Vallverdú i Borràs, Marta (2022). Seixantisme. L’esclat cultural català dels 60. Barcelona: L’Avenç.
De vegades escau de mostrar-se impertinent a còpia d’emfasitzar l’obvietat.
Per exemple: els grecs i els romans de l’antiguitat no sabien pas que serien els «clàssics» per excel·lència de la cultura occidental —que estaven destinats a convertir-s’hi. Com tampoc els homes de l’edat mitjana no eren gens sabedors de ser ells els «medievals». Ho sabien pas gaire més, els del «Renaixement», que vivien en època tan exultant? O, els catalanets dels segles xvi-xviii, que la seva en fora una de batejada com de «Decadència»?
I així de manera successiva. Fins a l’adveniment de l’anomenada modernitat. Caracteritzada, entre moltes altres coses, per la consciència de temporalitat. En el seu present. D’on, en un cas com ara el català, les denominacions de Modernisme, Noucentisme. Encunyades en rigorosa i reivindicativa coetaneïtat.
Ara: tot i amb això, allò que haguessin estat els dos grans moviments al·ludits, aquests —com al capdavall tota la història en general transcorreguda amb anterioritat— no adquireixen consistència ni esdevenen pròpiament el que van ser —allò que nosaltres avui creiem o volem creure que fossin— fins que, amb posterioritat, historiadors, crítics, filòlegs, etc., no els estudien, analitzen, categoritzen, valoren, i tant més com convingui. Des de la necessària, irrenunciable, perspectiva històrica. Servint-se, a més, indefectiblement, de convencions: terminològiques, periodificadores, inventarials. Ni certes ni falses. Simplement, i ja és molt, operatives. Sempre amb vista a posar un cert ordre conceptual en el flux caòtic de l’existència humana.
Doncs bé: modernistes i noucentistes, per més que s’autoafirmessin en la respectiva circumstància epocal, han hagut d’esperar dècades fins que llur posteri no han començat a fer-se complit cabal de la decisiva contribució feta per ells als fonaments de la Catalunya contemporània.
I semblantment, ara, amb aquest llibre de Marta Vallverdú, passat ja pràcticament mig segle, és que s’assenten les bases per comprendre què va ser la «moguda» aquella dels anys seixanta en aquest país.
El terme de «seixantisme», format per analogia amb tants altres -ismes ja consagrats, és un invent, oportú, de Josep Maria Muñoz (p. 19). Per tal que l’autora l’implementi amb una definició no menys clarificadora:
[…] moviment general plural i de molta vitalitat, que es desenvolupa principalment entre 1959 i 1971, sustentat per l’amalgama de diverses iniciatives politicoculturals —potents, imaginatives—, amb una voluntat col·lectiva molt aferrissada, en què convergeixen dos objectius: l’antifranquisme i l’afirmació de la cultura com a forma definidora de la identitat catalana, amb la consciència estesa i esperançada de la fi del règim i de l’adveniment de la democràcia (p. 20).
El suggeridor producte intel·lectual a què respon —i en què deriva— aquesta definició, és llavors una obra a cavall del reportatge, de la historiografia, de l’assaig, de la monografia.
Dividida en quinze apartats indicatius que parlen per si sols del dinamisme d’aquells anys: la Universitat com a laboratori de democràcia, el realisme històric en literatura, les arts visuals entre l’informalisme i el nou realisme, el disseny i l’arquitectura com a models per democratizar la bellesa, la fundació resistencialista de l’Òmnium Cultural, les revistes i les editorials en un país de paper, l’aventura de la Gran Enciclopèdia Catalana, la proposta fusteriana de Països Catalans, la Nova Cançó, el Grup de Folk, la gauche divine i el seu Bocaccio, l’escola Rosa Sensat, la baula catalanista de l’escoltisme, la immigració massiva i el subsegüent debat identitari.
