El Barça acabava de fitxar Johan Cruyff i els diaris anaven plens d’imatges de l’holandès somrient amb la seva nova samarreta. L’onada d’incendis a Catalunya farcia un bon grapat de cròniques a les pàgines interiors. I les seccions de política internacional paraven atenció al cop d’estat del general Pinochet a Xile. En canvi, aquelles darreres setmanes d’estiu del 1973 era impossible trobar cap referència a la tragèdia tot just esdevinguda a Reus. Un crim esgarrifós, que el règim franquista volia mantenir ocult.
Per entendre què va succeir als mesos d’agost i setembre del 73 a Reus, cal anar tres dècades enrere, a les terres seques i deprimides de la Granada de la postguerra. En un llogarret desemparat entre els pobles de Loja i Huétor-Tájar va néixer Cipriano Martos Jiménez, el segon de sis fills d’una família de camperols pobres que malvivia llaurant camps de blat i sacsejant oliveres per jornals de dotze pessetes. Amb 27 anys, fart de comprovar que treballant als camps andalusos mai no sortiria de la pobresa, va decidir emigrar a Sabadell, on uns cosins seus havien trobat feina. Va instal·lar-se a l’insalubre suburbi de Ca n’Oriac, un bosc de barraques i fang que creixia en ple desarrollismo.
Cipriano de seguida va trobar feina. Però el que va canviar-li la vida va ser l’ambient inconformista de Sabadell, epicentre d’un moviment sindical en efervescència i unes organitzacions clandestines que estaven perdent la por al règim. Enlluernat per les consignes que li feien veure que aquell món injust podia donar un tomb, Cipriano va polititzar-se. De totes les sigles que operaven en aquell moment a Sabadell, les més combatives eren les del Partit Comunista d’Espanya (marxista-leninista), una escissió estalinista del PCE que liderava un espai unitari anomenat Front Revolucionari Antifeixista i Patriota (FRAP). Convençut que calia fer tot el possible per acabar amb la dictadura, Cipriano s’hi va apuntar. Va tallar amarres amb la família i es va submergir en la clandestinitat. Passava a ser un peó més en la lluita antifranquista.
Després d’aprendre a fer funcionar un aparell de propaganda en un pis franc a Barcelona, els seus responsables polítics van decidir al 1973 enviar-lo a Reus. En aquell moment, el FRAP s’havia proposat expandir-se a les zones agràries, i Cipriano, que havia patit directament les misèries del camp andalús, tenia ara la missió de reclutar per a la causa camperols de les comarques del voltant de Reus. De fet, aquesta era només una de les seves noves tasques. Al seu pis, situat al carrer Pubill Oriol, hi va instal·lar l’aparell de propaganda de la seva cèl·lula. Allí s’hi reunia amb d’altres camarades per fer reunions, confeccionar octavetes i preparar còctels Molotov per a les següents accions. Aquelles trobades vulneraven les normes de clandestinitat, que exigien que els militants no coneguessin el domicili dels seus companys per evitar la temptació de revelar aquesta dada sota tortura. Però el FRAP a Reus no disposava de pis franc, i va ser Cipriano qui va assumir el risc de cedir el seu lloc de residència com a amagatall per conspirar.
En ple estiu del 73, a la cèl·lula de Reus li va arribar un encàrrec: calia anar fins a Igualada per fer un repartiment de propaganda a les portes de la fàbrica tèxtil de Punto Blanco. A la fàbrica hi havia militants del FRAP, però a ells no els corresponia exposar-se a cara descoberta distribuint pamflets entre els obrers, aquesta feina l’havia de fer algú de fora per no ser reconegut per ningú. El 10 d’agost, Cipriano va pujar al cotxe de Pascual Carrilero, un venedor de sabates amb qui compartia cèl·lula. Pascual tenia una paradeta al mercat central de Reus i es movia amunt i avall per la província amb el maleter del Simca 1000 de color taronja carregat de sabates. Si calia, agafava el cotxe per fer accions subversives, canviant-li abans la matrícula. Per complir la missió d’aquell 10 d’agost a Igualada, Pascual va haver d’utilitzar el seu cotxe, però segurament per les presses no va poder canviar-li les plaques, una badada fatídica, perquè aquell dia, quan Cipriano va acabar de repartir la propaganda entre els obrers i va tornar a pujar al cotxe, algú va apuntar-ne la matrícula. Aquella informació va acabar en mans de la Guàrdia Civil.
Dies després, el propietari del Simca 1000 taronja va ser detingut mentre despatxava a la seva parada de sabates al mercat de Reus. A la caserna de la Guàrdia Civil, va patir tortures ferotges. Ell sabia que havia d’aguantar almenys un dia, a ser possible 48 hores, per donar temps als seus camarades de cèl·lula a adonar-se de la seva detenció i poder amagar-se o fugir. Va aconseguir tancar la boca el temps suficient, però Cipriano no va marxar de Reus. Va abandonar el pis on vivia, però no tenia prou diners per fugir i establir-se en una altra ciutat. El seu següent moviment va condemnar-lo: Cipriano va decidir passar per l’obra on havia treballat per cobrar la setmanada que li corresponia, un error letal perquè la Guàrdia Civil ja havia lligat caps i l’estava esperant.
Les següents 50 hores d’interrogatoris van ser un malson. L’escorcoll al seu pis va deixar-lo sense coartada. Van trobar-hi tones de pamflets i octavetes del FRAP, llibres marxistes-leninistes, banderes republicanes i, el que és pitjor, ingredients per fabricar còctels Molotov: àcid sulfúric, gasolina, goma aràbiga i clorat de potassa. Els agents van sotmetre’l a maltractaments salvatges per intentar arrencar-li més noms, més pistes que conduïssin a noves detencions. Cipriano s’hi va resistir tant com va poder, fins que van fer empassar-li uns glops d’àcid sulfúric que van abrasar-li l’esòfag i podien perforar-li l’estómac. Conscients que n’havien fet un gra massa, els seus botxins van portar-lo a l’Hospital de Sant Joan, on va ingressar amb l’aparell digestiu en flames.
Després de 21 dies d’agonia, Cipriano Martos Jiménez va morir al seu llit d’hospital, vigilat per una parella d’agents que el custodiaven nit i dia. Va apagar-se sense la companyia de cap ésser estimat, perquè la seva família de Granada no va ser avisada fins l’endemà de la seva mort, i quan la seva mare i dos germans van afanyar-se a creuar Espanya per carretera per poder veure el seu cos, la Guàrdia Civil els va barrar el pas a l’hospital. Cipriano va ser enterrat en una fossa comuna del cementiri de Reus i el seu cas va ser escombrat sota la catifa dels crims comesos per la dictadura de Franco.
El cas Cipriano Martos està inclòs a la macroquerella per crims del franquisme instruït per la justícia argentina. Mentrestant, l’Ajuntament de Sabadell ja ha homenatjat la víctima batejant amb el seu nom una plaça de Ca n’Oriac. El següent gest de reparació pot venir de Reus. Aquest va ser el compromís que va contraure al 2018 l’alcalde Carles Pellicer i que està pendent d’execució. Gairebé cinc dècades després, el silenci sobre la mort de Cipriano Martos, finalment, s’ha trencat.