És el feminisme en l’actualitat la passa que pitjors conseqüències li porta a la humanitat.
M. Pallarés, «De cap a peus», El Llamp, 30-IX-1926
En un treball anterior publicat en aquesta mateixa revista[i] vam abordar la sociabilitat femenina reusenca al primer terç del segle vint a partir de l’actuació de tres entitats d’ideologies diferents que combateren els prejudicis de la seva època per assolir la dignificació de la dona en uns temps d’absolut supremacisme masculí. L’home ocupava l’epicentre de la societat mentre a la dona li corresponia un lloc secundari, accessori, sense rellevància social de cap mena més enllà del seu rol dins l’àmbit familiar. Les tres entitats estudiades s’emmarquen dins un corrent feminista que des de les acaballes del segle xix recorregué el món superant fronteres. Però com acolliren les forces polítiques de les comarques tarragonines la irrupció del fenòmen feminista? Quin va ser el seu posicionament? Creiem que les respostes a aquestes preguntes ens permetran contextualitzar i entendre millor el valor real de l’aparició d’aquelles primeres entitats femenines a casa nostra en aquells anys.
Cal apuntar que a Catalunya, com a la resta d’Europa, a principis del segle xx aparegueren les primeres veus de dones que qüestionaven «la subalternitat femenina i l’exclusió de les dones del món de la cultura». Tal com explica Mary Nash, el feminisme català de principis del segle xx era de caràcter cultural i social. En canvi, a diferència del que succeïa en altres contrades, no contemplava reivindicacions de caràcter sufragista o polític i se centrava en «la promoció dels drets de les dones als àmbits educatius, culturals i laborals».[ii] En el present escrit abordarem aquests àmbits i n’hi sumarem alguns altres: «feminisme» i «marimachismo»,[iii] el rol social de la dona i el seu paper en la política. L’espectre ideològic de les publicacions consultades és prou ample i abasta liberals dinàstics i conservadors;[iv] republicans autonomistes, marcel·linistes, radicals i possibilistes;[v] integristes i tradicionalistes (ultracatolicisme);[vi] i catalanistes, regionalistes i nacionalistes.[vii] Excloem de manera conscient les ideologies més avançades (socialistes, comunistes i anarquistes) perquè creiem que, malgrat la seva implantació més o menys significativa al nostre país, no representaven el gruix de la societat catalana del moment.
«Feminisme» i «marimachismo»
En aquells anys existí un consens força generalitzat entre la premsa de tots els colors polítics d’atacar les feministes argumentant que la seva aspiració principal era la de ser homes. Fou llavors quan es popularitzà el terme «marimacho» per referir-s’hi de manera despectiva. Ben aviat, l’any 1898, aparegué publicat un escrit en un diari integrista tortosí que il·lustra de manera perfecta aquest concepte:
Esta palabreja nueva [«feminisme»] es un eufemismo, detrás del cual se procura ocultar otra palabra, que es la gráfica, […] esta palabra es: «marimachismo». […] hé ahí el enemigo, el enemigo de las desterradas y descabelladas hijas de Eva. El marimachismo es la última carcajada de Mefistófeles de este fin de siglo contra la pobre Margarita de estos últimos tiempos. […] para que la mujer llegue por el plano inclinado del ridículo á ser el hazme reir de los hombres, se ha planteado en grande escala el marimachismo en el traje, el marimachismo en el arte, el marimachismo en el sport, el marimachismo en todo. […] Si la mujer fin de siglo reclamara para sí más protección, más consideración, más respeto, más educación intelectual y moral, haría muy bien pero el caso es que reclama su completa igualdad con el hombre y su absoluta emancipación, y ese ya es otro cantar.[viii]
Des de les files dels liberals titllaven de «triste espectáculo» el fet que hi hagués dones «empeñadas» en reivindicar els seus drets i «realzar su libertad imitando á los hombres y pretendiendo hacer lo que ellos hacen: política, ciencia, sport, negocios…».[ix] Els autors d’aquests escrits deixaven entreveure un temor evident a que l’home es veiés desplaçat dels àmbits que fins llavors li havien sigut exclusius. La premsa catalanista també mostrà molt aviat la seva preocupació al respecte. L’any 1897 es publicà una crònica des de París que apuntava en la mateixa direcció:
Al meu parer creg que’ls homes tenen de fer tot lo possible per a deturar aquesta nova tendencia del feminisme; volen sortir del nostro jou per ficar-nos a nosaltres baix lo seu. Precisament aqueix moviment feminista, coincideix en la decrepitut de l’home en las grans capitals, com París, que de die en die s’afemina més, i acabará per ser lo sexe debil, i la dona reemplaçará les funcions de l’home.[x]
Veiem que la feminitat era percebuda com quelcom perjudicial i negatiu que atempta contra la masculinitat de l’home. Aquest pensament, el de la debilitat femenina, subsisteix encara en el món actual.[xi] En un altre escrit publicat a Lo Somatent dos anys després el seu autor manifestava la seva desconfiança envers «la eficacia trascendental de las aptituts integrals de la dona» de qui destacava la seva inferioritat física i una passionalitat que la convertia en irracional i irreflexiva.[xii] I volem destacar encara un darrer article d’Artur Bladé, escrit una colla d’anys més tard, el 1927, que continuava identificant el feminisme amb l’afany per ser homes d’algunes dones:
Però no és el feminisme ço que volem enlairar. Es a dir, aquest feminisme de les dones-homes, de clatell pelat, que fumen i ballen el Charlestone. Perquè això no té res que veure amb el feminisme ben entès. Perdria tot el que clou de dolç i de bell. El feminisme no pot ésser aquest afany de masculinització, aquesta deria paradoxal de semblar-se als homes en llur gest i vestimenta. I menys ara que comença el regnat de la dona. Fins avui l’historia no ens la mostra més que com una incubadora, esclava o exquisida bestiola de plaer. Si ací en la nostra terra encara continua sota les urpes d’una llei injusta i arcaica, no succeeix així en algunes altres nacions.[xiii]
Si hi hagué, però, un sector especialment bel·ligerant contra allò que anomenaven marimachismo aquest va ser el de l’ultracatolicisme. Integristes i tradicionalistes es posaren les mans al cap davant la idea que la dona es pogués equiparar a un home en totes les esferes de la vida. Un dels personatges que més incidiren en aquesta qüestió fou Josep Vergés Zaragoza[xiv] que signava amb el pseudònim Constante. Des de les planes d’El Restaurador atacà de nou la figura de la dona que volia ser home. En un dels seus escrits explica que una noia feminista que coneixia li havia consultat un assumpte sobre aquest tema i aprofità l’ocasió per descriure-la als lectors:
Esta de quien hablo es un tipo. Un tipo perfecto de la perfecta feminista. […] …revela ya en el vestido su modo de pensar. Nada de adornos y de perifollos inútiles, de sombreros inmensos y de faldas entravées [travades]. Un traje tailleur [vestit jaqueta], de corte sencillo y elegante, camisa y corbata masculinas, en la cabeza un canotier [barret de palla rígid, de copa baixa i ala petita]; zapatos de tacón muy bajo, sombrilla-bastón, y una de esas carteras que los franceses llaman serviette [maletí portadocuments], debajo del brazo. Con estos arreos resulta un chico muy simpático.[xv]
En un altre escrit del mateix autor reapareix el concepte del «marimachismo» i el pànic al fet que les dones assolissin quotes de poder i poguessin algun dia desplaçar-ne els homes:
Si feminismo significa que las mujeres vayan por las calles pidiendo á grito pelado derechos electorales, y apedreen ministerios y muevan escándalo, entonces soy acérrimo antifeminista. Lo que hacen estos días las mujeres de Londres no es feminismo, es marimachismo. Si llegaran á las cumbres del poder gobernarían masculinamente. Y para esto no merece la pena que se muevan de la cocina ó que dejen de remendar calzones. Es muy probable […] que esas mujeres […] no sepan guisar una tortilla ni pegar un botón. Si son madres, cosa que pongo en duda, sus hijos deberán ser unos perfectos salvajes. Las feministas quieren arreglar la cosa pública y desarreglan su casa. Quieren formar Estado y destruyen la familia. Y por ahí no se vá á ninguna parte, á no ser á la disolución social.[xvi]
En definitiva, doncs, calia evitar de totes totes alterar l’ordre establert. I, a més, posant en dubte la maternitat de les sufragistes ens deixa caure un altre tòpic molt recorrent a l’època: la feminista era una dona lletja, una fadrina ressentida que odiava els homes i volia castigar-los perquè els culpava de les seves desgràcies.[xvii] O en paraules del mateix autor:
Antes se decía que el cetro de la mujer era la escoba. […] Ahora también la mujer empuña el mismo cetro. Pero no le sirve para barrer, sino para pegar al hombre. […] En efecto; en eso quieren algunas mujeres que venga a parar el feminismo. En pegar al hombre. Hoy le pega porque se emborracha, y mañana le pegará porque no comparte sus opiniones filosóficas, o no vota un candidato a su gusto.[xviii]
En un altre escrit del 1914 publicat en premsa catòlica s’insistia en el rebuig frontal a un moviment feminista que canviava fins i tot la manera de vestir de les dones, les quals lluïen peces de roba que «cambien sa ben esculpturada figura en la d’un nyigui nyogui qualsevol de forma hombruna, que li fan perdrer els naturals encants amb els quals l’ha enriquida la sábia Provindencia». Preferien, per tant, un feminisme de base catòlica que «no convertís eix delicat ser en home».[xix] Des de Tarragona, el diari La Cruz es mostrà força més contundent envers un feminisme que relacionava amb el laïcisme, una de les bèsties negres dels ultracatòlics d’aquells temps:
Esa mujer «suprarealista» de ahora, de pelo y falda cortos y gastos largos, de talle estrecho y «manga ancha» que juega, fuma, bebe y no se escandaliza de nada, es la prueba viviente y triste de los estragos que en la sociedad humana van haciendo estas corrientes modernas del feminismo desbocado, aturdido y fatal que han traspasado a Europa vientos laicistas ultramarinos. La pretensión del laicismo hoy día es que la mujer se asemeje al hombre… ¡en los vicios, y no en las virtudes![xx]
Finalment, altres veus denunciaven que el feminisme pretenia atorgar a les dones «una libertad falaz, miserable, vil, infame y llena de peligros y de engaños». I la culpa de tot plegat la tenien els pares per tenir la màniga ampla a l’hora d’educar les seves filles:
La libertad que van otorgando [els pares] a sus hijas las va separando del hogar. Esas diversiones a que asisten, con la culpable tolerancia de la autoridad paterna, las hace temer y huir de los deberes filiales y, sobre todo, de aquellos que imponen sacrificio. La cultura que nuestra época quiere imponer a las jóvenes es antitética a las virtudes de humildad y obediencia que hacian de las hijas unos seguros apoyos de la senectud de los padres. Tengan en cuenta estos que la cultura moderna, y falta del espíritu cristiano, convierte a la joven en liviana y refractaria a toda sujeción moral. No dejen tomar parte a sus hijas en esos ridículos certámenes de belleza ni esos sports que solo privan a la joven de las virtudes que tanto adornaban a los hogares.[xxi]
No tot, però, foren veus crítiques contràries al moviment feminista. L’any 1926, per exemple, F. Ferrandis hagué de lamentar des de les planes del setmanari republicà El Pueblo que encara existissin els tòpics i clixés del feminisme que li impedien imposar-se en la societat espanyola del moment:
El feminismo lo creemos sumamente beneficioso para la sociedad y para el hogar,… […] Si el feminismo se encontrara mas encauzado, si no existiera todavía esa errónea trabucación en que se cree que feminista es igual a marimachista, a estas alturas, nuestra causa social-democrática hubiera avanzado notablemente, y así avanzará a medida que la verdad se vaya adentrando en los corazones retógrados y la luz llegue a sus cerebros.[xxii]
Arribats en aquest punt i veient com un espectre ampli de la població es mostrava refractari a les tesis feministes, potser ens hauríem de preguntar què s’esperava de la dona en aquells anys i quin havia de ser, doncs, el seu rol dins la societat.
