Marxisme de la voluntat i revolució cultural

 |   |  Twitter
Antonio Gramsci (2019): Qui vol el fi vol els mitjans. Jacobinisme i bolxevisme (1917-1926). [Joan Tafalla ed.] Manresa: Ed. Tigre de Paper.

Es demana, el curador de l’antologia d’articles d’Antonio Gramsci (1891-1937) al voltant de la revolució dels soviets (i les seves immediates conseqüències polítiques internacionals), si ha assolit el propòsit de contextualitzar les reflexions de l’intel·lectual polític sard en el marc estratègic en què es produïen (p. 10). Es planteja si n’ha assolit la reconstrucció biogràfica centrada en l’activitat intel·lectual. Joan Tafalla  explicita l’interrogant arran de la introducció de l’estudi a partir d’un prolegomen del filòsof de la praxi –«Qüestions de mètode»– en el qual deia que quan pertoca treballar un pensament (al·ludint a Marx) cal bandejar l’anècdota i destacar la reproducció sostinguda d’idees força.

Sí, aquest propòsit ha estat del tot assolit perquè cal viure un autor en la seva constel·lació cultural, ideològica, per a assolir-ne el nus fonamental que intel·lectivament el fonamenta. Tafalla, en aquest sentit, «viu» Gramsci, com a resultat d’anys de relació entre el pensament i l’acció. No hi ha cap altre secret a l’hora de subjectivar una línia qualsevol de pensament. L’edició dels articles reproduïts (amb una acurada bibliografia final de suport) evidencia, per part del curador, la capacitat de vinculació entre els motius desenvolupats pel polític comunista i el cicle històric definit.

El lector ha d’exercir davant aquesta selecció de textos (com en el conjunt de l’obra de Gramsci) una actitud activa: un compromís intel·lectual per a capir el desenvolupament dels plantejaments que s’hi concreten. No tots els assaigs demanen aquest capteniment. Però en el cas de Gramsci ha de ser així, car, altrament, és fàcil de caure en un emboirament eclèctic de categories no pas connectades, o connectades inorgànicament, és a dir, fora del context historicopolític reflexionat.

L’obra a comentar explicita el posicionament (lluny del tacticisme) gramscià pel que fa al significat cultural, polític, de la crisi del govern provisional de Kerenski (república democràtica burgesa) fins a la primera crisi interna de decisió del Partit Comunista Rus, poc abans de l’empresonament d’Antonio Gramsci sota el règim feixista mussolinià. El temps polític tractat –1917-1926– recorre, en conseqüència, tot l’arc de crisi de l’Assemblea Constituent i la formació de l’Estat dels soviets.

Però, enllà dels fets polítics, els articles de Gramsci exposen –precisament des del desenvolupament d’un pensament, que és el cal subratllar– com les idees transcendeixen esdeveniments i, per tant, plantegen àmbits de reflexió que duen a la nova orientació de conceptes a l’ús sota la societat burgesa: cultura –és a dir, revolució cultural, ja esbossada per Lenin–, pensament orgànic (ahistòric) / pensament inorgànic (històric), democràcia obrera.

Però si hi ha una idea que fonamenta en bona part la interpretació gramsciana de la revolució d’octubre del 1917 és la «revolució contra El Capital». Aquest text (1-XII-1917) ha de ser meditat perquè, com planteja Joan Tafalla, evidencia la superació –la crítica– del positivisme i de l’economicisme[1] com a pseudomarxisme i, en canvi, situa en la centralitat del pensament gramscià allò que el curador concep del tot encertadament com a «marxisme de la subjectivitat». Crec que destacar aquest «mètode» d’anàlisi no fa altra cosa que recuperar l’esperit real del materialisme històric. Aquesta premissa, gens voluntarista, o ideologista, permet de copsar el mèrit de la tesi marxiana sobre Feuerbach: «els filòsofs fins ara han interpretat el món; el que cal és transformar-lo». Marx no substituïa acríticament la tesi per la praxi; explicitava que calia un pensament d’acord amb una transformació revolucionària de la societat. Es tractava d’integrar el pensament i la revolució en un tot unificat, allò que Gramsci destil·la com a unitat de l’acció social. Tota acció deriva d’un pensament, el qual ha de servir per a legitimar una nova acció revolucionària.

