Figura 
Figura 
Maternitat 
Exposició al Centre de Lectura
L’estiu del 2021, la sala Fortuny del Centre de Lectura de Reus va acollir una exposició retrospectiva de l’artista Mercè Vallverdú Borràs (Reus, 1926). Amb l’exhibició de 42 pintures, 6 escultures, 2 tapissos, 1 relleu, 1 gravat i diversos dibuixos fets amb tinta xinesa,[1] la mostra posava en relleu el llegat d’una artista que, durant anys, va deixar de banda el cavallet i la resta d’estris creatius per dedicar-se a la gestió sanitària juntament amb el seu marit, el doctor Josep Antoni Fàbregas Montpeó. Aproximadament un parell d’anys abans, vaig tenir l’oportunitat d’entrevistar-la a casa seva on, rodejada de les seves obres i en el marc emblemàtic de Cal March, va recordar el seu recorregut personal i artístic. D’aquella visita va sorgir el següent reportatge («Mercè Vallverdú, artista en vermell») publicat a la Revista de Reus, NW, el març del 2019.
—————
«L’Ester Boix era el blanc, el Ricard Creus, el blau, el Josep Maria Subirachs, el verd i, el vermell era jo.» Amb aquesta proposta cromàtica ideada pel poeta Creus, quatre amics es definien en el moment que estudiaven a l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi a la Barcelona de la postguerra. «Els diumenges ens trobàvem i anàvem al Savoy a veure pel·lícules de dibuixos» descriu Mercè Vallverdú Borràs (Reus, 1926) sobre les experiències compartides d’un grup de joves que, posteriorment, van seguir camins molt diferents en el món de l’art i que en el cas de Subirachs van culminar, per exemple, amb obres tan emblemàtiques com la façana de la Passió de la Sagrada Família. Gairebé setanta anys després d’haver acabat aquells estudis a Barcelona, Vallverdú continua encara treballant formes i colors que omplen les estances de la seva cèntrica residència de Reus, la històrica Cal March. «Ara vull fer una paternitat» explica qui encara guarda amb afecte el primer treball escultòric que va fer en la seva vida, precisament, una maternitat. Com si el treball d’aquesta artista fos un cercle que uneix dos moments vitals tan diversos.
«Vaig ser la única en fer pintura i escultura perquè no sabia què m’agradava més. Tothom feia una cosa o una altra però jo, no» afirma encara amb el dubte de saber quina de les dues disciplines l’entusiasma més. De la seva formació acadèmica a l’Escola de Belles Arts, l’artista rememora l’assistència a una assignatura optativa, Filosofia de l’Art, a càrrec d’un dels «homenots» de Josep Pla, Josep Maria Junoy. Unes classes que —casualitats de la vida— eren exclusives perquè cap altre alumne s’hi va matricular i en les quals, no obstant, el professor no «va faltar mai». Més enllà dels moments d’esbarjo amb els amics al llarg dels cursos acadèmics, Vallverdú també explica anècdotes sobre aquelles classes que es feien a l’antic Borsí de Barcelona, recentment rehabilitat de nou. «La model, Pepita Fernández, no tenia calefacció i els alumnes vam agafar els tamborets i vam fer una gran fogarada» apunta sobre el mètode amb què els estudiants van resoldre el fred de la persona nua que posava durant les preceptives pràctiques anatòmiques. Una model, Fernández, qui d’altra banda va ser la inspiració creativa d’un altre nom vinculat a la seva família, l’escultor reusenc Joan Rebull i Torroja. «El meu pare sempre el va valorar molt» diu sobre Rebull amb qui Francesc Vallverdú va compartir militància política a Estat Català (EC). En opinió de la pintora, la vàlua de l’escultor tan sols es va tenir en compte de manera generalitzada després de retornar de l’exili on hi va realitzar «les escultures de les princeses d’Anglaterra».
Nascuda a finals de la dècada dels vint, Vallverdú només va poder intuir tot un món d’accelerats canvis polítics en el camí entre la monarquia d’Alfons XIII i la Segona República així com el ferm compromís polític del seu pare. Aquesta realitat va fer que hi hagués qui, com un altre reusenc, Jaume Aiguader, s’hagués d’amagar per evitar la repressió durant diferents períodes d’aquella etapa i, sobtadament, va assolir l’alcaldia de Barcelona de la mà d’ERC. «Al meu germà li deia pastanaga perquè era plàcid i a mi em deia rateta» comenta sobre la relació amb un polític a qui els Vallverdú van protegir durant un temps a la seva residència de Barcelona.