El rol social de la dona
El paper reservat a la dona en aquells anys estava restringit a l’àmbit estricte de la família. La funció social de la dona era ser mare i educar els seus fills i filles per tal que el model es perpetués. L’any 1899 en un diari liberal reusenc s’hi va fer un cant a la dona i al seu rol de mare: «Habremos de dejarnos gobernar por las mujeres, que al fin tienen más corazón y más legítimo entusiasmo. Ningún hombre tiene el valor heróico de una madre. Si fuera el hombre quien hubiese de parir tal vez la humanidad ya no existiría. El corazón y solo el corazón hace á la mujer.» Només el cor, no el cervell. Tot plegat s’inseria en un escrit en el qual es parlava de la necessitat d’una regeneració moral per superar tots els mals que patia la societat espanyola del moment, encara molt tocada per la desfeta colonial.[xxiii] Però això no ho faria qualsevol dona, només aquella conscient del seu paper tradicional de mare: «La mujer, y solo la mujer es quien ha de regenerarnos. Pero no la mujer del feminismo, es decir, del marimachismo, porque el del feminismo es el hombre, sino la mujer fuerte, la mujer verdadera.» I la seva tasca educativa seria la clau d’aquesta regeneració social:
Póngasele corazón al hombre, que no ha de faltarle la inteligencia; aquel es el sol que alumbra y vivifica á esta. Una inteligencia sin corazón es como una planta sin abono en terreno estéril. Edúquese convenientemente al hombre, física, moral é intelectualmente, que todo lo demás correrá de su cuenta. Hay que ser hombre, no mico; hay que ser el rey de la creación y señor de si mismo, no esclavo de sus pasiones ni juguete de la naturaleza.[xxiv]
Insistim de nou a remarcar aquesta idea que la dona era tot cor (irracionalitat) mentre l’home s’associava a la intel·ligència (racionalitat).
La dona d’aquells temps es veia condicionada profundament pel concepte catòlic de la família tradicional: «El matrimonio cristiano es la única institución que dignifica á la mujer recordando al marido que fué formada de una de sus costillas para que nunca la degrade ni envilezca convirtiéndola en sierva». Per tant, el model a seguir per part de les dones havia de ser la Verge Maria a la que Déu havia concebut i «á la cual preservó de la común infección del pecado original». Per això s’enaltia la devoció de moltes dones per la Verge com a exemple a seguir: «Este es el apostolado femenino y este es el verdadero feminismo, no las pretensiones de las mari sabidillas que produce el racionalismo y la revolución, las cuales lejos de ser ángeles del hogar se convierten en demonios tentadores y con su abandono y lujo desmedido siembran la ruina en la familia y la sociedad».[xxv] El capellà Jaume Colell, des de les pàgines del Diario de Tortosa, incidí també en aquest aspecte en forma d’advertiment:
La forsa vital no moridora d’un poble está en lo pit sagrat de la dona cristiana, verdader santuari de la familia. No ‘us escolteu, tortosins, les veus de sirena que ab lo nom melós de feminisme, volen emanciparvos de la tutela de la Religió y prostituirvos en les vanitats de la vida, arrencant de vostres mans lo ceptre hermós y sempre florit de reyna de la llar doméstica.[xxvi]
Malgrat tots aquests cants a les bondats de la dona esposa i mare, els liberals tenien clar que la seva figura dins la família havia d’estar supeditada a la de l’home, l’autèntic cap de família: «La mujer no debe olvidar tampoco que el hombre tiene su papel designado en la familia, bien definido, y que cuadra a su sexo. En todas las familias o razas de la Naturaleza, el sexo masculino tiene en sus manos la dirección. El hombre sabe hacer uso de ella.»[xxvii] En un altre escrit Llorenç Coma Ferrer definia el matrimoni com un contracte social en el qual l’home havia de dur la veu cantant per «derecho divino y humano». La seva missió era mantenir la família i «la mujer debe encontrar en él la protección y el apoyo necesario». El paper de la dona, en canvi, era un altre: «La mujer es todo cariño, ternura y amor, su misión es cuidar del hogar, criar y educar a sus hijos y no se concibe que pueda dedicar su actividad al desarrollo y estudio de materias áridas y desagradables.» Coma admetia, però, una excepció en el cas de la dona «solterona que ha perdido ya las esperanzas de constituir un hogar». Les fadrines sí que podien dedicar temps i esforços a l’estudi dels problemes estatals, provincials i municipals per l’interès i el bé comuns però sempre, això sí, limitant-se a «asuntos de Beneficiencia, Cultura e Higiene». Era més preferible això que no pas que «se entretenga y dedique todos sus cuidados y amores a perros, gatos y loros».[xxviii]
Un darrer article interessant des de les files liberals és el que signà Marta Llebaria el gener del 1931. Segons el seu parer la dona havia de ser la consellera del seu marit sempre des de la prudència i la virtuositat i dins l’àmbit estricte de la llar. Mai havia d’exhibir-se en públic ni intervenir en afers socials perquè «desde el hogar […] la mujer que tiene la dicha de ser madre, se le ofrece la preciadísima ocasión de guiarla y salvarla [la societat] con la acción magnífica que Dios le confió de formar corazones». Llebaria tenia el discurs masclista de l’època del tot interioritzat i se’l feia seu: «El sexo debil erfectivamente no debe entrometerse demasiado. Porque así será más seguro continue encumbrada en su valioso pedestal la hermosa e immaculada belleza de su alma». A més, tampoc aprovava que la dona practiqués cap mena d’esport perquè «tampoco interesa en la fuerza física semejarse al hombre». Això sí, acabava el seu escrit demanant un respecte per les fadrines perquè, tot i que no se’ls havia concedit poder edificar una llar, podien dur a terme encara «actividades siempre dispuestas para el bien».[xxix]
Des de l’òptica republicana de l’època el discurs venia a ser el mateix, però cobert d’un vernís més amable, fins un cert punt paternalista, i allunyat de tota connotació religiosa. L’advocat, periodista i escriptor barceloní Josep Maria de Lasarte, marit de la destacada feminista Carme Karr,[xxx] publicà un article de col·laboració a Las Circunstancias l’any 1902 en el qual exposava el seu posicionament al respecte: «Colocamos á la Maternidad por encima de todas las instituciones humanas, y, aún siendo adversarios decididos del feminismo, vemos, en la mujer, la compañera del hombre, no la esclava, digna de mejor suerte y acreedora de todos los respetos y atenciones.»[xxxi] Amb el transcórrer dels anys el discurs sembla continuar inamovible i fins a cert punt esdevé calcat al que hem vist anteriorment. L’any 1918, per exemple, el diari tortosí El Pueblo publicà un article de Facund Segarra Lapeira en el qual afirmava que l’única missió de la dona en la societat era ser mare. Després de denunciar que el feminisme, amb el seu ànim d’equiparar les dones als homes, pretenia trencar «las cadenas que tradicionalmente han unido y unen, a los dos organos sexuales», exposà el que havia de ser el rol social de la dona:
Desde su más tierna edad; la niña ya demuestra sus maternales sentimientos, con la muñeca, las cuidan con esta diligencia y cuidado propio de la madre hacia sus pequeñuelos; luego en la escuela va adquiriendo nuevos conocimientos, y paulatinamente se prepara para el acto más trascendental de su vida, el matrimonio y entonces, esa niña, esa niña muñequista, de carne, hecha ya una mujer se convierte en ministro de hacienda y construye piedra por piedra con la cooperación del marido el edificio de su fortuna, y ¡sublime generosidad! no es para ella esta fortuna sino para asegurar el porvenir de sus hijos. Ella sirve exclusivamente para compartir con el hombre las alegrías y desdichas de la humana existencia, y apartarla de la senda que el destino ha trazado, es y significa una negación absoluta del sentimiento más puro y más sublime que lo engrandece ante la sociedad.[xxxii]
L’any 1904 el diari reusenc Las Circunstancias publicà una crítica escrita per José María Marabotto de les funcions que la companyia d’Enric Borràs va dur a terme al Teatre de la Comedia madrileny. Van posar en escena títols emblemàtics del teatre català com Terra Baixa de Guimerà o Els Vells d’Ignasi Iglésias, entre altres. Fixem-nos en l’opinió de l’autor sobre Lo pubill de Pitarra:
[…] obra de construcción un poco primitiva, y en la que el autor, creyendo con justa razón que deden llevarse al teatro las tendencias docentes para corregir y enseñar á las muchedumbres, presenta un hogar en el que manda y ordena la mujer, con manifiesto menoscabo de las atribuciones que la naturaleza y las leyes otorgan al hombre. Esta supremacia del feminismo que tanto se va extendiendo, la combate Pitarra vigorosamente, y termina la obra con la reivindicación del fuero masculino. Es una bella producción.[xxxiii]
Veiem, doncs, que el paper de l’home respon a un ordre establert per la naturalesa que, en aquest cas, venia a substituir l’ordre diví que defensaven liberals i catòlics.
