La revolució de parlar una llengua

 |   |  Twitter

Escrivim i reflexionem molt sobre la llengua, el seu ensenyament, l’ús social, etc. Li peguem voltes a molts aspectes: enquestes, polítiques lingüístiques, congressos universitaris, jornades didàctiques, que si la creació d’escoles cooperatives i en valencià,  les línies en valencià en l’escola pública, que si les suprimim i les canviem pel Programa d’Educació Plurilingüe i Intercultural, PEPLI, etc. (si no ens aclarim amb dues llengües, ja em direu amb tres o quatre). En fi… El programa és extens i variat. Tanmateix, per defendre i assegurar el futur d’una llengua no hi ha cap acte més revolucionari, i alhora més simple i eficaç, que parlar-la. Defensar la llengua és parlar-la sempre. Amb tothom i tothora, deia Joan Fuster.

La llengua, però, no es parla sola ni en abstracte, al seu darrere hi ha parlants, individus que l’hereten o l’aprenen de grans i la parlen. Com diu el periodista i escriptor mallorquí Pere Antoni Pons:

molt sovint l’articulació cultural i lingüística la fem entre individus i grups petits, que són determinants quan no tens un estat al darrere. Les iniciatives individuals o col·lectives, les xarxes, substitueixen les estructures que no tenim i supleixen, en gran part, el que no hi ha d’una manera més orgànica. Per això, la iniciativa individual per a la cultura catalana ha estat i és cabdal.

I d’això volia parlar en aquest article, de l’articulació, de la reciprocitat, del coneixement mutu entre nosaltres, catalans de tot arreu, un coneixement mutu que sovint forgem des de les iniciatives més modestes: una trobada, una exposició, una taula rodona, una presentació d’un llibre, una conferència, una fira de llibres…Totes elles tenen al darrere persones amb noms i cognoms, individus que no paren de tramar i de propiciar encontres i confluències.

En aquest sentit, fa ben poc vaig compartir taula redona amb Juli Capilla, Martí Domínguez i Gustau Muñoz, a la Vila dels Llibres a l’Escala, per tal de parlar del corredor literari del Mediterrani. Seria massa fàcil per a la broma dir que aquest corredor progressa a la mateixa velocitat que el corredor ferroviari, però potser no se’n va molt. No obstant, val a dir que, si allà a l’Empordà estàvem els valencians com cultura convidada, de la mateixa manera que els mallorquins ho havien estat feia uns mesos, és perquè alguna cosa es mou, i perquè hi ha individus i grups que treballen per articular un espai comú. Sense ells, seria ben difícil «rompre aquesta muralla de fredor i d’indiferència (entre catalans i valencians), creada i mantinguda –com escrivia Pla– pel centralisme peninsular, en termes que en determinats moments és d’un frenesí hiperbòlic i ridícul…». Seria ben difícil, «crear entre aquests dos països, una amistat, una curiositat, un afecte…».

Ara bé, de mancances i perills n’hi ha. Per exemple, el perill (quasi d’extinció) que suposa per a tots parlar de literatura i d’editorials en català i no esmentar l’esforç la feina feta des del País Valencià i les Illes, o fins i tot Andorra, un microcosmos cultural ben particular, una realitat curiosa i concreta que funciona a banda i que desconeixem.

En una carta datada a Barcelona el 15 de desembre del 1965, fa ja més de mig segle, l’editor Joan Sales escrivia a Joan Fuster: «Els anys passen, hélas, i no avancem gaire. Es multipliquen els editors (i gran alegria en tenim), però no els lectors. Si aquells es multipliquen, aquests només se sumen, i encara molt lentament. Però no hem de perdre mai l’esperança sobrenatural que ens aguanta. D’ella vivim.» I jo em demane: com hauríem els valencians, si no, construït, contra tot pronòstic, un país, per deficient i limitat que encara siga, si no fos amb una esperança sobrenatural?

«No és fàcil ser valencià, deia un grafitti en forma de cor o de puny clos –segons es mire– pintat en roig i groc al cor de la ciutat de València. Aquesta imatge i, sobretot el missatge que se’n desprèn, em venen sovint al cap. Què és ser valenciana? És el mateix per a mi (de València ciutat) que per a la gent de les comarques del sud, de l’interior, del nord limítrof amb Catalunya, de les comarques castellanoparlants? No ho crec. Tanmateix, i contra tot pronòstic, em fa l’efecte que avancem a poc a poc en la vertebració del País Valencià: ens coneixem millor, ens visitem més, la cultura arriba als pobles més que mai, intercanviem idees i projectes, etc. Potser com diu la periodista Violeta Tena, amb la guspira i l’humor que la caracteritzen: «Twitter ha fet més per la vertebració del nostre país que quaranta anys de Generalitat Valenciana.» N’hi ha per reflexionar-hi…

«Som una societat sense projecte», escriuen Gustau Muñoz i Vicent Olmos en la Introducció al llibre País Valencià. Present i futur, la qual cosa pot pesar fins al punt de fer-se insuportable, almenys els dies en què no trobem aquella esperança sobrenatural que ens aguanta. Al capdavall, com viure una vida sense projectes, sense una perspectiva clara de futur? A ningú li agradaria.

Per això, ens cal una doble mirada per a examinar-nos com a poble: la microscòpica, però també la de gran angular, per tal que no se’ns escapa allò que tenim just al davant i no puguem copsar les evidències d’allò que hem aconseguit. Cal llegir, rellegir, fer memòria i balanç, comparar i contrastar, «compara i començaràs a entendre». On estàvem, on som ara, i a patir d’ací, dissenyar on volem anar. Probablement això siga el més semblant a tenir un projecte de vida, individual, o en societat.