Quand nous chanterons Le temps des cerises… Amb motiu del 150è aniversari de la Comuna de París (1871)

• 

• 

El dissabte 27 de març dos amics la feien petar en una terrassa del Mercadal, aprofitant un cert relaxament, malgrat la pandèmia, per gaudir d’un dia radiant de l’encetada primavera. Fou mentre parlaven, displicents, de poesia que un d’ells, afecte a la història, deixà anar:

–Just fou un 27 de març quan es proclama la Comuna de París, després d’unes eleccions ràpidament convocades ran dels fets esdevinguts pocs dies abans: el 18 del mateix mes, els parisencs i, sobretot, les parisenques, es negaren a lliurar al govern conservador els canons adquirits per defensar la ciutat durant el setge de l’exèrcit prussià… I, fora d’algun article espars sobre el tema, ningú en parla! 

L’altre amic, llavors, recordà que el 1971, per participar en el llavors centenari de l’aixecament de la Comuna de París, Joan Brossa traduí el poeta Rimbaud. Es tracta d’un treball titulat Les ungles del guant. Ronda de Rimbaud, publicat als Llibres del Mall.

–Sí, poeta simbolista i potser hermètic, però «Rimbaud és qui ha expressat d’una manera més constructiva tots els trasbalsos», Brossa dixit a la presentació apareguda a Serra d’Or el setembre de 1971.

El primer, per no desmerèixer, palesa conèixer els entrellats ateneístics:

–El Centre de Lectura ha de fer alguna cosa, mal que sigui pel fet que la Comuna decretà la prohibició d’apostar i jugar a cartes a les tavernes de París, seguint l’estel marcat pels nostres socis fundadors, quan ja el 1859 establiren que a l’ateneu reusenc hi fossin vetats els jocs d’atzar, amb la voluntat d’afavorir l’emancipació, per la cultura i l’educació, dels convilatans treballadors i humils d’aquell mitjan segle xix.

Tout de suite, reblà l’argumentari i seguiren parlant, l’un instructor, l’altre assentint:

–Però hi ha més decrets de la Comuna; no oblidem com és d’actualitat, ara i aquí, el tema del preu dels lloguers, que tanta misèria suposava per a les masses de famílies obreres parisenques, que omplien els nous i densos barris populars, les nouveaux arrondissements, il faudrait dire!

–Un més entre altres famosos decrets, com els d’abolició del mont de Pietat amb condonació dels deutes i el retorn als obrers de les eines penyorades, els que tractaven sobre els burots, sobre la prohibició del treball nocturn dels forners, sobre la revocabilitat de càrrecs i funcionaris, i que establien que no podien superar el sou d’un obrer qualificat, l’adopció altre cop del calendari revolucionari, etc.

–Bé, parem que encara discutirem si hi va haver dictadura del proletariat al París del 1871, i ens abocarem a consultar La guerra civil a França de Marx.

–Sense oblidar-nos de Lenin, també. Au va, que aquella va ser una experiència plenament democràtica: potser als bulevards burgesos de la ciutat hi va haver, en l’elecció de l’ajuntament de la Comuna, més abstenció que als arrondissements populars, però en aquests la participació fou altíssima! I a més de la revocabilitat dels càrrecs, per començar, els comandants de la Milícia Nacional també eren electes.

–I, malgrat la propaganda del govern de Versalles i, sobretot, de la brutalitat sistemàtica i inhumana de les forces reaccionàries d’Adolphe Thiers, no s’accentuà la repressió revolucionària fins a apropar-se al final, a la Setmana Sagnant, quan s’implantà un Comitè de Salut Pública, creat més per la mà dels jacobins i dels seguidors de Blanqui que pels seguidors de la Primera Internacional de Treballadors, l’AIT.

–A més, és interessant com la reacció magnificà l’acció de les pétroleuses, reblant la vella idea clerical que fa de la dona lliure, i encara més si és combatent, la portadora del pecat, del pecat original!  Un mite reaccionari construït contra la dona, una reedició de la crema de bruixes per la inquisició medieval.