Des de les files del catolicisme més conservador tampoc agradava la idea que la dona abandonés el paper que tradicionalment havia tingut al si del nucli familiar. En un poema publicat el 1908 del qual reproduïm un fragment a continuació ho deixaven ben clar:
Yo conocí en mi tierra, una señora,
que no recuerdo bien como se llama,
muy versada en latines,
con fama de escritora,
pero en su vida supo la manera
de echarle pies á un par de calcetines
ni pegar un botón, porque eso fuera
impropio de la ciencia y de la fama.
Su angelical esposo
estaba en su papel haciendo el oso
y más de cuatro veces
le vi poner la mesa,
limpiar los platos y mondar las nueces,
mientras que la doctora,
recostada en la vieja mecedora,
el rato entretenía
leyendo los periódicos del día.[xxxiv]
Aquest poema desprèn un ressentiment profund envers les dones cultes i amb estudis convertides en els «homes» de casa seva mentre els seus marits s’encarreguen de les tasques domèstiques. No s’havia de subvertir l’ordre establert. Al contrari, les dones havien de ser per damunt de tot bones cristianes i transmissores d’aquests valors a les noves generacions:
La mujer es un elemento de la más alta importancia para la educación del pueblo y para su regeneración; por lo tanto, el problema es formar buenas madres cristianas: obreras honradas, económicas y que sepan conocer quién les dice la verdad y quién las engaña. Y con buenas madres, la sociedad se salvará. Si el hombre se va del hogar para ir á la taberna ó á centros corruptores, es que la mujer no tiene bastante virtud para retenerlo: una lo arroja al socialismo, otra lo hace buen padre de familia. Si la mujer es buena cristiana y sabe dirigir la casa, difícilmente el hombre se deja arrastrar á la mala vida.[xxxv]
En un altre escrit signat amb el pseudònim Constantino s’hi afirmava que la dona espanyola no volia saber «más de lo que su condición requiere» ni era partidària del feminisme «exagerado» perquè «ha sido siempre religiosa, por eso ha sido siempre grande; y como el Catolicismo contiene en el justo medio lo que podria extraviarse, por eso la mujer en España, ni usurpa atribuciones que no le pertenecen ni renuncia [a] derechos y deberes inalienables».[xxxvi] Si es deixava que el feminisme aconseguís penetrar a les llars «para insubordinar a la mujer, arrancarle de sus primordiales deberes», això comportaria deixar les famílies en «la más desconsoladora situación».[xxxvii]
Dins el camp nacionalista, el setmanari tarragoní Renovació celebrà el discurs que pronuncià l’any 1914 l’escriptora Dolors Monserdà de Macià[xxxviii] a l’Ajuntament de Barcelona demanant la inclusió de la també escriptora Maria Josepa Massanés Dalmau[xxxix] a la Galeria de Catalans Il·lustres, i elogià l’obra de l’autora tarragonina:
[…] sigué en tots els seus treballs literaris fervent inspiradora del feminisme cristià, recullit i modest, que per gloria i benhaurança de la llar i la familia, impera en la nostra estimada Catalunya; on si bé la dòna ha acceptat el progrés de la seva intel·lectualitat, no ha consentit en el seu cor ni en el seu esperit les exòtiques estridencies que en altres paisos desvirtúen l’alta finalitat per la qual fou creada.[xl]
Per tant, defensaven un feminisme de tall conservador enfront del feminisme més abrandat que lluitava per la igualtat de drets trencant amb el repartiment de rols tradicional.
Des de Reus, en canvi, el discurs era força més favorable a la causa feminista. En un article publicat a Foment el 1917 se celebrà l’aprovació d’una llei impulsada pel ministre italià de Gràcia i Justícia Ettore Sacchi, líder del Partito Radicale Italiano, que posà fi a l’autorització marital i atorgava a la dona els mateixos drets civils que els homes en uns moments en què les dones ocupaven de manera massiva les places que els soldats mobilitzats al front deixaren vacants en la indústria i altres sectors productius:
Es falaguer constatar com la guerra ens du el triomf jurídic del feminisme, i ho és encara més pels homes de democracia que día rera altre hem anat deixant-hi una mica de calíu en aquesta flama destructora dels vells, dels deplorables prejudicis. La dòna italiana, troba En Sacchi que se n’ha fet ben digna a l’alta distinció política i social que la consagra de faisó definitiva com un element de ciutadanía. […] Encoratjadora és aquesta iniciativa del ministre italiá… A la nova funció social de la dòna, desempenyada d’una guisa que ratlla els límits de lo sublim, unes noves lleis deslliuradores [s’estava estudiant otorgar el vot femení] que consagressin i fessin feconda aquesta activitat inteligenta i cordial. […] Seguint un paralel poétic, podríem dir que’ls pobles que dignifiquen a la dòna, treballen a l’ensemps per la propia dignificació. I per la victoria de les seves armes.[xli]
En altres contrades, però, el discurs era divers i de vegades contradictori. Un bon exemple el trobem a les pàgines d’El Llamp de Gandesa. Per una banda, l’escriptora capelladina Josepa Tallada hi exposà el seu rebuig al feminisme radical reivindicant el paper de la dona a la llar:
I els que’t diguin que la teva sobirania es cadena de l’esclau, digue’ls que reenuncies [a] la llibertat a tota costa; que és més manyaga la cadena de l’amor que l’ala gegantina que amb el nóm d’un mal-entés feminisme allunya la dòna de l’element que li es vida, car per servir la patria no et cal pas moure de la llar. La rosa arrencada de la planta, perd tota sa bellesa, la violeta el seu perfum.[xlii]
En canvi, la visió de la poeta Maria Lleó Martí, que signava amb el pseudònim Montserratina, anava més en consonància amb el feminisme contemporani del seu temps. Creiem per aquest mateix motiu que val la pena transcriure el més significatiu d’un article seu publicat a El Llamp a les acaballes del 1928:
Tots sabem que la posició de la dona en la moderna societat ha sofert un canvi; que ses costums ja no són les mateixes d’ara fa uns anys; que les seves activitats, abans ignorades i rebutjades, demostren que la dona pot ésser util al món fent el que abans sols feien els homes; […] la situació moral i material de la dona ha pujat un xic gràcies a l’activitat, mai prou elogiada, de la lliga femenista formada en tots els pobles de civilització progressiva; […] per acabar la gran obra, la qual és la d’elevar la dona fins al lloc social que li correspòn, és necessari que la dona tingui altres ideals i aspiracions que fins ara ha tingut… que el seu ideal més pregòn no sigui solament el de governar la casa i el de crear una llar o fer-se monja […]. L’ideal de la dona d’avui no ha d’ésser com el de la dona d’altres temps, […] els tres únics camins que existien per la dona, quals camins eren el de casada, el de vida religiosa o el de dona viciosa y desgraciada, són transformats avui en camins innumerables on es poden desenrotllar les aptituts de cada una. […] Els que estan en relació amb l’assumpte del feminisme, poden veure que si avui no es casa la dona, no és pas per manca de xicot, com es creia en altres èpoques, sinó que el mantindre’s en estat de solteria no és pas per altra cosa, més que per treure obstacles al progrés de les seves aptituts, doncs no vol dependre de ningú i menys exposar-se a tenir per company a un que no la sàpiga compendre o que la faci infeliç amb els cels, amb la rancúnia o amb falses alarmes. La dona té ideals que l’aparten de la vulgaritat, de l’ignorància i ella vol demostrar que té prou força per a poguer-los satisfer ella sola sens l’ajuda de l’espós, del germà, de l’amic… en fi, sens l’ajuda de l’home.[xliii]
L’accés de la dona a l’educació i la cultura
Fins ara hem vist com la societat del moment imposava que la dona s’havia de limitar a exercir el seu rol de mare a la llar. Les feministes, no obstant, en reclamaven l’accés a l’educació i la cultura per garantir-li un major grau d’autonomia personal. La dona havia de poder estudiar i formar-se per accedir al món del treball més preparada i guanyar-se així el seu propi manteniment i no haver de dependre del jornal del marit. Des de l’òptica liberal s’acceptava que la dona havia de tenir un mínim de formació perquè la dona ignorant no sempre era la més «desitjable». Així, la formació els proporcionaria ànima i les capacitaria per afrontar nous reptes intel·lectuals i laborals per esdevenir la companya ideal de l’home. D’altres veus, com la de la doctora Concepció Aleixandre, partint de la premissa imperant que la dona havia de tenir cura de la llar i dels fills, reclamaven que les futures mares rebessin la formació adequada per exercir el seu rol amb garanties.[xliv]
La dona havia de tenir un cert grau de formació però no de grau superior. La intel·lectualitat i la ciència, com hem vist, s’associaven a l’home, mentre que la dona era més passional, «tot cor». En un article publicat al Diario de Reus el 1907 arran del viatge de la pedagoga Soledad Villafranca[xlv] a la presó Model de Madrid per visitar el seu company sentimental, el també pedagog i fundador de l’Escola Moderna, Francesc Ferrer Guàrdia, hi podem llegir:
Harto comprendo que una mujer puede enseñar muchas cosas; pero de todas las que puede enseñar, la que más ajena me parece á su sexo es la ciencia racionalista. […] ¿Os imagináis a Galatea explicando las teorías químicas del yoduro, en vez de juguetear con las olas como aquella que desdeñaba el dolor de Licio? ¿Se os ocurre jamás representaros á Julieta comentando con Romeo el teorema de Pitágoras, ó á Isabel de Segura hablando con Diego Marsilla de la filosofía de Aristóteles? Los que no acabamos de decidirnos en pro de ese feminismo frenético […] creemos que las facultades más desarrolladas de la mujer son la imaginación y la sensibilidad. […] En todo caso, enseñen los hombres lo austero, lo grave, lo racional; y las mujeres, y en particular las mujeres guapas, que nos cuenten, como contaba Scherezada al Sultán, lindas y fantásticas historias…[xlvi]
El text, com veiem, és prou il·lustratiu al respecte.
