informes d’Elisa Cardona també hi trobem aquest tipus d’acusacions; així, la Comissaria d’Investigació i Vigilància de Tarragona acusa la noia de ser una persona amb «ideas extremistas muy acentuadas, exaltada propagandista de las mismas, afiliada a la CNT, cuya organización tuvo cargos relacionados con los más destacados dirigentes rojos». Malgrat tot, l’informe de l’alcaldia de Duesaigües afirma que l’Elisa no presenta cap antecedent polític i que durant l’estança al poble a casa dels seus pares sempre va mostrar bona conducta.
Amb aquest article hem posat sobre la taula la repressió franquista sobre les dones en el seu punt més extrem: l’execució. Tot i que a Catalunya, i també a la resta de l’Estat, el nombre de dones executades pel franquisme és molt inferior al dels homes, aquesta xifra no s’ha de menystenir. És important conèixer la història de les disset dones afusellades, és un acte de dignificació i de memòria posar-los nom i rescatar-ne la història. A través de la investigació del sumaríssim d’Elisa Cardona hem pogut observar com a partir d’una simple denúncia la justícia franquista va articular tot un consell de guerra, que va acabar amb la condemna a mort d’una noia jove i d’origen humil. L’objectiu era clar: l’escarment per a la resta de la societat, la socialització de la por i l’obediència a un règim de base feixista que es perpetuarà fins a la mort del dictador al llit.
[1] Carrillo, Marc. «La legislació repressiva de la dictadura franquista en el període 1939-1959», a Pagès Blanc, Pelai. Franquisme i repressió. La repressió franquista als Països Catalans (1939-1975). València: Universitat de València, 2004, p. 75-101.
[2] Fonseca, Carlos. Trece rosas rojas. Madrid: Temas de Hoy, 2007.
[3] El llistat és consultable al web de l’Arxiu Nacional de Catalunya (www.anc.gencat.cat).
[4] Solé Barjau, Queralt. «Perilloses i roges: la història de disset dones afusellades», a Ara.cat, 18 de novembre de 2016.
[5] Solé Barjau, Queralt. «Executed Women, Assassinated Women: Gender Repression in the Spanish Civil War and the Violence of the Rebels», a Legacies of Violence in Contemporary Spain: Exhuming the Past, Understanding the Present. Londres: Routlege, 2017.
[6] Solé Barjau, Queralt. «Executades. Dones afusellades pel franquisme a Catalunya», a Memòria antifranquista del Baix Llobregat, núm. 19 (2019), p. 55-59.
[7] Es pot consultar l’expedient d’Elisa Cardona Ollé i els altres sumaríssims instruïts pel franquisme a l’Arxiu del Tribunal Militar III de Barcelona.
[8] Vaquer Ferrando, Pineda. «Recordant Elisa Cardona, l’única dona afusellada pel franquisme a Tarragona», a Fet a Tarragona, 15 de gener de 2019.
[9] Subirats Piñana, Josep; Poy Franco, Pilar. Les Oblates, 1939-1941. Presó de dones de Tarragona. Valls: Cossetània Edicions, 2006, p. 34-37.
[10] Relat de Marina Cardona, que quan afusellaren la seva germana tenia 10 anys. Entrevista de Pilar Poy recollida a Subirats Piñana, Josep; Poy Franco, Pilar. Les Oblates, p. 45.
[11] Duch Plana, Montserrat; Ferré Baldrich, Meritxell. De súbdites a ciutadanes. Dones a Tarragona, 1939-1982. Tarragona: Cercle d’Estudis del Camp de Tarragona Guillem Oliver, 2009. Duch Plana, Montserrat. «Una perspectiva de género de la represión concentracionaria franquista a partir del caso de la cárcel de las Oblatas de Tarragona (1939-1943)», a Studia Historica, núm. 29 (2011), p. 315-336.
[12] Vallès i Martí, Josep. Rafael Battestini i Galup (1886-1939): catalanista, víctima de la repressió franquista. Valls: Cossetània, 2009.
[13] Recasens Llort, Josep. La repressió franquista a Tarragona. Tarragona: Publicacions URV i Cercle d’Estudis Guillem Oliver del Camp de Tarragona, 2019, p. 407.
[14] Relat de Marina Cardona. Entrevista de Pilar Poy recollida a Subirats Piñana, Josep; Poy Franco, Pilar. Les Oblates, p. 46. Un altre testimoni és el de la de la filla de Marina Cardona, que podem trobar en el capítol «Elisa Cardona i les Oblates» del projecte Dones a la història de Tarragona. Tots els capítols es poden visualitzar a la plataforma YouTube.
[15] Cabrero Blanco, Claudia. «Espacios femeninos de lucha. Rebeldías cotidianas y otras formas de resistencia de las mujeres durante el primer franquismo», a Historia del presente. Mujer, represión, antifranquismo, núm. 4 (2004), p. 31-46.
[16] Solé Barjau, Queralt. «Perilloses i roges: la història de disset dones afusellades», a Ara.cat, 18 de novembre de 2016.
[17] Aguado Higón, Ana; Verdugo Martí, Vicenta. «Represión franquista sobre las mujeres. Cárceles y Tribunales de Responsabilidades Políticas», a Separata de Hispania Nova. Revista de Historia Contemporánea, núm. 10 (2012).