Repàs breu pel contingut de la revista: les dones que han tingut a veure alguna cosa amb el Centre de Lectura, perquè potser abans no se’ls ha fet prou justícia; l’escriptora valenciana Isabel-Clara Simó, que ens va deixar el gener; informació sobre el Centre; les ressenyes, i informació variada, en aquest cas, però, tota sobre aspectes sanitaris. Aportacions diverses gràcies a gent també diversa que ho ha fet possible.
Ens endinsem en l’aportació de Cèlia Artiga i Esplugas de la mà de la Secció de Ciències de l’Educació a la qual va pertànyer. Un article que ens permet adonar-nos que fou una persona dedicada plenament a la pedagogia. S’incorpora, a més, la valoració que en fan els fills a través d’una entrevista i d’unes paraules prèvies que faciliten conèixer-la en un àmbit més íntim.
Teresa Bartomeu Granell, també coneguda com a Tissy, va néixer a Reus el 1889, tot i que la vida la va portar a allunyar-se’n. Va destacar com a musa de Carner, primer, i sobretot com a esquiadora, després, malgrat ser dona i, per tant, rebre els atacs propis de la moral d’una època poc avesada a veure les dones en aquest tipus de competicions. Amb el temps, la seva filla tornarà a Reus i, en concret, trepitjarà el Centre de Lectura on farà donació del quadre de Rusiñol que presideix la sala de converses.
Pionera femenina del periodisme escrit a les redaccions catalanes, Llucieta Canyà va publicar un veritable best-seller la dècada dels 30: L’etern femení, una obra que parlava dels atributs de la dona en la seva relació amb els canvis socials. Resident a Reus a partir del 1936 i apartada de l’univers periodístic de la capital catalana, Canyà va intentar reinventar-se amb col·laboracions al Diario Español tot resituant-se ideològicament en un règim com el franquista que deixava poc espai a les dones. Malgrat els seus esforços, el seu pas per Reus i per institucions com el Centre de Lectura va ser poc reeixit. Aquest article repassa els anys reusencs de Canyà i subratlla les tesis ja apuntades per l’escriptor Xavier Amorós i altres intel·lectuals reusencs sobre l’autoria de qui Josep Maria de Sagarra va definir com «l’eterna criatura empordanesa».
La jove Regina Figuerola va poder aconseguir treballar al Centre de Lectura com a auxiliar de bibliotecària, però realitzant aquesta funció i amb l’adveniment de la Guerra Civil Espanyola va rebre l’impacte d’una de les primeres bombes que l’exèrcit franquista va fer explotar sobre la societat civil reusenca i hi va deixar la vida. Tenia 19 anys.
Repassem el vincle de Rosa Magrané amb el Centre de Lectura, en concret amb la Secció Excursionista de la qual va formar part i de la qual va ser un membre actiu, però també els records personals que en té Joan Ballester Grau i que ens permeten conèixer-la més a fons com a persona.
Tot i que la figura de Teresa Miquel sí que ha estat prou reconeguda i estudiada, en aquest cas ens centrem en la seva aportació en relació amb l’ensenyament de català en una època en què fer-ho implicava, sovint, haver de moure’s clandestinament. Però ella amant de la seva llengua i conscient de la necessitat de conèixer-la bé, s’escarrassa a transmetre-la contra vent i marea. El Centre de Lectura esdevé important en aquesta tasca.
Maria Pascual (Reus, 1900 – 1982). Darrere d’una de les obres més emblemàtiques del fons
Glossa, centrada en aspectes biogràfics i culturals, de les bibliotecàries del Centre de Lectura durant els 50 anys ençà de la inauguració del casal actual de l’entitat, el 1921. El període va dels epígons del Noucentisme al darrer franquisme. La remembrança es focalitza en la figures de Plàcid Vidal, catalogador del 1921 al 1924 i, sobretot, en la de Maria Dolors Pujol, bibliotecària de 1922 a 1971 —tret d’un forçat parèntesi de més de 10 anys amb l’entitat tancada o ocupada—, que hi deixà una remarcable empremta personal.
Recull d’articles de persones properes a l’escriptora Isabel-Clara Simó escrits amb motiu de la seva defunció el 13 de gener de 2020. Es pretén acomplir un doble objectiu: permetre’ls recordar-ne el contacte i què va significar per a cadascun d’ells i, de pas, fer-nos-la més propera.
La Isabel-Clara Simó (Alcoi, 1943 – Barcelona, 2020) va morir a principis d’aquest any. En guardo el record d’una amistat generosa i llarga i el goig d’haver llegit els seus llibres. La tardor del 2013 vam tenir una conversa llarga a la seva casa de l’Ametlla del Vallès, amb una copa de vi de la terra als dits.
He escrit somriure i volia dir rialla, també, oberta i clara i necessària, amb aquella desinhibició que de vegades encara ens sobta, als principatins, amb aquella ferocitat que pouava del sud industriós d’impuls cultural i de telers i de ponts entre muntanyes.
Isabel-Clara Simó, l’amiga estimada, la dona valenta, l’escriptora admirada, va morir el dia 13 de gener de 2020. Una pèrdua personal insubstituïble que ha deixat una obra sòlida i un mestratge savi als seus contemporanis i a la cultura catalana del futur.
Amb més de mig centenar de llibres publicats, Isabel-Clara Simó ens va deixar un llegat ben complet i intens. Era una gran comunicadora, a nivell oral i escrit; llicenciada en Filosofia no deixava línia escrita o parlada que no permetera una visió crítica de la societat que ens ha tocat viure.