Tot recosit durant aquells anys per sotracs d’abast més global, com ara, entre molts altres, la proposta de compromesso storico; l’arribada de la píndola anticonceptiva; l’arrelament de la televisió (no cal dir en quina llengua); la proliferació de la minifaldilla; etc.
I, aquí, per aquests nostres topants, aquella voluntat de crear una cultura com si aquest fos un país normal, de lliurar-se a la força de la utopia, d’apostar per la llibertat personal i de grup enfront de l’ofec dictatorial col·lectiu.
L’aportació de Marta Vallverdú Borràs és d’aquelles que fressen camí. Perquè després en vinguin d’altres que l’eixamplin, que el delimitin, que el complementin. Que, sempre en relació amb aquells anys, l’enriqueixin tot contrastant-lo amb altres aportacions, algunes ja publicades amb anterioritat, i que aquí haurien estat també dignes de ser tingudes en compte.
Com ara, de Joan Safont, Sabotatge contra Franco. Episodis d’oposició dels que havien guanyat la guerra (Angle Editorial, 2017). O, de Carles Santacana (coord.), Quan tot semblava possible… Els fonaments del canvi cultural a Espanya (1960-1975) (Publicacions de la Universitat de València, 2018). Per no dir res de la lectura, en clau docuficcional, oferta per Eduard Márquez al seu 1969 sobre l’any susdit, no precisament de gràcia (i publicada per L’Altra Editorial al mateix temps que el llibre aquí ressenyat, 2022).
I encara: tot i la inapel·lable importància focal de la capital catalana i, més subsidiàriament, de la valenciana en aquell desplegament —malgrat tots els malgrats— de vitalitat, d’alegria, d’informalització que va ser el seixantisme, Marta Vallverdú Borràs fa també breu esment d’algunes manifestacions de la seva irradiació enfora dels dos grans nuclis urbans.
Llavors: no estaria mai de més que algú, aprofundint-hi, es decidís a fer-ne un seguiment en la ciutat de Reus, on prou que va reflectir-s’hi i encarnar-s’hi, proporcions guardades, tot el que simultàniament s’esdevenia al Cap-i-Casal.
Heus-ne ara aquí unes poques mostres:
L’ensenyament del català contra tot vent i marea, amb Teresa Miquel i Ramon Amigó. Els Aplecs culturals de Paret Delgada (1959-1964), amb un personatge vertebrador, Isidre Fonts, que assumiria també la gerència de la llibreria Gaudí, fundada el 1965 per un grup de patricis locals i centrada en el llibre català. L’activisme traductor i literari, des del Centre de Lectura, dut a terme pel doctor Bonaventura Vallespinosa. L’indefallible excursionisme practicat per la Secció corresponent d’aquesta mateixa entitat. La poesia, adscrivible al realisme històric, escrita, publicada, i premiada, de Xavier Amorós. La introducció del PSUC per Isabel Llàcer, altrament excel·lent professora de literatura espanyola a l’Institut d’Ensenyament Mitjà. L’escola Mowgli (citada aquesta de passada per Vallverdú, p. 299), amb Àngels Ollé. La instauració de l’escoltisme (igualment tinguda en compte per l’autora, p. 314-317), amb Josep Argany i Blanch, a recer de la parròquia de Sant Joan, amb mossèn Artur Boronat, i com a delegació de l’Agrupació Excursionista de Catalunya, a Barcelona. L’equip d’hoquei sobre patins del Reus Deportiu, el de les sis copes d’Europa (1966-1972). L’aparició del grup de teatre amateur La Tartana, bressol del reusenc amb més de projecció internacional a hores d’ara, Lluís Pasqual. Etc.
El millor a desitjar al Seixantisme de Marta Vallverdú, a banda el benefici d’alguna ulterior edició ampliada, fpra aleshores el fet de saber-lo destinat a veure’s superat per tot d’estudis posteriors. Amb la satisfacció d’haver-ne estat ella capdavantera.