Gonzalvo-Cirac, Margarita; Prats Alonso, Eduard (2019): Alexandre Frias i Roig. El metge dels infants (Reus, 1878-1963). Reus: Ajuntament de Reus, 105 p.
Les disset aportacions que articulen el catàleg[1] de l’exposició editat en ocasió del centenari del cent quarantè aniversari del naixement del metge higienista Alexandre Frias dissenyen, amb prou fidelitat, els ambients d’estudi i de professionalització –Ametlla de Mar, en primera instància– en els quals es formà el metge reusenc en el marc de la nova medicina de l’època.
Tal vegada alguna de les comunicacions podia haver tractar alguna altra temàtica que hi tenia referència, amb la trajectòria del doctor Frias: Quina actitud política tenia? Quina va ser la seva formació intel·lectual? Per bé que dels treballs recollits al volum se’n poden treure algunes impressions, o hipòtesis de continuïtat, no hauria estat balder de complementar l’aspecte formatiu i tècnic amb el sediment cultural quer bastí la trajectòria científica de l’homenatjat. Sobretot en tant que es tractava d’una vida abocada a una fita fonamental com fou la lluita contra la mortalitat infantil.
El projecte higienista, ideat el 1916, cristal·litzà amb «La Gota de la Llet» (1919), o institut de puericultura (i el modèlic portaveu –el primer al Principat– Puericultura). No deixava de ser un exemple, molt rellevant, de les tendències mèdiques europees del moment. No ha de sobtar gens, doncs, que Frias realitzés un viatge el 1913 per centres acadèmics i de recerca referents pel que feia a la lluita sanitària i preventiva (Occitània, Alemanya, Bèlgica, Confederació Helvètica). L’obra d’Alexandre Frias –com concreta l’article de Miquel Bruguera: «La medicina a Catalunya a primers del segle xx»– no ha de ser aïllada del projecte científic congriat al sud del Principat –i.e.: Jaume Ferran Clua (1851-1929)– a l’albada del nou-cents.
El lector, o qui hagi visitat l’exposició motiu del centenari, pot fer-se ben bé cabal del sentit d’una obra, l’esperit de la qual ha restat del tot explicitada en el conjunt expositiu del catàleg que comentem. Precisament, el cronograma que s’hi afegeix és, com sempre, una útil eina de treball i de contextualització que permet una sinopsi de la biografia del subjecte, i de l’època a rememorar.
Cal remarcar, per tant, la filosofia comunitària que inspirà una praxi mèdica, encara que malauradament avui el conjunt de la medicina sigui exponent del pragmatisme postmodern més descarnat. Amb la fi de la guerra d’Espanya –malgrat el brot de continuïtat altruista reflectit en baules de projecció científica republicana: Aguader, Duran-Jordà, Trueta, Alsina Bofill, Casassas, Cervera, la represa de les Monografies mèdiques amb la sèrie de llibres editats per Ed. 62 als anys seixanta– sembla ser que s’acabà una manera de fer, la qual, com demostrà fefaentment el Dr. Frias, era antropocèntrica (amb tot el que se’n derivava com a procediment).
Un cop més
l’escepticisme regna al voltant d’aquest tipus d’iniciatives, que per bé que
lloables, esdevenen insuficients per tractar de combatre el costum social
adquirit: allò de ploure sobre mullat.
[1] A complementar amb la lectura del volum a càrrec d’Amorós, X.; Arnavat, A.; Pagès, M. (1996): L’Institut de Puericultura Dr. Frias «La Gota de la Llet»: Reus, 1919-1994. Reus: Ajuntament de Reus.