Imatge de portada: Moreno Torregrosa, Pasqual (2014): «D’un temps…». Crónica de un tiempo de lucha. 1971-1978. Tavernes Blanques: L’Eixam edicions, 191 p.
Poques memòries ens fan reviure, encara avui, la vida de militants durant els temps (màgics) que suposen l’encalç de l’ambient cultural i ideològic de finals dels anys seixanta amb gairebé tota la dècada dels anys setanta.
Encara no podem esbrinar amb prou certesa (les fonts orals van desapareixent amb –massa sovint– poc interès a pouar-hi per part de certa historiografia «progre») les condicions de vida, les situacions cruïlla en què, sovint, es trobaven aquests protagonistes essencials del combat antifeixista i alliberador. I tampoc, és clar, encara no tenim prou consciència de les circumstàncies que envoltaven homes i dones de base, de formació molt diversa, però que els unia una concepció de lluita que, amb totes les distàncies, ha estat analitzada i, en part, projectada (en formes de lluita) per col·lectius anticapitalistes i independentistes, o favorables a l’autodeterminació dels pobles.
Pasqual Moreno –fundador de Nova Germania, organització d’esquerra valencianista (1970-1974), integrant del Comitè de Suport al FRAP, i integrant d’aquesta armada antifeixista ibèrica, identificada amb la ideologia del PCE (M-L)– deixata, amb narració plàstica –pròpia de qui ha viscut els ambients en primera persona– la seva conjuntura d’exili polític, primer a Sant Miquel de Cuixà (referent monàstic de suport a la resistència política antifeixista i nacionalista, la funció política del qual algú hauria d’estudiar), després a París, i a la seva darrera etapa a Bordeus.
Tot plegat com a conseqüència d’una xarxada policial a ciutat de València arran de la repressió contra les mobilitzacions programades el primer de maig del 1973, fet que causa la seva marxa, que compta amb el suport de valencianistes d’extracció popular.[1] Els anys 1973-1976 seran, en conseqüència, l’espill de Moreno Torregrosa: un retorn necessari al passat immediat; no pas per situar-se com a «ego narcisista» (cosa prou comuna en els nostres dies), sinó com a metàfora d’objectivació per fer pedagogia –també política. L’objectiu no és altre que explicar fets, vivències i concepcions que, sovint, no surten a la història convencional (i per això ho és, de convencional).
Els paratges recorreguts dignifiquen l’activitat organitzativa entre estudiants, la campanya de presentació del FRAP a París, les mobilitzacions en solidaritat als presos polítics condemnats a mort, i passats a garrot i afusellats, a Catalunya i a Euskadi, el significat polític i intel·lectual de qui fou dirigent republicà als anys trenta del segle passat i líder moral dels activistes armats «revolucionaris antifeixistes patriotes», Júlio Álvarez del Vayo. També, cal remarcar la recuperació de la memòria dels maquis republicans que lluitaren contra l’exèrcit nazi al sud de l’Estat francès; el protagonisme, totalment justificat, de la vida a l’exili –amb qui entra en contacte l’autor d’aquestes memòries– de guerrillers antifeixistes –uns altres brigadistes que foren, i encara avui no reconeguts com es mereixen per l’actual règim polític a Espanya.
El recorregut Cuixà-París-(Prada)-Bordeus fins al retorn de Torregrosa al País Valencià el 1976, estableix un esplet de vivències que connecten la trajectòria de l’enginyer agrònom valencià amb les condicions de treball de treballadors agrícoles estacionals de la verema, una situació que, simultàniament, el posa en contacte amb professors i intel·lectuals parisencs que l’aniran guiant pel que fa a la seva posterior tesi doctoral, llegida a la Sorbona.[2]
Torregrosa posa el lector en relació amb la diàspora republicana, és a dir, amb referents polítics que s’han desplaçat a París, com ara el darrer president de la República espanyola, Fernando Valera, i l’assabenten d’episodis relatats per transterrats republicans als camps de refugiats de la Catalunya Nord. Tot plegat uns escenaris –uns espais revisitats– que esdevenen un mosaic del que és la història real, aquella que és de carn i ossos, que amaga drames personals i heroïcitats anònimes, i que només pot ser oralitzada. Cal subratllar en aquest sentit l’aportació de «D’un temps…».