Amb el transcórrer dels anys, però, aparegueren escrits en premsa liberal força més avançats en aquest aspecte i que defensaven obertament el dret de la dona a rebre una educació adequada. M. Lafuente, per exemple, negà el 1924 que la religió catòlica hagués aconseguit alliberar la dona de l’esclavatge. Segons el seu parer, el problema feminista era estrictament «educativo e instructivo» i explicava que allà on la dona es formava i es preocupava pels problemes de la humanitat hi sorgia el feminisme. A més d’afirmar que la dona culta exercia una influència molt positiva sobre l’home, dedicà uns mots a combatre també els tòpics encara existents que demonitzaven la culturització de la dona:
Hoy los espíritus apocados temen que la mujer educada, la mujer culta, la mujer instruída, pierda todos los encantos que ellos denominan femeniles y que no tienen nada de tales encantos. […] ¿Cómo va a saber educar a sus hijos la mujer que carece de cultura? […] Pero la educación, dicen muchos, sin darse cuenta de que el argumento es de Nietzsche, hará ser hombrunas a las mujeres y romperá, para siempre, los vínculos de la familia, sembrando por todas partes la ruina de la sociedad. El argumento no deja de ser baladí y ya está sobradamente combatido;…[xlvii]
Des del camp del republicanisme tampoc hi faltaren veus que defensaven el dret de la dona a l’educació. En un escrit publicat el 1899 a La Autonomía una dona que s’amagava darrera el pseudònim Liberta ho exposà sense embuts:
Esa inferioridad intelectual de la mujer sostenida como supremo argumento para tenerla sujeta en la más degradante de las esclavitudes, es un cuento de Mari Castaña, más que un cuento, es una felonía que hay que combatir á todo trance hasta alcanzar que la mujer deje de ser una simple barragana del hombre y ocupe el puesto que, como persona humana le corresponde.
Malgrat que a la dona se li havia vetat sistemàticament l’accés a l’educació al llarg de la història, l’autora exposà un llistat de dones de tots els temps que sobresortiren en camps del coneixement molt diversos. I conclogué:
Se nos antoja decir que si la mujer no hubiese estado bajo el dominio brutal del hombre, quizás la humanidad no se hallaría en el lamentable estado de decrepitud en que hoy se encuentra, porque, á pesar de la rutina, las leyes y preocupaciones rompen con todo lo que los hombres han pretendido hacer un privilegio exclusivo y ostentan sus cualidades físicas morales é intelectuales ya sea en el campo de las ideas, las ciencias ó de las artes.[xlviii]
En termes similars s’expressà Francisco Valbuena l’any 1905:
Si la esclavitud representa el ayer y el imperio de la libertad es atributo del mañana, nada más lógico sino que la humanidad luche en su alcance, ni que los últimos siervos aspiren á ver sueltos los eslabones de sus cadenas anacrónicas. […] Raro es el que responde con irónicas sonrisas á los legítimos clamores de la hembra absurdamente incapacitada, de la esclava contemporánea. […] Tenemos sumida á la mujer en un abandono estúpido. Haciéndole creer que sólo es nacida para el amor, sembramos en su infantil espíritu el gérmen de futuros coquetismos. Sin educación íntegra, sin instrucción completa, su porvenir está únicamente en los brazos del hombre.
No obstant això, quan argumentà el perquè de la necessitat que la dona s’eduqués reaparegué una altra vegada el seu rol tradicional de mare:
La madre […] es la escuela de los pueblos. Con lo que si no está educada, si no es instruída, si no sabe ser madre, se expone á la caída, á la caída fatal que, disolviendo la sociedad familiar, engendra locas protestas anárquicas. […] Nuestro deber es no interponerle obstáculos. […] Aprendamos á respetar á la mujer, aceleremos el instante de la reivindicación de sus fueros; apresurémonos á operar una reforma substancial en nuestras leyes.[xlix]
La família apareix de nou com el pilar fonamental que cal preservar per evitar un esfondrament de la societat.
Abans de continuar volem destacar un escrit de Bautista Tolosa publicat a El Pueblo l’any 1927 en el qual encoratjava els pares tortosins a procurar per les seves filles una educació sòlida tot denunciant que la gran majoria no anava més enllà d’enviar-les a un taller de costura per aprendre a cosir i brodar:
Y aquí termina, por desgracia, la obligación de los padres para con las hijas en el aspecto cultural. Lo esencial, la cultura, el estudio de la vida con sus realidades queda oculto; las consecuencias de esta ocultación aparecen envueltas con manto de la tragedia con excesiva frecuencia. Bueno está que la juventud femenina se dedique al bordado como complemento de cultura general, pero sin llegar al extremo de hacerlo incompatible con los libros.
Recordem que un any després es creà l’Associació de Cultura de la Dona Reusenca, entitat que perseguia aquesta mateixa finalitat.[l] Malauradament, Tolosa estava convençut que les seves paraules caurien en sac foradat: «Doy por descontado que predico en desierto. Adivino la mueca de desden que se dibuja en vuestros labios; mas si estimais innecesario elevaros espiritualmente, cuantos actos realiceis en vida llevarán el sello de vuestra esclavitud irredenta.»[li]
L’any 1902 la Junta directiva de la North Western University de Chicago conclogué que les dones no eren aptes per assolir un doctorat. La publicació integrista El Ebro no perdé l’ocasió d’atacar les feministes:
[…] perdonen, pues, la señora Pardo Bazán y la Tubau,[lii] públicamente doctoradas, mi indiscreción, si desde hoy no las reconocemos ese título, y busquen otra doctora en derecho que defienda su ídem ante las conclusiones de la citada Junta. Nada menos que treinta dos años han necesitado los americanos para convencerse de que la mujer no tiene aptitudes para cierta clase de estudios. Esto ya estaba visto hace mucho tiempo.
I és que la dona no havia d’aspirar a res més que a les tasques domèstiques que li eren pròpies:
Cada uno nace para cumplir su misión… […] Cambiar la aguja por el agudo escalpelo del cirujano. ¡Que ridiculez! Sustituir á los cuidados de la casa y de la familia, por los ajenos de tal ó cual asunto […] ¡Qué tontería más funesta! Dirigir una obra, que no sea otra que la labor y la costura ¡Qué majadería más pretenciosa y estúpida![liii]
Amb tot, dues dècades més tard aparegueren veus dins el camp de l’integrisme que es mostraven més permissives al respecte. L’any 1924 Josefa Amigo afirmà que des d’un punt de vista moral i intel·lectual no es podien establir diferències entre ambdós sexes més enllà de l’educació rebuda. De fet, el darrer conflicte mundial, i no el feminisme, havia demostrat que la dona podia exercir «todas las profesiones, cultivar todas las ciencias, desempeñar todos los cargos». Per tant, calia educar de manera integral les dones per si mai arribava a produir-se una situació semblant fossin capaces de posar-se al capdavant de la producció. Amigo conclogué el seu escrit sentenciant que la incultura de la dona «es el germen de la degradación del hombre padre, marido e hijo».[liv]
El posicionament del catalanisme al tombant del segle anava en sintonia amb les idees i conviccions que hem vist exposades fins ara. L’any 1899, per exemple, des de les pàgines de Lo Somatent hom es felicitava que la dona anés assolint la seva «emancipació intelectual» dins el camp de les belles arts i la literatura com així ho havien fet figures destacades com George Sand, Rosa Bonhaur o Concepción Arenal,[lv] entre altres. Això sí, sempre que això no servís de trampolí per aconseguir que la dona se situés al nivell de l’home negligint les seves responsabilitats familiars: «Pero que tot aixó […] no serveixi de motiu pera que, reclamadas com a exactament iguals y com á equivalents a las del home en cultiu y en intensitat las aptituts integrals de la dona, no’s pretenga fer d’aquesta per alguns apassionats un alter ego; oblidant ensemps que la obra de la Naturalesa es sempre indestructible […]».[lvi] Vint anys més tard Josep Francesc Vidal[lvii] anà més enllà advertint les dones del perill de llegir massa:
El llegir, amigues, te dos grans perills; el de perdre el temps i el de devenir una noia intelectual. La noia cal que sia–fixeu’s-hi bé– un sentiment amb cobertes de diccionari i mai per mai, un diccionari amb cobertes de sentiment. I aixís que totes les coses que sàpiga, les sàpiga més per via del cor i no del seny. […] Si us plau llegir, está molt bé que ho feu, peró, cuideu de la selecció dels vostres autors.[lviii]
Apareix de nou el concepte de la incompatibilitat de la dona (cor) amb la intel·lectualitat, que segueix associant-se a la masculinitat (cervell).
Força més empatia mostrà un escrit publicat l’any 1926 a Gandesa. D’entrada, es reconeixia que la dona a la península Ibèrica gaudia llavors d’una «esquifida formació mental», motiu pel qual el feminisme era rebut amb una gran indiferència entre la població femenina: «No està l’intelecte ni el psiquis de la joventut femenina, lo equitatiu i racional assaonat i cultivat per a que combregui de bon grat i sens vacilació amb el credo feminista». Per tant, calia abans dur a terme una tasca instructiva que acabés amb «els vells prejudicis que neutralitzen la familia espanyola». Llavors, i només llavors, s’imposarien les doctrines feministes:
Allavore’ns serà l’hora arribada per a poguer fer acte de presència el feminisme amb una orientació i tendencia ben definides i amb l’esperança del triomf final. L’hora també de fer rectificar als esperits conformistes i temorencs que veuen en l’alliberació de la dona un moviment nihilista, una tendencia negativa, encara que no hagin pogut desvirtuar la intenció noble que guía als feministes ni puguin negar la esplèndida i brillant labor de caràcter positiu que han portat a cap en aquelles nacions on la dona ha invait aquelles esferes de l’activitat social que entre nosaltres sols estan reservades al home.[lix]
La dona i el món del treball
L’accés de la dona al món del treball tampoc va ser vist amb bons ulls i de manera especial quan aquesta volia dedicar-se a professions que fins llavors havia exercit l’home en exclusiva.[lx] L’any 1914, per exemple, des de les planes del Diario de Reus posaren el crit al cel:
El feminismo quiere que la mujer ocupe en la sociedad el mismo lugar que el hombre; que desempeñe los mismos cargos; que se ocupe en los mismos negocios; es decir, que pueda ser médica, abogada, catedrática, que pueda ser diputada; que pueda legislar… ¡Cuanta locura y sinrazón en los que han sacudido el freno de la ley de Dios!