Així, un argument articulador de l’antologia és el que desplaça la concepció de la història basada en les suposades lleis objectives, que han de dur al socialisme, per l’acció humana. D’aquí el fet que Gramsci plantegi que és l’home (i la seva dialèctica del concret en tots àmbits de la vida social) qui crea la història.

Heus ací una reflexió central de l’apartat intel·lectual gramscià que permet de copsar la revolució cultural bastida arran de la revolució soviètica: per bé que Rússia no acomplia suposadament (tesi positivista) les lleis objectives exposades a El Capital hi hagué una revolució política que, de manera immanent, dugué a la revolució social.

La utilitat d’aquesta antologia permet d’establir (des d’un punt de vista analític) una primera esfera: la dels fets polítics i organitzatius, que detallen la constitució de la república dels soviets de soldats, obrers i camperols, la necessitat d’una nova Internacional obrera («Per la Nova Internacional», 8-XII-1917), després del fracàs d’una Segona Internacional i mitja, la política de la Internacional Comunista («Per la Internacional Comunista», 26-VII-1919), l’extraordinari balanç pel que feia a la geopolítica de la Rússia (no era perifèria) contemporània i, en especial, en temps de revolució («Rússia i Europa», 1-XI-1919) i la funció que tingué Gramsci en la consolidació del bolxevisme fins al 1926. Cal dir que en aquest darrer apartat l’autor de «la filosofia de la praxi» capta immediatament, com el lector atent podrà advertir, el valor de la funció estabilitzadora revolucionària de la Nova Política Econòmica («L’URSS, cap al comunisme», 7-IX-1926), sense la qual hauria estat impensable el salt qualitatiu que dugué al I Pla Quinquennal. I, en aquest sentit, Gramsci –com el formulador principal de la línia política revolucionària, Lenin– sap valorar el perquè de l’aliança entre camperols i obrers, per contra de la postura de Trotski favorable a la dictadura democràtica obrera.

La segona esfera remet al valor intel·lectual de l’obra gramsciana per a construir els referents que duen a l’articulació d’un pensament polític. Els articles «La Crítica Crítica» i «El Nostre Marx» (12-I-1918 i 4-V-1918) constitueixen una exacta exposició de com el materialisme històric no roman com a força externa a l’acció del proletariat –del subjecte històric. El voluntarisme no és concebut negativament, o de manera contraproduent a la constitució de la relació (reciprocitat) entre l’àmbit econòmic i polític. Aquesta connexió és l’eix que defineix la interacció entre el procés constituent de la classe dirigent i l’acció del partit, que n’ha de saber representar la consciència política col·lectiva.

Gramsci, el Lenin sard, aporta la significació del leninisme com a moviment de direcció revolucionari (jacobí), però sempre com a resultant imperatiu de la relació amb la majoria social (proletària i camperola). L’article «Cap» (1-III-1924), al·lusiu a la significació simbòlica –política– del traspàs de Lenin, constitueix una lliçó pel que fa a l’antinòmia entre un líder orgànic (sense praxi revolucionària no hi ha lideratge) i un d’inorgànic, elitista (Mussolini).[2]

El teòric revolucionari estableix aquest paral·lelisme per a sintetitzar la funció revolucionària d’un lideratge col·lectiu –Lenin com a intel·lectual orgànic, interlocutor de la mentalitat de la classe subalterna, i el leninisme com a superació del corporativisme sindicalista (que Gramsci només observa com la primera etapa, o fase embrionària, de la consciència de classe del proletariat. Nota número de 168, p. 102), de l’espontaneisme i del reformisme, o estratègia il·lusòria adreçada a «conquerir» l’estat de manera subreptícia. I arriba a aquesta conclusió, avui encara versemblant: «el reformisme representa la varietat de la teoria sindicalista transportada des del camp econòmic al polític parlamentari» («Leninisme», 10-IX-1925, p. 282). Malgrat una falsa asèpsia ideològica (avui se’n diu «equidistància») tot sindicat expressa una estratègia política.

