Queda’t a casa fes-te l’amor
Fina Veciana
Contefinats
Txell Granados
[…] va desitjar poder saber com vivia
l’altra gent les seves vides privades
per poder copiar-ne l’exemple.
Gent normal, Sally Rooney
I. Filla
No pots regalar un funko pop atrotinat a la teva befa. No pots i punt. Remeno i remeno el meu got de llet amb ColaCao pensant com aconseguir-lo. Podria intentar convèncer el meu pare perquè… No, no, no! Com ho he pogut pensar! Em miraria. Posaria alguna cançó de Kurt Cobain per guanyar uns segons. Em diria allò de: «Jo també vaig tenir la teva edat…». M’abraçaria. M’ompliria de petons. Em diria que no hi ha res millor que començar el dia amb una bona tassa de llet amb ColaCao, res de Nesquik. Em suggeriria que li fes un dibuix. La teva amiga agrairà el teu esforç. Jo li somriuria. Diria que és una bona idea. L’abraçaria. L’ompliria de petons. Hauria d’anar a buscar els colors. Sé que la meva amiga no vol un dibuix. Qui vol un dibuix abstracte amb intencionalitat de realisme? El meu pare marxaria de la cuina content. I jo continuaria remenant el meu ColaCao…
Faré un directe a TikTok recomanant Nesquik. M’he llevat enfadada amb el meu pare, perquè no vol ajudar-me amb el regal de la meva amiga. Quin morro que té! Així que em gravo mentre s’escolta «Sappy» de fons. És el meu petit acte d’insubmissió al patriarcat familiar. De sobte, però, entra el meu pare. Està content. Diu que és la primera vegada que sé escollir la música que escolto. El pla ha fracassat. Està de bon humor i diu que un esmorzar no és un esmorzar si no engoleixo alguna cosa sòlida. Em pregunta què vull. Una merda immensa és el que vull! Li somric. Suposo que he d’aprofitar la situació. Li demano torrades de Santa Teresa. D’acord. D’acord? Remeno molt fort el meu ColaCao. Vull que s’adoni que ja he pres la meva dosi de sucre matinal. Em mira. Riu. Vols un altre got de llet?
Segurament té una nova parella. Segur que serà aquella noia pèl-roja amb qui va sortir aquell dijous, l’últim dia abans del confinament. Els vaig veure per la finestra. Ella era molt riallera, massa. Molt elegant i ben vestida, massa. Portava talons molt alts, massa. El jersei era fosc, massa. Els llavis pintats, massa. Els ulls verds de gata de carrer. Li va acaronar els cabells abans de marxar. Ella, al meu pare! Excés de confiança. Massa! El meu pare va entrar a casa. Em va venir a veure a l’habitació. Em va fer un petó a la galta i em va tapar. Només un petó? No es podia asseure al meu costat? La meva habitació es va empastifar d’ella. D’un perfum massa… massa poc de casa. I aquella nit vaig somniar amb la meva mare.
El pare deixa les torrades sobre la taula. També se n’ha fet per a ell. Em pregunta si tinc algun meet aquest matí. Li responc que sí, de Català. La profe de Català deu estar avorrida. Ens posa molta feina, penso. El meu pare em diu que treballo més ara que quan anava a l’escola. Per primer cop, ell i jo coincidim. No ho sabrà mai. S’aixeca per tirar-se més sucre a les torrades. Ara segur que és quan em parla d’aquella dona massa perfumada. Ho he d’evitar. Sigui com sigui. Aleshores, és quan no em reconec dient: «M’ajudes a fer un dibuix?» Em respon que no pot. Té una reunió de feina. Amb el confinament, casa i feina són expressions sinònimes. Ell es posarà al menjador per no molestar-me. Jo, a la cuina. Vol que no em tanqui a l’habitació. Ho he evitat. No ha parlat de la dona. O això sembla… perquè el pare torna a entrar a la cuina. Al vespre m’ensenyes el dibuix, eh? Quin dibuix? No! No en vull fer cap, de dibuix! Merda de dia!
