Resum
Considerada la “joia de la corona” de Shimbi Shoin, Masterpieces of Ukiyo-e fa un recorregut pels artistes més destacats de l’estampa ukiyo-e amb reproduccions de gran qualitat. Abarca des d’Iwasa Matabei, influenciat per l’estil Kano i Tosa, fins a alguns dels últims mestres i els seus deixebles com Kunisada i Kuniyoshi Utagawa. Les temàtiques són reflex de la quotidianitat, el pensament hedonista i el desenvolupament cultural urbà del s.XVII al Japó.
(3a part)
Una introducció al Ukiyo-e
«Només vivim per l’instant en què admirem l’esplendor del clar de lluna, la neu, la flor del cirerer i les fulles multicolors de l’auró. Gaudim del dia excitats pel vi, sense que ens desil·lusioni la pobresa, mirant-nos fixament als ulls. Ens deixem portar -com una carbassa arrossegada pel corrent del riu- sense perdre l’ànim ni per un instant. Això és el que s’anomena el món que flueix, el món passatger.»[i]
Les paraules del monjo i escriptor Asai Ryoi (1612-1691 aprox.) ens introdueixen en la poètica de l’ukiyo-e, una escola de pintura dins de la xilografia japonesa, que neix i té la seva major repercussió durant el Període Edo (1603- 1868). Uki- significa el passatger, allò que sura arrossegat pel corrent, yo- significa món i -e significa imatge o pintura, pel que podem traduir el terme com: Imatges del món flotant. Aquest desglossament ens dóna pistes d’una poètica que s’aproxima als llatins Tempus fugit i Carpe diem i que estava representada, especialment, per una emergent burgesia de les noves ciutats mercantils del s.XVII, amant de la literatura, el teatre i els negocis. Aquests afavorien un tipus de temàtiques en l’àmbit artístic: actors kabuki i escenes teatrals, literatura, cortesanes i geishes, festes populars, lluitadors de sumo, centres de diversió, barris de plaer, escenes de sexe explícit, paisatges urbans i rurals, centres de peregrinació, monuments o llocs famosos, entre d’altres.[ii]
Com a resultat, veiem a través de l’ukiyo-e, tot un conglomerat de cultura visual de l’època en què l’anècdota, les activitats quotidianes i festives, d’oci i temps lliure són el fil conductor.
Finalment, la funció d’aquestes estampes, era la d’evocar en el seu comprador la poètica de l’efímer i apropar-lo a aquest lloc, escena o persona retratada, com si fos una postal o souvenir.[iii]
La selecció d’obres mestres de l’escola Ukiyo-e per Shimbi Shoin
Considerada la publicació que millor ha reproduït ukiyo-e, la sèrie de Masterpieces of Ukiyo-e School (1906-1909), fa un recorregut cronològic pels artistes més destacats de l’estampa Ukiyo-e des d’Iwasa Matabei, influenciat per l’estil Kano i Tosa, fins a alguns dels últims mestres i els seus deixebles com Kunisada i Kuniyoshi Utagawa.[iv] La producció tractava d’una sèrie limitada de set-centes còpies de les quals cent formaven part de l’edició de luxe. Actualment, de la col·lecció recollida a la biblioteca del Centre de Lectura, sabem que quatre còpies són de luxe i el tercer volum, part d’una edició regular. L’alta qualitat d’aquesta publicació es justifica, en primer lloc, per incloure en color gairebé totes les reproduccions de gravat sobre paper i seda, per l’aplicació de pols de mica (kirazuri), or i plata, i per la varietat de mida de les làmines, essent Masterpieces of Ukiyo-e School, la que presenta gravats de mida més gran de tota la col·lecció Shimbi Shoin del Centre de Lectura.[v]
A més del treball amb els gravats, el text descriptiu va ser redactat pel reconegut professor Omura Seigai (1868-1927) -un especialista d’art oriental de principis d’s.XX- en un moment en què la història de l’art japonesa s’estava consolidant, per la qual cosa es tracta d’un text d’investigació representatiu dels inicis de la historiografia artística del país.
