El tremp d’una entitat centenària com és el Centre de Lectura de Reus es fa difícil de definir des d’idees simples, des d’indicacions esquemàtiques: malgrat que per a gairebé tothom se’ns fan evidents uns sòlids fonaments de catalanitat, de participació i de civisme actiu que d’alguna manera, des de l’afirmació del Centre de Lectura, han ajudat a configurar el tarannà de la ciutat de Reus. El conreu de la cultura, si es autèntic, demana el seguiment individual d’un camí d’autoformació, d’esforç i plaent alhora; però aquesta via – encara que sigui autodidàctica – es pot tòrcer si no es segueix en una atmosfera de companyia generosa i de complicitats. El Centre de Lectura és una immillorable plataforma on els seus socis poden establir arrels cada cop més profundes, penetrant en vàries generacions precedents, però allò que realment les nodreix són, des del grup fundador del 1859, l’acció i l’exemple d’aquells socis que han estat fidels, perseverants, actius, sovint brillants i, en algun cas, fins i tot amb l’àuria de la genialitat… I sobretot que han estimat la institució. En aquest article vull citar un d’aquest socis, encara actiu des d’una trajectòria dilatada de dècades.
Des de les limitacions d’espai d’aquesta pàgina, per parlar d’un d’aquests socis significatius, el Ramon Ferran, he adoptat el mètode indirecte de presentar alguna pista observada tot deambulant per l’entitat: Per les seves sales i per la seva biblioteca. El primer que he trobat són tres bustos de bronze d’una bella i impecable factura, situats en una discreció absoluta: els poetes mossèn Cinto Verdaguer i Joan Maragall i el filòleg Pompeu Fabra. Una placa ens informa del seu autor, en Ramon Ferran. Fixaré aquest article en el bust de Pompeu Fabra, ja que ens ajuda a definir un vessant rellevant de la personalitat del nostre artista i consoci: el seu compromís patriòtic, social i polític. Aquesta escultura s’ubicà el 14 de maig de 1968 a la biblioteca, en un acte desenvolupat amb un cert sigil, gairebé semiclandestí, però que fou en el si d’un cicle d’homenatge al normativitzador de la nostra llengua, en Pompeu Fabra, amb motiu del centenari del seu naixement. Amb aquells actes de l’any Fabra es trencaren molts silencis i oblits imposats: fou un punt d’inflexió. La seva producció artística, del Ramon, es justifica abastament per la qualitat estètica de les seves obres ja fetes, però tot i ser realitat ja externa a la seva força d’esperit i a l’ofici de les seves mans l’artista és present en l’estil que l’obra, tot i ser objecte, conté de forma permanent. L’estil és allò que més defineix la personalitat del creador d’art. Dues peces més: el gravat magnífic que es troba a la Sala de Juntes: mostra del seu coneixement innovador d’aquesta tècnica, mitjançant la qual incorpora la matèria i les seves textures amb el resultat d’un expressionisme contundent, d’una simplicitat pura, d’una força espiritual autèntica… També vull recordar la medalla commemorativa del 75 è aniversari de la Secció Excursionista, que molts hem sostingut a les nostres mans (aquesta faceta tant important en la producció de Ramon Ferran té per ella mateixa un vessant essencialment cívic; a més cada exemple de medalla manté singularitat tot i els anys fecunds de conreu del gènere).
No puc aportar ara dades biogràfiques d’una densa i llarga trajectòria: només recordar la vinculació des de jove amb la Secció d’Art (no tot són tertúlies bohèmies a cal Boada, sobre tot hi ha taller, hores com a professor d’art, vinculació amb la vida associativa o social de la ciutat). Tampoc diré res del seu pas com a regidor del primer ajuntament democràtic del 1979, un punt d’inflexió més, amb nou paradigma festiu avui plenament vigent; amb un impuls al teatre – Consorci del Fortuny i TEBAC-, ajudant a crear, en l’època de profunda crisi econòmica que visquérem a la transició, una de les èpoques més brillants de la ciutat en el camp de les arts plàstiques, que s’ha de vincula a l’excel·lent bagatge de la nostra Sala Fortuny en els anys 80 (Saló d’artistes del Baix Camp, Escola-Taller d’Art de la Diputació), etc.
En enllestir aquest article m’informen de la donació que en Ramon Ferran ha fet al fons d’art (la seva col·lecció de dibuixos de 1953, quan estudiava a Belles Arts i feien dibuix al natural amb models, que s’afegeix a d’altres donacions anteriors) i a la Biblioteca del Centre de Lectura de la seva col·lecció de 37 llibres antics dels segles XVI i XVII d’altíssim valor: La nostra biblioteca serà més selecta i ens permetrà sentir-nos-en orgullosos. La voluntat de servei públic del Centre de Lectura, a més, els posarà a l’abast de les persones interessades, investigadors o diletants (des del respecte a condicions de conservació i custodia que són òbvies). Algú amb més coneixement farà un altre escrit, ara només dir que la qualitat com a soci i l’estima vers el Centre per part del Ramon Ferran les torna a demostrar un cop més amb fets concrets i generosos.