4t trimestre

Fi de la història? L’historiador Josep Fontana aporta en aquest compendi d’articles –ressenyat per Xavier Ferré– un conjunt d’escenaris culturals i polítics que tenen en comú les contradiccions socials del poder. L’assaig aboca el lector a prendre una actitud activa al voltant de la base econòmica i política de l’emergència del feixisme tecnocràtic i, en conseqüència, de l’organització i projecció de vies alliberadores a les societats industrials avançades. El materialisme històric, malgat tot, no és mort.

Pedrolo, un dels grans novel·listes socials del nostre imaginari literari, concreta a Tocats pel foc uns ambients que hom creu marginals però que acaben esdevenint pólvora alliberadora. Els ambients oprimits, enllà de caure en la decrepitud, acaben esdevenint una égloga al socialisme. Ressenya de Xavier Ferré del llibre de Manuel de Pedrolo: Tocats pel foc, Manresa: Tigre de paper, 2017, 116 p.

Text del parlament de Jaume Massó, president del Centre de Lectura, a l’acte d’homenatge a Josep Moragues portat a terme el dissabte 9 de setembre de 2017 al davant del monument erigit al carrer que porta el nom del general català austriacista. Entre altres coses, l’autor transcriu diversos fragments de discursos de Lluís Companys, president de la Generalitat de Catalunya, fets durant la guerra Civil.

El gruix volum de Process of Woodcuts Printing (1910) mostra mitjançant un exercici pràctic, textual i il·lustratiu, el procés del gravat japonès que es duia a terme en els tallers de l’editorial Shimbi Shoin. De la mateixa manera que succeïa amb altres característiques dels compendis d’aquesta editorial, la integració d’elements i tècniques occidentals…

El 13 de març de 1987 es va portar a terme, a la sala d’actes del Centre de Lectura de Reus, un memorable acte acadèmic en honor de Josep Iglésies, copresidit per l’acalde Josep Abelló i pel president de l’entitat Josep M. Balañà, i amb la molt destacable participació de Ramon Amigó (president de l’Associació d’Estudis Reusencs), d’Agustí Jolís…

Els dos volums de Masterpieces by Motonobu (1904) ofereixen una representativa selecció d’obres de Kano Motonobu (1476-1559) en fototípies monocromes. El primer volum conté una breu biografia de la vida de l’artista i dóna pas a les làmines que estan organitzades segons la col·lecció a la qual pertanyen.

En escaure’s el setanta-cinquè aniversari del traspàs del mecenes reusenc Eduard Toda i Güell (1855-1941), l’Institut de Museus de la ciutat ha editat un catàleg –corresponent a l’exposició que es pot veure a la ciutat fins al 7 de gener de 2017– que sistematitza la trajectòria del senyer diplomàtic i humanista, representant d’una generació que d’ençà del darrer del terç del vuit-cents renovellà, en part, la cultura (local i comarcal) del país.

L’ambiciosa sèrie Selected Relics of Japanese Art va ser publicada en vint volums al llarg d’un període de deu anys (1898- 1908) i presenta reproduccions, en gravat a color i en fototípies, de l’art budista japonès i de col·leccions monàstiques des del període Suiko (552-645 dC) fins al final de l’era Tokugawa (1868). En cadascun dels volums trobem obres de diferents períodes, fet que ha permès tenir una visió holística de l’art budista japonès a través de diferents suports i gèneres; des de reproduccions de pintura mural, sobre paper o seda, però també escultura, arquitectura i arts sumptuàries.

Fa uns mesos, el Centre de Lectura rebia la donació d’un manuscrit, redactat sobre pergamí, relatiu a un procés per demostrar la condició d’hidalgo. El litigi, davant l’Audiència de Valladolid, el va interposar Diego de Torices, un personatge veí de la localitat de la Hoz de Abiada, pertanyent al marquesat de Campoo de Suso (Cantàbria), un senyoriu que, des del segle XV, va estar vinculat al Marquès de Santillana; el document està datat a Valladolid el 2 de maig de 1547.