La vaig descobrir com a escriptora que passaria a formar part de la meva vida literària als anys 90, després d’haver llegit La salvatge, una obra que va merèixer el premi Sant Jordi 1993. Des d’aleshores els seus llibres es van guanyar un lloc a la meva tauleta de nit
Soc al trenet, el nom amb què es coneix a la tele, com a mínim a TV3, la sala d’espera darrere el plató del directe per entrar a fer tertúlia. És un dimarts del mes de gener de 2017.
Hi ha dies que ningú hauria de viure, dies negres, molt negres, tristos, amargs, indesitjables, dies maldestres
A l’univers de les lletres brilla una nova estrella, l’estimada Isabel-Clara Simó, gran dama de les lletres catalanes, alcoiana universal.
M’han demanat si volia escriure alguna cosa personal sobre la Isabel. I tant! En el record les paraules enigmàtiques del darrer dia que ens vam trobar, a Alacant. Era una declaració d’estima com aquelles que sempre deixava anar gairebé a tothom a través d’un somriure abassegador.
Hi ha tres alcoians que estimo i admiro profundament, tres mosqueters (als quals s’ha afegit fa uns quants anys un jove D’Artagnan anomenat Hugo Mas, un excel·lent autor i intèrpret de cançons) que han excel·lit en els seus respectius camps artístics i que, a més, han estat uns exemples, des de postures socials i polítiques avançades, de compromís amb la cultura i la llengua, sempre amenaçades, del nostre país.
L’última imatge que tenim de l’escriptora Isabel-Clara Simó és la de TV3, del mes d’agost del 2019, en una conversa amb Sílvia Cóppulo al programa El divan, empunyant un sabre dels que llueixen els guerrers àrabs a la festa de Moros i Cristians d’Alcoi, la seva petita pàtria, on reposen les seves despulles, després que una malaltia degenerativa se l’emportés el 13 de gener del 2020.
Es repassen els deu anys del Club de Lectura de Novel·la Negra de la biblioteca del Centre de Lectura, recordant tant personatges com autors, així com altres persones que han passat per les sessions i alguna que altra anècdota.
Text commemoratiu dels deu anys de l’Escola de Lletres del Centre de Lectura que posa en relleu tots els èxits obtinguts i la necessitat de la seva creació.
Repassem dos llibres de Juan Carlos Moreno Cabrera que serveixen per constatar les bases culturals i vies de difusió d’un argumentari que, sota l’aparença de reglamentació d’una suposada democràcia lingüística, té per objectiu la jerarquia (darwinisme lingüístic) i cínica demonització de les llengües sense estat. Ens mostren com un model d’organització «nacional» jeràrquic estableix les precondicions d’un model polític glotofàgic configurador de l’hegemonia monolingüe substitutòria.
Maite Montagut fa una entrevista panoràmica a un referent liberal del pensament sociològic. A través de la biografia intel·lectual i acadèmica de Salvador Giner el lector té a l’abast diversos contextos i situacions que permeten resseguir el bastiment d’itineraris de recerca i d’estratègies d’organització en l’àmbit institucional.
La rememoració de l’esperit que amarà la medicina preventiva resta ben delimitat i definit en el llibre catàleg editat amb l’avinentesa de la commemoració del centenari de la naixença del científic reusenc. Els textos que s’hi inclouen són, a tall de brúixola de seguiment, il·lustratius d’un model mèdic sense parió i, també, sense continuïtat ètica present.
Lectura d’Enlloc, la darrera novel·la de Magí Sunyer, en el context de la totalitat de la seva producció novel·lística, en especial pel que fa al personatge conductor del relat i a la concepció de l’amor i el sexe, al si de la parella heterosexual, com a perpetu motiu d’íntim conflicte psicològic.
David Nel·lo ens parla de l’ofici d’escriptor i traductor en la seva última novel·la, premi Sant Jordi 2019, en què tot s’acaba mesclant de manera que aquest sigui el tema latent darrere d’una amistat esllanguida. L’ambició per l’èxit acabarà fent estralls. Tard, se’ns en mostraran els motius, o no tot és tan clar com sembla?
Què passaria si t’han muntat la vida per viure-la d’una determinada manera i tu t’hi avens i ho fas tal com pertoca, tal com t’han ensenyat i saps fer-ho, però de sobte un descuit ho capgira tot i et sents en una vida que no és la teva? Aquest és el cas de Tristany, el protagonista de la novel·la del mateix nom d’Anna Monreal, premi de novel·la curta Just M. Casero 2018.
L’opera prima de Daniel Recasens ens porta des de Reus cap a Londres i des de la infància cap a l’adolescència. En una edat amb molta acció i en una relació entre tres amics que esdevindrà trepidant i amarada per un sentiment de culpa del qual no es podran desempallegar com tampoc dels destins on semblen abocades les seves vides.
Presentació d’un article que fa prop de cent anys va escriure Alexandre Frias a la Revista del Centre de Lectura parlant de Louis Pasteur i que es considera oportú rescatar, sobretot tenint en compte la pandèmia de la COVID-19.
Repàs de l’evolució de la grip espanyola a les comarques tarragonines (1918-19) en relació amb la manera d’afrontar-la institucionalment així com en relació amb l’evolució i els mètodes antisèptics aplicats per tal d’evitar-ne el contagi, tenint en compte els diferents punts de vista mèdics.
