Resum
L’article de la historiadora de l’art Dolors Capdevila és un treball de recerca sobre l’escultura, una fosa de ferro feta a Madrid, “Laboremus” de Joan Roig i Solé (Reus,1835- Barcelona,1918). Fill de fuster, inicià la seva formació a Reus; al taller dels pares de Fortuny, als quinze anys se’n va anar a Barcelona a estudiar a l’escola de Llotja i a aprendre en el taller de Vicenç Estrada i en el de Domènec Talarn la pràctica de l’ofici d’esculpir i tallar el marbre, tècnica en la qual seria virtuós. El títol de l’escultura “Laboremus” (“Treballem”) que li posà l’autor denota una finalitat didàctico-moral de l’era industrial, com una exhortació a l’aprenentatge des de la infància de les habilitats en les tasques bàsiques a les quals calia que es dediqués la població femenina adulta, que no eren altres que en les classes populars la producció tèxtil -específicament en els rams de la filatura, el tissatge, el gènere de punt i la confecció – i, en tots els casos i classes, en tenir cura de la família i de la llar.
Fitxa tècnica.- Autor: Joan Roig i Solé. Títol: Laboremus, Any: 1888. Tècnica i mides: fosa de ferro, 89 x 28,5 x 43,5 cm. Signat J. Roig, lateral esq. Inscripció: Fundido Padrós (lateral dret). Donatiu dels germans Josep i Gabriel Padrós, fet el 1902. Localització: Sala de Converses “Ramon Amigó” del Centre de Lectura, Reus.
L’escultura, exempta, representa la figura d’una nena d’uns sis anys d’edat que està asseguda en un tamboret quadrangular i té una nina tirada al terra, a la vora dels peus, com si –almenys per ara– hagués deixat de banda els jocs infantils per dedicar-se, amb total concentració, a l’exercici de les agulles de fer mitja. El que ens sorprèn és com de tan joveneta ja es pren el treball amb tanta seriositat. Està elaborada amb una tècnica molt detallista: va pentinada amb dues trenes, serrell curt i cinta amb llaç sobre el cap; el vestit és botonat de dalt a baix, amb coll camiser, manigueta curta amb llacets i amb la llargada de la faldilla, que acaba amb una tira de volant prisada, fins a sota els genolls ens indica l’edat de la nena, ja que segons les convencions morals de l’època la faldilla s’havia d’anar allargant així que augmentava l’edat. El més significatiu però de la moda femenina del moment –tant de nenes com de dones– són les botines fins a mitja cama, també botonades. El tamboret és guarnit lateralment amb un passamà compost per un galó amb cercles i per un serrell torçat. Del cabdell de llana puja per la faldilla el fil amb què la nena està confegint un mitjó. Les faccions de la nena estan perfectament dibuixades, a l’igual que els detalls de les blondes de la seva indumentària. Tot això que hem descrit són exponents de l’estil realista de l’obra i del gènere escultòric costumista.
L’artista copsa un instant anecdòtic d’una acció que continuarà durant un període de temps indefinit. La postura estàtica de la figura queda compensada per la posició dels peus i la inclinació lleu del tors. El peu esquerre s’avança mentre que el cap s’inclina cap a la dreta i amb aquest subtil contrapposto de les extremitats s’aconsegueix dotar la figura del mínim dinamisme precís com per eliminar tota possible rigidesa de la postura i fer-la del tot natural. Aquest aire senzill i natural de la figura ens comunica valors de tranquil·litat, serenitat i gràcia, claredat, modèstia, dolç encant i mansuetud. L’obra simbolitza els valors d’un poble menestral i laboriós. És possible que mentre estem a la sala conversant ni ens adonem de la seva presència, però quan ens quedem sols notem que allí hi ha una presència que ens acompanya, com un menut i tendre àngel de la llar. I comprovem que la finalitat de l’obra ha fet diana i com és de persistent encara el vell discurs de la domesticitat femenina!
El tema de l’escultura i el propi títol en llatí, Laboremus (“Treballem”), que li posà l’autor denota una finalitat didàcticomoral de l’era industrial, com una exhortació a l’aprenentatge des de la infància de les habilitats en les tasques bàsiques a les quals calia que es dediqués la població femenina adulta, que no eren altres que en les classes populars la producció tèxtil –específicament en els rams de la filatura, el tissatge, el gènere de punt i la confecció– i, en tots els casos i classes, el tenir cura de la família i de la llar. Pensadors i crítics d’art de la Il·lustració, com Diderot, van propiciar que es difonguessin amb aquest sentit, ja des de mitjan segle xviii, imatges pictòriques costumistes, derivades dels interioristes holandesos del s.XVII, que reflectissin aquests valors burgesos de l’educació femenina i que trobem en l’obra d’autors com Jean-Siméon Chardin i Jean-Baptiste Greuze i més tard, al llarg del xix –des de l’època Biedermeier i durant el Realisme pictòric–, en artistes tan coneguts com Jean-François Millet, però també en molts d’altres que no ho són tant, com l’alsacià Martin Drölling, Sebastian Gutzwiller, J.G. Meyer von Bremen, Otto Piltz, Richard Hall, Fritz von Uhde i, molt especialment, el suís Albert Anker. L’escena de la nena que fa mitja tota sola, o bé que n’aprèn amb la mare o la germaneta gran o a classe a l’escola, són recurrents i molt abundants. Curiosament coetània de la nostra escultura seria l’obra pictòrica de Joan Planella La nena obrera. “Ganarás el pan con el sudor de tu rostro” (1882) i que, confrontades, afegeix a Laboremus un sentit de certa fina ironia menestral en la diferenciació social de les dues “treballadores”, la que –amb grenyes i vestida de pàrrecs– ho és per necessitat i l’altra.