Es consideren incunables tots els documents impresos durant el segle XV. Els predecessors dels llibres impresos amb tipus mòbils van ser els llibres xilogràfics –documents estampats amb planxes de fusta tallada en relleu-, possiblement anteriors als tipogràfics, que van coexistir paral·lelament durant la segona meitat del segle XV.

“Jo he estat un home casat, he tingut fills; era bastant ric, lasciu i mundà. Vaig deixar-ho tot de bon grat per poder-me dedicar a fomentar l’honor de Déu i el bé públic, i a exaltar la santa fe. Vaig aprendre l’àrab i vaig anar moltes vegades a predicar als sarraïns; per causa de la fe vaig ser pres, empresonat, colpejat […]”

El bombardeix de l’aviació feixista que es perpertrà ara fa 79 anys, en plena guerra Civil, fou un dels molts atacs aeris sobre la nostra ciutat que, malauradament, anirien in crescendo fins al final del conflicte. Una de les bombes va caure damunt la biblioteca del Centre de Lectura i ocasionà la mort de la bibliotecària auxiliar Regina Figuerola i Rebull…

El Patrimoni hemerogràfic, una font de recerca. Resum A Catalunya, durant els segles XIX i

Ocupem les quatre primeres files d’una aula massa gran. Molts seients buits al darrere. Ja estem avesats a ser pocs a classe. Fa anys que estudiar Filologia resulta insòlit. Esperem el professor amb la impaciència de qui ja s’ha construït unes expectatives a partir de la rumorologia de la vida universitària.

La geògrafa, arqueòloga i historiadora Josefina Oliva Teixell va néixer a Reus l’any 1912 i va morir a la ciutat de Mèxic el 2007, als 95 anys. Llicenciada en Geografia i Història per la Universitat de Saragossa (1933) i professora de Geografia a l’institut de batxillerat de la Seu d’Urgell (1937) i en un de Barcelona (1938). A Mèxic, també va ser docent a diferents centres d’ensenyament i, com veurem, fou autora de diversos llibres de geografia i d’història precolonial de Mèxic.

El Centre de Lectura neix l’any 1859, en un moment de retard cultural de Reus, com una entitat instructiva que es convertirà en una universitat popular a causa de tots els ensenyaments que s’hi acabaran impartint. D’aquesta manera, doncs, en néixer pretén lluitar per combatre l’analfabetisme i treure la massa obrera dels bars i de les activitats “lúdiques”, per apropar-la al món cultural i intel·lectual.

El dimarts 25 de novembre l’escriptora Maria Barbal va venir al Centre per tal de participar al Cicle Veus Literàries que organitza la Secció de Llengua i Literatura i la Biblioteca. En aquest cicle es repassa la trajectòria literària de reconeguts escriptors. El text que segueix és la presentació que, a proposta del president, vaig elaborar i llegir en aquell acte.

Segons diversos inventaris de la premsa de Catalunya, Reus és una de les ciutats catalanes que més publicacions periòdiques ha generat al llarg dels segles XIX i XX després de Barcelona. Aquest és el motiu pel qual, des del Centre de Lectura, s’ha iniciat un projecte que té com objectiu l’elaboració d’un catàleg sobre la premsa històrica reusenca, entenent com a premsa històrica aquelles publicacions impreses des de l’any 1813 (amb l’aparició del primer periòdic local el Periódico político y mercantil de la villa de Reus) fins a l’any 1939.

L’obra del jurista reusenc Francesc Grases Gralla ha estat analitzada des de diferents punts de vista. En qualsevol cas, ens caldria una lectura a fons de l’obra polèmica per posar-la a l’abast del públic interessat en el dret històric català, i permetent un coneixement més aprofundit de la seva obra.

Després d’un segle i mig d’existència, el Centre de Lectura es manté fidel als seus principis fundacionals: un Centre d’ensenyança i d’educació popular obert a les idees de progrés, segons paraules de Josep Güell i Mercader, un dels seus promotors.

