Moreno Cabrera, Juan Carlos (2018): L’imperi de la llengua comuna. Guia de l’imperialisme lingüístic espanyol. Argentona: Voliana Edicions, 228 p.
Moreno Cabrera, Juan Carlos (2019): Determinació nacional. Catalunya davant l’ofensiva espanyolista (2009-2018). Argentona: Voliana Edicions, 196 p.
El que cal destacar de l’oportuna publicació d’ambdós estudis del lingüista Morena Cabrera –Voliana es consolida com a editorial orientada a difondre la consciència crítica sociolingüística– és el fet de posar a l’abast del lector estàndard la denúncia de la finalitat del nacionalisme espanyol lingüístic: la perversa inversió de la càrrega de la prova fonamentada a identificar com a llengua substitutòria la llengua minoritzada i com a llengua amenaçada, amb risc de minorització, la llengua percebuda com a dominant. És a dir, una manera eficaç de legitimació d’una situació d’etnocidi lingüístic des de l’oficialisme sociolingüístic.
L’objectiu comú dels assaigs rau, tot just, a sintetitzar la dimensió ideològica que és a la base d’un procés de construcció d’un espai vital òptim per a la comunitat lingüística dominant, concebut com a natural i necessàriament regit per la jerarquia (política) de l’ús de la llengua majoritzada.
L’imperi de la llengua comuna sistematitza, amb claredat, l’anàlisi d’una normativa ideològica que es recolza en el supremacisme lingüístic, és a dir, en la consideració que una llengua demolingüísticament extensa esdevé privilegiada respecte d’una comunitat lingüística definida com a «minoritària», i doncs, de rang d’ús inferior. Cal dir que l’imperialisme lingüístic (espanyol) fou denunciat, de manera exemplar, en el Document d’Iruñea (Iruñean Sortua) signat per representants de tres nacions (basca, catalana, gallega) el juliol de 1983.[1]
L’autor, doncs, reïx a elaborar una crítica sistemàtica de la ficció ideològica socialitzada per intel·lectuals funcionaris orgànics del pannacionalisme (etnicopolític) espanyol: la llengua comuna de «tots» els ciutadans de la «nació» és en procés de minorització/ substitució a causa d’un suposat estatus d’ús emergent de les llengües regionals, «autonòmiques». En aquest sentit, l’estudi identifica, i capgira, els factors propis de la genealogia històrica, educatius i, a la base, polítics, que legitimen una situació de real opressió sociolingüística.
El filòleg espanyol Amado Alonso –citat, no debades, per Moreno per exemplificar el principi «natural», gairebé congènit, d’expansió inter-nacional de l’espanyol (p. 98, 123 [n. 3])– publicà Castellano, español, idioma nacional. Historia espiritual de tres nombres (1938). El títol –i el contingut que se’n desprèn– al·ludeix al pas del castellà a l’espanyol com a llengua comuna. L’estatus, doncs, dominant d’una llengua, en principi adscrita a una nació (Castella), esdevé llengua franca entre parlants peninsulars (gallecs, bascos i catalans) i entre la població de la comunitat lingüística americana. És aquesta condició la que atorga la qualitat de llengua panhispànica.
Una part substancial del volum és dedicada a analitzar la funció de la gramàtica històrica pel que fa als posicionaments filològics que estableixen la conversió (perversa) del castellà en l’espanyol, objectiu definit pel filòleg hispà Ramón Menéndez Pidal. Sense detallar-ne els processos «tècnics» (el lector els trobarà perfectament establerts al sisè capítol de l’assaig: «El domini històric», p. 97-126) cal remarcar, pel que fa al principi lingüístic pidalià, la revisió que se n’ha fet. Es basa a defensar, segons el seu formulador, el filòleg Ángel López Garcia, que l’origen del castellà es troba en la formació i expansió del basc romanitzat, origen de l’espanyol com a idioma de relació entre varietats dialectals territorials castellanes (koiné). Allò rellevant per al lector, com constata Moreno Cabrera, és que les tesis d’Amado Alonso, Menéndez Pidal i de López Garcia estableixen, com a objectiu comú, la construcció d’una llengua –en principi vehicular d’un territori (Castella)– que acaba esdevenint comuna en altres comunitats, o nacions, lingüístiques.