D’aquesta manera, l’editorial es va assegurar l’èxit d’aquesta publicació apostant no només per la qualitat dels seus textos i reproduccions sinó, també, per la selecció de temàtiques populars com el paisatge i gènere bijinga (Belles dones), que era d’allò més apreciat entre el públic estranger aficionat al japonisme.
De l’estudi d’aquests volums podem destacar les següents làmines, artistes i treballs:
El primer volum comprèn els precedents de l’ukiyo-e, entre 1596-1643, obres pictòriques d’Iwasa Matabei (1578-1650) i de l’escola Hishikawa.[vi] D’aquest compendi n’assenyalem les làmines 8. El paravent de Hikone, d’estil Kano, i la núm.16 Vistes dels voltants de Kyoto, d’estil Tosa. Totes dues exemples d’una producció de pintures de temàtica popular, encara que sota la influència de Tosa i Kano, dos dels estils troncals de la pintura tradicional japonesa fundats en el s.XV. En general, aquestes pintures es caracteritzaven per uns estils, en el cas de l’escola Tosa, molt detallats i de colors plans, i per assimilar la tradició pictòrica xinesa, en el cas de l’estil Kano.
D’altra banda, cal assenyalar la làmina núm. 31 Una bellesa de perfil, una pintura reproduïda en seda, de Hishikawa Moronobu (1618-1694), en què una jove vestida a la moda se’ns presenta d’esquena per poder contemplar el seu magnífic obi -l’ampli cinturó de color verdós-. La forma de tractar el tema amb el contrast entre el fons neutre i els colors forts i la bidimensionalitat de la figura, converteixen al seu autor en un veritable precursor de l’ukiyo-e.[vii]
Iwasa Matabei (1578-1650), finalment, va popularitzar les temàtiques d’oci urbà que després serien pròpies de l’ukiyo-e. Més enllà de la seva coneguda publicació Trenta-sis poetes immortals (1640), a la làmina 25. L’ermitana Lo-fou, apreciem la característica de les seves figures de caps grans, delicadament dibuixats.
Làmina núm.8, reproducció en gravat a color sobre paper de “El paravent de Hikone”. L’original realitzada entre 1624–44, pintura sobre paravent, tríptic, dimensions 94 x 274.8 cm, autor desconegut. Actualment es troba al Hikone Castle Museum, Hikone.
Del segon volum, destaquen les obres de l’escola Miyagawa i Katsukawa. Les primeres pel seus colors i per les figures generalment voluptuoses, càlides i femenines, com veiem en les làmines 48-49. Homes i dones que juguen junts, per Miyagawa Choshun (1682-1752), i les obres representatives de l’escola Katsukawa, per demostrar la seva especialitat en retrats d’actors (yakusha-e) i belles dones (bijinga). La làmina núm.62 Imatges dramàtiques i teatrals, per Katsukawa Shunsho (1726-1793), n’és un exemple. Aquest artista utilitzava una gamma cromàtica reduïda i intentava retratar els actors interpretant els seus papers, així eren fàcilment identificables pels seus trets fisonòmics. D’altra banda, la làmina núm.65 Un grup de belleses jugant, del mateix autor, ressalta la naturalitat de les figures que interactuen entre elles, atorgant un efecte més anecdòtic en les escenes. Finalment, és important adonar-se de com a l’escola Katsukawa, el paisatge de fons, comença a estar més treballat a partir de l’aplicació de perspectiva lineal occidental, Uki-e.
En el tercer volum veiem exemples de la reconeguda escola Torii que apostarà per l’expressivitat en els protagonistes de les seves escenes teatrals, esforçant-se per representar l’acció teatral i captar la psicologia dels personatges. Un exemple el trobem en la làmina 89. Ushiwakamaru i Jorurihime, per Torii Kiyonaga (1752-1815). Aquest mestre va ser rellevant, ja que va representar els seus personatges molt vivaços però sense renunciar a una dignitat i elegància. Representava convincentment qualsevol gest o caiguda dels vestits, el menor moviment del cos semblava natural.