–Aquells incendis foren una tàctica bèl·lica de retirada ordenada, més que una «lírica del foc»; quan destruïren més edificis els canons de Versalles penetrant pel bulevards parisencs. Fixa’t si va ser una dictadura del proletariat «pataquera» que ni tan sols confiscaren el Banc de França, que era a París amb els seus dipòsits; només demanaren algun emprèstit. I, alhora, els de Versalles rebien diners a carretades per poder armar com cal els seus soldats més experimentats, gairebé tots ells presoners de guerra que alliberava Bismarck… Destruïren la columna de la plaça Vendôme i no s’apropiaren de la Casa Rothschild, amb seu al mateix París!

–I si parlem de la influència de la Comuna a casa nostra? Potser amb un abans: el Congrés Obrer de Barcelona del 1870. (Precisament el presidí Rafael Farga i Pellicer, al seu torn cap de la delegació que havia assistit, el 1869, al congrés de la Internacional a Basilea; on conegué Bakunin, amb qui compartia la devoció per la música. I en tornar exposà les tesis bakuninistes en un míting a Reus, per primer cop a Catalunya.) I un després: la subsegüent desfeta de la Primera Internacional, que derivà primer en desorganització i repressió, i a la llarga en terrorisme nihilista. A Catalunya, els mateixos dies de la Comuna, fou detingut el president del sindicat Les tres classes de vapor, Climent Bové, i es muntà una virulenta campanya contra l’acolliment de refugiats parisencs, acusats d’agents conspiradors.

–Prou xerrameca i, abans que ens tanquin el cafè, decidim alguna cosa per a la revista digital del Centre de Lectura.

–Bé, pengem-hi dos poemes de Rimbaud, d’aquell estol traduït pel Joan Brossa el 1971 «en el centenari de la implantació de la Comuna», com el subtitulà.

Un cop conjurats, cercaren el llibre esmentat: l’un a casa seva i l’altre a la biblioteca del Centre de Lectura. Diríem que feren la tria a la limón, si no fos aquesta una figura de toreros; direm, doncs, que ho feren a quatre mans, com asseguts davant les tecles d’un piano…

 

LES DOUANIERS

Ceux qui disent: Cré Nom, ceux qui disent macache,
Soldats, marins, débris d’Empire, retraités,
Sont nuls, très nuls, devant les Soldats des Traités
Qui tailladent l’azur frontière à grands coups d’hache.

Pipe aux dents, lame en main, profonds, pas embêtés,
Quand l’ombre bave aux bois comme un mufle de vache,
Ils s’en vont, amenant leurs dogues à l’attache,
Exercer nuitamment  leurs terribles gaîtés!

Ils signalent aux lois modernes les faunesses.
Ils empoignent les Fausts et les Diavolos.
«Pas de ça, les anciens! Déposez les ballots!»

Quand sa sérénité s’approche des jeunesses,
Le Douanier se tient aux appas contrôlés!
Enfer aux Délinquants que sa paume a frôlés!

ELS BUROTS

Els qui diuen: Redéu, els qui diuen: punyeta,
Soldats, mariners, deixalles de l’Imperi, jubilats,
Són inútils, ben inútils, davant els Soldats dels Pactes
Que trossegen l’atzur fronterer a cops de destral.

Pipa entre dents, full en mà, profunds, ben tranquils,
Quan l’ombra baveja el bosc com un morro de vaca,
Surten, tot deixant anar els gossos,
A exercir nocturnament llurs terribles alegries!

Assenyalen a les lleis modernes les faunesses.
Empentegen els Faustos i els Diàvolos.
«Res d’això, vells! Deixeu anar els fardots!»

Quan la seva serenor s’apropa a la jovenesa,
El Burot s’atén als atractius controlats!
Infern als Delinqüents que ha palpejat!

[VERTIGE]

Qu’est-ce pour nous, mon coeur, que les nappes de sang
Et de braise, et mille meutres, et les longs cris
De rage, sanglots de tout enfer renversant
Tout ordre; et l’Aquilon encor sur les débris

Et toute vengeance? Rien!… —Mais si, toute encor,
Nous la voulons! Industriels, princes, sénats:
Périssez! puissance, justice, histoire: à bas!
Ça nous est dû. Le sang! le sang! la flamme d’or!

Tout à la la guerre, à la vengeance, à la terreur,
Mon esprit! Tournons dans la morsure: Ah! passez,
Républiques de ce monde! Des empereurs,
Des régiments, des colons, des peuples, assez!

