Trobo al currículum d’Eduard López Mercadé (Reus, 1961): «Llicenciat en Dret. Es va iniciar professionalment com a corrector d’estil i periodista en la premsa local. Començà a publicar a diversos mitjans a la xarxa a partir de 2007.» Acabo de rellegir El rastre del penitent (2019), l’obra cimera de la seva producció escrita, i m’ha incitat a escriure, a través del present article, un breu memoràndum que repassi allò que ha estat exclusivament el periple literari de l’autor els darrers quinze anys, d’aleshores ençà. Deixo de banda la seva lloable tasca en el camp de la integració social. El nostre personatge, que alguna vegada utilitza el nom de ploma Franz Appa, es podria qualificar de perifèric dins els límits del sistema. És un activista bellugadís, animós i tastaolletes, sigui dit tot en el millor sentit de les paraules, i resumir el seu neguit polifacètic farà que hagi de simplificar per força. Apel·lo, doncs, a la commiseració de l’eventual sapiència de qui em llegeixi davant de la modesta presentació que tot seguit ofereixo.
Diré d’entrada que l’estrena pública del 2007 a què al·ludeix Eduard López al començament es va produir dins de l’autoanomenat Col·lectiu d’antiartistes, que encara manté un blog amb aqueix nom. Ell mateix el presentava a través d’una mena de manifest on afirmava:
Aquest no és un atemptat contra l’art ni contra els artistes. Aquest vol ser un atemptat contra l’art amb artistes i contra els artistes dins l’art. No vol ser una negació de l’art, ni tampoc un enèsim intent de definició del concepte d’art. Vol ser més aviat un alliberament de l’art d’un cert concepte d’artista i un alliberament de l’artista d’un cert concepte d’art.
L’art que promovia, i que en certa manera ha seguit promovent, era, en les seves pròpies paraules, no professional, fonamentalment gratuït i democràtic, entenent per democràtic el creat per una majoria envers una majoria. Trobem el document a http://manifestantiart.blogspot.com/
Uns quants anys després, el 2016, va dirigir els darrers números de l’efímera revista digital Lemúria, dedicats a temes com sobiranismes, repressors o refugis, i que s’ofertava així: «Lemúria és un altre continent, una terra imaginària on escriure és construir la utopia. Els seus habitants, els lèmurs, expliquen tot tipus d’històries amb un ritme pausat, amb paciència. Les peces textuals que trobem a la revista, doncs, s’adiuen a aquesta manera de viure.»
L’univers en vers d’Eduard López
La poesia, escrita o musicada, en català o en anglès, ha estat uns dels camps predilectes d’Eduard López. És autor d’un bon nombre de poemes, que ha donat a conèixer sobretot a partir de mitjans anys deu, en lectures i a través de la xarxa, recollits en compendis com Besllums o Dietari de la catàstrofe. Referit al primer, la també poeta Carme Andrade, assegura que:
Eduard López ens convida a fer un passeig per la ciutat de la desitjada llum, on l’instant espuri del jo poètic arrela en una terra de conformitats, bella i aspra; on els arbres són interrogats per la paraula poètica i on les besllums —aquestes clarors que hi són i no hi són— apareixen i desapareixen talment com ocorre en el cel dels nostres dies.
L’autor, aquí, mostra la cara més lírica, i per un moment em permeto d’utilitzar la paraula una mica irònicament.
Ara, l’«obra» poètica més celebrada d’Eduard López és la del Safareig Poètic, que sense proposar-s’ho va batejar amb aquest nom una mica destraler i propi del Rector de qui enguany commemorem el quatre-centè aniversari del traspàs. Es tracta d’un altre col·lectiu, de composició flotant, autodefinit com d’«art d’acció» i que es publicita a Facebook, a través de la pàgina que duu el nom de l’entitat, com un «espai de trobada d’amants de la poesia que vulguin aportar lectures de poemes». Va ser fundat per Eduard López a Reus, el 9 de juliol de 2015, a semblança de Terrabastall Poètic de Reus, iniciat aquest a la mateixa localitat poc mesos abans i liquidat l’octubre de 2022. El Safareig opera des de la pàgina https://www.facebook.com/profile.php?id=100057862381350
L’activitat del grup s’articula al voltant de jams (o simples lectures) temàtiques d’ampli i dispers espectre i de periodicitat aproximadament mensual, que han recollit la participació, pel simple sistema d’al·luvió, d’un ampli espectre de persones interessades de manera diversa per la poesia, amb especial interès transversal per les líriques catalana i estatunidenca actuals. També ha participat en nombroses presentacions de publicacions alienes en biblioteques o llocs d’esbarjo, i ha presentat muntatges i posades en escena al voltant de la poesia, de la literatura en general i de les arts plàstiques. Publica la revista digital del mateix nom, composta i coordinada pel mateix Eduard López, de la qual n’han aparegut ara tretze números, localitzables a: https://www.facebook.com/permalink.php?story_fbid=pfbid0zcgNo8xYxHQQTnjLBVvj9Ya5sWg4q3Wor9jYtyUPAfKvmaxv8LLeas4aigntnNoal&id=487845501372470&locale=ca_ES
L’univers en prosa d’Eduard López
La producció en prosa d’Eduard López, ultra diverses narracions esparses, s’agrupa en dos blocs: per un costat, els tres llibres publicats a l’editorial mallorquina ifeelbook entre 2014 i 2019; per l’altre, la trilogia novel·lística de Tríbalix, que es pot descarregar al seu blog: https://antiartistes.wixsite.com/eduardlopezmercade/desc-rregues
El primer bloc s’inicia amb Interseccions (2014), compendi de vint relats, on, segons Sandra D. Roig, «els personatges es van rellevant per confegir les seves petites grans històries, unes històries que conviden a la reflexió intima mentre observes per la finestra cada una de les vides que componen el llibre».