I és que la dona no podia trair la seva funció social perquè això comportaria l’esfondrament de la família tradicional:
El feminismo […] es la infelicidad de los hijos. […] ¿quién gobierna la casa? ¿quién cuida de los hijos? Si el marido desempeña estos oficios propios de la mujer, los papeles están trocados, es el mundo al revés, y resulta un cuadro, que si no fuera tan lamentable, sería risible. […] …en esta época de descreímiento hay mucho egoísmo y sensualidad, y hasta el vivo amor materno se ha enfriado; por consiguiente, la familia está desorganizada á propósito para que los hijos no sean estorbo á la libertad de los padres y éstos puedan con desahogo entregarse á sus pasatiempos y diversiones.
A més, posava en perill l’atractiu natural de la dona:
En efecto; la joven que para estudiar una carrera asiste á los centros de enseñanza, mezclada con el tropel de jóvenes más ó menos calaveras y viciosos. La que más tarde ha de familiarizarse en las clínicas con la podredumbre de las enfermedades, siendo médica. La que ha de entender en causas criminales y en la variedad de secretos vergonzosos del corazón humano, siendo abogada, esa no puede ser la doncella recatada que seduce con su gracia candorosa; no puede ser la esposa amante que encadena el corazón de su marido con su ternura y prudencia; no puede ser la madre amorosa que, consagrada á sus hijos, á todos acoge y abriga en su seno.
Tot plegat, doncs, anava en contra de «la ley de Dios y el orden natural» perquè la dona havia estat creada per engendrar, criar i educar els seus fills i filles. I malgrat que hi havia dones que excel·lien i arribaven al nivell dels homes en camps com el de la literatura, aquestes destacaven per la seva modèstia.[lxi]
En altres ocasions el discurs de la premsa liberal es mostrava menys restrictiu al respecte. El mateix any 1914 el diari tortosí El Tiempo comentà un article anònim publicat al Manuel général de l’instruction primaire de París. Segons aquest escrit hi havia dues menes de feminisme: «Malo, desastroso, paradójico y hasta grotesco uno; y otro que con menos lujo de calificativos apellida sencillamente “feminismo bueno”». L’autor rebutjava el feminisme integral perquè la dona no havia d’ocupar mai per complet l’esfera d’acció de l’home. En canvi, el feminisme bo era aquell que defensava que la dona es pogués dedicar a tasques més en consonància amb la seva «complexión delicada» com ho eren, per exemple, les administratives. Per tant, la tasca d’aquest feminisme assenyat era trobar quines eren les ocupacions més adequades per a les dones.[lxii] L’any 1928 el Diario de Reus també analitzà un escrit publicat a l’estranger per extreure’n les seves pròpies conclusions. Es tracta d’una informació apareguda a la publicació setmanal belga Revue Catholique des idées et des faits que al seu torn reproduïa un recull d’estadístiques publicades a l’Statistical Abstract of the United States, publicació depenent de l’Oficina del Cens nord-americana, agència integrada al Departament de Comerç dels Estats Units. L’autor relacionava l’augment de dones treballadores en tots els àmbits laborals amb un augment significatiu del nombre de divorcis i suïcidis. Símptomes inequívocs que el model familiar tradicional estava trontollant. Calia, doncs, que la dona rebés una formació adequada a la seva naturalesa, és a dir, «una enseñanza de las labores del hogar, y, sobre todo, una formación moral sólida, que les dé la conciencia de su verdadera misión» per evitar «perjuicios a la familia y la sociedad».[lxiii] Un darrer article de la premsa liberal que volem destacar és un escrit de B. G. Espinosa publicat també al Diario de Reus el mateix any. L’autor, analitzant el cas britànic, afirmava que l’accés massiu de la dona al mercat de treball arran el darrer conflicte mundial havia comportat conseqüències econòmiques molt negatives. La més important és que hauria provocat un atur masculí significatiu perquè la mà d’obra femenina era més barata i, en moltes ocasions, era millor treballadora. I per tant, això s’havia traduït en una caiguda dels salaris perquè elles cobraven menys.[lxiv] L’accés de la dona al món laboral generava, a ulls dels liberals, desordres a nivell social que calia evitar.
Dins el camp republicà destaquem un article molt contundent de Liberta en favor de la lluita feminista publicat l’any 1899:
Nada significa invocar la «justicia eterna», suplicar ni dictar leyes que suavicen el estado de las que forman la quinta clase de la sociedad; no reconoceis sus derechos, ni lo haceis para alijerar su peso, sino para embriagarla con dulces perfumes para sujetarla en su forzada inferioridad. Verdad que la posición de la mujer ha mejorado notablemente […] pero […] no se debe á ninguna ley reguladora ni á ninguna concesión hecha exprofeso, débese á la crítica tenaz que hacen los nobles defensores del feminismo y mayormente al propio sistema industrial.
Liberta defensava l’opinió que la indústria moderna proletaritzaria la dona i després acabaria fent el mateix amb la burgesia. Així, el proletariat, homes i dones, hauria de lluitar per conquerir la dignitat humana i posar fi als excessos capitalistes. I pel que fa al cas concret de la dona: «…ella [la indústria] es la que arranca á la mujer del hogar y de la iglesia, la sujeta á la máquina, la aprisiona en la fábrica y la arrojará mañana á la revolución por el hecho de haber destruido esa esfera tan restringida de la actividad femenina y puesto de manifiesto la fuente de sus miserias é infortunios.»[lxv] Trenta anys després, A. Martí Fontanet afirmava que després de la Gran Guerra la dona havia conquerit el món del treball equiparant-la progressivament a l’estatus de l’home:
La mujer en todos los tiempos y en todos los paises, se la ha considerado inferior al hombre, privándosele de muchos de los derechos y beneficios que éste disfrutaba. […] Pero, felizmente, en nuestros tiempos ya no existen tan notables desigualdades; […] …la gran guerra fué el momento propicio para el progreso rápido del feminismo. […] …y como se demostró practicamente que las mujeres sí servían para algo, pues desempeñaban brillantemente todas las tareas, se extendió cada vez más la idea de su igualdad para con el varón…[lxvi]
Des de la premsa ultracatòlica, en canvi, advertien dels perills que assetjaven les dones dins el món laboral i en culpaven els socialistes:
El feminismo socialista, al querer igualar la mujer en el mundo del trabajo, la rebaja miserablemente, exponiéndola á muchos y muy graves perjuicios. […] Esa igualdad como todas las igualdades socialistas, es una quimera contraproducente, origen de grandes males para la mujer y para la sociedad de que forma parte.