La profe de Català definitivament no té feina. Ha preparat no sé quants actes de Sant Jordi confinats. He de gravar un vídeo amb les cobertes dels llibres explicant una història. Com si jo tingués temps per fer vídeos! Al matí, en feia un i no l’he acabat per culpa del meu pare! Em connecto al segon meet del dia. El Manu, un profe nou de Castellà, vol que esbrini qui és l’assassí a partir d’una imatge i d’unes pistes per escriure una redacció… Però… què els passa! Els profes no ens poden demanar els deures de sempre! Exercicis d’accents, de col·locar dièresis, algun problema de Mates… Doncs, no! Volen complicar-me la vida! S’avorreixen i ho paguem nosaltres! Com que no ens poden suspendre, ens amarguen el confinament! No em sembla just! Quin rotllo d’activitats!
II. Pare
Em van dir que les filles adolescents eren complicades, però la meva encara és una nena! Avui volia que féssim un dibuix junts quan sap perfectament que aquestes collonades no van amb mi. Per sort, tenia una reunió de feina. Feia poc que la Mercè, una antiga companya de facultat, s’havia quedat a l’atur. Un dia, tot sopant, em va comentar que havia posat tots els seus estalvis per tirar endavant una consultoria empresarial i volia que tragués al cap a les seves xerrades. Participar-hi em perjudicava… i molt. Ser el president de la Cambra de Comerç en ple confinament t’obliga a no prendre partit per a cap negoci en concret. També sabia que havia aprovat Macroeconomia de tercer gràcies a ella, cosa que mai m’havia retret ni en públic ni en privat.
Així doncs, a les 10.00 h, em connectaré per Zoom per parlar a uns quants autònoms que, tot i que el nombre d’ingressos els hagi baixat, el govern espanyol els obliga a continuar pagant les taxes, una de les taxes més altes d’Europa, per cert. Òbviament no els comentaré aquest tema ni tampoc com poder pagar el lloguer de locals tancats, però realment és el problema que tots els petits empresaris i empresàries tenen sobre la taula. Els parlaré de les oportunitats que ens poden oferir les noves tecnologies i de la importància de traslladar les seves inquietuds a la població per canviar els hàbits de compra. Potser a través de vídeos que puguin connectar amb la gent i els toqui la fibra sensible. Estaria bé que tots fessin una anàlisi DAFO del seu negoci i… BUM!
Vaig ràpidament cap a la cuina. Què ha passat? No vaig obtenir resposta verbal. La cara de la meva filla ja ho deia tot. Li vaig fer una foto. Estava tan graciosa. Ens havíem quedat sense gots! Vaig respirar dos segons i la vaig ajudar a recollir tot aquell enrenou. Ella em mirava amb cara alleugerida i jo, en el fons, també. Aquell soroll de trencadissa em va transportar cinc anys enrere quan, en aquell horrorós accident, els vidres van acabar amb la seva vida. De cop i volta, només veia la Clàudia tacada de sang. Abraço la meva filla amb totes les meves forces.
La Clàudia i jo no passàvem per un bon moment. Fins i tot, algun cop ens havíem plantejat separar-nos, donar-nos aire. Ella em culpava que estigués tot el dia treballant i tenia la sospita que li era infidel. Mai li’n vaig ser, d’infidel; però les seves paraules ja no em semblaven poesia. Papa, no tenies una reunió?
«Després de setmanes de confinament i de negocis tancats reconec que no és gens fàcil trobar el to positiu per començar aquesta videoconferència, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla…»
Tothom ha agraït les meves paraules. Tothom menys jo. Sempre he sigut una persona intuïtiva. Avui no tocava aquest discurs. Sort que eren pocs. Ara cal ser impertinent i desafiar el silenci dels governants. L’esquerra espanyola no pot trobar cap argument racional per defensar la presència de l’exèrcit a les rodes de premsa i, encara menys, a les nostres vides. No hi ha esperança. Lehman Brothers i la recessió mundial del 2009 ja ens van advertir de la mala salut del capitalisme. Malfiança. Ja no hi ha paciència. La societat no confia ni en els seus polítics ni en els de Madrid. Neoliberalisme a l’UCI. La ineptitud dels governants ha provocat morts i la covardia de la societat no s’atreveix a assenyalar-los amb el dit. Vergonya. Diuen que el coronavirus no entén de fronteres, però cada país hi ha lluitat de forma diferent. Absència de llits, de respiradors, material insuficient per a la seguretat del personal sanitari… Soc un home honest i m’avergonyeix recomanar pedaços als autònoms per subsistir. L’FMI, callada. L’economia mundial té problemes econòmics. El virus mutarà. Nosaltres, no.
