El dimarts 25 de novembre l’escriptora Maria Barbal va venir al Centre per tal de participar al Cicle Veus Literàries que organitza la Secció de Llengua i Literatura i la Biblioteca. En aquest cicle es repassa la trajectòria literària de reconeguts escriptors. El text que segueix és la presentació que, a proposta del president, vaig elaborar i llegir en aquell acte.
Maria Barbal és una escriptora que ha aconseguit un lloc de prestigi en la nòmina d’autors contemporanis de la literatura en català. Nascuda a Tremp, hi passà la infantesa i la primera joventut. Després es traslladà a estudiar a Barcelona on ha viscut des d’aleshores i on va exercir de professora d’institut fins que va poder dedicar-se de manera exclusiva a la literatura. De la seva producció literària se n’ha fet una gran difusió i el públic interessat té una quantitat ingent de material per apropar-s’hi. Perquè ella ha estat sempre ben disposada i generosa a acudir a escoles, a instituts, a clubs de lectura i a mitjans de comunicació per explicar què havia escrit i per què.
Ha rebut com a mínim 10 dels premis literaris catalans més prestigiosos. Pedra de tartera, tres: el Joaquim Ruyra i el Joan Crexells i el Premi Literatura catalana de la Generalitat; el premi de la Crítica de narrativa; el Nacional de Literatura Catalana de narrativa; el de Crítica Serra d’Or; el verd–Blai Bonet; el Prudenci Bertrana; el Jaume Fuster dels escriptors en llengua catalana i el premi Trajectòria de la Setmana del Llibre en català.
La Biblioteca pública de Tremp porta amb tota justícia el seu nom, i la seva obra ha estat traduïda a diversos idiomes.
L’obra.
Ha publicat des del 1985 fins enguany una vintena de llibres: novel·les (9); una obra de no ficció a manera de relat de viatge Camins de quietud: un recorregut literari per pobles abandonats del Pirineu; narrativa breu (5); narrativa juvenil (3); i una obra de teatre.
Pedra de tartera és segurament l’obra que tothom identifica amb Maria Barbal -em sembla que fins i tot sense haver-la llegit- potser pel fet que l’autora ha manifestat de manera sovintejada que “per la seva vida literària ho ha estat tot”, [“la meva consciència d’escriptora comença a partir de la rebuda” i, afegeixo, rebuda massivament i continuada en el temps]. A més aquesta obra ha tingut també dues adaptacions teatrals: la versió que va fer amb Joaquim Vilà i Folch i la de Marc Rosich, i una posada en escena que va recórrer diversos escenaris de Catalunya.
Pedra de tartera és l’òpera prima que situa als Pallars, creant una història ambientada en els anys de la república i la guerra civil i l’exili. Els drames de la guerra situats a l’entorn de muntanya. Hi són els pobles, els paisatges, la gent; els models de vida social i econòmica; les relacions familiars; els costums; la parla… aproximant als lectors a un territori català bastant desconegut aleshores, i més aïllat encara en els temps en els quals transcorren els fets narrats. És fàcil imaginar que l’èxit de Pedra de tartera l’estimulà per continuar treballant -podria dir aquest filó?- a Mel i metzines (1990) i a Càmfora (1992) .
Tretze anys després de la publicació de Càmfora, tancarà el cercle del Cicle del Pallars amb País íntim, ara situat l’argument a Barcelona, però que relliga els protagonistes amb la pervivència dels records de la guerra, la superació de les enemistats entre famílies i els minsos processos que la democràcia ha impulsat sobre la recuperació de la memòria històrica.
Tant les altres novel·les com les obres de narrativa breu canvien d’ambientació tant local –es traslladen a Barcelona- com cronològica, portant els temes cap a la més estricta contemporaneïtat.
No m’entretindré a fer una síntesi de les obres, però sí que vull fer referència als interessos temàtics que han estat clau per l’autora: com ara, l’univers dels conflictes personals, on aquests conflictes hi prenen un paper protagonista. A Ulleres de sol, per exemple, elabora cinc relats en cadascun dels quals els personatges tenen una relació sentimental. L’autora els acara de manera que es visualitzi el conflicte: entre una parella, una mare i una filla; germans i amics; o bé a La pressa del temps (també un llibre de narrativa breu) on, en cada història, es produeix sempre un trencament per un fet irrellevant capaç de capgirar tota una relació i una vida.
Altres obres parteixen d’un fet real conegut a través dels mitjans de comunicació, és a dir un fet públic, i per tant prendre un aspecte de la realitat per bastir un món de ficció: aquest és el cas de Escrivia cartes al cel i Emma (tot i que a mi em va semblar que aquesta darrera tenia uns ressons flaubertians –el títol i el desengany amb flaires romàntics-). I, per descomptat, en la darrera novel·la, En la pell de l’altre.
Dos elements cabdals en l‘obra de Maria Barbal són: les dones i la història.
L’autora ha manifestat que ella entén el món amb ulls de dona… No hi podria estar més d’acord! som la meitat de població, alguna cosa hi devem tenir a dir les dones sobre el món gran o petit, universal o local.
Les dones en l’obra de Maria Barbal són centrals i són normals i fins i tot extraordinàries, i sobretot versemblants. (En la meva opinió –ho dic com ho he vist- la mirada de l’autora hi és despullada d’al·legats o debats o propostes d’ideologia feminista, i particularment, ho celebro). Un ampli ventall de l’univers femení que intueixo que ha aportat molt coneixements als lectors mascles de la Maria Barbal.
La Conxa de Pedra de tartera, la Rita i la Genoveva de País íntim, l’Emma, la Palmira de Càmfora, etc… fins i tot, en aquelles que tenen un protagonista masculí clar i definit: com l’Agustí Ribera de Mel i Metzines amb la mare, la Magdalena o la Tureta, o el Fidel Sala de Bella edat amb la Simoneta, la Patrícia o la Gràcia.
I, per descomptat (que és el que avui ens convoca) la Ramona Marquès de En la pell de l’altre.
Imagino que per un escriptor és molt atractiva la figura del caràcter que transmuta, del malalt, del psicòpata… una persona que es crea una realitat i se la creu fins a les darreres conseqüències. I que, fins i tot en ser descobert en l’engany, no hi ha penediment perquè no hi ha consciència del mal provocat. Probablement víctimes d’una vida sense afecte.
La història. Si la novel·la no és altra cosa que la proposta d’una mirada sobre la realitat reorganitzada mitjançant les paraules, l’obra de Maria Barbal observa la realitat, reordena la memòria –i fa que ens hi reconeguem-, reivindica els humils, busca la salvació de la memòria individual i de la memòria coral dels perdedors de la guerra, del bàndol de les víctimes. Les seves històries són la història dels perdedors, i no només de la guerra, sinó també del franquisme, de les migracions (catalans, andalusos –Carrer Bolívia-), i dels solitaris. I utilitza el sentiment com a instrument de coneixement tan vàlid com la raó o, si més no, necessàriament complementari.
He llegit que Maria Barbal va escriure: “Escric perquè m’agrada. Perquè és una manera de viure sota d’altres pells. És a dir: per ser qui no sóc i fer allò que no faig, segurament un intent de transvestisme i d’inconformisme”.
I els seus lectors li ho agraïm.