Maria Pascual (Reus, 1900 – 1982).
Darrere d’una de les obres més emblemàtiques del fons d’art del Centre de Lectura el tors Dona nua de Pablo Gargallo, ubicada actualment al vestíbul de l’entitat, s’hi amaga el nom d’una artista poc coneguda: Maria Pascual i Pellicer.
Maria Pascual va ser presidenta de la Secció d’Art del Centre de Lectura els anys trenta del segle passat.[1] L’any 1934 va organitzar una exposició de l’escultor Pablo Gargallo. Aquesta seria, de fet, la darrera exposició en vida de l’artista. Només tres dies després de la inauguració, va morir a conseqüència d’una broncopneumònia a l’Hotel de Londres de Reus. Tot i que l’artista venia d’exposar a la galeria Brummer de Nova York i a la Sala Parés de Barcelona, la seva situació econòmica no era gens folgada. El 28 de desembre els socis del Centre de Lectura van comprar l’obra Dona nua mitjançant una subscripció popular que va servir per fer front a les despeses de l’enterrament. A la biblioteca es conserva una carta de la vídua Magalí Gargallo dirigida a Maria Pascual on agraeix als socis el seu gest. En aquesta carta també es tracten aspectes tècnics i logístics de la compra de l’obra.[2] És important tenir present el paper clau de Magalí Gargallo en l’obra del seu marit. Així ho explica Pierrette Gargallo (filla de l’escultor) arran de l’exposició antològica al Palau de la Virreina del centenari del naixement de Pablo Gargallo:[3]
La tasca callada de la meva mare, Magalí, es pot considerar, de fet, la meitat de l’obra de Gargallo: ella es va encarregar de comprar materials, de classificar… de tot el que és necessari per a fer i donar a conèixer una obra d’art!
A part d’organitzar l’exposició i l’adquisició posterior de l’obra, Maria Pascual va realitzar la màscara mortuòria, en guix, de l’artista aragonès, com era costum en personalitats destacades. Actualment, aquesta peça forma part del fons d’art del Centre de Lectura fruit de la donació del fill de l’autora. A tall d’anècdota, el poeta Gabriel Ferrater, amb un to sarcàstic, deia als amics: «La tia Maria ha matat el Gargallo per poder-li fer la mascareta» (Solé Barberà, 1972; Romero, 1972; Massó, 1972).[4] La relació amb la família Gargallo va continuar, especialment amb la filla, Pierrette Gargallo que també era escultora.
Maria Pascual era filla d’una família benestant de Reus. Eren propietaris de la Sedera del Pascual situada al xamfrà amb els ravals de Jesús i de Martí Folguera, on actualment hi ha l’hotel Gaudí. Es va casar amb Amadeu Ferraté Gili, tiet de l’escriptor Gabriel Ferrater i Soler que era fill d’un dels seus germans, en Ricard. L’Amadeu Ferraté va ser sotspresident del Centre de Lectura i un dels regidors que va proclamar la república el 14 d’abril del 1931.[5]
Pel que fa a l’obra de Maria Pascual sabem que el seu treball era conegut a escala local. La família disposa de diversos documents on se la convidava a participar en mostres d’art i a concursos.
Com a exemple d’això trobem una carta d’agraïment que li escriu l’alcalde Enric Aguadé Parés per la seva entusiasta col·laboració durant la celebració del centenari del naixement del pintor Marià Fortuny, així com per haver prestat valuoses obres de la seva col·lecció particular que, com diu el text, «contribuyeron a dar excepcional importancia y mayor relieve artístico a las Exposiciones con tal motivo celebradas».
El juny del 1940 l’alcalde accidental de Reus del moment, Joan Bertran Borràs, la convida a participar al «Salón de artistas locales con motivo de las próximas fiestas de San Pedro».
El també alcalde Antoni Valls Julià va convidar Maria Pascual a participar durant les festes de Sant Pere de l’any 1941 al «Salón de Arte Local, Medalla Fortuny». En la invitació posa èmfasi a «su valiosa colaboración».
