La Maria Misericòrdia Arnavat Musté neix el 1940 en el si d’una família de classe popular, son pare era ebenista i sa mare, mestressa de casa. Tots dos tenien interessos culturals, especialment el pare, tant per la seva professió com per la seva passió per la música; era tenor i formava part del Cor Eco de Clavé, del qual en va ser president una bona colla d’anys. Socis del Centre de Lectura, la M. Misericòrdia passava moltes tardes a la biblioteca gaudint d’una de les seves aficions, la lectura.
Ella era la major de tres germans. Va començar la seva formació al col·legi de «Donya Carme Sabaté» al raval de Martí Folguera, el curs 1944-1945. Comença el batxillerat a l’Institut Gaudí l’any 1950 i demana de poder fer un curs i mig entre juny i setembre. Els professors van quedar astorats de veure que una nena tan petita tingués tan clar què volia estudiar i com ho volia fer. És per això que davant la seva insistència van accedir-hi. Acaba el batxillerat als quinze anys, la qual cosa li suposà no poder accedir a «La Escuela Superior de Bellas Artes San Jorge» de Barcelona per no tenir el 16 anys, edat mínima per fer-hi l’ingrés.
Davant la perspectiva d’un any en blanc decideix estudiar altres disciplines. Es matricula a l’Escola de Maestria Industrial, i es treu el títol d’oficial avicultor. Fa també un curs de ceràmica, modelatge i dibuix, alhora que s’inscriu a l’Escola d’Art del Centre de Lectura on estudia dibuix, pintura i història de l’art.
A finals dels anys 50 del segle passat era costum que els diumenges les famílies anessin a passejar a la Boca la Mina o al santuari de Misericòrdia. Ella sempre portava un bloc de dibuix i un llapis per tal de fer esbossos dels paisatges que veia; el mateix que feia des del terrat de sa casa. Les calderes de la fàbrica del Gas van quedar immortalitzades en dos dels quadres que se’n conserven.
Va estudiar tota la carrera com a alumna lliure, la qual cosa volia dir que només anava a Barcelona el juny a fer els exàmens i durant la resta de l’any treballava a Reus. Del 1956 al 1964, va fer de secretaria de direcció a Assessoria Mercantil, que primer estava ubicada al carrer de Sant Llorenç i després es va traslladar al raval de Santa Anna. Va rebre classes de diversos professors, entre ells, de la Sra. Alberic, del Sr. Constantí Gavaldà, del Sr. Pere Calderó i, molt especialment, de la Magda Folch.
Gran amant de la música, l’instrument que més li agradava era el violí. L’any 1958 va començar a rebre classes de solfeig i violí a l’acadèmia del Sr. Josep Gibert, director del Cor Eco de Clavé. La seva germana recorda: «molts dies, per no dir tots, de petits, en aixecar-nos, els tres germans cantàvem algun que altre bocí d’una sarsuela, que ens sabíem molt bé. A casa nostra el cant i la música va estar molt present tota la vida».
Ben aviat comença a participar en diverses exposicions. Participà en les col·lectives de pintura dels anys 1956, 1957, 1958 i 1960, on presenta dos quadres. Al «Salón de Artistas Locales», organitzat per l’Ajuntament de Reus i instal·lat al Centre de Lectura, s’hi presenta en dues ocasions: a l’edició XIX amb Bodegón i Las cinco artes, i, a la XXIV, amb Paisaje, que representa les calderes de la fàbrica del Gas de Reus, amb la consecució del premi Dr. Codina Castellví, atorgat pel patronat de la Fundació Ajuntament de Reus 1958; uns quadres que formen part de la col·lecció del Centre de Lectura.
L’any 1963 es presenta també a la Medalla Fortuny —que era un concurs exposició de pintura, dibuix i gravat, organitzat per l’Ajuntament de Reus— amb dos quadres: Composición i Dos Generaciones.