Des del vessant de «lliçons» polítiques, destaco sobretot els mots que l’historiador occità Pèire Vilar adreça a Pasqual Moreno: és prioritari estudiar l’etapa endegada d’ençà dels canvis socials sota el «desarrollismo» i «de quina manera aquests canvis podien fer fracassar qualsevol intent de canvi radical, d’autèntica ruptura democràtica en un futur proper» (p. 68). Vilar no anava gens errat, i sembla ser que aquest fet, esdevingut des dels dos darrers Planes de Desarrollo, no va voler ser contemplat pel PCE i el PSOE.
L’afany de pacte (pel que es veu) amb elits evolucionistes i, sobretot les aliances del nou relleu generacional dels socialistes espanyols amb la socialdemocràcia alemanya– de qui depenien econòmicament per rellançar el partit a l’interior peninsular– indica quina era l’estratègia que esdevindria dominant: la substitució de la ruptura per una «eixida» pactada amb els sectors evolutius franquistes, la qual cosa implicava no acabar amb l’aparat funcionarial (policial i judicial, militar) franquista. La monarquia tenia la funció de legitimar el reformisme continuista. Els primers moviments de l’escenari internacional d’aquest «entrisme» socialdemòcrata, i també els moviments pactistes del que –avançadament– seria l’eurocomunisme a la mitjania dels anys setanta, són explicats molt clarament per l’autor de l’assaig en contextualitzar el congrés del PSOE a Suresnes (1974), amb nova direcció –secretariat– del partit, que és la que eclosionarà electoralment en les eleccions estatals del 1982. Era un maquiavelisme perfectament racionalitzat.
Sembla que la historiografia estàndard no ha fet cas de l’observació vilarania. I l’autor fa bé –un cop més– de recordar-nos-la.
La narració s’obre amb una honesta confessió de Pasqual Moreno: la il·lusió i la lluita sincera i convençuda dels seus companys combatents; aquell no fou un temps perdut. Era, també, una sinceritat i honestedat generalitzable, entre d’altres, a tots els militants i activistes de forces anarquistes milicianes dels anys setanta, com el MIL; als militants d’ETA i tot llur compromís en la normalització de l’euskara, als independentistes catalans del FAC, als militants activistes exiliats del PSAN-P.
La reflexió es clou amb un epíleg –res a veure amb el lamentacionisme pessimista– on Pasqual Moreno denuncia amargament les maniobres de claudicació d’una elit d’esquerra camaleònica i, per aquest motiu, ens explicita un fet: la qüestió central raïa, en la conjuntura clau tardofranquista, en la feblesa de les propostes de les esquerres pactistes, «s’havien cansat de lluitar» (p. 183). I, en canvi, no se situava tant en el que sovint es formula –excusa moral d’una impotència?– com a desigual correlació de forces entre la polisèmica militància d’esquerres i els sectors tardofranquistes.
De la hipòtesi hom treu una conclusió, doncs, que una «altre» escenari era realment possible. Un escenari que hauria posat fi a una monarquia que, és clar, acontentava i acontenta els neofeixistes i els unionistes, i que, com a cap de l’Estat espanyol, legitima una nova repressió policial, les tortures, l’oblit de la memòria dels lluitadors i, en definitiva, tot un sistema econòmic necròtic.
Amb
independència de l’estratègia política defensada per Moreno Torregrosa, el
volum remet al coneixement d’unes
realitats i d’un relat volgudament omès que els dona sentit. Un bagatge que cal
conèixer i rellegir constantment perquè també ens interpel·la (i
responsabilitza). Un llibre en lluita contra els poderosos espais
institucionals que socialitzen (educativament) la desmemòria; un al·legat
contra una memòria de laboratori, que alguns programen com a única viable
perquè esdevé «blanca». Saben,
però, que és un projecte impossible. I el tenen perdut. Al final, la narració
de Moreno és una lluita contra l’orwel·lià mil nou-cents vuitanta-quatre.
[1] Les circumstàncies de la marxa de Pasqual Moreno, com el pas de la ratlla pirinenca (trescant per un riu), són evocades per un seu company, l’enginyer agrònom Josep-Vicent Maroto a Una llarga nit a Bruges, narració, en part, complementària de la que ens ocupa.
[2] Aquest context paga la pena de ser explicat més àmpliament per Pasqual Moreno. Els referents que hi aporta són prou originals, i potser poc comuns, entre els ambients intel·lectuals evocats fins ara. La formació dels militants agrònoms trobo que encara és un món per conèixer.