El seu estil i el de Shunsho – com es diu en el paràgraf anterior- s’assemblen, ja que Kiyonaga va inspirar al mestre Shunsho. També cal assenyalar, dels seus escenaris, la gran profunditat espacial. Suzuki Harunobu (1724-1770), d’altra banda, es considera un innovador en la cromoxilografia (Nikishi-e) i en un estil únic de senzillesa i estilització; els seus bijinga no busquen cridar l’atenció amb la voluptuositat dels quimono.[viii] Del seu estil, va ser molt comuna la tècnica anomenada Tsubushi, l’aplicació d’un mateix to de color general per al fons per crear un estat d’ànim. Exemples d’aquestes característiques les trobem en la làmina núm. 99. Dones belles jugant amb petits arcs i la làmina núm. 102. Dones belles i flors iris.
El quart volum inclou obres de Hokusai (1760 -1849) i Hiroshige (1797 -1858). El primer es considera el més famós dels pintors d’estampes i al qual els crítics occidentals proclamen com un dels més grans artistes. En aquest volum trobem algunes mostres de la seva producció inicial de bijinga i les posteriors obres de paisatge. Del primer, destaquen les figures femenines pel traç destre i expressiu així com pel seu realisme, estilització i elegància; El mestre va aconseguir aquest efecte a causa de l’estudi apassionat del natural i el seu coneixement de la pintura tradicional japonesa i xinesa, sobretot de la cal·ligrafia. Un exemple de la tècnica vibrant i expressiva del seu traç podem veure-ho en les figures femenines de les làmines núm. 137 i núm. 132.[ix]
Més endavant, en treballs posteriors, Hokusai va voler desenvolupar un estil propi i va continuar treballant en la naturalitat, realisme i expressivitat dels personatges, gestos i actituds. Els escenaris i tipus de personatges van canviar i, amb la idea de representar la quotidianitat i la senzillesa, els protagonistes passaran a ser personatges anònims i ordinaris de la societat japonesa. La làmina núm. 135 Mochitsuki i la núm.114 La recol·lecció de petxines durant la marea baixa en són exemples. La segona etapa de la seva producció destaca per introduir el paisatge com a gènere independent a l’estampa (Fukei-ga) i l’aplicació de tècniques per a escenes de paisatge. Tot i que no tenim exemples d’estampes de les seves obres de paisatge més famoses, com Trenta-sis vistes del Mont Fuji (1831-1833), en aquest volum podem veure, en l’esmentada làmina núm. 114, un exemple de com desenvolupava el paisatge amb una perspectiva diferent de la renaixentista. El mestre recorre a un horitzó alt i llunyà amb el Mont Fuji, suggerit amb ombra i difuminat amb el fons vacu. Aquesta llunyania estàtica contrasta amb el primer pla dinàmic i anecdòtic dels seus personatges; la barca a la dreta, dirigeix el sentit de la mirada a l’escena central on es troben unes figures recollint petxines. El realisme de les actituds dels personatges i de la sorra de la platja exemplifiquen el seu esperit quotidià i la seva tècnica.
El segon gran dibuixant de paisatges de la cromoxilografia japonesa va ser Hiroshige Utagawa. La gran aportació d’aquest mestre és la subordinació del paisatge a un estat d’ànim, afegint una pantalla poètica d’efectes atmosfèrics o creant escenes que transmetien assossec i calma. Aquest és, per exemple, el cas de la làmina núm. 126 La riba del llac a la llum de la lluna, en què s’aconsegueix una solemnitat íntima. D’altra banda, un altre tipus de paisatges derivaven més de l’art comercial; Làmines com la núm. 125 Mariko i 127. La caravana del daimio, representen una tipologia de paisatge per la qual hi havia gran demanda. En l’època de Hiroshige, període Edo, s’havia consolidat una xarxa de camins per millorar la comunicació entre províncies i controlar els súbdits. En les rutes més importants, van aparèixer parades on el viatger podia descansar. La Ruta del Tokaido va ser la més famosa i les anècdotes que succeïen durant el camí, es van anar mitificant. Com que no tots els ciutadans tenien permís per viatjar, el mateix fet de fer-ho i conèixer llocs nous es considerava un privilegi, de manera que les estampes de llocs famosos i monuments representaven souvenirs i eren molt preuades.
En aquest cas, Hiroshige representa Mariko, una de les parades de la ruta, donant-li un toc romàntic amb la llum ataronjada del crepuscle. L’altra estampa mostra una escena típica dels viatges de daimios (senyors feudals) i el seu seguici, entre la capital i la província per les rutes esmentades. Finalment, a destacar el gravat a color de gran format del volum, la làmina núm. 124 El remolí de la marea a Naruto, una mostra de meisho (vistes famoses); paisatge en què Hiroshige dóna protagonisme a l’element natural dels remolins i les onades amb unes línies sinuoses que no només recorden Hokusai, sinó la mateixa herència de la pintura clàssica japonesa i xinesa.
L’últim volum, ens permet conèixer als mestres i deixebles de Kitagawa, Hosoda, les escoles de Kyoto i Osaka, i mestres que no s’inscriuen en la seva totalitat en el gènere ukiyo-e però que van estar influenciats. Del mestre Utamaro Kitagawa (1753-1806), reconegut internacionalment, destaquen les dues làmines de gran format 144-145 Escenes sobre i sota el pont de Ryogoku, exemple de la seva especialitat en la temàtica bijinga quan es trobava a la meitat de la seva carrera artística. La seva producció en aquest camp destaca per la capacitat que tenen les figures femenines de transmetre tendresa i afecte amb expressions coquetes. Aquest sentiment de profund afecte va acompanyat d’una esveltesa i d’un estil de vestir que reflecteix bé la moda de l’època.
D’altra banda, el mestre Eishi Hosoda (1756-1829), pintor del shogunat Tokugawa, també destaca per un estil únic. Coneixedor i estudiós de l’ukiyo-e, Hokusai i l’escola Torii, les seves il·lustracions destaquen sobretot per l’ús brillant del color, els rostres amables i l’efecte noble que transmeten les seves figures femenines. Aquí destaquem la làmina 155. Part d’un rotllo que representa les diverses modes en les quatre estacions, en què l’artista aprofita per representar la moda típica femenina de cada estació de l’any. Aquesta part del rotlle, Belleses que admiren un escenari cobert de neu, simbolitza la moda urbanita a l’hivern.
Finalment, al marge del gènere Ukiyo-e, van existir una sèrie d’artistes que van produir imatges amb temàtiques populars, un exemple és Itcho Hanabusa (1652-1724). El mestre va estudiar l’estil Kano però després es va allunyar del seu formalisme establint el seu propi estil; descrit com un estil cridaner per la composició i el toc caricaturesc i satíric que li afegia. Una de les obres més conegudes i estimades pel propi autor està representada en aquest volum, es tracta de la làmina núm 162. La caiguda del Déu del Tro.
Les obres dels seus deixebles també ens criden l’atenció, especialment la làmina 163. Yorimasa sotmet a un dimoni que té la forma d’un mico i la cua és com una serp, de Sakoku Ko (1750 -1804), considerada una obra mestra per l’ús del color i el traç, i que li va comportar un gran reconeixement a l’artista. La pintura representa una escena de la novel·la Heike Monogatari (s.XIII), en què el samurai Minamoto no Yorimasa (1106-1180) lluita amb un nue, un dimoni quimera, que amenaçava la vida de l’emperador.[x]
BIBLIOGRAFIA
- Basat en el treball de recerca : “La donació d’estampes i fototípies japoneses de Joan Ribes Daura (1900-1983) al Centre de Lectura de Reus (1972)”.
- HEMPEL, Rose.: El grabado japonés, Ed. Daimon, Madrid, 1965
- LANE, Richard.: Maestros de la estampa japonesa: su mundo y su obra, Ed. Herreros S.A, México D.F, 1962
- STANLEY, Joan.: Japanese Art, Ed. Thames and Hudson, Londres, 1994
- TSUDA, Noritake.: A History of Japanese Art from Prehistory to the Taisho Period, Ed. Tuttle Classics, North Clarendon, 2009
- FAHR-BECKER, Gabriele.: Grabados Japoneses, Ed. Taschen, Madrid, 1994
- MNAD [CAT.EXPO].: Hanga. Imágenes del mundo flotante, Ed. Museo nacional de artes decorativas, Madrid, 1999
- V.V.A.A.: Ukiyo-e: Imatges d’un món efímer: Gravats japonesos dels segles XVIII i XIX de la Bibliothèque nationale de France, Ed. Fundació Caixa Catalunya, Barcelona, 2008
FOTOGRAFIA/SCANS
George Baxley
Rebeca Pujals Cobo
[i] Asai Ryoi, Narracions sobre el món efímer de les diversions, Kyoto, 1661.
[ii] Teatre kabuki: Art que combina el cant i la dansa. Obra dramàtica popular que, cap a finals del s.XVII, es va convertir en un art específicament japones. Tots els papers són interpretats per homes. Més important que el caràcter propi de cada actor era la representació del caràcter del personatge. Per això el rostre es maquillava d’una forma fixa per a cada paper.
[iii] Tempus Fugit, locució llatina que fa referència explícita al veloç transcurs del temps. La interpretació d’aquesta cita la podem associar a una filosofia de caràcter vitalista. També la podem associar a altres expressions llatines que desprenen la mateixa essència: carpe diem (aprofita el moment), del poeta llatí Horaci. En bona lògica, si tempus fugit, carpe diem; és a dir, si el temps vola, aprofitem l’ocasió.
[iv] Així i tot, faltarien algunes obres importants com les de Sharaku (obres entre 1794-1795) o Yoshitoshi (1839-1892) d’última época.
[v] A la col·lecció del Centre de Lectura de Reus comptem amb 164 gravats a color sobre paper i 63 sobre seda, havent únicament un gravat sobre seda-cinc fototípies monocromes en tota la col·lecció.
[vi] Tot i tractar temes quotidians, no tracten temes clàssics o històrics com ocorre en les pintures de emakimono, tampoc entren en la categoria d’Ukiyo-e perque no concorden amb els canons estètics de les escoles i encara estan molt infuenciats pels estils Tosa i Kano.
[vii] L’escola Tosa es distingeix per ser originalment d’estil japonés i es caracteritza per un dibuix precís i detallat amb colors plans, mentre que l’estil Kano destaca per assimilar la tradició pictòrica xinesa en combinació amb colors brillants i fons daurats.
[viii] Nikishi-e. Cromoxilografia. Estampa en brocat. Xilografia en color. Un desenvolupament posterior al benizuri-e (estampa impresa amb carmesí i verd). Va ser decisiu per al seu desenvolupament l’intercanvi d’estampes per a calendaris, entre clients de diversos grups i clases socials i entre artistes, fins que l’any Meiwa (1765), es va conseguir la innovació i experimentació de noves tècniques i mètodes. Suzuki Harunobu va ser el mestre principal que va contribuir al seu perfeccionament.
[ix] De fet, en 1814 va començar a publicar Hokusai Manga, en què representava infinitat de figures humanes amb diferents expressions i accions, de diferents grups socials, així com animals, plantes, criatures de fantasia o paisatges. Aquesta obra de quinze volums i amb més de 4.000 imatges és mostra de la seva incansable voluntat per crear.
[x] Heike Monogatari és un poema èpic clàssic de la literatura japonesa, font de nombroses llegendes, personatges i històries. A mig camí entre l’epopeia i la elegia, consta de dotze breus llibres i un epíleg que van ser escrits a principis del segle XIII, i que ens narren la rivalitat i la lluita pel poder que en l’últim terç del segle anterior havia enfrontat a dos clans militars, els Genji (o Minamoto) i els Heike (o Taira).