Per tant, on havia de ser la dona? Doncs a la llar familiar complint amb les seves obligacions: «Más honrada y favorecida resulta la mujer siendo reina de su propio hogar y garantía de la salud y moralidad de sus hijos, que ganando un jornal inferior en un taller dominada y explotada por el hombre.»[lxvii] En el mateix sentit es pronuncià María de Echarri[lxviii] l’any 1919:
Por desgracia, otros dirán por suerte, va penetrando en nuestra tierra española ese radicalismo femenista… y en vez de encauzar únicamente la corriente hacia una mayor y más sólida educación de la mujer, más amplitud para que pueda ganarse la vida, igualdad de remuneración en los trabajos que lo mismo hagan el hombre que la mujer, actuación firme y decidida en el doloroso problema obrero femenino, […] quieren tomar tambien derroteros, que tarde o temprano producirán frutos tristes de emancipación moral, que darán en tierra con la familia y socavarán el hogar hasta en sus cimientos.[lxix]
L’any 1926 el Correo de Tortosa es feu ressò del fet que en les darreres oposicions a auxiliars de Governació celebrades a Madrid la majoria d’opositors eren dones. D’entrada l’autor afirmava que no tenia res en contra del fet que la dona lluités per treballar i poder «substraerse a la injusticia de una organización social que las tenía condenadas a morirse de hambre o a mendigar del hombre el pan que comían». El que sí que retreia als homes és que deixessin que compartir feines i tasques «más propiamente masculinas» desemboqués en un predomini de la dona dins la societat i que, per tant, s’intercanviessin els rols tradicionals:
No debemos cerrar a la mujer ninguna puerta; pero hemos de procurar mantener con nuestro trabajo y con nuestra asiduidad […] las que propiamente eran más nuestras. Y hemos de procurar también, en cuanto esté en nuestra mano, abrir a la mujer las puertas del hogar y de la maternidad honrada, que rectamente les corresponde.[lxx]
Les noies d’aquells temps aspiraven a preparar-se per aconseguir una feina de per vida i, amb el beneplàcit dels seus progenitors, «sacrificará las mismas ilusiones instintivas, dejará ajarse los honestos encantos de su feminidad, pondrá en peligro su dignidad natural y hasta llegará a consumir sus energías y su misma existencia». Però això no importava perquè el seu objectiu final era suplantar l’home en totes les facetes de la societat i això despertava la desconfiança dels homes. I la culpa era dels pares i la seva incapacitat de traçar límits raonables: «…esa desmedida y desconcertada obsesión que sienten muchos padres por el porvenir de sus hijas, ha de contraerse a los justos límites que demandan la prudencia y la previsión, sin perder de vista […] el destino natural que la Providencia trazó para ella con invisible y firme dedo en su ruta por los caminos de la vida».[lxxi]
La premsa catalanista també abordà aquesta problemàtica. L’any 1899, per exemple, Lo Somatent publicà un escrit en el qual es reivindicava el retorn de la dona a l’àmbit familiar per tornar a posar a lloc tot allò que havia trastocat el treball femení:
Lluny de nosaltres […] lo rebutjar res de tot alló que puga significar un progrés positiu y […] una millora en la condició social de la dona… Solzament que […] creyém que aqueixa millora ha de consistir […] en restablir molta cosa de tot lo que’s va perdent: en reinstaurar á la dona en sas funcions complertas de mare de familia que avuy, dintre de certas categorías socials (com la proletaria, per exemple) va oblidant solicitada per un travall extra-doméstich; […] Ab aixó, donchs, repetím, poch feminisme d’aqueix modernista y anárquich;…[lxxii]
Un quart de segle més tard, El Llamp publicà un escrit de Maria Serres en el qual culpava les dones treballadores d’haver contribuït a tirar per terra tots els avenços que havien aconseguit els treballadors després de dècades de lluita sindicalista: «En va han llençat la sang, pobres màrtirs d’una idea! En va es desvetllaren per a despertar a l’esclavitut del pes feixuc del treball!». I és que segons el seu raonament l’accés de la dona al món del treball havia ressucitat les pràctiques abusives de la patronal i arraconava els homes dels llocs de feina que havien ocupat sempre:
Ella torna a començar. No tan sols li roba la feminista al home, la plaça qu’ell havía d’ocupar. ¡Estúpida tota pretensió en nosaltres, de superioritat o igualtat intelectual! ¡Quan es doni conte la dona de que l’accepta l’industrial per a engegar-li un sou molt inferior al sou del home, i fer-la treballar igual, llavors, serà qui sap, si redempció i lliberalisme l’idea asquerosa del feminisme imperant![lxxiii]
Martí Bonet es mostrà en aquells mateixos temps més conciliador des de les planes de la publicació regionalista vallenca Acció Comarcal. De fet, proposava la creació de societats mixtes que lluitessin pel benestar col·lectiu de la classe treballadora. Calia mantenir la dona al costat de l’home per evitar que el feminisme radical s’imposés: «Volia igualar a l’home, rival i enemic seu; mes, com que espiritualment no podia, fou quan es creà aquest tipus nou, de dona home, que ha melentés el feminisme no sapiguent comprendre la naturalesa del seu sexe.»[lxxiv]
La dona i la política
Fins ara hem vist quin havia de ser el rol social de la dona, quina mena d’educació havia de rebre i a quins llocs de treball podia aspirar. Ja només ens queda per veure, per tant, quin era el grau de participació política de la dona acceptable per la societat del moment. Si tenim en compte les paraules d’un col·laborador de la publicació liberal tortosina El Tiempo que l’any 1913 titllava les sufragistes angleses d’«energúmenos en forma de mujer» i les qualificava com el «terror de las autoridades británicas» ens adonem que les expectatives no són gaire falagueres.[lxxv] Però especialment dur és un article de Llorenç Coma Ferrer, aparegut a les acaballes del 1930 a la publicació Falset y Comarca, en el qua posava en dubte les capacitats intel·lectuals de les dones per poder entendre i exercitar la política. De fet, afirmava que «tal vez dentro de cuatro o cinco lustros, si intensifica el estudio, podrá casi llegar a adquirir unos conocimientos generales que la permitan estudiar con provecho dichos problemas». Però, arribat el cas, i malgrat tenir els coneixements necessaris, seria del tot contraproduent que la dona s’involucrés en política perquè, segons Coma, «no es concebible que una mujer casada pueda discutir con su marido cuestiones de sociología o de hacienda pública, llevando la discusión que sostendrá con los argumentos adquiridos por su estudio y por su natural terquedad para imponer sus alegatos». I si aquesta afirmació valia per a les dones casades encara era més important per les solteres: «Pero la mujer solterona propiamente dicha, la que aspira a constituir un hogar y continuar la familia no puede serle beneficioso bajo ningún concepto el ejercer derechos políticos que suponen un conocimiento de materias y cuestiones, impropias de la mujer». I la raó no era cap altra que la de no espantar possibles pretendents i no perdre, així, l’oportunitat de formar una família i evitar acabar convertint-se en una fadrina:
No le conviene de ninguna manera, discutir con su novio o su probable novio, […] ya que éste […] no busca un camarada para discutir cuestiones trascendentales, […] sino que le interesa encontrar, amor, cariño, compenetración espiritual y en cierto modo sumisión. […] La mujer soltera, debe procurar no hacer notar al hombre su igualdad y menos su superioridad, pues corre el riesgo de ahuyentar a los hombres y convertirse en solterona.
I és que, segons Coma, la dona no necessitava ni lleis ni codis per fer notar la seva influència ja que aconseguia més «suplicando que ejercitando un derecho».[lxxvi]
Des de les files del republicanisme tradicional analitzaren la qüestió del sufragi femení des d’un altre punt de vista. Si bé d’una banda personatges com Alberto Aguilera Arjona reconeixien que, en general, les dones mostraven tenir més sentit comú que els homes,[lxxvii] d’altres veus es mostraren receloses envers el bon criteri de les dones espanyoles a l’hora d’emetre el seu vot. L’any 1929 el setmanari republicà El Pueblo publicà un escrit d’Antonio Dubois en el qual analitzava els darrers comicis electorals celebrats a Anglaterra. A partir de la filiació política de les 65 candidates que es presentaren a les eleccions angleses (29 laboristes, 25 liberals, 8 conservadores, 2 comunistes i 1 independent), Dubois conclogué que el feminisme anglès era de caràcter eminentment liberal «en la práctica, como lo es en su ideario»: eren contràries a la guerra, als impostos indirectes, als salaris precaris, a la prostitució,… En canvi, considerava que el feminisme espanyol «ha nacido excesivamente conservador» i, per això, el vot femení el defensaven les dretes mentre les esquerres se’l miraven amb cautela: «Porque el voto femenino, dada la tradición sentimental e ideológica de la mujer española, podía significar un refuerzo mas de los intereses creados». Per tant, calia que la dona espanyola «deseche muchos prejuicios y abra su cerebro y su corazón a las nuevas ideas transformadoras», o sigui, s’havia de liberalitzar.[lxxviii] La tendència conservadora del vot femení és un tema recorrent sobretot quan s’aborda el període republicà i les eleccions del 1933, les primeres en què van poder votar.
I acabarem amb un sector, l’ultracatòlic, que tampoc es mostrà partidari que la dona pogués participar en política, ja fos de manera activa o exercint el dret a vot. Ben aviat, l’any 1899, des de l’Estandarte Católico mostraven la seva perplexitat davant el que estava passant a Anglaterra i ho consideraven un sense sentit:
Nosotros teníamos entendido que la mujer había sido creada para el hogar, exclusivamente para el hogar, y que su misión estaba circunscrita á atender á los quehaceres domésticos… Pero las corrientes «fin de siglo» se han empeñado en transtornarlo todo y han querido hacerla primero abogadas, farmacéuticas, «médicas», etc. etc., y por último en Inglaterra, se han empeñado en llevar á la mujer al municipio, y que desempeñe el cargo de concejales ó alcalde.[lxxix]
En definitiva, no podien concebre que la dona pogués participar en política de manera activa perquè la consideraven incapacitada per fer-ho:
Hablar en los mítines, en el club, en el ateneo. ¿No hablan ya bastante cuando se reunen más de dos? Escribir otra cosa distinta es la cuenta de la lavandera. ¡Qué pedantería y qué necedad! Sustituir el pedal singer, por el de la máquina Gonventry, para batir el record de la bicicleta, ¡Qué recorrido merecían! Pretender votar, haciéndonos botar ante tales aspiraciones. Llevar su exageración hasta imitarnos en los trajes y en las costumbres. ¡Cuanta majadería! Se acabó para siempre el feminismo. Nada, que de hoy en adelante estamos de enhorabuena los hombres, las mujeres, y… los calcetines.[lxxx]
Altres veus repudiaven les sufragistes angleses que protagonitzaven actes tumultuosos i violents allà on es manifestaven i dipositaven les seves esperances en el model tradicional de la dona espanyola. Així, a diferència de les britàniques, les dones espanyoles «cuando quieren algo de veras, proceden de muy de otro modo; […] miles y miles de ellas se dirigen al jefe del Gobierno a reclamar, o al templo a orar, en manifestación tan correcta, tan digna, tan imponente, que es motivo de legítimo orgullo para todo verdadero patriota». A més, es mostraven convençuts que aquí les dones no demanarien mai el dret a votar perquè estaven més interessades «que no se atente a la fe de la infancia y al respeto debido a la religión verdadera». Aquest era, segons el seu parer, el feminisme més lloable i respectable.[lxxxi] Josefa Amigo, en canvi, considerava que la manca d’educació suposava una barrera insalvable de cara a aconseguir que la dona accedís al dret al vot, ja que la seva ignorància «haríanla hacer mal uso del mismo».[lxxxii] Finalment, destacarem un article d’Antoni Pedrol[lxxxiii] publicat l’any 1930 a la secció de l’Associació de Cultura de la Dona Reusenca[lxxxiv] al diari La Cruz. Pedrol considerava que haver deixat que les dones entressin a les universitats i les oficines (educació i treball) i empènyer-les llavors «a la cabina electoral i al seient parlamentari» suposava «invertir perillosament l’ordre natural de les coses». I ho argumentava afirmant que abans calia reformar el codi civil per «lliberar a la dona casada d’una sèrie d’humil·liants sumisions». I advertia a les lectores que s’allunyessin del feminisme integral:
El moviment feminista, no té, però, els pitjors enemics de portes enfora. Cuidin les dones d’eliminar estridències grotesques que no serien sinó desplaçament de sexe. Cuidin també […] de tindrer a ratlla les aspres feministes d’ulleres doctorals i gestos masculinitzats. Totes aquestes respectables damisel·les posarien el problema a termes impossibles. En canvi, serviran magnificament per a preparar festes de beneficiència i tindrer cura de simpàtics animalets domèstics.[lxxxv]
A tall de cloenda
Al llarg dels diferents apartats d’aquest escrit hem pogut copsar quina era la imatge de la dona ideal per a una gran part de la societat catalana del primer terç del segle vint. Les dones havien de tenir cura de la llar i dels fills i mantenir-se en un segon pla darrere la figura del cap de família. La dona era concebuda com la representació de la bellesa i la irracionalitat sentimental en contraposició a la intel·ligència i racionalitat de l’home. En aquest sentit jugava un paper de primer ordre la doctrina catòlica i la seva concepció de la dona com a esposa i mare. Qualsevol intent per part de les dones d’accedir a esferes fins llavors dominades pels homes era percebut com un atac a l’ordre social tradicional i calia combatre’l. De fet, el rebuig al feminisme integral venia d’un ampli sector de la societat que apel·lava a preservar l’ordre diví o natural de les coses. Com ja hem apuntat als mots inicials, creiem que entendre la mentalitat de l’època estudiada ens ajudarà a valorar totes aquelles iniciatives associatives que protagonitzaren unes dones pioneres del seu temps que, des de posicionaments ideològics diversos i sovint antagònics, decidiren rebel·lar-se contra un ordre establert que durant segles les havia relegat a un paper secundari.