Maria Pascual també va rebre la proposta personalitzada per participar al «Primer Concurso Exposición Nacional». Es tractava d’un concurs promogut per l’obra «Educación y Descanso»,[6] el primer premi del qual consistia en l’ampliació d’estudis a Itàlia.[7]
L’artista reusenca, com molts escultors de la seva època, portava a fondre les seves obres a un famosíssim taller de Barcelona. L’escultor Lluís Gómez, en una carta al seu marit Amadeo, demana instruccions per recollir obres de Maria Pascual al taller Bechini[8] i també li demana que convenci la seva dona per tal que participi en la mostra col·lectiva que estan preparant al Centre de Lectura:
Asimismo le agradeceré que me indique algunas instrucciones sobre las obras que de su Sra. esposa debo pasar a recoger por casa Beccini (el fundidor y escultor). Pues todos opinamos que será para nosotros una satisfación immensa y un honor el que su Sra. Esposa se digne acompañarnos en nuestra exposición. Le recomendamos encarecidamente que logre convencerla para que aporte su valioso concurso, pues tendríamos una gran desilusión y contrariedad si nos lo negase […].
Maria Pascual també va participar en l’exposició col·lectiva de l’associació de conreadors de les arts al saló d’actes del Centre de Lectura que es va dur a terme del 26 de juny al 6 de juliol del 1930. En la mostra hi varen participar quinze pintors i tres escultors,[9] essent ella l’única dona de l’exhibició. Hi exposa dos bustos amb el mateix títol: Retrat.
La revista D’ací i d’allà, magazine català d’estil europeu publicat a Barcelona, en el número d’agost del 1929, publicava una pàgina sencera amb imatges d’obres de Maria Pascual sota el títol de «Tres obres de Maria Pascual». El text era el següent:
Aquesta escultora reusenca, si fa no fa desconeguda del nostre públic, té no obstant unes qualitats de concepció i de tècnica que sol·liciten l’atenció dels entesos. És dels primers valors femenins que es revelen en el severíssim art de les estructures.
Les obres que es reproduïen a la revista eren Nu de dona de grandària natural, Retrat d’infant i Bust. Com a curiositat i en mostra del seu tarannà, en el mateix número d’aquesta revista hi trobem un article escrit per Pablo Picasso (pàg. 15): «Reflexions sobre l’art Modern», i també una crítica sobre el film: Un Chien Andalou, dirigit per Luis Buñuel, que s’acabava d’estrenar .
L’artista tenia amistat amb l’escriptor Marià Manent i amb la seva esposa. De la lectura de la seva correspondència només trobem paraules d’admiració cap a l’obra de Maria Pascual. Marià Manent seguia de prop el procés de creació del treball de l’escultora, tal com ho podem llegir en una de les seves cartes dirigida a Maria Pascual:[10]
Quan torni a saludar-los confio veure acabada la seva escultura. Ja aquell dia tenia una bellesa, una castedat! Només una ànima i una mà de gran artista saben dotar la matèria d’aquella inefable «aura» espiritual.
Josefina Segimon, esposa del poeta, en una carta també dirigida a Maria Pascual explica les sensacions que va experimentar en rebre unes fotografies d’obra recent de l’artista:[11]
Encara que facis veure que t’enfadis, et participo que en veure-les m’he quedat tan sorpresa ¡, que he pensat de seguida amb una exposició que hi ha hagut d’un gran escultor que es diu Mestrovitch,[12] i t’asseguro que les teves obres les trobo molt millors… Creu-me i pensa que és veritat el que et dic. A tu t’esperen dies de glòria. En Marià està encantat amb les fotos i de seguida anirà a veure al seu amic. Tu no saps lo contenta que estic de que una persona d’un talent i d’una ànima d’artista tan grandíssima com tu, m’honori amb la seva amistat […].
