Vol. 2013: 9a època, 2n trimestre

La Biblioteca del Centre de Lectura compta amb un bon nombre de llibres de gastronomia alguns dels quals hem cregut interessant de destacar.

En primer lloc parlarem d’una edició moderna del text més antic conegut en català referent a cuina. Es tracta del Llibre de Sent Soví, un receptari amb més de dues-centes vint receptes de plats que es cuinaven als Països Catalans a l’edat mitjana. Aquesta cuina és força anterior al descobriment d’ Amèrica, i, per tant, no disposa de productes que més endavant arribaren d’aquell continent. És una cuina saborosa, refinada i variada, mostra de les profundes arrels històriques de la nostra manera de cuinar.

Pujant per l’escala imperial del Centre de Lectura que va des del vestíbul al primer

Eugenio Noel, encara que informa amb claredat de la seva estada a Reus el març

Del primer Congrés d’Ateneus de Catalunya que es va celebrar al Centre de Lectura en

La Història del Centre de Lectura es podria reescriure a través d’un repàs del seu fons d’Art. El paper de l’entitat com a aglutinant d’inquietuds en el món de la cultura ha estat, doncs, clau perquè molts artistes i mecenes cedissin les més de 700 obres que han anat configurant aquesta col·lecció.

Els protagonistes, quan recorden, al cap dels anys, el Grup Modernista de Reus, coincideixen a subratllar-ne l ‘esperit, infós a la colla per Josep Aladern, més enllà de les particularitats de cada un dels joves escriptors que l’integraven. Si filem prim comprovarem que, ni que les remembrances de Miquel Ventura defineixin com a àcrata el Grup, en realitat alguns dels seus membres, com Pere Cavallé o Màrius Ferré, eren republicans, que no hi havia cap activista àcrata entre ells i que I’Aladern mateix oscil·lava entre el federalisme i l’anarquisme.

El llibre antic actualment, a banda de l’interès que pot suscitar entre els investigadors, s’ha convertit en una peça de col·leccionista. Les biblioteques de llibres antics ens permeten conèixer no només els múltiples elements de la cultura i de la societat que els va produir, que és obvi, sinó també la història del llibre.

No hi ha dubte que la peça de què parlem avui és una de les més ben situades del Centre. Pel seu costat hi passen, cada dia, moltes persones: els que van i vénen de la biblioteca, de la sala Fortuny, de la sala d’actes, de la sala de converses, de la Secció Excursionista, de les aules, etc. Els més habituals de la casa ja gairebé ni la miren, de tant familiar com és, però els que visiten per primera vegada la planta noble del Centre no poden deixar d’admirar les formes classicistes, quasi arqueològiques, d’aquesta bella estàtua de bronze. Les seves dimensions són prou considerables: 82 centímetres d’alçada per 19 de gruix i d’amplada.

Contemporanis seus com Joan Puig i Ferreter, Plàcid Vidal i Josep Recasens van traçar-ne semblances o van enregistrar-ne I’activitat, amb més o menys atenció; Joaquim Santasusagna, que també el va conèixer, li va dedicar un article a la Revista del Centre dels anys vint i un bon passatge a la seva obra bàsica; molts anys després, Pere Anguera i jo mateix ens en vam ocupar des d’enfocaments diferents, darrerament, Xavier Ferré se n’ha ocupat amb molta més intensitat.

El 1911 el nou president del Centre de Lectura, Jaume Simó i Bofarull, funda el primer sanatori mèdic gratuït i promou un congrés d’ateneus i societats culturals, en què s’honra el Centre. Comença, ara, a tenir un pes preponderant el català de manera que és en aquesta llengua que es comencen a redactar les actes. En aquests moments, és quan surt a la llum la desitjada galeria de reusencs il·lustres que, després, serà traslladada del Centre per anar a parar a l’Ajuntament durant el franquisme.

Coincidint amb la Jornada de Traductors celebrada al Centre de Lectura de Reus els dies 12 i 13 d’abril, es oportú parlar, encara que sigui succintament, de Bonaventura Vallespinosa i Salvat (Barcelona, 1899-Reus, 1987) i la seva tasca de traductor, tot tenint en compte que inicia aquest camí quan s’incorpora al Centre de Lectura com a President de la Secció de Lletres.

Es consideren incunables tots els documents impresos des de mitjan segle xv fins a l’any 1500. Els predecessors dels llibres impresos amb tipus mòbils van ser els llibres xilogràfics –documents gravats amb una planxa de fusta tallada en relleu–, possiblement anteriors als tipogràfics, que van coexistir paral·lelament durant la segona meitat del segle xv. Gutenberg –inventor de la impremta i pare del primer incunable tipogràfic conegut, la Bíblia llatina de 42 ratlles–, va resoldre per sempre la còpia mecànica de llibres amb la utilització de tipus mòbils.