[i] «Alçades i fermes. Una aproximació a la sociabilitat femenina reusenca (1899-1936)», dins Revista del Centre de Lectura, novena època, tercer quadrimestre de 2020.
[ii] Mary Nash, «Feminisme català i presa de consciència de les dones», dins Literatures, segona època, núm. 5, 2007, p. 69-70.
[iii] El terme castellà «marimacho» té el seu equivalent en català: «gallimarsot». Tenint en compte que aquesta és una paraula desconeguda per una gran majoria dels catalanoparlants d’avui en dia, nosaltres mateixos en desconeixíem l’existència, ens permetrem la llicència d’emprar el castellanisme perquè esdevé molt més reconeixible per al lector o lectora potencials.
[iv] Crónica Reusense, Diario del Comercio (Tarragona), Diario de Reus, Diario de Tarragona, Diario de Tortosa, El Tiempo (Tortosa), La Opinión (Tarragona), Falset y Comarca i Heraldo de Tortosa.
[v] El Ideal (Tarragona), El Porvenir (Valls), El Pueblo (Tortosa), La Autonomía (Reus) i Las Circunstancias (Reus).
[vi] Correo de Tortosa, Correo Ibérico (Tortosa), El Ebro (Tortosa), El Estandarte Católico (Tortosa), El Restaurador (Tortosa), Estel Marià (Valls), Joventut (Valls), La Cruz (Tarragona), La Tradición (Tortosa), La Veritat (Valls) i Rocio Carmelitano (Tarragona).
[vii] Acció Comarcal (Valls), El Llamp (Gandesa), Foment (Reus), Lo Somatent (Reus), Patria (Valls) i Renovació (Tarragona).
[viii] Julio Saj., «Feminismo», dins El Estandarte Católico, 11-V-1898. Reproduït de la revista barcelonina Mensajero del Corazón de Jesus.
[ix] «Comentarios», dins Diario de Reus, 17-X-1908.
[x] M. V. B., «Feminisme», Lo Somatent, 5-XII-1897. Datat a París el 30 de novembre.
[xi] No fa gaire ens assabentàvem pels informatius del canal de televisió 3/24 de la preocupació del govern xinès pel progressiu afeminament de la seva població infantil masculina i com pretenien combatre’l. Vegeu: https://www.ccma.cat/324/la-xina-vol-masculinitzar-els-nois-i-combatre-lestetica-de-les-celebritats-del-k-pop/noticia/3083206/. El mateix succeí fa més d’un segle. Hom es lamentava des del diari integrista tortosí El Restaurador de la nova moda d’afaitar-se la barba i el bigoti i ho associà a una pèrdua de virilitat per part dels homes que la seguien. I tot plegat ho barrejà amb el feminisme: «Como literato y como hombre, protesto contra esta moda que viene á laborar en pro del feminismo, haciendo desaparecer lo único que nos distingue ya de las mujeres modernas. Porque, sin barba y sin bigote, hagan Vds. el favor de decir en que se diferencian muchos hombres de las mujeres médicas, abogadas, comerciantas y mozas de cordel…». Constante, «¡Protesto…!», dins El Restaurador, 3-V-1910. Un altre escrit que denunciava la feminització de la societat: Quintiliano Bueno, «La raza que se vá», dins Diario de Reus, 7-XI-1907.
[xii] Max, «Feminisme», dins Lo Somatent, 22-VII-1899.
[xiii] A. Bladé Desumvila, «Les dolces feminitats», dins El Llamp, 15-III-1927. Artur Bladé Desumvila (Benissanet, 1907 – Barcelona, 1995) va ser periodista i escriptor. Va col·laborar en un gran nombre de capçaleres de la demarcació com Foment de Reus o L’Avançada de Tarragona. Va ser president d’honor del Centre d’Estudis de la Ribera d’Ebre, rebé la Creu de Sant Jordi i dona nom a la biblioteca pública de Flix. Per aprofundir en la seva figura i obra vegeu Josep Sancho: Artur Bladé, escriure la memòria (1907-1995). La Torre de Claramunt, CERE i Cossetània, 2018.
[xiv] Tortosa, 1862-1927. Va ser professor del Col·legi Sant Lluís Gonzaga de Tortosa.
[xv] Constante, «Gramática feminista», dins El Restaurador, 29-VII-1911.
[xvi] Constante, «Otra vez las sufragistes», dins El Restaurador, 24-XI-1911.
[xvii] Un exemple molt il·lustratiu el trobem en un escrit publicat el 1898:
El feminismo hállase á la órden del dia, las feministas (generalmente viejas solteronas) declaman y discursean contra el hombre, acaso porque su belleza no ha sabido interesarle. Al casarse, la mujer debe asegurarse un bien estar material; pero, también debe gozar del amor. Ellas, las feministas, atrevidas é independientes, razonan como sigue: No es necesario el matrimonio para conocer el amor. La unión libre no nos asusta. Nosotras trabajaremos y, al ser libres podremos escoger nuestro amigo y camarada como y donde nos convenga, disfrutando así de nuestra libertad sin ser explotadas, y gozando esas delícias tan cacareadas del amor. Pero el amor es un sentimiento espiritual que no debemos confundir con la atracción de sexos; […] Más, bueno es advertir que quién así razonaba era una solterona vieja y fea. Razonamientos del despecho; derecho del pataleo.
Antonio Ambroa, «Crónica parisién», dins Diario de Tortosa, 5-VIII-1898. Datada a París l’1 d’agost. Ibíd., «Crónica parisiense», Diario del Comercio, 6-VIII-1898. Datat a París el 4 de juliol.
[xviii] Constante, «El cetro de la mujer», dins El Restaurador, 16-V-1914.
[xix] Joan Roig y Ballesta, «Feminisme», dins La Veritat, 13-VIII-1914. Joan Roig i Ballestà (Sant Feliu de Guíxols, 1847 – Valls, 1919) va ser mestre de professió, poeta i comediògraf. Exercí a Valls des del 1878.
[xx] S. de P., «El laicismo de la mujer», dins La Cruz, 9-VIII-1927.
[xxi] «La educación feminista», dins Rocio Carmelitano, 15-III-1930. Aquesta era la revista mensual de les Cases i Col·legis de les Germanes Descalces de la Tercera Ordre de la B. V. M. del Carme de Tarragona.
[xxii] F. Ferrandis-Túr, «Pobreza de espíritu», dins El Pueblo, 30-IV-1926. Ferrandis, socialista, col·laborà en altres publicacions com El Obrero Balear, òrgan de l’Agrupació Socialista de Palma de Mallorca.
[xxiii] Adolf Pons descrivia el 1898 com un any desastrós per Espanya en gran part per la pèrdua de les colònies d’ultramar. I entre els molts mals que patia el país citava el feminisme «imperante». Adolfo Pons y Umbert, «Año triste», dins La Opinión, 3-I-1899. Datat a Madrid el 30 de desembre de 1898. Adolf Pons i Umbert (Barcelona, 1873 – Madrid, 1945) va ser jurista i membre de la Reial Acadèmia de Ciències Morals i Polítiques. A tall d’anècdota, era net del polític progressista reusenc Marian Pons Tàrrech.
[xxiv] A. S., «Cháchara», dins Crónica Reusense, 5-VII-1899.
[xxv] R. B. F., «La mujer y la Inmaculada», dins La Opinión, 6-XII-1903.
[xxvi] Jaume Collell, «Juegos Florales», dins Diario de Tortosa, 16-XII-1904.
[xxvii] Isgol, «Feminismo», dins Heraldo de Tortosa, 21-V-1924. Datat a Tortosa el maig.
[xxviii] Lorenzo Coma Ferrer, «Feminismo», dins Falset y Comarca, 21-XII-1930.
[xxix] Marta Llebaría, Vda. de Marqués, «Referente a Feminismo», dins Falset y Comarca, 18-I-1931.
[xxx] Carme Karr i Alfonsetti (Barcelona, 1865-1943) va ser periodista, escriptora, musicòloga i publicista. Està considerada un dels referents del feminisme català de les primeres dècades del segle xx. Va dirigir la revista Feminal, suplement de La Il·ustració Catalana, del 1907 fins al 1917, i col·laborà en nombroses publicacions de l’època.
[xxxi] José M. de Lasarte, «Nuestros amores», dins Las Circunstancias, 22-X-1902.
[xxxii] Facundín Segarra Lapeira, «El feminismo», dins El Pueblo, 12-VIII-1918.
[xxxiii] José M. Marabotto, «Comedias y comediantes», dins Las Circunstancias, 4-VI-1904. Datat a Madrid el dia 1.
[xxxiv] A. R., «Papeles cambiados», dins Correo Ibérico, 28-I-1908.
[xxxv] «La educación del pueblo», dins La Tradición, 5-VIII-1911.
[xxxvi] Constantino, «La mujer espanyola», dins El Restaurador, 14-X-1908.
[xxxvii] «La fiesta de San José», dins La Cruz, 19-III-1927.
[xxxviii] Barcelona, 1845-1919.
[xxxix] Tarragona, 1811 – Barcelona, 1887.
[xl] «Tarragonins il·lustres», dins Renovació, 22-II-1914.
[xli] «La emancipació de la dona», dins Foment, 17-III-1917.