El darrers temps la percepció del mecenatge envers la cultura i en concret el suport a les associacions culturals sense afany de lucre ha anat canviant. Sortosament encara podem trobar empreses i fundacions que donen suport a projectes culturals concrets però s’ha perdut en gran manera el suport individual d’aquella gent que creia que ajudant esporàdicament o deixant en testament alguns dels seus estalvis donava més raó a la seva existència.

Des de l’any 1940, el Museu de Reus conserva una escultura de fusta, antropomorfa, semblant a una mena de Cupido adult, somrient i de trets satírics moderns, amb restes de policromia i de mida gairebé natural (157 cm d’altura màxima), que és coneguda popularment com el “Jueu del Raval”, una mena de renom que figura també a la fitxa museogràfica corresponent.

Fullejo la programació del Teatre Fortuny i veig que pel 28 de novembre està programada la representació de El zoo de vidre de Tenesse Williams en versió catalana d’Emili Teixidor i sota la direcció de Josep Maria Pou. L’anunci em transporta gairebé seixanta anys enrera, concretament al 7 de juny de 1956, quan aquí a Reus, al Teatre Bartrina del Centre de Lectura es va representar amb carácter d’estrena absoluta – ho deia al programa de mà – la primera versió en català de l’obra: The Glass Menagerie de Tenesse Williams, traduïda al català pel doctor Bonaventura Vallespinosa amb el títol Figuretes de vidre.

Resulta poc habitual que un polític oficialitzi la presentació de la seva candidatura a unes eleccions en un indret com una biblioteca. Ara bé, si ens trobem a Reus, aquesta biblioteca només pot ser la del Centre de Lectura, una de les institucions ciutadanes més antigues i prestigioses de la ciutat i un ateneu reconegut arreu de Catalunya. Un espai que tant a la capital del Baix Camp com fora vila s’associa ineludiblement amb cultura, catalanisme i progrés.

Les lliçons inaugurals del Centre compten cada any amb destacades personalitats de diferents camps artístics, literaris o socials. En els darrers anys personalitats com Oriol Bohigas, Lluís Pasqual, Ramon Amigó, Salvador Giner, Josep Fontana Lázaro i Rafael Moneo hi han aportat el seus coneixements marcant un alt nivell d’excel·lència.

Aquests dies estem celebrant al Centre de Lectura (del 27 d’octubre al 15 de novembre) les «Jornades La Literatura com a Patrimoni i Desenvolupament. Espais i Rutes Literàries» on es debat sobre les cases d’escriptors i les rutes literàries d’aquest territori que s’han associat a «Espais Escrits», una entitat sense afany de lucre que facilita que espais i rutes que potser quedarien conformats a una existència local i se’n ressentirien, aspirin a una altra dimensió i que, ni que sigui estirant encara més el voluntarisme, s’hi incorporin.

Sermonarium de peccatis per adventum et per duas quadragesimas (Venècia 1476). Entre els 20 incunables de la Biblioteca del Centre de Lectura, hi figura una edició veneciana de 1476 impresa pels tipògrafs alemanys Franz Renner i Nicolaus Francofurto.

Divendres passat, 24 d’octubre, el Centre de Lectura inaugurà, com és tradició, el curs 2014-2015 amb una conferència del crític d’art Daniel Giralt-Miracle. El text de la presentació d’enguany l’ha redactat Salvador Juanpere Huguet.

Melcior Domenge i Antiga (Olot, 10 de maig de 1872 – Olot, 1939), nascut en una família humil, esdevingué pintor i pessebrista català. Es formà a l’Escola de Dibuix d’Olot, d’on fou després professor; el 1892 va rebre una escassa pensió de la Diputació de Girona per ampliar estudis durant dos cursos a l’Escola de Belles Arts de Barcelona, l’escola de Llotja. El president del tribunal que decidí atorgar-li la pensió fou el pintor i diputat provincial Joaquim Vayreda. Domenge un cop acabada la pensió va residir a Olot, on va pintar i va fer de professor. Va morir en aquesta mateixa ciutat l’any 1939

Estic convençut que Joaquim Maria Bartrina i d’Aixemús (Reus, 1850 – Barcelona, 1880) és un dels personatges més interessants i polifacètics del segle xix català. Per qui vulgui conéixer millor la seva personalitat, recomano la lectura del volum Joaquim M. Bartrina, entre les raons poètiques i les científiques, coordinat per Montserrat Corretger i Xavier Ferré i editat per l’Arxiu Municipal de Reus l’any 2002.