Una altra de les seves dèries era l’escriptura, la qual cosa la porta a participar en el Concurs Literari Emissora Ràdio Reus, i en guanya el segon premi.
Amb 20 anys accepta l’encàrrec de fer un monument en honor del músic Josep Anselm Clavé. El 26 de juny del 1960 se’n posa la primera pedra i el 6 de novembre del mateix any s’inaugura el monument a la confluència del passeig de Sunyer amb el passeig de Mata. La festa va ser un èxit, amb una gran afluència de públic, autoritats i cantaires vinguts de tot Catalunya per tal de fer els honors al mestre Clavé.
Malauradament, anys més tard va ser enderrocat, sense cap tipus d’explicació per part de les autoritats. En el seu lloc, actualment, hi ha la Font del Triptòlem de Joan Rebull.
El juny del 1962 obté el títol de professora de dibuix i pintura a l’Escola Superior de Belles Arts Sant Jordi de Barcelona. El curs següent comença com a professora a l’Institut Gaudí. Dos anys més tard guanya l’oposició del cos de numeraris del professorat i l’any 1979 la trobem ja com a catedràtica de dibuix a l’Institut Salvador Vilaseca. Mentrestant cursa els estudis de graduat social a l’Escola Social de Barcelona, titulació que obté el setembre del 1976. El 1980 convalida els seus estudis per ser llicenciada en Belles Arts.
Tant a l’Institut Gaudí com al Salvador Vilaseca, desenvolupa diversos càrrecs directius, a més a més de ser la cap del Departament de Dibuix i Arts Plàstiques.
Compromesa amb l’educació i amb el seu afany per millorar l’ensenyament de les arts, forma part de diversos fòrums de debat i programació. Així, és membre de la Comissió Mixta del Departament d’Ensenyament i la Universitat, sent la representant de la província de Tarragona. Participa en la programació de la matèria de Dibuix Tècnic de COU i en l’elaboració de les proves de Selectivitat.
Ella considera l’art com un instrument d’aprenentatge que permet fomentar les capacitats i fer créixer l’alumne com a persona, la qual cosa suposa una renovació en el món educatiu de les arts. Cal, doncs, una nova manera d’ensenyar. Experimenta primer amb els seus alumnes i després amb diversos grups de control alhora que escriu material teòric i propostes pedagògiques.
En un moment en què s’estaven dissenyant els nous batxillerats, entre ells l’artístic, s’involucra en la reforma de l’ensenyament secundari que porta a terme la Generalitat de Catalunya als anys 80 i comença a treballar com a tècnica superior i dissenyadora de l’Àrea d’Educació Visual i Plàstica de la Generalitat; després es converteix en inspectora i és la coordinadora del Batxillerat d’Arts Plàstiques. El seu prestigi com a investigadora en el camp de la pedagogia la porta a ser membre de la World Association for Educational Research i de l’Associació Internacional d’Educadors per mitjà de l’Art (SEEA), entre altres prestigioses entitats.
És escriptora, docent, investigadora i crítica d’art, conferenciant i articulista de llarga i preuada trajectòria, de discurs extremament precís i expressió amable.
A escala local, participa en la vida cultural de la ciutat tant en l’àmbit personal des del Centre de Lectura, on és membre actiu de diverses seccions com la de Música i la d’Art, com en l’àmbit institucional des del Consell Assessor d’Art de l’Institut Municipal d’Acció Cultural i del Consell General del Museu Comarcal Salvador Vilaseca.
Fa incursions en el camp de la literatura i la poesia. Publica Oneig, Diàlegs per a una sola veu i Herba maia, on barreja diverses tipografies i text amb imatges. Combinacions que ens recorden el futurisme i el cubisme i que alhora resulten molt actuals.
És autora de nombroses col·laboracions en publicacions tant locals com nacionals. Només en citarem algunes. Així fa el pròleg de Pinzellades de Maria Cabré, 1982. Aporta tres poemes a Antología de poesía Española Contemporánea, 1984. És coautora, junt amb Anna M. Guardia, del llibre Educació per mitjà de la Plàstica, 1987. Té un article al diari Avui «No sempre veiem allò que mirem», 1986. Etc.