Segons Josep Iglésies, biògraf de l’escultor, hi hagué diverses versions de Laboremus en terracota, en bronze i en ferro. La del Centre, en ferro, és una versió tardana (1888) feta a Madrid. Fou una donació dels fills de Gabriel Padrós Costa (Reus, 1832 – Madrid, 1904), encara en vida del seu pare, el qual tenia al Paseo de las Delícias, núm. 60, un pròsper negoci de fundició de ferro i bronze i de construcció de maquinària industrial i material d’artilleria i d’obres públiques, que els seus fills continuarien. En terracota coneixem la versió reproduïda a La Ilustración Artística, número 54 (del 8 de gener de 1883), p. 16, que va ser presentada per l’autor el 17 de gener del 1882 a la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona com a treball del torn acadèmic corresponent i que aquesta entitat encara conserva; un altre exemplar el posseïa el poeta Apel·les Mestres, fillol de Roig, que va col·laborar en moltes de les obres del seu pare, l’arquitecte Josep Oriol Mestres; una altra –amb el seient sense ornamentar– fou del Sr. Josep Sanjuan Banús, qui l’octubre de 1928 era president de la Secció d’Art del Centre de Lectura, el mateix que oferí al Centre el bust de Marià Fortuny, obra també de Joan Roig, i que era familiar de l’escultor; i encara una altra presidia a Vilanova el despatx de Francesc Gumà i Ferran i després passà al domicili particular de Francesc Gumà i Ràfols, besnét de l’anterior. El maig del 2014 es va adjudicar en subhasta a Balclis un exemplar en terracota per 4.250 €. Roig presentà l’original de Laboremus en guix, junt amb 3 obres més, a l’Exposició Universal de Barcelona de 1888, amb un èxit relatiu, ja que li fou concedida medalla de segona classe, de plata. Tanmateix l’obra fou acollida amb comentaris elogiosos i la crònica explica que encantava totes les senyores i que si d’elles depengués li haurien donat el primer premi.
Joan Roig i Solé (Reus,1835 – Barcelona,1918). Fill de fuster, inicià la seva formació a Reus; al taller dels pares de Fortuny va començar a aprendre a fer figuretes de pessebre. Als quinze anys se’n va poder anar a Barcelona a estudiar a l’escola de Llotja i a aprendre en el tallers de Vicenç Estrada, de Ramon Padró i Pijoan i de Domènec Talarn la pràctica de l’ofici d’esculpir i tallar el marbre, tècnica en la qual seria virtuós. Va treballar molt en encàrrecs d’escultura funerària i d’escultura aplicada a l’arquitectura per als primers edificis de l’Eixample barceloní i per a edificis públics i religiosos, com el frontispici del Borsí del carrer d’Avinyó o la portalada nova de la Catedral, i excel·lí en el retrat i en la petita estàtua de saló. Del 1873 al 1876 tingué a càrrec seu la càtedra d’escultura de l’Escola de Belles Arts. Hi ha també importants obres seves a Reus, a Comillas i al Museu de Montserrat. Al seu taller es formaren escultors de primera fila com Fuxà, Alentorn, Clarasó i Josep Campeny.
En la seva producció versàtil –que s’estén des del regnat d’Isabel II fins a l’època de la Restauració, s’incrementa durant “la febre d’or” i s’estronca sobtadament el 1888– conflueixen l’herència neoclàssica del seu admirat Damià Campeny, les teories romàntiques dels seu mestre Pau Milà i Fontanals i una predilecció personal pel realisme anecdotista d’obres com Laboremus i La dama del paraigua del Zoo-Parc de la Ciutadella. La manca de retoricisme i també d’ambició professional es fa palpable en els seus discrets i elegants àngels de cementiri d’ales plegades enfront de l’espectacular enlairament d’ales dels àngels dels seus famosos contemporanis els germans Vallmitjana. Però, posats a triar, sempre ens quedaríem en companyia del Laboremus o de l’àngel magnífic del mausoleu de la família Abelló del Cementiri de Reus, dues tipologies formals diferents d’un mateix i sublim ideal estètic.