El 1897 el Centre de Lectura havia traslladat la seva seu a la casa dels marquesos de Tamarit, després de passar pel carrer de Vallroquetes, pel carrer de la Font i pel carrer de la Presó. Va ser el 1916 quan Evarist Fàbregas i Pàmies la va comprar pel valor de 83.000 pts. i la va cedir al Centre perquè deixés de pagar el corresponent lloguer i hi establís la seva seu social, la qual feliçment continua ocupant.

Pel Centre de Lectura ha circulat durant anys una llegenda urbana en el sentit que el quadre Un hort de l’Aleixar, un paisatge del pintor Joaquim Mir, va restar durant anys penjat a la sala de converses de l`’entitat, ara Sala de converses Ramon Amigó, de cap per avall degut a l’estil de l’artista que pintava a base de taques de color. Es una llegenda divertida però difícil de acceptar com a verídica ja que l’esmentat quadre presenta a l’esquerra de la part inferior la signatura de l’artista i la dedicatòria Al Centre de Lectura de Reus.

Fa poc s’ha presentat la novena època de la “Revista del Centre de Lectura”, en format digital (https://www.centrelectura.cat/revistadigital), una publicació amb profundes arrels en el segle XIX que ha evolucionat durant dècades fins a temps recents.

Entre les iniciatives del Centre de Lectura, cal considerar les Edicions que ha impulsat al llarg del temps per tal d’oferir una col·lecció formada per treballs de recerca que, segons les bases d’edició, es circumscriuen al territori del Baix Camp o de manera més laxa, al Camp.

Pere Cavallé fou president del Centre de Lectura del 1915 al 1922, una etapa que es caracteritzà per la projecció social de l’entitat i per una modernització de les seves estructures, per exemple la instal·lació de l’electricitat. Però el que marcà un abans i un després en la història de l’entitat fou la compra de l’arrendament, i doncs, la cessió de l’edifici del carrer Major per part d’Evarist Fàbregas, que havia estat president del Centre entre 1905 i 1909. L’entitat hi estava de lloguer des de 1897.

A la primavera de 1977, segurament pels voltants de Sant Jordi, editat per Edicions 62 i finançat pel polític reusenc –tot i que nascut a Montblanc- Josep Andreu Abelló, Pere Anguera publicà un llibre del més alt interès: El Centre de Lectura de Reus: una institució ciutadana. Josep Andreu Abelló, polític destacat d’Esquerra Republicana de Catalunya durant la Segona República, el més jove diputat del Parlament de Catalunya en la seva constitució i, finalment, President del Tribunal de Cassació fins al final de la guerra civil de 1936, visqué molt intensament la política reusenca i era president del Foment Nacionalista Republicà quan aquesta ben arrelada societat local contribuí a la fundació d’ERC.

Els orígens de la Biblioteca venien definits per l’objectiu de l’entitat sota la tríada de «la instrucción, la moralidad, las buenas costumbres». En el discurs de Gabriel Bofarull, secretari provisional i un dels fundadors del Centre, en la junta general ordinària del 4 de setembre de 1859, destacaven aquests principis, que havien de restar definits amb el progrés del saber, que comportava la lluita contra la ignorància, el no assoliment de la qual equivalia a la marginació social. L’orientació de l’entitat es definia a través de la difusió del saber, del «desarrollo intelectual» i de la propagació de la fraternitat.