Una altra de les seves facetes és la de conferenciant. Els cursos 1976-77 i 1977-78 fa unes xerrades a l’Escola de Magisteri de Tarragona sobre «La creativitat en el nen» i el curs 79-80 en fa una a l’Escola d’Art de Reus.
Menció a banda mereix la seva intervenció en els homenatges que la ciutat feu a dos grans artistes reusencs: Modest Gené i Ceferí Olivé.
L’any 1984, amb motiu del 70è aniversari del naixement de l’escultor Gené i del primer any del seu traspàs a Guinea, pronuncià una conferència a la Sala de Plens amb el títol «Modest Gené Roig, missioner de l’art».
El 15 de desembre del 1989, es presentà el llibre Ceferí Olivé, aquarel·lista; la introducció, feta per ella, porta el títol d’«Apropament a la dimensió artística de Ceferí Olivé», i resulta un estudi imprescindible per conèixer l’obra del pintor.
De tarannà afable, enamorada de la seva feina i sempre disposada a donar un cop de mà a les persones que ho necessitaven. Els seus alumnes la recorden com una dona amb molt de caràcter, sempre alegre i que feia les classes molt atractives en uns moments en què no era l’habitual. «Esperàvem les classes de dibuix amb deler, ens divertíem, apreníem. Ella feia que cadascú aprengués al seu ritme. Mai ens renyava, ans el contrari, tenia una paciència infinita amb nosaltres», em comenta un del seus alumnes.
A més a més de tota aquesta trajectòria professional, la família era molt important per a la M. Misericòrdia que era mare de quatre fills en un temps en què la dona era la responsable de l’organització de la casa i dels fills. A més, tenia una bona colla amics i parents. Mai els desatenia, ans el contrari, encara trobava temps per enviar felicitacions a amics i familiars.
Com s’ho feia?, només ella ens ho podria explicar. Era molt organitzada i capaç d’arribar arreu. Un dels seus fills ens comenta que aprofitava molt les nits. «Era habitual sentir la màquina d’escriure fins a altes hores de la matinada. Sort que van aparèixer els ordinadors, va ser una de les primeres en tenir-ne.»
«A l’estiu li agradava anar al mas. Prenia l’ordinador i aprofitava per avançar feina. Era normal tornar a altes hores de la nit sense fer soroll i trobar-te-la escrivint i escoltant òpera, música que li encantava», ens comenta una filla.
La seva capacitat d’organització la feia arribar arreu. Malauradament ens deixà massa aviat, el 14 de desembre del 1993; una ràpida malaltia li segà la vida en ple procés creatiu i amb una exitosa activitat professional.
Del seu llibre Herba maia, el poema «Soledat»:
Soledat, fera incerta,
Que braoles mal llamp,
I despulles el vent.
Brides abraçadores,
Entremades, fan relliscar
Les angoixes,
Més enllà del pensament.
Soledat,
Fera incerta,
Soledat,
Lànguida companyia,
Quan no ets volguda,
Soledat,
Per què et fas tan punyent?
Altres obres de l’autora:
Nota: Voldria agrair la col·laboració de la seva germana Glòria i dels seus fills, que m’han permès endinsar-me una mica més en la personalitat polièdrica de la M. Misericòrdia Arnavat Musté, una dona forta, referent per a moltes altres dones.
Altres articles
-
Portada
-
L’empremta de Lluís Domènech i Montaner a la ciutat de Reus. Una anàlisi de la seva arquitectura
-
El llegat de Domènech i Montaner, un gran atractiu per a Reus
-
Lluís Domènech i Pere Caselles, un tàndem per al Manicomi de Reus
-
A propòsit d’alguns projectes «menors» de Lluís Domènech i Montaner descoberts a l’Arxiu Històric Municipal de Reus