Plataformes anticapitalistes

De la Asunción, Juanjo (2015): Rapsodia en rojo. València: NPQ editores, 296 p.

La narració històrica del periodista Juanjo de la Asunción (al text, sota el pseudònim de Raül Pla) fa un retrat d’època de militants i activistes que desenvoluparen la seva activitat als anys setanta al si de les Plataformes Anticapitalistes, expressió de l’adopció consellista d’organització i de lluita obrera. Alguns d’aquests protagonistes es proletaritzaren: estudiants que deixaren, o interromperen, els estudis universitaris per incorporar-se al treball de fàbrica i al procés de conscienciació consegüent de la classe treballadora. Amb els posteriors compendis autobiogràfics de Vicent Àlvarez Un temps i un país (Austrohongaresa de Vapors, 2019) i de Vicent Torres, No inútilmente (NPQ, 2019), Rapsodia en rojo aprofundeix i caracteritza un context ben significatiu.

Amb un estil clar i directe i una estructura argumentativa ben organitzada el lector es familiaritza amb un escenari econòmic i polític fonamental, el tardofranquisme, a través del qual les forces polítiques mostraren estratègies antagòniques d’anàlisi i de praxi. Durant l’etapa transcorreguda en la novel·la –1971-1977– els protagonistes exerceixen una militància entesa estratègicament com a forma de vida. 

La narrativa de no ficció, ben ideada com s’esdevé en el cas que ens ocupa, contribueix al coneixement històric i sociològic d’una època. Asunción empra aquesta modalitat discursiva per a situar els protagonistes –un grup d’obrers de la construcció i un estudiant que deixà els estudis de periodisme– en el context del món obrer de València i la seva àrea metropolitana. Ara bé, l’ambient descrit pot generalitzar-se a qualsevol gran ciutat del País Valencià, del Principat i les Illes. La delimitació de la pràctica de lluita i de la ponderació ideològica dels interlocutors narratius ve donada per llur incorporació a les Plataformes Anticapitalistes i a la seva expressió política posterior, l’Organització d’Esquerra Comunista (primer OICE i, a partir del 1976, OIC).

Una primera part de la biografia emmarca l’entorn formatiu i dels treballadors, descriu situacions en espais culturals freqüentats per alguns protagonistes, com la llibreria Tres i Quatre, àmbit de sociabilitat intel·lectual i polític ben representatiu de la ciutat de València als anys setanta i en el qual s’incardina el personatge Raül Pla.  El devessall de fets i de referents organitzatius i intel·lectuals altres que l’OIC –com s’esdevé puntualment amb el Grup de Treball Polític Germania Socialista i el seu ideòleg, el sociòleg Josep Vicent Marqués– aporten, des del primer moment de la narració, marcs viscuts que, com el produït per la relació entre cristianisme i marxisme,  contextualitzen ambients de l’obra.

Asunción, doncs, situa perfectament organitzacions i esdeveniments. Fets que emergeixen, i expliquen, entre d’altres, els orígens constituents dels Círculos Obreros Comunistas, grup de debat ideològic vinculat a les Plataformes Anticapitalises. El període comprès entre 1971 i 1975, moment en què es fundà l’OICE, emmarca, d’altra banda, la concepció marxista revolucionària proclamada pels actors de la narració. Marx, Rosa Luxemburg, Lenin i Gramsci són autors que van sortint en el guió novel·lístic. La finalitat del grup de treball polític dels Círculos explica la tipologia orgànica fonamental de la posterior Organització d’Esquerra Comunista, organitzativament i políticament situada a l’esquerra del PCE.

El punt àlgid de la biografia dels militants comunistes s’esdevé en el procés organitzatiu de les dues vagues generals de la construcció efectuades el 1976 i el 1977. Tot el canemàs intern que n’explica l’organització assembleària sota l’estratègia de les Plataformes està molt ben definit. El lector té coneixement, de primera mà, de l’antítesi existent entre el model de negociació aconflicitvista del PCE-CCOO, establert, a través de l’ocupació de llocs dins l’estructura sindical del règim, i del posicionament de les Plataformes, oposat a l’entrisme de l’oficialista Central Nacional de Sindicatos (CNS). Queda clara, per tant, la manera de funcionar de totes dues concepcions de defensa dels interessos dels treballadors en detallar l’argumentari dels delegats elegits en les assemblees per part dels anticapitalistes i de l’orientació dels militants comunistes del PCE.

La segona part de l’obra s’organitza a través de dues sessions d’entrevistes als companys, amics, que es retroben a començaments del segle xxi a fi de reviure i d’analitzar en perspectiva la seva trajectòria i què els n’ha quedat com a referent. Els camins diversificats no esdevenen, però, contraris. Allò que uneix els que foren obrers políticament conscienciats és el manteniment d’una actitud de radicalitat en el present. És, potser, l’únic denominador comú, alhora ben significatiu, que ideològicament els vincula, per bé que des de concepcions i d’orientacions polítiques diferenciades.

Hi ha, així, un testimoniatge que compara el posicionament vers el fet nacional mantingut en l’actualitat respecte de la idea, absent, que se’n tenia des de l’internacionalisme de Plataformes els anys setanta. El darrer capítol constitueix un valuós testimoni de balanç i d’exposició de concepcions ideològiques i estratègiques que compendia tota l’exposició anterior de les trajectòries dels activistes.

Aquesta narració de no-ficció contribueix al coneixement d’un espai de militància obrera que entenia la seva contraposició social anticapitalista dins l’abast general del combat polític no tan sols contra la dictadura franquista en una conjuntura, com fou la dels anys setanta, sinó precisament contra el mode de producció, d’organització productiva i de diversió del treball, legitimador d’una etapa política concreta: el franquisme. També, però, com s’esdevé a les darreres pàgines del text, apareix oportunament el desencís d’un testimoni davant la professionalització (modus vivendi) de la política.

Amb tot, el plantejament de l’obra, i més enllà del context explicat, possibilita dos interrogants: ¿es pot considerar llegat ideològic el posicionament de les Platafomes Anticapitalistes entès com a anàlisi de la reproducció de la sobreexplotació econòmica? Si la pregunta esdevé versemblant ¿se’n pot establir la complementarietat a través del reconeixement de la base des de la qual s’efectua l’exacció de força de treball com a recurs de l’ecosistema: les formacions socials esdevingudes nacions? Sembla que Ibèria n’és un testimoni ben significatiu. Aquest extrem és el que no reconeixien explícitament les Plataformes.

Asunción remet a una lluita que impel·leix el lector a pensar –des del passat recent– el perquè de la persistència de repressions que continuen produint-se sota el capitalisme transestatal. El perquè, per exemple, grups paramilitars feixistes són, encara, moneda corrent.