La vinculació pregona entre nova cultura nacionalpopular –aquells referents que acaben explicant el desenvolupament històric dels processos revolucionaris– i l’acció del partit comunista –analitzar i integrar revolucionàriament aquest univers de vivències i de significat de cara a la transformació de l’estat burgès en estat dels consells, o soviets–[3] és un eix essencial escandit en l’obra que comento. No es tracta, però, de reduir Gramsci a l’idealisme, sinó de veure-hi el recorregut de les idees que efectuen una transvaloració de la ideologia dominant, una transformació d’un model cultural en un paradigma revolucionari que esdevé realitat en funció de la subjectivació per una classe hegemònica. O, com escriu clarament Tafalla, «la classe com a procés de constitució en classe», o el pas de «classe en si» –objectivació de classe– a «classe per a si» –subjectivació, politització, de classe– (nota onzena, p. 15).

El materialisme històric, que aboca, segons Gramsci, d’una transició de l’organització de producció capitalista a una de socialista (hegemonia i Nova Política Econòmica) no és cap utopia, o «no lloc» segons la cultura dominant. És un «lloc» que es basteix, que avança mentre avança l’acció mancomunada, o unitat, entre la base i la direcció del partit. Partir de la utopia com a objectiu en ell mateix acondueix a «congelar» la història. Cal extreure’n, doncs, una lliçó general: «A Rússia, la lliure afirmació de les energies individuals i associades ha destrossat els obstacles de les paraules i els plans preestablerts» (p. 151).

L’encert de publicar aquesta selecció d’articles rau a fer-ne relectura constant. Som en una època de «carrerisme burocràtic» (p. 209). Però no es poden fer lectures tàctiques de Gramsci. Cal desenvolupar, sobretot, una reflexió del perquè Gramsci ha estat instrumentalitzat per a legitimar l’eurocomunisme (p. 33-34). Tafalla, per la seva trajectòria al si del PSU i del PCC, es troba en posició immillorable per a dur a terme el desenvolupament d’aquesta hipòtesi (un Gramsci eurocomunista que esdevé la ruptura amb Lenin), la qual aportaria moltes claus per a analitzar el transformisme franquista en clau de reforma borbònica, o la misèria del tacticisme sostingut per l’esquerra reformista, a la qual cal recordar que «els criteris que regulen la lluita política entre els paladins del capitalisme i determinen el seu acostament als llocs de comandament són repudiats per la classe obrera» (p. 279).

Tigre de Paper ha editat –pedagogia és política– una excel·lent selecció d’articles de Gramsci. Podrà definir-ne una línia editorial: una «Biblioteca Gramsci»? Traduir La qüestio meridional, el Risorgimento i Els intel·lectuals i l’organització de la cultura són reptes que una cultura normalitzada (no pas autonomista!) ja hauria dut a terme. El grup editorial hi té la paraula i el país, atesa la cruïlla decisiva en què es troba, ho agrairà.


[1] L’economicisme és un paràmetre comú, l’abast del qual cal ponderar, a les facultats (empresarials) que es proclamen com a ciències socials. Aquest fet és traslladat a l’elaboració de models que duen la finalitat de deslegitimar moviments socials i polítics d’alliberament. Tot el període que dugué a l’1 d’octubre del 2017 (fins avui) ha estat, en part, «interpretat» sota el paràmetre sobrederminant de suport d’unes elits corporatives, les quals, paradoxalment, no fruïen de cap aliança determinant amb els poders fàctics de l’Estat espanyol. Potser caldria fer una anàlisi gramsciana del moviment autodeterminista i independentista com a baula republicana de ruptura democràtica i situar, en conseqüència, el fet nacional com a contradicció principal vers un model d’estat (espanyol) autoritari i policial, que es concreta com a presó de pobles.

[2] Es pot arribar a establir una lectura weberiana entre ambdós tipus de lideratge (Max Weber i Gramsci)?

[3] Heus ací perquè Gramsci atorgava relleu fonamental a la reflexió al voltant de quin sector social organitzava un tipus de cultura (dominant).