Les fotografies que es mencionen a la carta són les de les obres que es
publicaran a la revista D’ací d’allà.
Això s’explica a partir de la següent carta de Marià Manent a Maria Pascual:
Distingida amiga; moltes gràcies per les fotografies que a la fi s’ha decidit a enviar-me. La felicito una vegada més. Les seves obres tenen una vida i una dolçor extraordinària. El nen, que no havia vist acabat, és magnífic. El nu de dona, que bonic en aquesta fotografia! Té una serenitat i un equilibri que només es troben en l’art veritable il·luminat d’un reflex espiritual.
Avui mateix he deixat les fotografies a l’amic Carles Soldevila. Abans les he ensenyades a en Màrius Gifreda (director de La Gaseta de les Arts), que diu que temps enrere va parlar amb vos a Reus. Li han interessat moltíssim i li hauria agradat publicar-ne alguna a la seva revista, però passa el següent; un número està a punt de sortir i l’altre ja està imprimint-se; després, durant l’estiu, suspenen la publicació i el corresponent al mes d’octubre va tot dedicat al castell de Peralada. Això vol dir que no li hauria pogut publicar les fotos fins al novembre, i per això ha preferit donar-les al D’ací d’allà. Però en Gifreda s’ha interessat tant i tant sincerament per l’obra de cos (perquè a mi, modèstia a part, en aquestes coses és una mica difícil d’enganyar-me) que m’ha indicat que té moltes ganes de fer-li una visita per formar concepte directament de les seves escultures i poder així acompanyar d’un comentari les fotografies que publicarà després de l’estiu. En aquest sentit, i segons m’ha dit, li escriurà un d’aquests dies.
Ja ens veurem algun dia, si Déu vol, aquest estiu. A veure si vos treballarà força. Pensi que té l’obligació de fer-ho. Per desgràcia, a Catalunya no hi ha pas un excés de gent interessant i els que ho són de bo de bo han de fer bondat.[13]
Quan es publiquen les obres de Maria Pascual a la revista D’ací d’allà el director de la revista és el citat Carles Soldevila. Tot i l’interès que sembla mostrar en Màrius Gifreda, el treball de l’artista reusenca no es pot trobar a les pàgines de La Gaseta de les Arts; aquesta revista es va deixar de publicar el gener de l’any següent.
Acompanyant aquest article reproduïm les imatges que es conserven de les obres de Maria Pascual. La majoria de les peces són bustos de nens, nenes i dones. També hi ha diverses peces de dones de cos sencer. Dues obres singulars, la d’un nen petit de cos sencer, nu, amb el braç alçat i la d’un adolescent que avança oferint la seva mà a l’espectador. La temàtica de les obres i la factura desprèn una mirada atenta al model. Algunes de les peces recorden el treball de l’escultor Joan Rebull, contemporani de Maria Pascual; de fet, es coneixien.
A partir del material al qual he tingut accés gràcies al fill de l’autora, Gabriel Ferraté i Pascual,[14] es pot dibuixar el perfil d’una persona rodejada d’artistes. Era amiga, entre d’altres, de l’artista Magda Folch, tenia en estima el conegut dibuixant de l’època Bon, es relacionava amb Marià Manent i Pierrette Gargallo. Va ser membre actiu de la Secció d’Art del Centre de Lectura. Durant tota la seva vida va seguir les exposicions dels seus artistes de referència; això s’evidencia amb diversos retalls de publicacions sobre exposicions que guardava i que encara es conserven entre els seus papers.
El seu fill recorda que quan ell li preguntava pel seu treball com a escultora la seva mare li havia dit més d’una vegada, referint-se a ell, «vaig fer l’escultura definitiva i vaig deixar de treballar».