Qui remuerait les tourbillons de feu furieux,
Que nous et ceux que nous nous imaginons frères?
A nous, romanesques amis: ça va nous plaire.
Jamais nous ne travaillerons, ô flots de feux!

Europe, Asie, Amérique, disparaissez.
Notre marche vengeresse a tout occupé,
Cités et campagnes! —Nous serons écrasés!
Les volcans sauteront! Et l’Océan frappé…

Oh! mes amis! —Mon coeur, c’est sûr, ils sont des frères:
Noirs inconnus, si nous allions! Allons! allons!
O malheur! je me sens frémir, la vieille terre,
Sur moi de plus en plus à vous! la terre fond,

Ce n’est rien! j’y suis! j’y suis toujours.

[VERTIGEN]

¿Què signifiquen, cor meu, les capes de sang
I de foc, i mil morts, i els allargats crits
De ràbia, sanglots de l’infern capgirant
L’ordre; i l’Aquiló encara damunt els enderrocs

I tota venjança? Res!… —Però sí, tota encara
La volem! Senadors, prínceps, industrials,
Caieu! Poder, justícia, història, avall!
Ens és degut. La sang!, la sang!, la flama d’or!

A la guerra, al terror, a la venjança,
Esperit meu! Tornem a mossegar. Passeu,
Repúbliques del món! Emperadors,
Regiments, colons, pobles, prou!

¿Qui ha de remoure els rombolls de foc fer
Sinó nosaltres i els qui imaginem germans?
Veniu, amics romàntics: això us agradarà.
Poc treballarem mai, ah, onades de foc!

Europa, Asia, Amèrica, desapareixeu.
El nostre pas venjatiu tot ho ha ocupat,
Ciutats i camps! —Serem esclafats!
Saltaran els volcans! i el mar apallissat…

Oh, amics meus! —Cor meu, ben segur, que són germans;
Negres inconeguts, si marxàvem! Anem!
Anem! Oh dissort! Sento cruixir la vella terra
Cada cop més damunt meu, que sóc vostre! S’enfonsa.

No hi fa res! Jo hi sóc! Hi sóc sempre!

(Les dues poesies, acompanyades de la corresponent traducció, procedeixen de: Joan Brossa: Les ungles del guant. Ronda de Rimbaud. Versió de Rimbaud. Barcelona: Llibres del Mall, 1974.)

Arthur Rimbaud nasqué a Charleville, al nord-est de França, el 1854. Poeta precoç, va escriure les seves poesies entre els 15 i els 17 anys. Entre el 1970 i el 1972 va i ve del seu poble a París, on viu errant, en un període de trasbalsos i d’indigència. El 1971 viu a prop la revolta social de la Comuna de París, i els seus versos transmeten l’exaltació d’aquells moments. En diverses poesies tracta, amb una cruesa inusual, el tema de la violència sexual. Coneix el també poeta Paul Verlaine, que havia quedat impressionat per la lectura del poema «Le bateu ivre». Hi estableix una relació homosexual, que provoca el trencament del matrimoni de Verlaine i acabarà amb escenes de ferotgia extrema entre els dos poetes. Després d’una vida llegendària, farcida d’aventures, va morir a conseqüència d’un carcinoma provocat per la sífilis, a Marsella, als 37 anys. El 1985, pòstumament, es van publicar les Poésies completes de l’autor.

Animats, ambdós amics convingueren incloure l’enllaç que permetés escoltar Le temps des cerises en una versió que els plau, la cantada per Yves Montant. Vet-lo aquí:

https://www.youtube.com/watch?v=edXFWik4ODA

Aquesta cançó s’associa a la història de la Comuna de París, ja que l’autor de la lletra, Jean-Baptiste Clément, fou un communard i la dedicà a una infermera que morí en una de les barricades del París revolucionari. Rau la seva força en la nostàlgia pel temps curt i intens en què maduren les cireres. Són vermelles com la bandera de la Comuna, que substituí la tricolor; com la sang dels qui moriren lluitant fins al final, amb les armes a la mà o afusellats sense pietat. Si voleu, fins als combats al cementiri del Père-Lachaise, a tocar de les làpides dels francesos més il·lustres. Fins als afusellaments al «mur dels federats»…

Afegitó final dels autors: No cal ni dir que, de la conversa narrada, qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència.