Riure’s del mort i de qui el vetlla

 |   |  Twitter

Pujadas, Irene (2021): Els desperfectes. Barcelona: l’altra editorial, 144 p.

Si agafem aquest nostre món contrafet i el sacsegem una mica per intentar que tot torni a estar a lloc, sabem que segurament encara en sortirà un garbuix més gran que abans, però, mira, posats a fer, que aquest garbuix sigui ben sonat i que, en darrera instància, ens faci riure i pensar, que això també ens cal molt. Per això no podem oblidar d’afegir-hi un pessic ben gran d’humor negre. Aquesta podria ser ben bé la recepta a l’hora de cuinar els contes que ens aporta Irene Pujadas a Els desperfectes, premi Documenta 2020 –amb un jurat format per: Pau Vidal, Marina Espasa, Albert Forns, Èric del Arco i Eugènia Broggi. Un plat que et sacseja el ventre, el paladar i el cos sencer. No apte per als estómacs més delicats perquè pot crear acidesa.

El llibre es compon de 21 contes que descarnen la realitat. Podríem dir que ensopeguen amb ella i es fan un embolic a l’hora d’aixecar-se, la qual cosa fa que entrem en una mirada grotesca, irreverent, abrupta i, és clar, inversemblant de tot el que ens envolta; tot i que, sens dubte, el que ens envolta hi és present i el que es busca és fugir d’aquesta realitat complexa i feixuga del dia a dia que, com els contes, es caracteritza per la seva manca de sentit i la seva il·lògica.

Irene Pujadas (Sant Just Desvern, 1990), tot i que debuti amb aquest llibre, té una llarga experiència en el camp de la tinta que omple el paper en blanc. És periodista, membre d’Angle Editorial, i coeditora i una de les tres fundadores de la revista Branca. També ha treballat per a la revista Butxaca i ha escrit per mitjans com l’Ara Llegim, La Llança o La Lectora. Una experiència que, de ben segur, fa que sàpiga bé què dir i com dir-ho. Ho comprovem només encetar la lectura.

Comença amb un bon cop d’efecte amb el conte que dona nom al recull: «Els desperfectes». I és que si els nens petits habitualment s’utilitzen per despertar el nostre costat més sensible, ella sense contemplacions –com a carta de presentació– deixa anar en les primeres línies: «Em van explicar, per ajudar-me, dues històries sobre nadons que havien acabat com passats per la trituradora.» (p. 9) Tot el que ens trobarem després, malgrat que cada conte sigui totalment diferent dels altres, ens sobtarà de manera similar, perquè sempre hi trobarem exabruptes insospitats, marcats per situacions crítiques, tràgiques i apocalíptiques, així com personatges esguerrats o imperfectes. És per això que recorre al sarcasme, a la ironia, a l’absurd… a aquella barreja de realitat i fantasia que, en el cas de la literatura catalana, ens recorda tant el realisme màgic de Pere Calders on tot és possible, i que en el seu cas potser beu, també, de Lydia Davis i George Saunders, els autors que cita abans de començar el llibre.

Si ens parla des d’una mirada gamberra, el llenguatge que utilitza també ho és, de gamberro; ens introdueix barbarismes i llenguatge d’argot, però ho fa al costat de cultismes, per sorprendre’ns tothora i trencar amb tots els clixés. I, posats a trencar esquemes, trobem, per exemple, que a «No va passar: una recopilació» ens esbossa contes –o potser seria més encertat dir-ne anticontes– com aquest (el primer):

Lloc de coincidència: carrer Portugal / Monlau, Barcelona
Què podria passar: retrobament (x i y)
Motiu del fracàs: x travessa carrer tres minuts abans que y
Conseqüència: no retrobament, no reconnexió, no llarga vida d’amistat conjunta (p. 87)

Els esdeveniments inesperats ens sobrevenen tothora. I, al final, acaba amb una mena d’explicació premonitòria –el temps dirà– d’ella mateixa, «Retrospectiva»:

L’autora que ens ocupa avui debuta l’any 2021, amb un recull de contes que es publica sota l’empara amable de la joventut i el primer llibre. El recull no arriba a la trentena de textos, i dic textos perquè la crítica de l’època ja va assenyalar la problemàtica d’encasellar aquelles peces dins del gènere «conte» (p. 133)

En definitiva, un conjunt de contes que no poden deixar ningú indiferent, que ho regiren tot per fer-ho anar en doina i que serveixen, potser tant a l’autora com a qui els llegeixi, per mirar aquest món estrafolari i desendreçat que tenim sense ofegar-nos-hi o aconseguint dissimular que ens hi ofeguem. Per això, potser –tot i que també ens parli de molts aspectes quotidians com la societat, les relacions amoroses, la maternitat, el menjar o la (falta de) feina, entre d’altres–, la mort hi és tan present, però ella aconsegueix mirar-se-la –com la resta d’aspectes– des d’una focalització disruptiva que, en aquest cas concret, li permet riure’s del mort i de qui el vetlla.