Aquestes línies no són res més que
una aproximació a l’obra d’una artista que el temps ha anat tapant amb una
pàtina d’oblit. Una dona activa, apassionada i compromesa, el treball de la
qual es dissol dins les circumstàncies socials de la seva època, acompanyada de
la desídia cíclica envers l’art i la cultura i, especialment, l’art i la
cultura feta per dones fins ben passats els dos primers terços del segle xx. L’aprofundiment en l’estudi del seu
treball planteja molts interrogants, la resposta als quals es podrà començar a
dilucidar, possiblement, a partir d’estudis posteriors. Aquests, però, hauran
d’esperar a la fi del confinament apàtic que estem patint en aquests temps
confusos.
[1] Ramon Gomis (1998). El Gabriel Ferrater de Reus. Barcelona: Proa, pàg. 13.
[2] Conveni signat entre Gabriel Ferraté i Pascual i el Centre de Lectura amb la col·laboració de Benet Oriol i Andreu. En aquest document es deixa constància de la donació de dues cartes de Maria Pascual dirigides a Magalí Gargallo. Els documents parlen del procés d’adquisició del tors de l’autor Pablo Gargallo situat al vestíbul del Centre de Lectura.
[3] Avui, dijous 2 d’abril 1981.
[4] Ramon Gomis (1998). El Gabriel Ferrater de Reus. Barcelona: Proa, pàg. 13.
[5] Arxiu Històric Municipal de Reus (AHMR), Llibre d’Actes, 1931, fol. 1-3.
[6] L’obra sindical Educación y Descanso (EyD) va ser una organització de tipus cultural i recreativa, dependent de l’Organització Sindical Espanyola, que va existir a Espanya durant l’època de la dictadura franquista, entre 1939 i 1977. EyD estava dedicada a promoure i realitzar tot tipus d’activitats artístiques, culturals i esportives per part dels treballadors (en la terminologia franquista «productors»).
[7] Amb data: 10.03.1941 i signada per P. Vidiella i F. Llevat.
[8] Federico Bechini, escultor italià establert a Barcelona abans de l’Exposició Universal de 1888, va obrir un taller especialitzat en la talla del marbre que va intervenir de forma decisiva en algunes escultures emblemàtiques del Modernisme, d’artistes com Josep Llimona o Miquel Blay. D’altra banda, els seus fills Gabriel i Josep, que van continuar el negoci patern, van absorbir, cap a 1924, la Foneria Staccioli i van assolir un prestigi considerable amb la fosa de bronzes a la cera perduda. Així, la marca «Bechini Fundidor. Barcelona» apareix en nombrosos exemplars en bronze d’obres de Josep Clarà o Manolo Hugué, entre molts altres escultors del Noucentisme. (Mercè Doñate Font (2015): «Els Bechini, marbristes i fonedors», RACBASJ. Butlletí XXIX, pàg. 113.)
[9] Antoni Bescós, Laureà Bonet, Alexandre Coll, Gómez Masip, Luis Gómez, Francesc Guinart, Carles Llobet, Joan Marcè, Josep Picó, Ramon Ribes, Josep Rovira, Pere Segimon, Ignasi Vidal, Joan Vila Puig, G. Vila, Llorenç Cairó, Francesc Carulla i Maria Pascual de Ferraté.
[10] 11.09.1928
[11] Barcelona, 14.01.1930
[12] Fa referència a l’escultor iugoslau Mestrovich, que va participar a l’exposició Universal de Barcelona l’any 1929.
[13] 12.06.1929
[14] Gabriel Ferraté i Pascual (Reus, 1932) és enginyer industrial i perit agrícola. La seva activitat professional, científica i investigadora s’ha centrat en els camps de la informàtica, l’automàtica i la robòtica. Va ser elegit rector de la Universitat Politècnica de Catalunya (1978-94) i, per encàrrec del govern de la Generalitat, va idear i crear la Universitat Oberta de Catalunya l’any 1994, una institució que va dirigir durant deu anys (1995-2005) (<https://www.uoc.edu/portal/ca/universitat/organitzacio/galeria-rectors/gabriel-ferrate/index.html>).