Coneguda per haver estat la dona del doctor Josep Antoni Fàbregas Montpeó i haver-se responsabilitzar de part de la gestió de la clínica que duia el nom del metge, l’artista va abandonar la creació activa durant una etapa llarga de la seva vida. «Primer pintava i aleshores em trucaven de la clínica i em fastidiaven la imaginació» confessa sobre els efectes nefastos que la quotidianitat té sobre qualsevol tipus de faceta creativa. Malgrat tot, la inspiració —ni que fos intermitent— va il·luminar també els anys més joves de la reusenca. Ho demostra, per exemple, que Mercè Vallverdú esdevingués una de les integrants del Grup d’ARA (Artistes Reusencs Actuals) que van exposar a la galeria de la Caixa de Pensions. Acompanyant a Vallverdú, hi havia noms amb una llarga trajectòria com Ramon Ferran, així com altres artistes avui més oblidats. A benefici d’inventari, és interessant assenyalar que el Grup d’ARA va ser molt heterogeni i relativament nombrós amb la participació de Jaume Estalella, V. Ferrer, Josep Piqué, Rodolf Figuerola, Josep Nosàs i Isabel Mas. «Si quelcom —un esperit renovador— els uneix és perquè alguna cosa els separa: la personalitat insubornable de cadascun, el seu peculiar estil, el seu món propi» referia el crític de Reus, setmanari de la ciutat sobre la primera mostra col·lectiva d’aquests creadors.
Abans de la integració en l’anomenat Grup d’ARA, Vallverdú ja havia merescut diversos premis de prestigi en diferents disciplines artístiques tant a la capital del Baix Camp com a Barcelona i Tarragona. D’aquesta forma, el 1949, en un tot just reobert Centre de Lectura de Reus després de la Guerra Civil, la reusenca va guanyar el premi d’escultura de l’entitat tot superant a un artista tan consagrat com Modest Gené. El triomf de Vallverdú hauria pogut ser més rotund si els jutges no haguessin retirat la seva obra pictòrica de la competició evitant, d’aquesta forma, una hipotètica doble victòria. Un quadre que, posteriorment, acabaria guanyant un concurs del Cercle Artístic de Barcelona el 1950 dotat amb 2.000 pessetes. És aquesta obra, Figura, la que penja avui a una de les saletes de casa seva on —en un temps que avui sembla remot— hi havia l’habitació que emprava el cardenal Vidal i Barraquer durant les seves visites a la ciutat, segons explica. Una habitació i una capella adjunta que van desaparèixer arran de la bàrbara acció que Cal March va patir en ser requisada per la Secció Femenina de Falange després del conflicte bèl·lic. Malgrat l’obligada retirada de la competició de la seva peça, Vallverdú va presentar-se poc després a la Medalla Fortuny que acabaria guanyant també. Aquesta excel·lència en les arts va provocar que representants de l’Ajuntament de Reus li proposessin «fer un pas de Setmana Santa» en un moment en què hi havia força efervescència en la realització d’aquestes obres, un oferiment que va rebutjar. «Les composicions de tema religiós de Mercè Vallverdú, suaus i ambicioses, sòbries i tendres, porten com un ideal gòtic» valorava, el 1960, el crític de l’esmentada publicació reusenca.
Òrfena de mare des de molt jove, Vallverdú recorda amb afecte i entusiasme el paper del seu pare, Francesc Vallverdú, comerciant i fabricant de sabons i membre actiu d’EC. «Es definia com un ninotaire» explica l’artista sobre el seu progenitor qui ja conreava l’art de traçar dibuixos, una passió que li va transmetre i que també ha acabat heretant un altre membre de la generació més jove de la família. Però com que els formats, els materials i els temes han canviat d’acord amb un món globalitzat i hiperconnectat, el seu net, que signa com Gasicpainter, s’expressa a través de pintura mural i art urbà. En el moment que el seu pare es va veure obligat a emprendre el camí de l’exili com a membre d’EC i per haver cedit Cal March com a seu del partit a Reus, Vallverdú va viure uns anys a Madrid on va estudiar part del batxillerat i va fer amistat amb dues noies. «Ens dèiem “El triángulo verde” i fèiem poesies» somriu amb el record. Una amistat que es va truncar en escriure a les seves companyes en català després de tornar a Reus. Tots ells precedents que potser expliquen que, ja d’adulta, avalés econòmicament amb altres persones el projecte de l’escola Puigcerver a finals dels seixanta o que, avui, formi part de la Taca d’Oli dels Avis i Àvies per la Llibertat.
——
Més enllà de la seva brillant faceta artística, el retrat de Vallverdú no es completaria sense destacar el seu mèrit com a gestora, una faceta ben allunyada de la paleta de colors i el cisell en els quals es va formar. Casada amb el doctor Fàbregas, Vallverdú va implicar-se en una clínica que, segons recordava en un altre reportatge al Reusdigital, «va ser l’única clínica privada que va acreditar la Generalitat». Durant anys, ella mateixa es va encarregar de representar a Barcelona totes les privades de la demarcació en la negociació dels convenis de personal. «Els enemics nostres eren les clíniques de Barcelona, grans clíniques, perquè a elles no els venia d’aquí. Ni Girona, ni Reus… ho podíem acceptar i això era un problema gran» recorda al respecte del treball per mantenir els pressupostos equilibrats i atendre els estàndards de qualitat i de servei d’uns negocis molt diferents a la seva veritable passió.
Gràcies a la retrospectiva del Centre de Lectura de 2021, l’obra de Vallverdú va tenir l’oportunitat de tornar-se a exposar públicament trencant, d’aquesta manera, una etapa de silenci massa llarga.
[1] L’Exposició Retrospectiva es va realitzar entre els dies 8 de juliol i 1 de setembre del 2021.