El segon lliurament, Tavanne (2018), compila les peripècies explicades per diferents narradors ficticis residents a una illa mítica i també imaginària on s’havia establert una colònia de catalans, perduda al triangle de les Bermudes i que dona nom al recull.
El tercer llibre és El rastre del penitent (2019), el més ambiciós de tota la producció de l’autor, i fruit de tres anys d’indagacions. Ressegueix la vida de Josep Amill Piñol, un personatge seductor, tèrbol i d’una temeritat més enllà de la versemblança. Amill és un oportunista, hàbil en l’estafa i en l’engany, capaç de moure’s amb una sagacitat inaudita tant en l’ambient pútrid del franquisme oficial com en el de l’exili antifranquista i de la resistència armada interior, des del final de la Guerra Civil fins al seu assassinat el 1967. L’obra és un documental novel·lat, redactat seguint els models de la moderna literatura del jo, ran de l’encàrrec personal de la filla del protagonista en l’intent de recuperar la memòria de son pare. Josep Amill havia nascut el 1922 a Torms, a les Garrigues, i va rodar per infinitat de domicilis, inclosos una àmplia varietat d’establiments carceraris, però sabem del cert que es va casar el 1954 i que d’aleshores ençà tenia el domicili familiar a Reus, on, però, ell només residia molt esporàdicament, dedicat a tripijocs que no s’han pogut determinar del tot, potser de vegades relacionats amb activitats mercantils opaques. Se suposa, sense tenir-ne plena constància documental, que el funambulisme del doble joc, treballant com a espia o informador per la policia política i per l’exèrcit franquistes i alhora per algunes organitzacions antifranquistes, és el que va portar a ser torturat fins a la mort per part de la primera, que va disfressar oficialment el decés com a conseqüència d’un indeterminat accident de circulació.
El que va fer Eduard López és transcriure, a més de papers privats, la documentació jurídica i policial referida a les múltiples causes en què es va veure implicat Josep Amill i treure’n l’entrellat fins on li fou possible. El relat és declara estrictament fidel als fets documentats, però sovint pren la forma novel·lada convencional en la suposició de com va poder esdevenir en detall allò que els atestats resumeixen. La narració és en tercera persona i amb un punt de vista omniscient, en la línia de l’anomenada «novel·la de no ficció», amb què Capote es va referir a A sang freda. Però el recurs persistent als clixés tòpics en adjectivar l’ambient i l’època descrits fa que acusi una fredor que alguna vegada arriba a la banalitat insubstancial. Tot i que l’ambient d’El rastre del penitent és correlatiu al d’algunes novel·les de Marsé i de Rodoreda, hi trobem a faltar el suggeridor alè poètic, epígon de l’spleen baudelairià, que fa captivador l’estil d’aquells dos. El recurs utilitzat per Eduard López és el d’introduir dos periodistes simulant que condueixen la investigació quan en realitat és només obra seva. D’aquesta manera queden justificats els buits temporals en l’acció descrita i també li permeten especular sobre la realitat factual en les zones en què li manca informació.
La qualificació de «documental novel·lat», utilitzada per Eduard López, per catalogar el gènere híbrid practicat, curiosament s’adiu també a la recent novel·la de Montserrat Corretger La pensió d’alemanys, aquesta localitzada de ple a la ciutat de Reus, mentre que a l’obra de López el «protagonisme» reusenc, tot i ser substancial, pesa menys dins l’argument i queda difuminat amb un vel pudorós pel que fa a les localitzacions de la geografia urbana. De totes formes, val la pena remarcar el parentiu indicat en ambdues novel·les, publicades pels dos convilatans, al marge l’un de l’altre, amb poc més de tres anys de diferència. És de lamentar que els respectius autors hagin hagut de recórrer a editorials distants, mallorquina una i valenciana l’altra, perquè a Reus, somorta en un cofoisme atrotinat, no hi ha cap empresa capaç d’emprendre una publicació d’aquesta mena.
Bé, el cas és que el nostre intrèpid escriptor ha ordit un segon bloc narratiu, un conjunt de tres novel·les de ressons autobiogràfics i d’una anàlisi interior aclaparadora, sovint massa detallista, escrites els darrers quinze anys, publicades a la xarxa i que es desenvolupen a la comarca imaginària de Tríbalix, al sud de Catalunta: El fons europeu, Cul de món i Llengua de foc i altres contes de Pradafonda. La darrera, segons el mateix autor:
[…] es tracta d’un conjunt de relats ambientats al poble de Pradafonda. Abasten un període temporal de set anys, de 2015 a 2022, ja que van anar apareixent anualment, dedicats a la meva filla Aleida. Conformen així una mena de crònica improvisada de l’evolució d’un dels períodes més transcendentals de la nostra història com a poble. La de Pradafonda, doncs, és una representació, espero, de tants pobles catalans.
En conclusió de tot plegat, em sembla entendre que per Eduard López la literatura, enllà del virtuosisme discursiu, és un vehicle, oportunament utilitzat, de comunicació amical, d’introspecció anímica i d’expressió de les inquietuds polítiques.