[xlii] Manuela Tarafa Juncosa, «Una flor», dins El Llamp, 30-VI-1926. Escrit dedicat a «la gentil Maria Elias».
[xliii] Montserratina, «Els ideals femenins», dins El Llamp, 31-XII-1928. En un altre dels seus escrits advertia que per lluitar pels drets de la dona no calia que les noies caiguessin en vicis i conductes nocives pròpies fins llavors dels homes:
El que falta es que la dona conegui aquell feminisme sà i ben entés que la mena pel camí de la reivindiciació i de l’igualtat, però que al ensems li fa despertar els nobles sentiments que guarda el cor de la dona i que ella enlluernada per la falsa llum del modernisme vol desterrar creient ésser feminista quan no és res més que una simple modernista que amb la costum del tabac, del licor i del vici fá despertar la compassió talment com la desperta la pobra mare que no pot donar al fill el pá que li demana, el pobre nàufreg que després de lluitar amb les ones morí vençut per la fatiga.
«La dona es la sal de la vida», Ibíd., 31-X-1929. Datat al Perelló l’octubre.
[xliv] Domingo, «Para elles», dins Diario de Reus, 15-V-1904. Concepción Alexandre, «Para las futuras madres», Ibíd., 30-V-1905. Concepció Aleixandre i Ballester (València, 1862-1952) va ser ginecòloga. Dedicà la seva vida a lluitar pels drets de les dones i de manera especial com a divulgadora de bones pràctiques en el camp de la salut i la higiene femenines. Va pertànyer a diverses organitzacions feministes de tall conservador com el Consell Nacional de Dones o el Comitè Femení d’Higiene Popular. L’any 1928 va ser nomenada presidenta d’honor de l’Associació de Metgesses Espanyoles.
[xlv] Soledad Villafranca Los Arcos (Aoiz, Navarra, 1880 – Barcelona, 1948) va ser pedagoga de l’Escola Moderna i militant anarquista.
[xlvi] Lucanor, «La mujer del día», dins Diario de Reus, 14-VI-1907.
[xlvii] M. Lafuente, «La mujer y el feminismo», dins Heraldo de Tortosa, 19-VII-1924. Datat a Tortosa el juliol.
[xlviii] Liberta, «De la mujer», dins La Autonomía, 2-II-1899. Article de col·laboració escrit a Reus.
[xlix] Francisco Valbuena Valverde, «La evolución feminista», dins El Porvenir, 28-I-1905.
[l] Vegeu el nostre article «Alçades i fermes…», op. cit. En una publicació republicana tarragonina es reivindicava en aquells temps precisament l’associacionisme com la millor arma que podia emprar la dona per assolir els seus objectius:
La mujer está tiranizada al hombre; su espíritu sujeto a la chacota de todos; su intervención en las ciencias y en las artes despreciada y combatida; sus derechos vejados, mermados y supeditados violentamente al hombre; ridiculizada su intervención en el trabajo en el que interviene el hombre, y sin embargo y a pesar de todo, la mujer llegará a dar un gran impulso al mismo bienestar del hombre. Pero, para esto, la mujer ha de seguir una táctica nueva, un procedimiento nuevo; estudiar la parte comprendida en la materología o sea la parte que enseña a criar los niños, pero también abordar sin miedo el estudio e intervenir en todo cuanto pueda llevarla a alcanzar sus fines: La asociación».
Mosén Pedro, «Feminismo», dins El Ideal, 19-V-1917.
[li] Bautista Tolosa, «Arte frívolo», dins El Pueblo, 30-VII-1927.
[lii] Es referia a l’escriptora Emilia Pardo Bazán (La Corunya, 1851 – Madrid, 1921) i a l’actriu María Álvarez Tubau (Madrid, 1854-1914).
[liii] «De capa caida», dins El Ebro, 16-I-1902.
[liv] Josefa Amigo, «Sobre feminismo», dins Correo de Tortosa, 8-III-1924. Signat a Santa Bàrbara.
[lv] George Sand era el pseudònim masculí de l’escriptora Amandine Aurore Lucile Dupin (París, 1804 – Nohant-Vic, 1876) que va ser precursora del feminisme francès; Marie Rosalie Bonheur (Bordeus, 1822 – Thomery, 1899) va ser pintora i escultora; Concepción Arenal de Ponte (Ferrol, 1820 – Vigo, 1893) va ser escriptora i una de les precursores del feminisme espanyol.
[lvi] Max, «Feminisme», dins Lo Somatent, 22-VII-1899.
[lvii] Josep Francesc Vidal i Jové (Manresa, 1899 – Newcastle, 1978) va ser advocat, escriptor i dramaturg. A la dècada dels anys trenta va militar a l’Esquerra Republicana de Catalunya.
[lviii] J. F. Vidal i Jové, «Fer nacionalisme», dins Patria, 18-I-1919.
[lix] Florisel, «Significació i alcanç del feminisme», dins El Llamp, 30-XI-1926. A Artur Bladé.
[lx] El mateix va passar més enllà de les nostres fronteres. A Berlín, per exemple, l’any 1907 es produïren protestes del sector dels xofers en contra d’un grup de dones que havien decidit aprendre a conduir per poder treballar de conductores. El redactor de la notícia va sentenciar: «Las mujeres se han empeñado en fastidiarnos y á la larga lo conseguirán». «El feminismo en automóvil», dins Diario de Reus, 22-XII-1907.
[lxi] «El feminismo», dins Diario de Reus, 7-II-1914. L’autor atribuïa a aquesta modèstia l’ús de pseudònims masculins per part d’algunes escriptores, criteri si més no bastant dubtós. Ens sembla força evident que l’ús de pseudònims masculins s’emprava per amagar el gènere de l’autora i així aconseguir una millor recepció de la seva obra per part d’uns lectors potencials que mai es prendrien de manera seriosa un llibre escrit per una dona.
[lxii] «De feminismo», dins El Tiempo, 6-V-1914.
[lxiii] E. D., «Feminismo», dins Diario de Reus, 24-III-1928. En el mateix sentit es manifestà un col·laborador del Diario de Tortosa una dècada abans:
Hemos pedido y pedimos para la mujer medios de defensa para mejor luchar en la vida; reconocemos la injusticia social con que generalmente se la trata, y aplaudimos que se ensanche su horizonte, dando entrada a la mujer en puestos que pueda desempeñar perfectamente; pero también es de temer no se vaya demasiado lejos y se logre que la mujer llegue a abandonar el hogar, que es su verdadero reino, y que los hijos lo puedan hallar desierto cuando a él acudan en busca de la madre.
Cualquiera, «Feminismo», dins Diario de Tortosa, 10-II-1919. Datat a Tortosa el febrer.
[lxiv] B. G. Espinosa, «Los inconvenientes del feminismo», dins Diario de Reus, 16-VI-1928.
[lxv] Liberta, «De la mujer», dins La Autonomía, 2-II-1899. Article de col·laboració escrit a Reus.
[lxvi] A. Martí Fontanet, «El progreso de la mujer», dins El Pueblo, 3-VIII-1929. Datat a Alfara de Carles el juliol.
[lxvii] «Protección a la mujer», dibs Correo Ibérico, 23-III-1905.
[lxviii] María de Echarri y Martínez (San Lorenzo del Escorial, 1878 – Sant Sebastià, 1955) va ser mestra, propagandista i activista feminista vinculada a l’Acció Catòlica de la Dona.
[lxix] María de Echarri, «De re feminista», dins El Restaurador, 7-III-1919.
[lxx] X., «Masculinismo y feminismo», dins Correo de Tortosa, 8-VI-1926.
[lxxi] S. de P., «Competencia y galanteria», dins La Cruz, 3-IX-1927.
[lxxii] Max, «Feminisme», dins Lo Somatent, 22-VII-1899.
[lxxiii] Maria Serres, «¡Guerra al feminisme!», dins El Llamp, 30-IX-1925. Datat a la Serra d’Almos l’agost.
[lxxiv] Martí Bonet, «La Dona Culta», dins Acció Comarcal, 15-X-1927.
[lxxv] El Diablo Azul, «El feminismo triunfante», dins El Tiempo, 17-X-1913.
[lxxvi] Lorenzo Coma Ferrer, «Feminismo», dins Falset y Comarca, 21-XII-1930.
[lxxvii] A. Aguilera y Arjona, «Feminismo político», dins El Pueblo, 17-X-1903. Datat a Madrid l’octubre. Publicat també a La Justicia, 22-X-1903. L’escrit aborda la qüestió del debat que s’està produint a Bèlgica al voltant del sufragi femení. Per posicionar-se es fa seves unes paraules d’Unamuno extretes del pròleg d’El Espíritu de la educación:
Podrá parecer ello muy superficial y grosero; pero, para mí, todo el feminismo tiene que arrancar del principio de que la mujer gesta, pare y lacta, y está organizada para gestar, parir y lactar, y el hombre no. Y el gestar, parir y lactar llevan consigo una predominación de la vida vegetativa y del sistema linfático, y con ellos, del sentido comun y practico. Hasta cuando tiene menos inteligencia, tiene más sentido común que el hombre.
[lxxviii] Antonio Dubois, «La mujer y las elecciones inglesas», dins El Pueblo, 18-V-1929.
[lxxix] «¿Mujeres concejales?», dins El Estandarte Católico, 29-V-1899.
[lxxx] «De capa caida», dins El Ebro, 16-I-1902.
[lxxxi] «Un feminismo loable», dins La Cruz, 16-III-1913.
[lxxxii] Josefa Amigo, «Sobre feminismo», dins Correo de Tortosa, 8-III-1924. Signat a Santa Bàrbara.
[lxxxiii] Antoni Pedrol i Rius (Reus, 1910 – Madrid, 1992) va ser advocat i jurista. De jove va actuar dins el camp del catolicisme militant a la Congregació Mariana. Entre molts altres càrrecs i reconeixements és soci d’honor del Centre de Lectura des del 1961 i va ser nomenat fill il·lustre de Reus el 1975.
[lxxxiv] Per conèixer amb més detall la vida d’aquesta entitat femenina reusenca vegeu: Samarra, «Alçades i fermes…», op. cit.
[lxxxv] A. Pedrol Rius, «Suggestions», dins La Cruz, 23-I-1930.