Records d’adolescència

| | Twitter

Ens hem de situar entre els anys 65 i 70, el meu pare Francesc i el seu germà Lluís varen comprar un apartament a Vilafortuny, avui senyalitzat com a Cambrils Est.

El pare, el Lluís i el Xavier eren amics d’adolescents, i havíem fet algunes excursions les tres famílies juntes. Aquell apartament va propiciar que es convertís en el centre de les futures trobades.

Per arribar calia baixar per la carretera de Salou i arribar a les «quatre carreteres» i virar en direcció a Cambrils fins arribar a l’«entradero» (avui cantonada Mas Gallau). Aquest últim tram tot era vinya d’un verd a la primavera ufanós. Després de deixar el Castell a la dreta, creuar el pas a nivell vigilat pel «casiller», finalment, amb un viratge a la dreta, arribaves a la destinació.

El pare i el Lluís ho feien amb un Seat 600, però el Xavier amb un Citroën Dos Cavalls que ell anomenava «la tartrana». L’arribada sempre em causava gran admiració; de fet, al morro hi portava un símbol de dos cavalls de ferro, que jo imaginava galopant des de Reus. La frenada era suau, semblava que perdia altura i, tot d’una, en baixaven la Luisa i el Xavier, acompanyats per la Cuca i el Xavi.

Al matí anàvem a la platja, el Xavier era un intrèpid pescador de pops. Amb l’escafandre i el tub, els peus d’ànec, un punyal lligat al bessó de la cama dreta i una fitora a la mà, s’endinsava en direcció al prat de posidònia on no tardava a localitzar el primer pop.

En aquella època el meu ídol era el Tarzan, l’un portava el punyal a la cintura, l’altre al bessó de la cama dreta, per a mi era l’encarnació dominical del capítol del dissabte; l’un a la selva, l’altre al mar. Un diumenge em va dir que l’acompanyés (tenia deu anys), allí vaig descobrir el meravellós univers dels prats de posidònia…

El dinar per recuperar forces quasi sempre era truita de patates i llom arrebossat, el porró de vi de Gratallops comprat a doll no hi faltava mai.

A la tarda, després d’haver digerit l’àpat, el Xavier ens portava a una encanyissada a tocar de la via del tren, i col·locant-se al davant de l’expedició obria el camí del que ell anomenava la selva.

No hi havia dubte, arribada amb tartana, caçador de pops, intrèpid explorador… es tractava del Tarzan de Vilafortuny.

Gràcies Xavier per la teva eterna adolescència i haver compartit amb nosaltres meravelloses fantasies.