L’expansionisme lingüístic tingué els orígens –i això és el que caldrà retenir– en el projecte que junyia ciència filològica i construcció nacional. La filologia com a praxi política fonamental. Calia bastir un complex ideològic nacionalista que derivés en ideologia sociolingüística. No en va el Centro de Estudios Históricos (1910), dirigit, no gens casualment, pel lideratge historicofilològic de Ramon Menéndez Pidal, legitimava historiogràficament –elaboració d’un relat, o codi interpretatiu, que fos percebut com a referent col·lectiu– el pannacionalisme (lingüístic) espanyol. Per tant, la segona tesi –una suposada koiné lingüística a partir del basc– també ha de ser adscrita a l’esperit menendezpidalià en definir idèntica finalitat. És clar que rere aquest projecte hi havia una càrrega etnicista predominant, car, indirectament, hom associava una llengua amb un poble «portador» d’un bagatge cultural superior. Com detalla meridianament Moreno «l’imperialisme lingüístic panhispànic» «presenta» (com a expressió del nacionalisme banal):
l’espanyol com a llengua comuna que transcendeix una nació concreta [la castellana] i s’eleva a un nivell internacional que la situa en un estrat superior a les altres llengües del Regne d’Espanya, de manera que aquestes llengües es puguin presentar com a nacionalistes, localistes, particularistes i limitadores, enfront d’una llengua comuna [l’espanyol] que es presenta com a superadora dels nacionalismes i els particularismes i que ens situa en un nivell d’universalitat intrínseca (p. 98).
Els nacionalistes sempre són els altres.
Ara bé, cal socialitzar, tot just, el corpus de la història de la superioritat de l’espanyol. L’ensenyament, com desenvolupa l’autor, n’és la baula fonamental. El conflicte, en aquest sentit, apareixerà en casos de preexistència educativa en una altra llengua vehicular. Aleshores és quan és «activat» un complex ideològic deslegitimador de l’estatus cultural i d’ús d’aquestes llengües i, així, s’assoleix (no s’imposa!) l’ús de la llengua dominant, aquella que té condició superior de domini demolingüístic. Tot el capítol dedicat a l’educació constitueix una crítica de la ideologia glotofàgica (desaparició, o residualització, lingüística per substitució),[2] delimitadora de l’ús d’una única llengua referencial, considerada, òbviament, d’interès públic. Els processos de substitució lingüística es basen, precisament, en la idea que la llengua dominant vehicula i legitima el «destí manifest» nacional lingüístic d’un poble (Volk) en l’universal.
Però quin és l’objectiu final del nacionalisme lingüístic espanyol i la seva forma imperialista d’expansió? Si l’imperialisme –globalisme– econòmic constitueix la fase superior del creixement capitalista, l’imperialisme lingüístic en serà la forma cultural. És per això que el novè capítol en fonamenta la base econòmica. Tota l’argumentació rau a destacar que l’harmonia econòmica –fonamentada en un hipotètic benefici econòmic públic– requereix el domini d’una sola llengua (ideologia monolingüista). La unitat de mercat es basa en una llengua.
Moreno Cabrera aporta, com a crítica, allò fonamental: rere l’aparença de benefici economicolingüístic col·lectiu (fita a la qual no poden accedir les definides com a «llengües minoritàries») no existeix altre objectiu que reproduir el benefici i la plusvàlua del capital a través del monolingüisme imposat, és a dir, el monolingüisme derivat de la dominació econòmica. L’expansionisme lingüístic està associat a l’hegemonia del capital, transnacional, monopolista. Heus ací la dimensió lingüística de la sobreexplotació capitalista. El desè capítol –comentari de dos referents bibliogràfics cabdals del monolingüisme espanyolista– exemplifica didàcticament la lògica sociolingüística del model capitalista hegemònic. L’arqueologia intel·lectual de l’imperial nacionalisme aboca –a través de l’estat (espanyol) burgès– a la lògica política (quan no militar) del capitalisme lingüístic.
