Entrar en el marc potent i senyorívol de la sala Fortuny del Centre de Lectura per visitar l’exposició titulada «Amor i metralla» de Miquel García genera una sensació estranya, ja que el marc imposant accentua la precarietat, buscada per l’artista, de l’obra exposada. Sovint, davant d’aquestes apostes agosarades, responem mentalment i a la defensiva pensant que ens calen recursos propis de «la semiòtica» (una manera snob de dir que «no ho entenem»). Però a la gent que, des d’una cultura diguem-ne general, ens interessa l’art contemporani sabem del fort corrent estètic conceptual que des dels anys seixanta del segle passant impregna l’acció i l’obra de molts artistes: a mi de seguida em va venir al cap aquella peça de Joseph Kosuth en la qual ajunta una cadira real, la seva fotografia i la definició de diccionari. Però en aquesta proposta de Miquel García hi ha quelcom de més fondària, ja que juga amb la memòria soterrada i amb l’epifania de les descobertes íntimes. I, Miquel García, ho fa des de l’austeritat més absoluta, sense cap ni una concessió ornamental.
A partir d’un treball indagatori d’arxiu previ, el recorregut narratiu de l’exposició arrenca de l’impacte produït en el nostre artista en llegir la notícia, trobada en un breu en un diari local publicat als anys de la nostra Guerra Civil, d’una representació, al Teatre Fortuny de Reus, de la sarsuela Amor i metralla amb música de Ferran Fontana (sobre aquest advocat reusenc, anarquista i diletant musical, que fou afusellat pel franquisme només «per compondre una sarsuela» ens en parlarà properament Frederic Samarra, que ha estudiat aquest personatge). Nombrosos reusencs sabíem d’aquesta sarsuela, Amor i metralla, que omplia amb èxit fervorós el Teatre quan el Fortuny era «al servei del poble i de la revolució», però s’ha perdut llibret i música, i només podem intuir un muntatge escènic i musical farcit dels tòpics del gènere, molt apreciat pels reusencs; tòpics tant pel que fa al moviments dels cors com al tractament dels personatges. Potser algú hauria d’indagar en arxius com el de l’Institut del Teatre o la Biblioteca de Catalunya. Però, si més no, ja sabem que les arts escèniques són un art efímer… Només en resta la seva petja difuminada en el record. Malgrat tot, el que s’ha viscut intensament, com en els anys de la guerra, marca fins i tot els espais físics, com els senyals de la metralla a les columnes del porxos de la plaça Prim a la porta del Teatre Fortuny: si ens apropem a aquestes marques de metralla amb atenció podem viure l’emoció de la recuperació de la memòria viscuda col·lectivament a la nostra ciutat. Miquel García ens ajuda a fer-ho només presentant, en una bellesa nua i sense cornucòpia, unes joies de plata realitzades a partir dels impactes de la metralla; unes rajoles de la nostra biblioteca apilades, recordant el bombardeig del 1937 en què morí la jove Regina Figuerola; un bastonet de fusta en una cadeneta de plata, com els que duien els nens per ser mossegats en esclatar les bombes i evitar que se’ls petessin els timpans i l’oïda; o, a partir de la tècnica del frottage, uns lleus gofrats, gairebé imperceptibles, de les marques de la metralla que encara perduren a les parets… finalitzant amb la relació de noms i cognoms dels qui moriren a causa dels bombardejos.
Per sintetitzar, se’ns mostra una fotografia de
dimensió real d’un bombardeig de Reus, feta des de l’aire per un dels pilots
italians feixistes que ens atacaren; coberta aquesta d’una tinta negra de
tractament tèrmic, que es difumina i desapareix en aplicar la calor d’un encenedor
a la seva superfície, tot permetent, en fer-ho, veure aquell Reus bombardejat,
quan es representava amb èxit Amor i metralla.
Abans d’abandonar la sala, vaig mirar el pasquí que anunciava, pel 9 i 10 de gener de 1937, les representacions d’Amor i metralla, on figurava el complement d’una actuació de la nena Pacita Tomás, una ballarina eixerida de 7 anys acompanyada per la guitarra flamenca del seu pare. Eren una família refugiada a la ciutat en veure’s enxampats a Reus per la guerra. Sense cap predisposició prèvia, vaig fer instintivament l’exercici proposat per Miquel García d’associar un fet viu i actual, com el dels refugiats, amb un temps llunyà, que ens arriba des dels records transmesos pels nostres pares o avis. En definitiva, realitats tràgiques viscudes, ambdues, en aquesta riba del Mediterrani.
Aquesta exposició que acull el Centre de Lectura neix d’un accèssit, atorgat per la Fundació Reddis, per a projectes de realització d’una obra d’art, en la darrera convocatòria. En concretar-se en una exposició tenim un exemple feliç de col·laboració entre entitats que s’aprecien.