III. Amiga
El vuit sempre ha estat el meu número de la sort. Per als xinesos, també. Potser perquè en horitzontal és l’infinit. Vaig néixer el 8 d’agost. He tingut vuit parelles (de moment, és clar!). Parlo vuit idiomes. Vaig començar a estudiar Econòmiques l’any 88 a la URV. Llàstima que repetís algun curs, perquè hauria estat la primera promoció d’aquesta universitat. Volia estudiar a Barcelona, perquè la meva mare era nascuda a la Ciutat Comtal. No, siguem sincers; de fet, bàsicament desitjava tallar el cordó umbilical que m’unia amb els meus pares, però no vaig treure prou nota a la selectivitat, per la qual cosa vaig haver de conformar-me a no moure’m de casa. Casa? N’estic farta d’estar confinada entre aquestes quatre parets. Jo, tota sola, amb els meus vuit peixos que no em serveixen d’excusa per poder sortir a passejar.
Feia poc menys d’un any que m’havien acomiadat. Soc pura energia. Foc a punt d’expandir-se, com els meus cabells. L’entusiasme de cercar solucions no ha tingut mai aturador amb mi. Primer actuo i després reflexiono. Soc pur impuls. No soc ambiciosa, però sempre tinc projectes per tirar endavant. L’empresa em va fer fora perquè em considerava una amenaça, algú que actua per principis és difícil de controlar. No tens un preu. Només el de la teva consciència. I això, per a les empreses de l’Ibex-35, és sinònim de persona imprevisible. Els accionistes volen saber quin és el teu preu. És l’únic moment que no tenen por que es parli d’un període bear market. Mai tindré un preu. Menys ara que treballo per mi. Vaig filtrar aquella notícia als mitjans de comunicació per ètica. Mai havia reflexionat tant sobre si calia actuar. No podia parar de rumiar. I, al final, vaig telefonar al Jordi Escoda, un gran periodista del món de Reus que ens deixaria massa aviat. Vendrien l’hospital de Reus per un euro. No era difícil relacionar –encertadament o equivocadament– els problemes del cas Innova amb aquella transacció econòmica sense precedents. Amb la salut pública no s’hi podia jugar. Havia de filtrar la notícia perquè se sabés. Sempre havia cregut en els meus impulsos. Aquella ocasió no podia ser diferent. Em vaig equivocar. O no. No ho sé. L’hospital ha estat venut en plena pandèmia. Ha estat un fet que vaig advertir fa un any. Ignoro si calia regalar l’hospital, però la gent de Reus es mereixia escollir.
I un altre fet és que vaig enviar un correu a l’Hèctor perquè m’ajudés a tirar endavant la meva empresa. Sabia que ell no em podia dir que no. Sabia –i sé!– que, des que es va quedar vidu, ningú ha desfet els llençols del seu llit. Si algú pot trencar el meu número de la sort, aquest algú és ell. El seu nom comença per la vuitena lletra de l’abecedari. Tot un senyal! Tornar-hi a quedar em va recordar l’època de la facultat. El temps, però, és cruel. Envelleix i t’impregna els cabells d’una fragància rància plena de remordiments. Ens ho vam passar bé. Es va comprometre a fer alguna xerrada per als meus clients. Avui n’ha fet una. La seva filla ha trencat uns quants gots, m’ha dit. La nostra vida es pot trencar en qualsevol moment. Cal actuar. No penso passar un altre confinament sola. O només acompanyada del Satisfyer. I fent monòlegs als meus peixos. Ordenant calaixos per convertir-me en una còpia catalana de la Marie Kondo. Diuen que aquest maleït virus ha vingut per quedar-se. És la primera, però no l’última pandèmia. Doncs el meu objectiu és que, al proper confinament, viuré amb l’Hèctor, (la seva filla, amb els seus avis, és clar!) i amb una màquina d’aquestes que et permeten córrer molts quilòmetres sense avançar ni una passa. En Recasens té raó, de vegades, et sents tan sol que fins i tot et fas nosa tu. Fase 2 del desconfinament: objectiu Hèctor.