El segon assaig, emmarcat en l’acció de sobirania nacional referendària del primer d’octubre de 2017, esdevé alhora síntesi de la doctrina normativa supremacista del nacionalisme lingüístic espanyol, expressada en la primera part i en els dos primers capítols de la tercera part. En aquest sentit, l’autor d’El nacionalisme lingüístic. Una ideologia destructiva (2008), analitza la contraposició entre «nació catalana» i «nacionalisme espanyolista» (p. 17-34). Aquest capítol –que remet a pensar en els interessos de classe del nacionalisme neoliberal espanyol– comporta com a nexe necessari l’estudi de la intrahistòria ideològica de la Constitució espanyola de 1978 (p. 35-66), la qual cosa equival a fixar una periodització política fonamental per la qual el «bloc normatiu preconstitucional» (p. 49) esdevé pedra de toc en l’articulació ideològica del document marc jurídic. La periodització –definida per les conjuntures «1936» (cop d’estat feixista)-«1947» (Espanya com a Regne)-«1958» (monarquia com a forma política)-«1969» (Llei de successió monàrquica)-«1978» (Constitució) (p. 49-50)– fonamenta la deriva franquista del text normatiu, que té en l’article segon l’exponent nacionalista que determina l’articulat referent a l’estatus de les llengües. L’anàlisi de la ideologia sociolingüística que hi nia resta molt ben fixada mitjançant la recepció de doctrina de legistes crítics amb la concepció constitucional unitarista espanyola.[3]
L’estudi també concreta meritòriament la situació de sobirania lingüística –on cal inserir el Manifest del Grup Koiné (p. 191-196)–,[4] conseqüència indirecta –els tres anys entre el plebiscit pel Dret a Decidir, 2014, i el Referèndum d’octubre de 2017– de l’assumpció del Principat com a nació política. Així, el segon bloc de l’estudi n’estableix els precedents: el període derivat de l’aprovació parlamentària de l’Estatut d’Autonomia de setembre de 2005, la campanya autodeterminista municipalista endegada el setembre de 2009 i la sentència constitucionalista espanyola sobre l’Estatut (juliol de 2010). Aquesta part exposa el sentit cívic i polític de la capacitat autoorganizativa d’una comunitat nacional. Però també concreta allò fonamental: la campanya múltiple de propaganda nacionalista espanyola incitadora de respostes institucionals i populars espanyolistes, les quals donaven cobertura a la repressió policial contra els votants que assoliren, heroicament, l’objectiu de vot. Els capítols 4-8 modelen el contingut xenòfob del patriotisme espanyol, la ideologia sociolongüística subjacent del qual es troba als capítols: «El català i l’ofensiva espanyolista» i «El supremacisme lingüístic espanyol».
Ambdós volums esdevenen rellevants –sobretot tenint en compte que ja s’han fet quatre edicions del primer– per constatar les bases culturals i vies de difusió d’un argumentari que, sota l’aparença de reglamentació d’una suposada democràcia lingüística, té per objectiu la jerarquia (darwinisme lingüístic) i cínica demonització de les llengües sense estat. O com un model d’organització «nacional» jeràrquic estableix les precondicions d’un model polític glotofàgic configurador de l’hegemonia monolingüista substitutòria.
D’altra banda,
exemplifiquen l’aportació de la metodologia sociolingüística, basada en la
relació entre ciències socials, a fi de definir un «marc teòric unificador»[5]
capaç de comprendre la radicalitat dels fets socials, com evidencia el món (en
lluita) de les llengües.
[1] El quart punt del manifest constata: «les normes legals i decisions administratives a tots els nivells, dictades per un marc [juridicopolític] que consagra l’hegemonia inqüestionable de l’única llengua oficial de l’Estat i centrifuga, acorrala i degrada correlativament uns idiomes europeus que es diuen català, basc i gallec», f. 2. El claudàtor és de l’autor d’aquesta ressenya. Hauria estat adient, potser, d’incloure en l’annex documental de l’assaig el manifest –defensor de la sobirania lingüística– per comparar-lo amb la concepció argumental dels dos models glotòfags aportats (p. 197-219).
[2] Lluís, Joan-Lluís (2015): «Reintegrem el gallec dins el portuguès», Presència, 29-XI, p. 16.
[3] Percebut com a «obsessió patològica». Vegeu Salom i Mir, Andreu (2019):«Determinació nacional. Una dissecció del nacionalisme espanyolista», L’Estel, Palma, 1-XII, p. 9.
[4] Una resposta aclaridora d’un dels signants a crítiques que se n’han fet ha estat la de Solé Camardons, Jordi (2016): «Rèplica a F. Xavier Vila, sobre el manifest del Grup Koiné», El Temps, 19-IV, p. 36-37.
[5] Bastardas i Boada, Albert (2011): «Pròleg» dins Ruiz i San Pascual, Francesc; Sanz i Ribelles, Rosa; Solé i Camardons, Jordi (2011): Diccionari de sociolingüística. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, p. 11-13.