Amb motiu de la recepció del Premi Nacional de Cultura 2013, que tindrà lloc el divendres 22 de novembre, el Centre de Lectura ha programat una setmana d’activitats culturals que evidencien l’ample ventall de propostes que la institució programa regularment. Divendres 15 de novembre comença el cicle amb el concert del «Consort de flautes» de l’Escola de Música del Centre i el cor femení Cal·líope i continuarà mostrant propostes de l’Escola de Dansa, l’Escola de Teatre, el Cineclub, sessions de lectures En Veu Alta, un concert familiar del quartet de solistes de l’Orquestra Camerata XXI i conferències i presentacions de llibres organitzades des de les seccions del Centre o en col·laboració amb el Campus Extens Antena del Coneixement de la URV.

Pere Anguera ho explica al llibre El Centre de Lectura. Una institució ciutadana: «El Centre de Lectura va néixer com un producte de les tertúlies vuitcentistes. Sembla que cal situar el seu origen en les reunions que feien un grup de joves menestrals, en un cafè del raval de Santa Anna, el Cafè de la Música, de Francesc Vidal; hi discutien de política, d’actualitat, de cultura i d’interessos locals. Cada vespre es trobaven per llegir i comentar entre ells els diaris, sobretot «La Discusión» i «El Pueblo», de Madrid, tinguts aleshores com els portaveus de la democràcia peninsular, sobretot el primer, dirigit per Nicolás María Rivero, que comptava amb col·laboracions de Castelar.

El metge i prehistoriador reusenc Salvador Vilaseca Anguera (1896-1975) va estar relacionat molt intensament i des de molt jove amb el Centre de Lectura. El 31 de gener de 1911, quan encara no tenia quinze anys, va ser-hi admès com a soci numerari. Es va donar de baixa temporalment, durant un parell d’anys, mentre portava a terme els seus estudis universitaris a fora de Reus, però tot seguit –el 4 de juliol de 1916– es va tornar a inscriure al nostre ateneu i continuà sent-ne soci fins a la mort.

Al llarg dels darrers 30 anys les exposicions de la sala Fortuny i el fons d’art del Centre de Lectura han seguit una evolució paral·lela. El fons d’art s’ha anat ampliant successivament amb obres d’art contemporani gràcies al canvi de política d’exposicions esdevingut als anys 80. La sala Fortuny, rehabilitada l’any 1990, que tradicionalment havia estat una sala d’art comercial, va donar pas a la contemporaneïtat i els artistes que hi exposaven deixaven com a contraprestació una obra que passava a formar part de la col·lecció del Centre.

Des del lliurament de la Creu de Sant Jordi l’any 1983 fins a la concessió aquest estiu del Premi Nacional de Cultura han passat 30 anys durant els quals la Biblioteca del Centre de Lectura ha viscut una important transformació que podríem analitzar a partir de quatre blocs diferenciats: les instal·lacions, els processos de treball, els serveis que ofereix la biblioteca i la seva dinamització.

Profundament arrelat a la ciutat, amb un prestigi viu en tot el país com a ateneu amb un segle i mig d’existència, el Centre de Lectura de Reus ha rebut en els darrers trenta anys les dues màximes distincions reservades, una, a les entitats i persones que s’han distingit en qualsevol àmbit d’acció, la Creu de Sant Jordi, el 1983; i, l’altra, a l’excel·lència cultural: el Premi Nacional de Cultura, aquest 2013.

Els noucentistes reusencs es mobilitzen entorn de la revista Llaç, que es publicarà entre 1919 i 1920, els impulsors de la qual van ser Josep Prous i Vila i Bonaventura Vallespinosa i Salvat. Sortirà amb una periodicitat quinzenal, tot i que a partir del número VII esdevindrà mensual, i se n’allargarà, però, el nombre de pàgines i se n’il·lustraran les portades, que aniran a càrrec de diferents artistes: Joaquim Biosca, Ernest Enguin –al qual es ret homenatge amb motiu de la seva mort–, Xavier Nogués i Lluís Ferré.